27

GOMBRÈN, DIVENDRES, 28 DE JULIOL DE 1899.

La fotografia és un gran invent, mare. Segons com t’ho mires, millor que el ferrocarril, perquè el tren només pot anar per la via —i calla ruc que ja ho sabia— en canvi, la màquina de retratar te la pots emportar on vulguis, sobretot si és petita com la del Rafel que és d’aquestes modernes que en diuen de butxaca, per bé que la butxaca n’ha de ser molt, de gran, perquè hi càpiga. El Rafel m’ha ensenyat com funciona l’aparell, tan senzill com carregar de tinta l’estilogràfica, i me l’ha ofert generosament perquè, mentre viatgem plegats, la faci servir sempre que em convingui. Porta-la tu, ja te la demanaré en cas que l’hagi de menester, m’ha dit, i jo, és clar, no m’ho he fet repetir. Després de fer una panoràmica del santuari, he entaforat la màquina a la motxilla i cap a Ripoll a fotografiar la portalada del monestir. Ara ja estic tranquil, el dibuix que el doctor em demana i que jo vaig deixar a mig fer per culpa de la pluja, era un rau-rau d’aquestos que no paren, com una pedra a la sabata, que, si bé no t’impedeix del tot de caminar, et fa la punyeta contínuament fins que no t’atures i et descalces.

Molt astut, l’enginyer. De res li ha servit al Simó enrogallar la veu per ocultar lo que ja saps. Afigura’t quina una se n’ha empescat. Baixàvem tan tranquils cap a Gombrèn, quan tot d’un plegat el Rafel s’atura i es gira cap al talús amb la intenció evident de canviar l’aigua de les olives. Amb els dits a la bragueta, anuncia solemnement, apa minyons, tot bon català pixa quan veu pixar. Jo, que vaig als seus talons, trobo escaient l’ocurrència, de manera que m’hi giro de cul i l’acompanyo en la pixarrada —per cert ben esquifida, que feia poc havia buidat la bufeta—, sense pensar en el pobre Simó que s’acostava cap a nosaltres. Quan m’he adonat que el molt puta d’enginyer ens havia parat una trampa, ja era massa tard, hi havia caigut de quatre potes. De cua d’ull he vist com el Simó passava a frec dels nostres culs, ben llimat, sense saber on mirar. Tu, minyó, l’ha escridassat l’enginyer, sembla que no ets gaire bon català. Ara no en tinc ganes, ha murmurat ell sense esperar-nos, embalat com si anés a apagar foc. Tu, lo que no tens és una altra cosa, ha diagnosticat l’enginyer, i ha amanit la sentència amb una rialla de burla. Així doncs, l’enginyer està al corrent del nostre secret. Potser era inevitable, si s’ensumava alguna cosa, tard o d’hora hauria confirmat la sospita.

Dic tard o d’hora, perquè quan aquest matí ens hem separat aquí mateix a Gombrèn, hem quedat de trobar-nos demà al vespre al poble de Castellar de n’Hug. No puc pas desaparèixer amb la seua màquina a la butxaca, fes-te’n càrrec, mare. El Simó m’ha volgut acompanyar fins a Ripoll, de pas tindria ocasió de resseguir els pobles i masies, que el dia d’anada ens vam haver d’escompassar per no arribar de nit a Montgrony. No pagava la pena —tres miserables pells en tot el dia—, però, és clar, això no se sap mai.

Un cop feta la fotografia de la portalada, em feia gràcia que el Simó veiés per dins el monestir, especialment el claustre, que és una joia de l’art bizantí. Un bon grat que me n’ha sentit! Ja n’estic fart, de pedres velles, ha remugat, m’estimo més anar a l’estació del tren. No es tracta de cap menyspreu a l’art, mare, sinó d’ignorància, que no és culpable. Fet i fet, què se’n pot esperar d’una persona inculta i ignorant com ell! Hem dinat la mar de tranquils en un banc de l’estació, fins que ha arribat el tren de Barcelona i de cop i volta ens hem vist rodejats per un cafarnaüm de viatgers abocats dels vagons que corrien cap als carruatges de fora, que després se’ls emportarien en algun balneari de la vall de Ribes o potser fins a Puigcerdà, a l’altra banda de la collada de Toses. Cistells, maletes, baguls, caixes ferrades…, ells se n’enduien de vacances totes les comoditats, mentre nosaltres dos anem pel món, com qui diu, amb la roba que portem al damunt.

A la tarda, hem tornat xino-xano cap a Gombrèn. De tant en tant, trucàvem en alguna porta, i quan ens obrien, el meu company preguntava si tenien pells per vendre, de conill, de corder, de guineu, de l’animal que fos, i jo, si sabien alguna llegenda, qualsevol, que totes tracten de Montsalvat, però si hi havia un calze d’or o una llança màgica, millor. Tots dos hem tornat de buit. Quan n’he tingut ocasió, li he preguntat pels seus tractes amb el Rafel, però no n’he tret l’aigua clara. M’ha fet prometre que no t’ho diria, m’ha contestat, i no ho faré, així que no t’hi encaparris, i ha donat per tancada la discussió. Doncs fora, no hi pensem més per ara.