Desvari

Jo era morta: sobre un túmbol cubert de blanch, voltat de ciris y toyas, reposava mon cadavre: al enfront meu y en una altre cambra, mos germans ploravan sens escoltar los consols de sos amichs que, com á bons en sa tristesa los acompanyavan.

Jo hauria volgut parlárloshi, jo hauria volgut dirlos:

—No ploreu ma mort, puig que ab ella s’ha acabat lo meu sufrir.

Mes la dalla que havia segat ma vida, ab sa fredó m’havia paralisat de tal manera, que ab tot y los meus esforsos, ni un moviment, ni una paraula pogui dir pera aconhortarlos.

Lo sol brillant il·luminava una paret d’enfront la finestra de ma cambra; los transeunts passavan per devant ma casa, los uns cantant, los altres rihent, com si tot en aquest mon fos alegría, y sens saber que en aquella casa hi nihava lo dolor. A mos germans pareixials impossible que lo sol brillés, que las aus cantessen y que hi hagués qui pogués viure; sens pensar que mes de quatre voltas, tal vegada nosaltres en lo temps en que’ls pochs anys fan sonriure a las il·lusions, encara que aia en mitj las penas, haviam també cantat ó rigut al costat de una oculta tristesa, de algun ignot dolor.

La esposa del meu germá, aquella que tan carinyosament m’havia cuydat en ma malaltia, entrava de tant en tant, cubrintne de novas flors ma blanca vesta y adornant mon front de novas garlandas d’englantinas, gesamins y flors de taronger; allunyant ab son olor, per un instant, lo baf de mort que dins ma cambra’s respirava.

Totas mas amigas, tots mos parents y coneguts entravan també á veurem per última vegada: l’un me deya una paraula de commiseració, l’altre llensava una llágrima, y alguns, sent ó no sent aixís, demostravan en sas caras greu tristesa: jo’ls veya ben be á tots, jo mirava agrahida y anhelosa aquells rostres coneguts, mes entre ells, no hi distingí may, lo de aquell que tant jo havia aymat en vida.

Un dia mes, y la llosa de mon sepulcre’m separaria per sempre del mon y de la memoria de tots aquells; y fins aquell agraciat nin fill del meu germá, quan gran ne fora, ni recort hauria de ma fesomía, ni de la inmensa joya ab que jo’l veya arrivar á casa tots los dias, ni del entranyable afecte ab que jo l’acariciava entre mos brassos.

Sols mos germans, mentres viscan, ne guardarán ma memoria, després mas cendras serán tant oblidadas com las de tots los que tingueren vida en generacions passadas.

Aixis fatigosament desvariejava. De sobte m’ánima, al obrir los ulls á nova vida, va trobarse ab la esperansa falaguera de tornarlos tots á veure en mitj l’esplendor d’aquella gloria que may se acava, y va johirne. Allí tots junts tornarém á viure pera jamay separarnos.