5

VILAJUÏGA, DIJOUS, 6 DE JULIOL DE 1899.

Reculo fins ahir al vespre per repescar el fil d’aquella jornada esgotadora. Quan una nena que pasturava els porcs als afores em va informar que el poble es diu Vilajuïga, a l’acte em va acudir a la memòria que aquest és precisament el nom de l’estació on havia de baixar del tren. Així i tot, el rector es va quedar una mica parat, perquè de fet ell esperava la visita de dos viatgers, el doctor Pere Miralles acompanyat d’un estudiant de sacerdot. Li vaig haver d’esclarir que el doctor s’ha quedat a Barcelona, que ell no gasta gaire salut i no pot viatjar, que la carta ja ho diu ben clar, deixi-me-la llegir i veurà com s’ha confós. Efectivament, el doctor Miralles comunica al seu «benvolgut germà en Jesucrist Nostre Senyor que trobant-me en procés de realització d’un estudi sobre l’obra de Richard Wagner, i davant la dificultat de localitzar als llibres el castell de Montsalvat, indret dels Pirineus on, com ja deu saber, el compositor alemany esmenta en alguna de les seues òperes, el proper diumenge si Déu vol, rebrà la visita de l’estudiant Ramon Bofill, el qual inicia un viatge a la recerca sobre el terreny d’aquest misteriós indret, així com també de les llegendes i tradicions en les quals el gran compositor alemany va poder inspirar-se». Punt i seguit. En els punts següents, el doctor li prega que m’ensenyi el camí de Sant Pere de Rodes, que em recordi el deure que tinc d’enviar-li puntualment informació sobre la recerca i, per acabar, li dóna les gràcies per acollir-me. La lectura de la carta em va refrescar la memòria. Saber és recordar, mare, ja ho va deixar escrit el gran filòsof grec, no recordo ara com es deia. O sigui, que la meua missió no és buscar coses —com per exemple castells, llances o calzes—, sinó noms i llegendes, és a dir, successos molt vells que van ocórrer abans que el castell o el monestir s’esfondrés, i tota aquesta collita de paraules, l’he d’enviar per correu a Barcelona.

Com que Sant Pere de Rodes ja està vist, feina feta no fa destorb, avui cames i peus han pogut descansar. He esmerçat les hores del matí escrivint una extensa carta, en què informo el doctor de les descobertes d’aquests dies, d’ençà que vaig sortir de Barcelona. Ja les coneixes, mare, no cal pas que ara malgasti tinta i paper, que prou que ho necessito per contar-te neguits nous. Si de cas, si vols saber exactament què li dic, només cal que esborris de les meues cartes anteriors algunes peripècies, com la confusió de poble o l’aventura de la dona —al doctor només li interessen històries antigues, no les meues d’ara—, i que hi afegeixis la llegenda del castell que vaig descobrir ahir a la tarda prop del poble, anomenat castell de Quermançó, del qual l’únic que se’n sap és que sota les ruïnes hi ha una cabra d’or enterrada fa segles pels jueus, que quan eren amos del poble la veneraven talment fos la Mare de Déu, i el pinxo que gosi descolgar-la rebrà un cop de banyes al cul per part de la cabra, una tossada tan forta que l’enviarà fins al mateix infern.

Havent dinat, m’he arribat fins al castell a fi i efecte de dibuixar-lo i, de pas, auxiliar la Simona, que així es diu aquella pobra infeliç. Li he dut el cassigall de roba que em va demanar per embenar-se el turmell i un crostó de pa que he tret d’amagatotis de cal rector. El pa no li feia cap falta, se sap acampar com les bestioles del bosc amb el menjar que arrepleguen per fora, com ara quatre ous petits i pigallats d’un niu d’ocells de la paret del castell, un grapat d’ametlles tendres d’un camp veí, mitja dotzena de caragolines blanques i un bé de Déu d’herbes i arrels mengívoles que desconec. No és cap suïcida, mare. M’ha jurat que no té cap intenció de matar-se, ni ara ni abans-d’ahir, i li he hagut d’ensenyar les marques de les dents per demostrar-li que m’havia mossegat de debò. Diu que no es recorda de re. Potser és somnàmbula, una d’aquestes persones que en somnis s’alcen del llit, van a donar un tomb, i l’endemà es desperten com si tal cosa. I ja no li he pogut traure re més, que no és dona de gaires paraules.

De retorn a la rectoria, he donat els últims retocs als dibuixos i els he ficat amb la carta dins d’un sobre, tot a punt per lliurar-ho al correu tan aviat com pugui. No m’agrada gens aquest rector, mare, té una escopeta penjada darrere la porta i només pensa a caçar la llebre. Demà vol fer una cosa espantosa. Ara que parlem del castell, ha recordat tot sopant, fa un parell d’anys hi vaig atrapar una llebre ben maca, saps què et dic, noi, que demà al matí abans d’anar-te’n, hi anirem a donar un volt amb l’escopeta, a veure si tenim sort. Ja et pots imaginar que la proposta no em fa cap molla de gràcia. Déu vulgui que la Simona sigui més matinera, que quan nosaltres hi arribem, ja hagi tocat el dos.