63

COLL DE CORONES, DIVENDRES, 8 DE SETEMBRE DE 1899.

Vet aquí que Monsieur le Comte s’ha interessat pel meu quadern. Mentre l’afaito em pregunta si faig versos. Li dic que versos no —què n’ha de fumbre ell del que jo escric!—, però com que l’home continua burxant i jo no estic disposat a confessar-li que escric una carta a la meua mare, bé, que en realitat m’escric a mi mateix, així recordo els fets importants, o sigui, entenc millor lo que em passa, com que no li vull dir la veritat, deia, m’empesco que faig un diari de guerra, escrit en clau secreta. Cada dia no puc escriure, em queixo tot eixugant el sabó de la navalla, hi ha vespres que em trobo tan cansat que no en tinc ganes. Poc em podia esperar la reacció de Monsieur le Comte: vol que escrigui sens falta cada dia i perquè no tingui cap excusa, m’allibera una estona de la feina, en tens prou amb una hora? De sobres, Monsieur le Comte, no sap com l’hi agraeixo. De seguida penso com se’l prendrà, el Simó, aquest privilegi, i sol·licito també una hora de descans per al meu germà petit que és analfabet, així ell tindrà l’oportunitat d’aprendre de lletra, puc fer perfectament les dues coses alhora, monsieur, ensenyar-li les beceroles i redactar el diari de guerra. Monsieur le Comte fa que no amb el cap. Ja puc suplicar com vulgui, que l’home no cedeix. Continua movent el cap mentre s’observa al mirall, i finalment es despenja amb la sortida que si tots els ignorants aprenguessin de lletra, qui picarà la roca?

El Simó, com era d’esperar, s’ha posat fet una fúria. No per la ràbia d’haver de treballar tot sol una hora —si te’n pots escapar, ben fet que fas d’aprofitar-ho, ha aprovat—, sinó per altres motius que li encenen la sang. Fa dies que la hi té votada. Està més boig que un llum, ha esclatat, ens ha expulsat del chateau, convençut que li corrompem l’aire, doncs ja se’l pot fotre al cul, el seu maleït aire pur de la muntanya! Saps què et dic?, que si dilluns no ens torna els papers, si continua abusant de nosaltres amb amenaces, el primer dia que l’afaiti li tallo el coll amb la navalla, et juro que l’hi tallo. Tracto de calmar-lo, li demano que dilluns encara no, tinguem una mica més de paciència, parlaré amb ell, miraré de fer-lo entrar en raó, ja n’hem vist prou de morts, a les bones tot s’arregla. M’esgarrifo només de pensar que li pot tallar el coll com als corders. Si n’hi arriba a haver de litres de sang amagats dins del cos de les persones, mare, si no ho has vist no t’ho pots imaginar. Jo ho sé perquè vaig veure com es dessagnava el carrabiner que el Rafel va matar, no me’l puc traure del cap, la ferida com un bullidor, una font que no parava mai de rajar. Per la mort de Déu, amb la navalla no: tota la gelera, un mar de sang!