79

VENÈCIA, DILLUNS, 9 D’OCTUBRE DE 1899.

Ja he descobert on viu el pare! M’ho ha dit el rei, ni més ni menys que el rei Carles VII, Duc de Madrid i legítim rei d’Espanya. Ja et deus pensar que estic tocat de l’ala. Llegeix, llegeix, aquest i altres escunços increïbles que ens han ocorregut a Venècia.

Abans-d’ahir al vespre, tan bon punt vam arribar a l’estació, vam preguntar pel Palau de Loredan, que és la mansió del rei. No ens va costar gaire, de localitzar el palau, assenyalat per una barca amb la bandera espanyola —la góndola reial— que vam veure amarrada a la porta que dóna al canal. Un criat ens va informar que el rei no rep visites, que en tot cas, tornéssim l’endemà per parlar amb el seu secretari. L’endemà a primera hora del matí ja tornàvem a ser a la porta del palau. Llavors va ser el secretari qui ens va sortir amb el mateixos romanços, o sigui, que el rei d’un temps ençà que no rep a ningú, que li donéssim l’encàrrec que ell ja l’hi faria arribar. Ens hi vam haver de posar forts, refregar-li pels morros que portem documents de guerra molts importants, que venim expressament d’Espanya i no ens pensem moure de la porta fins que no haguem enraonat personalment amb el rei, una hora o altra sortirà del palau. A l’últim, va cedir, que tornéssim demà a la tarda, a les quatre en punt sigueu aquí.

A la tercera ens n’hem sortit. Un majordom ens ha fet passar en un saló fastuós, bigarrat de trofeus de guerra, com ara boines i estendards, i fusells, i l’espasa del general Zumalacárregui i quadres que representen exèrcits obrint foc en batalles victorioses per als carlins. El rei no s’ha fet esperar gaire. L’he trobat més vell del que imaginava, almenys, més envellit de cara que no pas el Rafel, el qual sempre deia que ell i el rei Carles havien nascut el mateix any, o sigui el 1848. La notícia de la mort del general sembla que li ha dolgut, tot i que no n’ha volgut saber gaires detalls. Li hem lliurat la carpeta, és clar, que ell ha obert i s’ha posat a fullejar amb interès, però de seguida se n’ha cansat i l’ha passat al secretari.

El nostre general, majestat, també havia aconseguit recollir per les masies dels Pirineus una suma considerable de diners, rebento si no l’hi dic, però els hem hagut de menester tots pel viatge, ho ha de comprendre, majestat, ha sigut un viatge llarg, ple d’entrebancs. El rei, efectivament, ha fet cara de comprendre-ho. Aleshores el Simó es despenja dient que fins i tot hem hagut de posar-hi diners de la nostra butxaca, no sé com pagarem l’hostal, majestat, i ja no parlem del viatge de tornada, estem més pelats que una rata. El rei ha respost que no es preocupéssim per això, i ha fet un senyal al secretari, volent dir que ell ens ho solucionaria. I llavors ha arribat el moment de la gran revelació. A l’hora del comiat, agraït per la comprensió i generositat mostrades envers nosaltres, jo que li deixo anar moltíssimes gràcies, majestat, ha sigut un gran honor per uns simples soldats com nosaltres, que Déu li concedeixi molts anys de vida i que el puguem veure ben aviat a Madrid. Que Déu t’escolti, soldat lleial, ha sospirat el rei, i després ha afegit, no perdem mai l’esperança, pensa que Troia no es va guanyar en un dia. De cop se m’han obert els esperits. Si no Troia, un paraula molt semblant a aquesta, és el nom de la ciutat francesa on viu el pare, el maleït nom que em van donar aquells coneguts seus de Barcelona i que a l’acte em va fugir de la memòria. Em vols dir alguna altra cosa?, ha preguntat el rei, al veure la cara d’encantat que devia fer. Un mapa de França, sisplau, que en tenen cap per aquí? El rei ha mirat el secretari, mentre aquest feia que no amb el cap, però no era per consultar-li lo del mapa sinó per ordenar-li que ens enviés a casa de no sé qui, un nom que llavors no he entès. Un cop fora del saló, el secretari ens ha indicat l’adreça i ens ha donat una misèria de lires, moltes menys de les que el Simó li ha reclamat, i encara remugant, això és lo que volíeu, oi?, com si els diners fossin el principal motiu de la nostra visita al rei.

