7

CASTELL DE REQUESENS, DISSABTE, 8 DE JULIOL DE 1899.

De lluny es veu tan bonic, tan sencer i formidable, que sembla un castell de mentida, de decorat del Gran Teatre del Liceu. I de prop també: no t’ho acabes de creure, que és un castell de debò, fins que no ets als peus de la muralla i palpes amb les mans la rugositat de la pedra i observes la geometria perfecta dels merlets i t’obre la porta un majordom uniformat, de vint-i-un botó, que t’anuncia que el castell és governat per la senyora Joana Adelaida de Rocabertí, comtessa de Montenegro i de Peralada, i et mena per un laberint interminable de passadissos i d’escalinates amples i de jardins de plantes i arbres petits, acabats de plantar.

M’he florit contemplant els retrats de la paret. Al cap de molta estona, quan ja estava fart d’esperar, ha aparegut una serventa que, després d’advertir-me que procurés enllestir aviat perquè la senyora comtessa està molt delicada i les visites li són pesta, m’ha acompanyat fins a l’habitació. La senyora del castell —posem-li seixanta anys— m’ha rebut asseguda en una butaca, al costat d’un llit altíssim, cobert per una teulada de roba sostinguda per quatre columnes, com l’altar major de la basílica de Sant Pere de Roma. La vella, més que no pas malalta, m’ha semblat fatigada, aclaparada potser pel pes de tants noms com ha d’arrossegar. Ha resultat ser una gran admiradora de la música de Wagner. Ja sigui a Barcelona, ja sigui a l’estranger, ha vist totes les seues òperes, entre elles, és clar, Lohengrin i Parsifal, que són les dues òperes que tracten de Montsalvat. Per assistir a una representació de Parsifal, es va haver de desplaçar expressament fins a la ciutat alemanya de Bayreuth, l’únic teatre del món on es pot representar. T’imagines, mare, quin privilegi, pensa que ni el doctor Miralles no ha aconseguit de veure-la mai sencera, aquesta òpera. I quin escunç tan gran, haver ensopegat al mig d’aquestos boscos on Nostre Senyor va perdre la sandàlia amb l’única persona d’Espanya que ha tingut la fortuna d’assistir al mateix santuari de Bayreuth, a la representació del «drama sagrat» de Parsifal, com el doctor el qualifica. Sembla mentida, oi? Doncs fes-te la idea que quan vas pel món, te’n trobes a cada passa, de coses que semblen mentida.

La vella m’ha sotmès a un llarg interrogatori sobre els meus orígens, si tinc germans i quants, on viuen els pares i de quina fortuna disposen, i si som una família noble, vull dir, si posseïm un títol de noblesa semblant al d’ella, que ja t’he dit que és comtessa de Peralada i de Montenegro. Li he explicat, de forma molt resumida, les desgràcies que tu i jo sabem, i massa i tot que ho sabem. O sigui, que el pare va morir d’accident a la fàbrica, i encabat et vas morir tu i el doctor Miralles em va acollir a la casa dels senyors Domènech, en definitiva, ja ho ha sentit, senyora comtessa, ni pares ni germans, ni títols ni diners, aquí em té, sol i pelat, sense altra fortuna que unes cames per córrer món i una ploma estilogràfica a la butxaca per prendre nota de les incidències del meu viatge i de les històries velles de Montsalvat. La senyora ha somrigut, i de seguida ha donat ordres als criats, que ens apariessin una taula i ens servissin menjar i beguda, tot abundant i deliciós. He sopat tot sol, perquè ella tenia més set que gana i només ha volgut acompanyar-me en la beguda. Entre tots dos ens hem polit una ampolla de vi blanc.

Li agrada el meu castell, senyor Bofill?, em pregunta després d’un glop. Li dic que és clar que m’agrada, senyora comtessa, i ella fa, doncs si vol, jove, pot quedar-se una temporadeta amb nosaltres, la seua companyia serà un plaer. Li agraeixo la invitació, però no la puc acceptar, he de continuar el meu viatge a la recerca de Montsalvat. Llavors ella salta que no cal que busqui més i em surt amb la teoria que Wagner es refereix a la muntanya de Montserrat, ho vaig llegir fa temps en una revista, a part de la semblança del nom, fixi’s que ambdues paraules tenen el mateix nombre de lletres, deu, que és la xifra sagrada dels pitagòrics. Això no és veritat, reacciono, si el doctor Miralles m’envia als Pirineus, els seus motius deu tenir, ell ho sap tot sobre la música de Wagner, tot excepte l’indret on para el castell del Graal. Llavors la malalta acluca els ulls, com si de cop li vingués una gran fadiga, i remuga entre dents, ja l’ha trobat el seu Montsalvat, senyor Bofill, justament acaba d’arribar-hi, i ordena al majordom que m’acompanyi a la meua cambra.

