MARIA DEL PILAR MASPONS i LABRÓS, que escrivia amb el pseudònim de MARIA DE BELL-LLOC (Barcelona, 4 de desembre del 1841 - 31 de gener del 1907) fou una escriptora i folklorista catalana, germana de Francesc de Sales Maspons i Labrós i cunyada de Francesc Pelagi Briz. Col·laborà, en prosa i en vers, amb Lo Gai Saber, La Renaixença, La Veu del Montserrat, Calendari Català, La Llumanera de Nova York i altres revistes.
La família, descendent d’una nissaga de pagesos benestants originària de Bigues (Vallès Oriental), pertanyia a la burgesia barcelonina, la qual cosa féu possible que l’autora fos una dona de cultura, segurament gràcies a les lectures que tenia a l’abast més que no pas a la formació acadèmica superior, vetada a les dones de l’època. La petita dels quatre germans Maspons i Labrós era una dona profundament religiosa i de vida modesta. Soltera, vivia reclosa a casa, on tenia cura de la família, i no acostumava a freqüentar actes públics. No obstant això, recorria el Vallès Oriental i altres comarques veïnes per tal de recollir testimonis orals de les narracions tradicionals, que posteriorment escrigué i publicà.
S’inicià en la creació literària encoratjada per Francesc Pelagi Briz i Fernández (1839-1889), casat amb Manuela Maspons, germana gran de l’autora. Molt lligat al moviment cultural de la Renaixença, Briz tingué una gran influència en la trajectòria literària de Maria de Bell-lloc, juntament amb un dels germans bessons de l’autora, Francesc Maspons i Labrós (l’altre, Marià, va ser diputat a Corts per Granollers). El 1865 publicà Lloances al Calendari Català, revista que Francesc Pelagi Briz ha fundat un any abans.
En una època en què la visibilitat de la dona en el camp de les lletres era gairebé nul·la, la carrera literària de Maria de Bell-lloc es desenvolupà, doncs, a redós de l’activitat del seu germà Francesc i del cunyat Francesc Pelagi Briz, que la introduir al cercle literari de La Renaixensa. En aquest ambient es relacionà amb Josep Roca i Roca, Víctor Balaguer i, sobretot, Joan Sardà, qui prologà Salabrugas, el primer poemari de Maria de Bell-lloc, aparegut el 1874.
Després dels poemes publicats al Calendari Català, els anys 1868 i 1869 l’obra poètica de Maspons es difon a Lo Gay Saber, revista que, segons Francesc Maspons i Anglasell, Maria del Pilar fundà juntament amb el seu germà Francesc i amb Francesc Pelagi Briz. A partir del 1871, algunes de les seves narracions de caràcter popular, fruit de la gran tasca que realitzà com a precursora del folklorisme català, començaren a aparèixer a La Renaxensa. La publicació, el 1878, de la novel·la històrica Vigatans i botiflers, fa que Maria de Bell-lloc sigui considerada com la primera dona novel·lista de la literatura catalana.
Si bé en algun sentit l’obra de Maria del Pilar Maspons pot semblar eclipsada per la del seu germà i el seu cunyat, la qualitat dels reculls Narracions y llegendas i Montseny fou premiada als certàmens dels Jocs Florals de Barcelona del 1875 i el 1880, respectivament. Així mateix, el valor de la seva producció literària es veié novament reconegut el 1879, quan fou convidada per Dolors Monserdà a participar a un número especial de La Llumanera de Nova York, dedicat a les dones de la literatura catalana, al qual contribuí amb dos poemes i una llegenda. L’any 1880, l’Associació d’Excursions Catalana li dedicà una vetllada literària, i dos anys més tard rebé un premi al certamen científic-literari del Casino de Granollers per Costums i tradicions del Vallès. La gran tasca que Maria del Pilar Maspons realitzà en el camp del folklore i la cultura popular és reconeguda per la Secció de Folklore Català de l’Associació d’Excursions Catalana, que el 1885 la nomenà sòcia honorària de l’entitat (l’Associació no admetia les dones com a sòcies).
La mort dels germans Marià (1885) i Francesc (1901) i del cunyat (1889), així com la desaparició de les revistes on acostumava a publicar, deixaren Maspons sense valedors en un món molt tancat a la presència femenina, i significaren la desaparició de Maria de Bell-lloc del panorama literari català.
A partir de llavors, i fins a la seva mort a Barcelona el 1907, féu una vida retirada al seu domicili barceloní, que tan sols abandonava per fer estades a la casa pairal de Bigues.