La creu de caps de mort

Bigas!… veus aquí un nom que per molts será vulgar y poch poétich, mes que pera mi enclou un mon de poesía y de recorts: allí, allí está la casa ahont nasqueren y moriren los meus avis, allí tots los sitis que han nodrit mon cor de fé, d’encant y d’amor á las costums y á la llengua de ma terra, allí s’hi troba tot pera mí, allí’m veig lliure y felís com la mes lliure, allí’n veig de cel fins ahont puch allargar lo vol de la mirada. ¡Oh terra meva ben volguda! ¡Benhaja la tranquilitat ab que confortas á ma ánima, per mil pesars abatuda y atribulada, ab quin gust passaria jo en ton sol estimat lo que’m resta de vida!

¡Com recordo aquells temps en que esperava ab tanta ánsia á que vingués la primavera per poderhi anar! L’alegria que tan sols al veure las pinedas y alzinars que’s trovan avans de arribarhi ja tenia; quin goig al travessar lo Tenes per ahont tantas de vegadas enjogassada nina habia passat, y quin pler mes dolcíssim al ovirar las blancas parets de ma estimada casa! No puch pas dir lo que pera mí allavoras passava. Al entrarhi s’aparexian ja á mos ulls mas estimadas aurenetas qu’entrant y sortint ab son vol rápit, lleuger y capritxós, y ab sos festívols cants, parexia que’m donavan la benvinguda: allí hi havia també en mitj de las teuladas los nius de las pardalas quals petitets jo amanyagava ab tota l’alegria del meu cor: tot seguit me’n anava á la part del derrera a saludar á l’alzina que cubreix ab sas brancas la finestra de ma cambra, á lo torrent que passantne per sos peus, tot ombrívol banya las rocas que serveixen de fonament a la casa, després á lo prat que ab mes flors que no pas herbas s’esten á un costat, á lo bosch que’l segueix fentne costeta ab tanta espessetat de brolls y matas, que quasi no pot entrarshi, y al altre cantó lo antich y negrench pont, y las gemadas quintanas. Tot quan á mos ulls se presentava era hermós, bonich y ple de bellas recordansas; al últim ma vista instintivament com si al cor li faltés alguna cosa se dirigia cap á un serradet ahont al cim hi ovirava la Esglesia ab son campanaret punxagut y la Creu al cim dominant tot lo terme. Llavoras ma ánima s’omplia de santa unció, y sens adonarmen sortia de mos llavis un prech al Sant patró del poble, que’m feya’l pler de permetrem tornar a veure tan estimada terra.

Pesars y afanys me’n han privat per molt temps d’anarhi, mes com tot lo d’allí te per mon cor tan alta estima, permés me será al menys parlarne, contarne un fet que anys fa que hi succehí, y que demostra que las santas creencias no son encara fugidas de nostra terra.

Pujant la costa de la esglesia, se crehuan los tres camins que hi donan en lo cantó de la paret del cementiri adossat á la esglesia, en lo qual com á mostra del lloch, y recordansa del que som, hi ha una creu feta de caps de mort.

Donchs bé, vivia en lo dit poble de Bigas, un matrimoni felís en sa pobresa, y que com tota la demés gent del terme, queya, com se sol dir, de bondad y de honradesa; allí no hi ha richs, mes tampoch hi ha pobrissalla, y tothom s’ajuda tant en los travalls que pareix una sola germandó; ja hi pot haver malalts en una casa que tots hi acuden á ferlos la feyna, ja hi pot haver necesitats que tothom hi acut á ajudarlos. Lo matrimoni de que parlo, era un dels que mes cumplian tan sants preceptes, aixís era que eran molt estimats, y hauría estat la séva felicitat complerta, si no fos estat la mala índole que un fill que tenian demostrava; si’s feya alguna malesa á estudi, de segur que’n Feliu n’era l’esca, si’s capulava la vianda d’algun camp, era ben segur que al averiguarho’s trobava que havia sigut en Feliu l’autor; si s’havia fet mal á alguna vinya, eran també los borrechs que guardava’n Feliu los qu’ho havian fet. Veyent aixó y que nos volia fer al art del pagés, los seus pares, tots apesarats, tractaren de donarli ofici, per qual motiu lo posaren d’aprenent fuster á Figaró; mes al cap de poch temps lo mestre fuster los hi torná, per que no’n podia fer res. Lo seu pare comensá á capficarse, caygué malalt, y un dia que’n Feliu era á festa major al Serrat d’Ocata, ’s pitjorá de tal manera que fou menester donarli los Sants Sagraments: bé anáren á avisar á’n Feliu tot desseguida, aquest volgué acavar lo sarau: quan va arrivar á casa seva, son pare ja havia perdut la paraula y sols li doná una mirada que ab tot y ser tan dolent’n Feliu, li entrá fins al fons del cor: eixa mirada fou l’última que llensá’l bon home; al cap d’un xich ja era cadávre.

