87
VIENA, DILLUNS, 9 DE GENER DE 1900.
Segle nou, vida nova! Demà surto cap a la ciutat francesa de Troyes a cercar el pare. La Simona de dies que em burxa, vés-hi, Ramon, vés-hi d’una vegada, no vull que esperis més per la meua culpa, al metge ja hi puc anar sola. El doctor Freud tampoc no hi veu cap inconvenient. Encara que dilluns no hagis tornat, ja no necessito infermer, ha fet amb segones davant de la pacient, ara només falta airejar la ferida perquè cicatritzi millor. Quan el doctor ha sabut el motiu del viatge, ha comentat com si pensés en veu alta i clavant-me els seu ulls negres que sembla que et mirin dels del fons d’un pou, que és curiós això del pare, els qui no en tenen es passen tota la vida buscant-lo i els que el tenen a la vora, només desitgen matar-lo. Es referia, he suposat, a la malaltia nerviosa d’algun dels seus pacients. Matar el pare, quina barbaritat, aquestos encara estan pitjor que la Simona, al cap i l’últim ella, pobra, no volia pas fer mal a ningú. Fet i fet, encara que estigués curada del tot, li cau molt de través d’acompanyar-me a causa de la feina. Ara fa encàrrecs en una botiga de pells, propietat del mateix amo del taller, bé, del seu fill, que es diu Friedrich. Aquest darrer mes se’ls ha girat tanta feina que no donen l’abast a despatxar abrics de pell, barrets, bufandes, i no vulguis saber a quins preus. El Friedrich es porta molt bé amb nosaltres, sort en tenim. Sense les corones que ell m’ha avançat, no podria pas emprendre aquest viatge, ni sense el passaport que m’ha aconseguit gràcies als amics influents que té a la policia.
En pic trobi el pare, tornaré a Viena a reunir-me amb la Simona, i després cap a Barcelona a buscar-te a tu, i llavors quan estiguem tots junts, nosaltres dos ens casarem. No em facis dir en quin país ni en quina ciutat anirem a viure. A Barcelona, per descomptat que no. Si el pare en va fugir fa anys i no hi ha tornat mai més, els seus motius deu tenir. A part, un dia o altre ensopegaria per les Rambles amb el doctor Miralles, o amb el senyor Domènech o encara pitjor, amb la senyora Victòria, empolainada amb el seu perfum que empesta. A Viena, si de mi depèn, tampoc ens hi quedarem. Hauré de convèncer la Simona, des que treballa a l’avinguda més moderna i rica de Viena, ella encantada, s’hi mou com peix a l’aigua, darrere el taulell. A mi no m’agradaria que ens quedéssim a viure en aquesta ciutat freda i emplujada, que aplega tota la riquesa i elegància de l’imperi, però també tots els pidolaires, que t’assetgen per parcs i carrers. Preferiria una ciutat més petita, més nova, sense un riu empestat, ni tot aquest enfarfegament d’estàtues que et vigilen des de la façana de les esglésies i dels palaus i dels teatres d’òpera.