El palau Vendramin no té pèrdua, s’escau pel camí de l’estació i a la mateixa banda del Gran Canal, que és l’avinguda més important que parteix la ciutat. Com un riu molt ample però amb aigua de mar. M’he descuidat de dir-te, mare, que Venècia és una ciutat construïda damunt del mar, de manera que els principals carrers són inundats i la gent hi navega dalt d’unes barques negres, llargues i estretes, anomenades góndoles. I ara tornem al palau Vendramin. Ens ha obert la porta un criat, un francès rabassut i jovial, que ja d’entrada ens ha rebut amb simpatia que s’ha multiplicat per mil quan ha sabut que veníem de part del rei d’Espanya. De primer em pensava que éreu alemanys, ha comentat en una barreja de francès i d’italià, tots els alemanys que vénen a Venècia volen visitar el palau. Jo estava tan impacient que no he pogut esperar més, i mentre ens conduïa cap a la sala dels mapes, li he abocat si havia sentit parlar mai de Troia, en quina regió de França deu caure. Vols dir que no t’equivoques de país?, ha somrigut, de país i d’època. Com vols que ho sabés, mare, si resulta que no es diu Troia, sinó Troyes?, ja m’ho semblava a mi que no era ben bé el nom de la ciutat antiga que l’enginyós Ulisses va prendre gràcies a l’engany del cavall de fusta! Troyes, mare, Troyes, et juro que aquest maleït moixó no se m’escaparà mai més de la gàbia de la memòria. Mirant el mapa, Troyes cau cosa d’un pam a la dreta de París. Un puntet insignificant com una cagada de mosca, al costat de la gran taca de la capital de França. Vet aquí la ciutat gloriosa on viu el pare.

Més sorpreses. Mentre jo gargotejava un esborrany del mapa, el majordom no parava de fer elogis del seu palau, el més bell de Venècia, propietat d’un francès carregat de milions i de noms pomposos, entre els quals només he pogut plegar el títol de comte de Bordeus, o potser ha dit marquès, tant li fa. Penseu que el rei de França, ha afegit tot estufat, hi ve a estiuejar cada any una llarga temporada. Es referia el rei exiliat, mare, o el pretendent a la corona, que a França ja saps que fa anys que hi ha república. O sigui, ha resultat que el rei francès i l’espanyol són parents, i això explica que del palau Loredan ens enviessin al Vendramin.

I no solament el rei de França, ha continuat el nostre cicerone, heu de saber que aquest palau també ha sigut la residència de músics molt importants, com ara Wagner. Richard Wagner va viure aquí? La meua pregunta encara l’ha engrescat més. Sí, nois, hi va viure i hi va morir, ha exclamat eufòric, com si això de morir encara fos més important. Tenia llogada la primera planta del palau, ara la veureu, i ha repetit allò que tots els alemanys que passen per Venècia vénen a visitar el palau. Després del favor que l’home ens havia fet, no podíem pas tallar-li les il·lusions, de manera que l’hem seguit escalinata amunt, sense gaire entusiasme. Hem entrat en una sala fosca que feia pudor de rònec. De seguida el nostre guia ha corregut les cortines dels finestrals per tal que poguéssim contemplar el saló on Wagner va morir el 13 de febrer de l’any 1883, després d’haver donat els darrers retocs a l’òpera Parsifal. Tant sí com no ens ha fet sortir a la balconada oberta damunt el Gran Canal, des d’on el geni de la música s’embadalia escoltant el cant dels gondolieri. A fora s’havia post el sol. La llum del capvespre encenia de petites flames les aigües verdoses del Gran Canal, solcades aquí i allà per les góndoles, negres i lluents com els taüts de primera classe.

El Simó ha volgut comprar de totes passades els bitllets de tren, no fos cas que demà al matí ens trobéssim sense i ens haguéssim de quedar aquí un altre dia a Venècia. Sembla que el punxin, aquí, diu que el mar està podrit, que si ens hi estem gaires dies més, morirem empestats. Doncs jo no tinc res en contra d’aquesta ciutat, al contrari, l’abandono ben content i agraït.