Per alguns dias’n Feliu se portá bé ab sa mare; la cuidá y li tingué bon respecte, mes després torná á s’antiga vida; la pobre dona li deya com no tenia res pera donals per menjar ni á ell ni á sa filla, si ara que ell era gran y la única y natural ajuda de la família, no treballava; l’únich que á tot aixó responia, era que venguessen los pochs trastos que tenian, y pera donar l’exemple, ’s vengué totas las eynas que sos pares ab moltas economías havian pogut comprar: res havia estat lo mal que fins allavoras havia fet en vista del que va fer d’aquesta hora endevant; á voltas estava setmanas sens atansarse á casa seva, ningú sabia lo que feya ni ahont anava, mes sa mare d’aquella hora endevant fou acomesa de mortal tristor, y quan hi anava son fill restava una estona com espahordida y consirosa com tement alguna desgracia.

Un dia que n’Feliu anava á missa, al ser al cap demunt de la costa vegé que havia caygut la testa de mort de dalt de tot de las que formavan la creu que á la paret cantonera y á una regular alsaria hi havia, quedant tota capulada. Quan aixó succeheix, se treu un altre cap del cementiri y se posa en lo lloch del caygut: aquella volta hi havian posat una testa de blanca ossamenta, com que no fes molt temps que hagués estat soterrada: al veurerla’n Feliu instintivament quedá parat, sentí una cosa estranya dins son pit, y sens esma de moures d’allí com si li haguessin clavat, ab los ulls fixos en aquella testa, poch á poch li semblá que las concas buidas de la closca s’anavan omplint, omplint, fins á formarshi uns ulls que li llensaren una trista mirada; ’n Feliu, esgarrifat, y erissats los cabells, s’entrá mitj corrents dins la esglesia. Passaren dias y dias, y’n Feliu no sabia com, mes se trobava que sempre feya cap á la paret cantonal del cementiri, y trobava sempre los ulls d’aquella testa esguardantlo á ell: lo senyor Rector, qu’era un sant home, al saberho se dirigí á’n Feliu pera convéncel de que aquella alucinació era, pot ser, un cástich de Deu y un avis pera que’s corretjís de sa dolenta vida, mes lo minyó ab tot y aixó anava sent mes dolent cada dia.

Feya un quant temps que la gent d’aquell poble tan bo y tan tranquil estava temorosa y desassossegada; ningú gosava á anar gayre de nits, puig ja havia succehit moltas vegadas las que plegavan vespre de mercat, que’ls hi sortia un home, punyal ó pistola en ma, y al que ningú coneixia per anar embolicat ab sa manta, y’ls robava tot lo que portavan; l’un dia’ls sortia al pla de la Creu, un altre á la Vall-roja, un altre á la Vall-blanca; semblava que’s multipliqués, puig per tot se trobava, per lo que vejeren qu’era inútil cambiar de cami; molts van dir que aixó era algú que sabia del art de bruxeria, altres sospitaren la veritat; si eran tres ó quatre que anessen junts ja no’s veya lo tal home, per lo tant no podia ser certa la primera sospita, ó sia de que fos art de bruixeria, pus en aytal cas lo mateix haguera sortit que fossen un com que fossen una dotzena.

Un vespre, estant la mare y la germana de’n Feliu filant en lo llindar de la porta, passá un minyó d’unas casas vehinas y’ls digué:

—¿Sabeu que lo Ton ha sigut robat quan anava á portar los diners de la contribució, y ha sigut ferit al volerse defensar? ¿Heu sentit aquell tir? Donchs bé, no era de cap cassador, sino d’una pistola que lo Ton ha enjegat á lo lladre; ara jo me’n hi vaig.

Y lo minyó apretá á corre sens adonarse de l’impressió que sas paraulas havian fet á la pobre viuda. Jo no sé com es, pero succeheix que quan passa alguna cosa estraordinaria se sap tot desseguit per tot lo terme, ningú diria sino que’s lo vent lo qui tramet la nova; may se veu ningú á la casa de l’altre á no ser que’s necessitin, las casas son á bona distancia l’una del altre, y ab tot y aixó, no passá un quart d’hora que á totas no sapiguesen lo del tir de pistola; mes ara en lloch de mirarso ab tanta indiferencia com fins allí, resolgueren donar una batuda per tot lo terme, comensant per tocar á somatent.