Ja ho has sentit, mare, la vella no toca quarts ni hores. De Montsalvat, aquest casalot no en té re. Fins i tot la suposada història del rei pescador, que és la causa d’haver pujat fins aquí dalt, ha resultat un fracàs. El rector de Cantallops havia sentit tocar campanes i no sabia on. Conta la falsa llegenda que en temps antics el castell va ser assetjat pels moros durant mesos i mesos i quan ja es pensaven que a dins estaven morts de gana, el senyor del castell va sortir al balcó mostrant als enemics una safata plena de truites de riu i va convidar el cabdill al banquet. Es veu que sota castell hi ha una mina secreta que dóna a un riu subterrani, un riu que travessa per sota les muntanyes i va a parar al mar a l’indret del Cap de Creus.

Quan he entrat a la cambra i he vist aquest luxós escriptori, proveït de plomes de totes mides i de fulls de paper en blanc i de tinta de tots colors, m’ha faltat temps per entaular-m’hi. Però el majordom, en comptes de tornar-se’n amb la malalta, m’ha preguntat què pensa fer el senyoret. Li responc que escriure a la mare, que per això són els escriptoris. Em permet un consell, el senyoret? Digues, pesat, digues, i després deixa’m en pau d’una vegada, que amb tu espiant-me a l’esquena, les paraules se m’encallen a la punta de la ploma. El servent comença per advertir-me que no faci cas de les murmuracions que sobre els senyors del castell corren pels pobles de la plana. Quines murmuracions? Al reparar que jo no tinc idea de què em parla, l’home se’n penedeix i mira de traure importància a l’assumpte, però llavors sóc jo qui no em conformo i li estiro la llengua fins que no m’aboca tot lo que li bull dins del cap i que és, si fa no fa, la història que segueix.

Vet aquí com sis anys enrere el senyor Tomàs de Rocabertí, comte de Peralada, va tenir la feliç idea de reconstruir el castell de Requesens, d’acord amb les antigues i escasses ruïnes que restaven del vell. Malauradament el comte no va poder veure acabada la seua gran obra, ja que va morir, de manera sobtada, ara fa un any, quan faltava molt poc per enllestir els treballs. Com que no tenia fills, el castell va passar a la seua germana, la senyora comtessa, que es va fer càrrec de l’acabament de les obres i dels actes solemnes de la inauguració que ha tingut lloc el dia de Sant Joan, o sigui, encara no han passat dues setmanes, ja ho veu el senyoret. Tres dies justos després de la inauguració, la senyora comtessa es va trobar malament. Diu el metge que no és cap malaltia greu, vostè mateix ho ha pogut comprovar, però la gent dels pobles de baix és malpensada i fa córrer tota mena de disbarats. Acaba d’una vegada, fotut xerraire, penso per dins. El criat acaba informant-me que la senyora comtessa tampoc no té descendència, i com que amb els parents no s’hi fa gaire, ara busca fora de la família un hereu a qui cedir l’herència del castell, i vostè, senyoret, li ha caigut simpàtic, a la senyora comtessa, i al servei de la casa també, per la meua part encantat de servir-lo, ordena alguna cosa, el senyoret? Només vull saber quin és el consell que m’has anunciat al principi, i després vés-te’n a escampar la boira que vull escriure a la meua mare. I el seu consell diu literalment —agafa’t fort, mare, si no, cauràs de cul— que me la prengui seriosament, la proposta que la senyora m’ha fet de cedir-me en herència el seu castell, i dit això, ha girat cua i ha passat la porta, dret com una escombra. Tu ho has sentit, mare, que la vella em volgués regalar el castell? Doncs, jo igual. Aquí tothom està com un llum de ganxo.

Sort que el sopar valia la pena, i aquest escriptori també. El ciri es tan gruixut que em podria passar tota la nit escrivint i demà al matí encara cremaria. Quina diferència amb aquests miserables bocins d’espelma, curts i escanyolits, que et trobes a casa dels capellans. M’agrada viatjar, mare, i quan arribo en un castell, m’agrada escriure’t, resseguir amb el traç de la ploma els corriols, llisos o pedregosos, caminats al llarg de tot el dia.