Testa-Fort

Anant pel solitari camí d’Argentona á Granollers y una hora avans d’arrivar á la última de ditas poblacions, se trova un turó rodejat, per una banda d’espessos y solitaris boscos, y per altra d’hermosas campas de regadiu. Al cim del turó s’aixecan las magestuosas ruinas del Castell de la Roca, y á sos peus y com dormint á sa ombra, ’l poble de aqueix nom. Duas ó tres parets que’ls segles no han pogut vence encara, aixecan sas pedras descarnadas com desafiant lo poder del temps; la eura, fidel amiga de la soletat y las ruinas, procura tapar ab sas furgants arrels las fondas escletxas que la falta de argamassa hi obra, y ramificantse en cent gotims de verdas fullas, s’abrassa carinyosa á aquellas despullas venerables, com volentloshi fer oblidar, ab las sevas, las galas de que estavan revestidas en aquells temps en que’ls capitells y las góticas pilastras, de las quals se’n conserva una sola en la esbelta finestra, que resta d’aquell suntuós edifici, y’ls calats que com finíssimas puntas engarlandavan las oberturas y’l voltant de las cambras, y’ls richs tapissos de que estavan cubertas las parets de las salas, feyan del arrunat castell un temple del art y de riquesa.

Bernat de Torrellas, de la noble familia d’aquest nom, ornament de nostra historia, era en lo temps á que aludeix la present narració’l senyor del Castell de La Roca. Son gust per la cassa y sa poca afició á las ciutats feyan que passés la major part del any en son grandiós y pintoresch castell: lo de Torrellas considerávas felís allí vivint en companyía de sa esposa, la bella Elionor de Rocabruna que, encara que ja no molt jove, conservava totas las gracias de la primera joventut, y d’un fill que d’ella havia hagut despres de molts anys de matrimoni. Pera criar aquest fill prengueren una dida vinguda de la Segarra, la qual semblava que se l’estimés molt. Un dia comparegué al castell lo marit de aqueixa, dihent que no volia estar mes sol, y que per lo tant venia á cercarla: pera arreglar aqueixa cuestió, pero sense que la dida deixés al noy que sols ab ella volia estar, y per por de que eix no se’ls morís d’anyorament, resolgueren emplearlo en la castell á condició de que’ls deixés la seva dona.

Era’l segarreta un home qual edat no’s podia ben definir, mes si’l ull y’l rostre son los miralls de l’ánima, be’s podia dir que la del didot era mes negra que la de Llucifer. Ningú del castell podia veurel; mirant sempre de regull, escudrinyantho tot, era un home que inspirava horror y repulsió. Molt temps feya que hi era; l’hereu dels Torrellas estava ja desmamat y contra’ls desitjos de tothom, los didos seguian habilanthi. Un dia, un dels criats de la casa’l vejé á ell que ab pas de llop y mirada investigadora se’n entrava á las cambras de la senyora del Castell; lo fidel criat lo seguí de puntetas y recatantse. Quan fou dins la cambra, obrí sense fer gens de soroll ni quasi cap esfors un gran armari que en la paret hi havia, ab una eyna que pel cas portava, y trayent de allí dins las ricas y costosas joyas de la castellana, las ficá dins d’un saquet; lo criat se li tirá demunt pera poderlo atrapar ab lo cos del delicte y ferho veure als senyors pera que aixís comprenguessen qui era l’home que tenian á casa, y’s posá á cridar ab totas sas forsas. Al veures descubert, lo segarreta feu un violent esfors, y pogué despendres dels brassos que l’havian empresonat; rápit com lo pensament, y no veyent altre medi pera fer callar á son delator, enfonzá sa daga en lo cor del fael sirvent, y apreta á corre per aquells inmensos corredors en direcció oposada á la en que se sentian’ls passos dels que acudian al crits de la seva víctima.

Quan tot fou descubert, la dida manifestá un dolor tant estrem que ab res la podian aconsolar.

—¿Ahont aniré, desditxada de mi —deya—, que no’m segueixi la infamia del meu marit? ¿Qui’m voldrá á mí, y ab qui guanyaré’l pá que tothom me negará?