S’havia ja fet de bella nit, la mare de’n Feliu sentada prop la llar, tenia lo fus entre sos dits mes sens que li fes donar cap volta, sa filla sentada devant d’ella, tirava de tant en tant un buscayot al foch; aixís estavan las duas sens dir una paraula, estremeixentse al mes petit soroll que de part de fora vingués. Trucaren á la porta, mare y filla’s miraren plenas d’ansietat y d’esglay: tornaren á trucar ab mes forsa que l’altra vegada, la noya llavoras tota tremolosa, la va obrir y entrá’n Feliu; sa mare llensá un crit d’alegría, mes prompte son rostre espressá lo mes gran temor; ’n Feliu duya’ls cabells enterament escabellats, lo jech mitj caygut, y sa cara groga y esfaraida feya por.

—Mare —digué—, doneume tot seguit algun diner, alguna roba, que me’n vaig per sempre.

Sa mare s’hi atansá plena d’angunia, y agafantse á son coll.

—Fill —li digué—, ¿perqué’m vols deixar?

Mes al mateix instant’n Feliu feu un moviment pera desferse dels brassos de sa mare, y al ferho deixá en descubert una taca de sanch que fins llavoras los plechs de la mániga havian amagat: la viuda llensá un crit d’horrorosa angunia, y caygué com morta en terra. La noya’s tirá demunt de sa mare ab lo bras estés en vers lo seu germá, dihentli:

—¡Assassí, tu has mort la mare!

En Feliu sortí de casa seva boig, desesperat y sens darse rahó de lo que’s feya, son mateix trepitj lo espantava, las brancas dels arbres al tocarse las unas ab las altres al impuls del vent li cridavan: «Assassí, assassí, tú has mort ta mare;» las campanas brandant á somatent repetian també eixas paraulas; ell volia fugir, y com mes caminava mes aprop tenia la veu de la campana que li cridava «Assassí, tú has mort la mare». Per fi, cansat mes d’esprit que de fatiga, ’s deixá caure en terra procurant taparse las orellas per no sentir aquell só; aixecá’ls ulls, y’s trová devant per devant de la creu de caps de mort: la testa blanca’s destacava molt mes que las altres, y ab la foscor de la nit feya basarda’l mirarla; ’n Feliu fixá en ella sos ulls, y un crit que d’esglayat no pogué passar de sa gorja, demostrá l’espant que d’ell s’havia amparat; aquella mirada del cap de mort no era trista y compassiva com las altras vegadas, sino terrible y amenassadora encara com la última que li havia llensat lo seu pare. Frenétich y fora de sí, escalá la paret del cementiri, llumanetas d’esblancahida claror, que anavan d’ací d’allá, passavan per devant sa vista; entre mitj d’ellas s’aixecava una sombra com de figura de persona, sols que li mancava’l cap: en Feliu sentí faltarli las forsas, y de genollons per terra s’arrossegá poch á poch quasi sens alenar cap al lloch ahont havia sigut soterrat lo seu pare; la terra estava somoguda en lo lloch ahont devia estar lo cap, y un sot que allí hi havia feu coneixe á’n Feliu que aqueix no hi era; tot ho comprengué llavoras; la testa del cim de la creu era la del seu pare, al que Deu havia permés estar en aquell lloch pera veurer de tornarlo al bon camí que deixat havia; en tant las campanas anavan brandant sens may parar, y tot lo del cementiri dava mil voltas al entorn d’ell; son cap se desvaneixia.

Al de bon matí de l’ensendemá, lo senyor Rector se pasejava per la galería que circueix lo pati de la rectoría, tot resant en son Breviari avans de dir la missa, quan li semblá veurer un bulto negre en lo cementiri, que desd’allí’s domina quasi tot, y baixant y obrint la porta acomnyat de dos ó tres vehins de las pocas casas que l’esglesia te al entorn, s’en entrá dins lo cementiri ahont restava ancara’n Feliu estés en terra. Lo senyor Rector procurá á copia de cuidados ferlo tornar en sí; ’n Feliu confessá totas sas culpas, y d’aquella hora endevant fou lo consól y l’ajuda de sa familia. Lo Ton, als prechs del senyor Rector, lo perdoná; sa mare, després de molt temps guarí de sa malaltía, y tots junts visqueren molt temps sent en Feliu espill de joves.

La Creu del cementiri es desd’aquell dia mes venerada encara, de lo que ho havia sigut fins llavoras per la gent de Bigas.