51

VIELHA, DIUMENGE, 20 D’AGOST DE 1899 (NIT).

A l’entrada de Vielha, una flaire sobtada de tabac m’ha advertit de la presència del Rafel. Què cony fas tan tard?, ha exclamat al meu darrere com caigut del cel, fa més de dues hores que t’espero. I vosaltres com és que no us heu deixat veure? I afegeixo que de primer he perdut molt temps esperant-vos i que després, a la baixada, em feia mal el genoll i a cada punt m’havia de parar, si no, no podia donar un pas. Tot seguit pregunto pel Simó, de fet, seria normal que fos ell qui m’hagués vingut a rebre per guiar-me fins a la casa on ens hostatgem. Malament, remuga el Rafel sense aturar-se. Què li ha passat?, m’alarmo, que no és amb tu potser?, digues, que us heu trobat els carrabiners, on és ara? Per fi, s’atura i em comunica que pel camí ha patit un atac dels dimonis, havíem de travessar el barranc fent equilibris damunt d’una palanca de bigues, jo he passat i ella… No cal que m’expliquis més detalls, m’estimo més no sentir-los, l’interrompo, jo ja ho sabia que pateix atacs, però el causant no és el dimoni, sinó els nervis, i els nervis es curen amb una medecina que venen a la farmàcia Morelló de Barcelona, carrer Portal de l’Àngel, número 21. Per què m’ho has amagat?, brama el Rafel, que no te n’adones que segons on li agafa l’atac ja podem córrer, digues, per què no em vas avisar que la teua amigueta està endimoniada? Protesto que no són els dimonis, sinó els nervis, el senyor Morelló d’Esterri em va dir… Calla! I el seu crit em trenca l’oremus, no et permeto que em portis la contrària, i em surt amb la història que jo sóc el seu soldat i ell el general i que en temps de guerra per causes més lleus n’ha fet afusellar més d’un. Continuem carrer amunt en silenci, de tant en tant es gira per comprovar si ens segueix algú. Abans de ficar-nos a la casa em xiuxiueja, ara més calmat, que em tregui del cap això de les medicines, són com un verí, o bé els trastoquen del tot i els han de tancar o bé els maten, l’únic remei per frenar els dimonis és l’aigua beneita, així que demà de bon matí abans de sortir cap a França, baixes a l’església i n’agafes una ampolla. I a ella, no li diguis re, li farem prendre la medicina sense que ho sàpiga. Entesos, a les seues ordres, general Camprubí.

Un cop a dins de la casa, em comuniquen que el Simó ja és a dormir. Un mossec i a jóc com les gallines, m’explica la padrina, ha arribat mig mort, pobre nen. Vaig a veure’l a la pallera i encara el trobo despert. A pesar del somriure tímid amb què em dóna la benvinguda, veig que fa mala cara, em sembla que mai l’he vist tan exhaust. Com et trobes, Simó?, conta’m què t’ha passat. Bé, estic bé, una mica cansat, fa ell sense donar-hi gaire importància. S’incorpora de mig cos i s’embranca en explicacions que no vénen al cas, com ara que el viatge ha sigut molt pesat, boscos amunt, tarteres avall, sempre fent marrada lluny del camí per evitar els carrabiners, perquè algú ens ha delatat, el Rafel sospita d’aquell capellà d’Alós, no t’ho ha dit? No, no m’ha dit re, ni m’importa gaire, explica’m què t’ha passat al barranc i no fugis d’estudi, què sents quan t’escometen els dimonis? De cop li ve la son, s’ajeu al tou de pastura seca i em demana que el deixi en pau, que vol dormir. Bona nit, doncs, que el teu mal no vol soroll i jo tinc una gana que m’alça.