Na Elionor, acompadida d’ella, y creyentla mes desditxada per l’horror que li devia causar lo veures unida á un home tan malvat sent ella tant bona, procurá consolarla prometentli que mentres ella visqués no li faltaria un bossí de pa en sa casa, ni un sostre ahont aixuplugarse: la dida donchs, se quedá en lo castell, y’l noy, que res de lo passat entenia, seguí volent estar sempre en brassos de sa dida.

Separat del castell sols per una petita vall, y tenint en ella l’estrep, s’aixeca un mont, tant plé en aquell temps de brolls y brosta y d’espessas y centenarias alzinas, que quasi era impossible penetrarhi, com que pochs eran los que hi transitavan, y encara’ls pochs eran algun penitent ó romeu que anava á visitar la ermita que en mitj de ell hi havia, o á ferse absoldre d’alguna grave culpa pel sant ermitá que la ocupava. Pero aixó era sols de dias, y encara moltas voltas n’havian aparegut de morts, sens dubte á mans dels rancuniosos cavallers que, segons la tradició, hi armavan totas las nits grans batallas, dividits en dos bandos com ho havian fet en vida, y com devian ferho fins á la consumació dels segles en cástich de haver lluytat germans contra germans. En aquell serrat era hont havian mort la major part d’ells, y per aixó se’l conexía per lo Mont de las Batallas.

Un dia’ls Senyors del castell, acompanyats de gran comitiva d’amichs y sirvents, anaren á cassar al Mont de las batallas esperant trovarhi molta cassa en rahó de que ningú hi anava per los motius dits avans.

Era ja molt vespre y’ls cassadors no havian tornat. L’hereu dels Torrellas plorava desesperadament demanant á sa mare. La dida no podentlo aconsolar de cap manera, aná cap al mont pera sortirlos al encontre, portantlo á ell de la ma; arrivats allí y no trovantles, la dida’s ficá resoltament adintre, mentre’ls criats que la seguian reculavan esgarrifats fent la senyal de la creu, puig si bé eran ardits y valents, no sabian habérselas ab las ánimas, com deyan ells. Lo corn de cassa ressoná en aquell instant á la entrada del mont y’ls castellans de la Roca aparegueren portant tota mena de cassa; lo dia habia estat ben aprofitat. Quedárense sorpresos al trovar en aquell lloch á sos criats; y al saber per boca d’ells lo perqué, anavan á entrarhi altra volta, quan sortí d’ell la dida llensant crits desesperats, arrantcantse’ls cabells y plorant á llágrima viva: una ma invisible li havia arrebatat de son costat á Artur de Torrellas, lo fill de sos Senyors.

—Bé deyam nosaltres que aqueix bosch es encantat —deya un dels que no havian volgut ficarshi ab la dida—. Ja havém fet bé de no entrarhi, pero deviam haver mort á la dida avans que deixarli ficar, puig aqueixa dona sempre m’ha fet mala espina, y sembla que haja fet aixó pera poder perdre al noble fill de La Roca.

—Mala bruixa —deya un altre—, si jo hagués estat dels Senyors, temps ha que sa mala figura serviria de espanta-aucells dalt de una entena.

—Y Na Elionor tant que se la estima! —deya un tercer.

Bernat de Torrellas se llensá altra volta dins del bosch pera recobrar son fill, pero sos amichs lo detingueren á la forsa; la nit era fosca, ningú’l seguiria, y, combatent fossen morts ó sers vius y reals, lo cas era que tot sovint aparexian los cadávres dels que s’atrevian á ficarse en lo Mont de las Batallas. Mes locat que no pas en son cabal judici, Bernat torná al Castell empés per sos amichs y servents: en quant á Na Elionor, quan ell hi arrivá encara no havia revingut de son desmay.

Si’n feren de cosas pera trobar son fill, si’n feren de prometensas al qui los hi tornés, no’s pot dir; mes tot en vá, la dida desaparegué del Castell y tampoch se sapigué may mes res d’ella.

La castellana passava’ls dias en contínua oració, pregant á Deu que li tornés lo fill amat ó li donés forsas pera soportar son gran dolor: son marit, al contrari, desesperá de la misericordia divina, y tancá son cor á la fé.

