2

EL PORT DE LA SELVA, DILLUNS, 3 DE JULIOL DE 1899.

Estimada mare:

Cap a mig matí he arribat en aquest poble de cases blanques arrenglerades davant d’una bassa de mar. M’hi ha menat un camí, estret i planer, que va fent giragonses tot retallant la costa arran de mar, de vegades tan a prop de l’aigua que sents la frescor del ruixim a la pell de la cara i sembla que d’un moment a l’altre l’onada et lleparà les sabates, i jo ho comparo a aquestos gossos guardians que t’envesteixen amb lladrucs en pic t’ensumen davant de la casa, però pots estar ben tranquil que per més que rabiïn no et poden atènyer perquè estan lligats amb una cadena de ferro. Algun escatxic de salivera, a tot estirar.

Contràriament al que imaginava, l’anomenat rei dels pescadors del Port de la Selva no té res a veure amb el Rei Pescador que malalteja al castell de Montsalvat. Ho he descobert de seguida, així que l’he localitzat a la taverna, assegut davant d’un got escurat. A l’entrada del poble, m’havien adreçat a aquest trinxeraire, ell sap totes les històries velles, romanços de pirates, de contrabandistes, dels frares del convent de Sant Pere, si és això que busques. El saludo, li pregunto pel castell de Sant Salvador i ell m’assenyala sense respondre’m el seu got buit i jo no entenc què dimonis vol, fins que el taverner no m’aclareix que vol que l’invitis a beure, la llengua de Luard sense un traguet de rom no s’engega. Doncs, serviu-lo que pago jo, i ben a gust, que el rei bé es mereix un traguet. No era el rei que em pensava, ja t’ho he dit, mare. Ni cap dels fets que m’ha contat, com ara que al cap del turó hi havia fa anys i panys una ermita dedicada a Venus, que per als romans venia a ser una mena de bruixa de l’amor; o que el convent va ser construït en un lloc on segles enrere havien enterrat el cap i el braç dret de sant Pere, o que a tocar del castell s’obre un precipici conegut com el Salt de la Reina, perquè la nit que els cristians van conquistar la fortalesa s’hi va esbalçar una reina mora, en cap d’aquestes històries, et deia, es fa esment del Rei Pescador, ni de la llança màgica, ni —ja me n’oblidava!—, del sant Graal, el calze sagrat que guarda la preciosíssima sang de Nostre Senyor Jesucrist.

Després he fet cap a la rectoria i m’he presentat a un mossèn geperut que tampoc no esperava la meua visita, ni m’ha sabut aclarir re sobre Montsalvat, la primera vegada que sento aquest nom, potser la Palmira, ella és d’aquí, jo no, Palmira, Palmira! I la Palmira ha deixat de trastejar per la cuina i s’ha assegut amb nosaltres, satisfeta ella de fer-la petar una estona a la taula dels homes. La vella ha contat si fa no fa els mateixos romanços que el rei dels pescadors, amb alguna diferència de detall, com ara que la suïcida era la reina dels Pirineus, no només de l’Empordà, tal com m’havia dit el borratxo. Però jo no em desanimo, mare, al contrari. Ben pensat, i tenint en compte que l’existència de Montsalvat és secreta, trobo natural que ningú me’n sàpiga donar raó, l’estrany fóra que qualsevol veí ho conegués.

I per avui ja n’hi ha prou. Aquí dono per acabada la carta d’avui, la carta que el doctor m’ha manat que t’escrigui sens falta cada dia. La vigília del viatge em va obsequiar amb la seua ploma estilogràfica i un tinter i aquest mateix quadern de fulls immaculats, i em va dir que havia d’escriure un dietari de l’excursió. Què diu que he de fer, doctor?, em vaig inquietar. Ell es va embrancar en explicacions que amb prou feines si vaig entendre a mitges. Que prengués nota de les incidències del viatge, observacions de tota mena sobre el paisatge o de la gent que coneixeràs pel camí, les pedres amb què ensopegaràs i els ponts i palanques que t’ajudaran a travessar el riu. I jo ni idea, cada cop més confós. Llavors, se’m va ocórrer de proposar-li, si vostè m’ho permet, doctor, podria escriure cartes a la meua mare que al cel sigui, aquesta és l’única mena d’escriptura que em veig amb cor de fer. Ell va arrufar les celles, negres com dues betes de dol, i quan em pensava que em renyaria per haver gosat de replicar-lo, resulta que em va acceptar la proposta. Va dir entesos, redacta-ho en forma de carta, si és així com et ve de gust, el cas és que escriguis, cada dia un glop de tinta, que és el remei més eficaç contra la desmemòria. I va arrodonir el tracte tot afegint als regals la propina d’un dels seus escassos somriures, però guarda les cartes fins a la fi del viatge, ja les hi enviaràs quan tornis a Barcelona. Es clar que les guardaré, doctor, que es pensa que encara sóc una criatura! Ja no hi crec, en els àngels correu que pugen i baixen dels núvols carregats de correspondència. Als meus vint anys i mig, sóc prou gran per saber que només cal que llegeixi en veu alta les frases a mesura que les anoto perquè tu, mare, m’escoltis des de la Glòria.

I ara sí que et deixo. He de descansar que demà vull ser matiner. Confio que el son no es farà gaire el romancer, que la remor del mar que m’acompanya mentre escric, en comptes de desvetllar-me, sigui com la música d’una cançó de bressol.

Bona nit, mare.