Al cap d’anys, un obstant, vá semblar que’s refeya; y veyent sempre devant sos ulls lo noble exemple de sa esposa, comensá á remordirli la conciencia de sa conducta. Un vespre, donchs, que sentat en la cambra de sa esposa, la esguardava agenollada devant la imatje del Crucificat, lo vent li dugué’l só llunyá de la campana de la ermita que tocava’l Parenostre de las ánimas.

Com si un ressort l’hagués mogut, lo senyor de La Roca s’aixecá, fixá sa pensa en aquells que li havian donat lo ser y que l’esperavan en una vida mellor; las doctrinas que li ensenyavan quan petit vingueren á sa memoria, y la fé renasqué en son débil esperit.

—Elionor —digué á sa esposa—, Elionor, amada mia, crech y espero en Deu.

Un crit de joya s’escapá del pit d’ella que li tira’ls brassos amorosament al coll.

—Elionor —seguí ell—, la desesperació d’aquets anys passats pesa sobre la meva conciencia com un plom. ¿Quí sab si demá seré viu? ¿Quí sap si tindré temps de confessar mas culpas? Aixís, esposa mia, no vull esperar á demá y me’n vaig ara mateix á veure’l sant anacoreta de la ermita. Tal volta Deu, al perdonar mas culpas, me fará trobar allí, en aquell lloch ahont lo perderem, lo camí pera poderlo trobar; potser no es mes que una il·lusió de ma fantasia, pero ho vuy provar.

En Torrellas s’armá de sas mellors armas y sortí; sa esposa volgué de primer detenirlo, mes pensant que tal volta l’endemá ja no’s recordaria de sos bons propósits, lo deixá dihentli:

—Ves, y que Deu sia ab tu.

La nit era serena y hermosa, y la lluna, cubrint á la terra ab sa melancólica llum, la feya apareixer tapissada de plata. La dama de la Roca, recolzada en la finestra, estigué esguardant á son marit fin que’s perdé en la espessedat del mont.

Ni’l mes petit burgit vingué á turbar la quietut de aquella nit serena.

En sent á la matinada, Elionor, frisosa per la llarga ausencia de son marit, y no podent contenir més sa ansietat, cridá á sos criats y’ls maná que anessen á veure si’l trovavan.

No tardaren gayre en tornar; ab ells anava son senyor, mes no son senyor arrogant y plé de vida com era’l dia avans, sino cubert de nafras y mort demunt d’un llit de tronchs y fullas. L’havian trobat á la surtida del terrible mont: sa preciosa daga, qual mánech era tot de pedreria de gran valor, havia desaparegut, en cambi en son puny clos hi tenia un objecte del qual s’apoderá ab afany sa esposa.

¿Eran los damnats cavallers del altre mon los que l’havian mort? Molts dels criats estavan per creure que no, puig en la posició del mort y en lo estripat de son vestit, se coneixia be que s’havia resistit, cosa que no hauria fet á havérselas tingudas que haver ab esperits.

La dama, desde aquell dia, quedá en un estat de insensibilitat del que res la pogué fer surtir; sos ulls divagavan á la ventura sens fixarse en res, son rostre’s cubrí de arrugas prematuras y tornárense blanchs sos cabells; sa figura descolorida y demacrada anava decayent de dia en dia, y comensá á encorvarse; ja no podia sostenirse sino ab la ajuda d’un bastó. No semblava ni la sombra d’aquella bella Elionor que havia sigut lo encís y la alegría de aquell casal ahont ara’s respirava sols tristesa y quietut de sepulcre. Raras vegadas obría la boca pera parlar, y aqueixas eran sols pera dir:

—La desesperació d’aquets anys passats pesa sobre la meva conciencia com un plom; tal volta demá no hi fora á temps, vull confessar mas culpas; tal volta Deu, al perdonármelas, nos tornará al nostre fill.

Y deya després ab veu més baixa y tremolosa:

—Ves, y que Deu sia ab tu.

Eixas paraulas semblavan que la acabessen de abatre.

Poch després de la mort d’en Torrellas se digué que havia mort l’ermitá del Mont de las Batallas, mes en lloch se trová son cos; molts deyan si’ls ángels l’havian enterrat. La ermita seguí desde llavoras enterament tancada, y cap petjada humana tocá las herbas y molsas que en las espessedats del bosch creixian.

Una partida de lladres que ningú sabia ahont tenian lo lloriguer, era ja de molt temps lo terror de la comarca. Lo poble de La Roca y’l de Santa Agnés eran los que més rebian de aqueixos desanimats. Encara clar, totas las masías tancavan y barravan sas portas, mes ab tot y aixó, avuy una, demá una altra, totas tenian de pagar son tribut als cruels saquejadors, que no s’acontentavan de robar, sino que moltas vegadas assessinavan als que’ls hi feyan la mes petita resistencia. Los viandants prou s’encomanavan als tres Reys guardadors de lladres, mes quasi sempre tornavan á casa seva ab las butxacas buidas. Lo capitá de la partida era conegut ab lo nom de Testa-fort á causa dels cops de massa que, segons deyan, havia rebut al cap, de alguna de sas victímas, no logrant may ferlo ni tant sols bellugar.

Contávanse d’ell proesas inaudites y tothom s’admirava de la forsa y coratje sobrenatural de que estava dotat, per lo qual era no solsament temut sino mirat ab supersticios terror. En quant á sa figura, corrian distints parers; molts dels que l’havian vist, lo pintavan feréstech, lletj y repugnant ab sa cara reconcentrada y ulls en que hi brillava la perversitat; mes aviat baix que alt, fornit y de aspecte repulsiu, ab barba blanquinosa consemblant als pels del senglar, cruel y de instints sanguinaris. Altres, tot al revés, deyan que era jove, alt y bell, de rostre espressiu y de mirada altiva pero dolsa y serena al mateix temps, d’ademans dignes y noble continent, d’ulls negres, brillants y hermosos, y de barba negra y poblada; y que en lloch de tenir los instints salvatjes que deyan los altres, mes de quatre cops havia castigat als seus per sos actes de crueltat devant de las mateixas víctimas; més las mares de las joves donzellas de La Roca y de Santa Agnés que havian tingut la desgracia de veure á aqueix terrible malfactor, l’acusavan de bruixot y encisador, puig sas fillas, de desde que l’havian vist, perdian son bon humor, sa alegria y son delit.

Com que en lo castell no hi habitava mes que la viuda de Torrellas, per possehir l’us de fruit, com li deixá son marit; y eixa encara sens us de rahó, ningú’s cuidava de perseguir als lladres, y la gent anava empobrintse tant com s’enriquian ells.

Ab gran alegría vejeren los habitants de La Roca aposentarse al Castell á la jove hereva dels Torrellas. Ab sa arrivada semblá que lo antich casal recobrava nova vida. Acompanyavan á la pubilla de tant estensos dominis una cosina seva á qual costat vivia per ser hórfana de pare y mare; lo marit d’aquesta, senyor de Tamarit; Ramon de Pinós, promés de la hermosa Blanca, y molts altres amichs d’aquestos. La esperansa de que tant ardits cavallers farian alguna cosa pera esterminar á la partida del terrible Testafort, feu que fossen rebuts com may s’hagués rebut á cap dels antichs Senyors.

Blanca de Torrellas, la hermosa pubilla de la Roca, era, com lo seu nom, blanca y delicada, y airosa com una esbelta flor; sa pell era fina, fins al punt de podérseli veure corre la sanch per dintre sas venas trasparents, y son coll graciós y ensatinat tenia la gracia y’ls moviments del cisne; sa boca semblava una poncella de rosa al badarse, y’l color de sos ulls res tenia que envejar al del cel; sos rossos cabells, partits en duas meytats demunt del front, baixavan en sedosos y abundants rulls fins mes avall de sa flexible cinta, sostinguts per un cércol, d’or y turquesas; son peu, petit com lo d’una fada, quasi ni tocava la terra al caminar: semblava impossible que tal criatura fos nada pera habitar entre’l mortals. En quant á son carácter, era lo mes alegre y festiu que darse puga, prop d’ella no’s coneixia la tristesa, prop d’ella trobava consol tot dolor, puig son major gust era alleugerar las desgracias.

Aixís es que’l castell, ab sa arrivada, semblá pendre part de sa juventut y alegria, y renovarse; las finestras tornaren á obrirse totas, mostrant sas góticas columnas y’ls hermosos y afiligranats treballs de pedra, y deixant entrar la esplendorosa llum per totas las cambras, cosa que no succehia feya molt temps; armárense partidas de cassa, y no era per cert la futura castellana de La Roca la que hi prenia menos part. La única cosa que la entristia era la ineptitut y quasi imbecilitat de sa tia; si hagués pogut tornarla á son estat normal, la felicitat de Blanca hauria sigut completa.

Una vetlla d’aquellas en que comensa á fer frescor, estavan tots los habitats del castell asseguts al voltant del foch que cremava en la xemeneya de la sala gran parlant de la cassa, dels falcons, dels cans, y esplicant cadescú algun cas dels que’ls hi havian passat en aqueixa diversió. La viuda de Torrellas, asseguda en son gran silló al bell costat del foch, deixava vagar sa vista esgarriada y distreta en las flamas que ara s’aixecavan com una columna aprimantse ellas mateixas pera poderse enlayrar, creixent amunt com si tinguessen la pretensió de arrivar fins al cel, ara ab un color blau y esmortuhit, ó d’un roig fort, se dividian en cent llencas formant grogas ó vermellas llenguas que á voltas se desprenian de son núcleo, com si’s bastessen ellas solas, pero que s’apagavan als dos dits d’alsada al faltarlos lo element que’ls dava vida, pagant aixís lo seu orgull: las que aixó no pretenian, anavan llepant, llepant los tronchs de llenya y consumitlos poch á poch.

—Com es que may anem á cassar en aquest mont de aquí prop, essent aixís que segons sa gran espessedat, deu abundari molt la cassa? —digué la pubilla.

—Deu vos guard’ de semblant cosa —respongué’l vell cap de la monteria que tota la vida havia viscut en lo castell.

—Y per qué no? —preguntá la interpelant, moguda per la curiositat.

—Perque aqueix mont es fatal als de la vostra familia, perque en ell s’hi renovan cada dia guerras que algun temps assolaren aqueix pais, y tots los que s’hi atansan moren á mans de algun d’aquells rancuniosos cavallers.

—Donchs per aixó hi vull anar —digué Blanca, brillantli’ls ulls de joya á la possibilitat de trobarse ab alguna estranya aventura—. Senyors —digué aixecantse de son siti—, ¿quí de vosaltres vol acompanyarme?

Joyosament com ella s’aixecaren tots dihent:

—Al mont de las batallas, al mont de las batallas; y mes en llá y tot anirém, si’ns capitaneja la hermosa Blanca.

Com si aquell nom hagués despertat recorts en la pensa de Na Elionor, esta mormolá clara y distintament:

—Ves, y que Deu sia ab tu.

Un moment d’estupor seguí á las paraulas de la viuda de Torrellas; lo vell monter, aprofitant eix moment de vacilació, torná á instar pera que desistissen; mes la de Tamarit digué:

—Si’ns amenassa algun perill, prous serém pera conjurarlo; armeuvos tots de bonas armas, y no hi haja por.

—Sí, sí, —respongué Blanca tornant á recobrar son bon humor.

Quan las damas se mostravan tant coratjosas, ¿qué podian alegar ells pera no anarhi, que no semblés cobardia?

Tan bon punt lo sol vingué á vivificar ab sa esplendenta llum las hermosas planas del Vallés, trová ja en lo pati del castell de La Roca als alegres cassadors. Blanca, montada en sa petita y lleugera haca, ab un falcó en sa ma dreta, estava esperant impacient la senyal de marxa; á son costat y no menos impacient que ella, la de Tamarit, montada en son negre corser, donava ordes als patjes y monters que derrera d’ellas procuravan contenir als briosos cavalls y á la frisosa quadrilla de gossos: los cavallers preparavan sas armas, y tot era anar y venir, y vida y animació.

Per fi’s doná la senyal, y la comitiva arrencá com un llamp entre’ls clapits de la quadrilla, lliure ja, y’ls renills dels trotadors corsers. Ab prou feynas y fatigas podian los cavallers obrirse pas entre las espessas matas del mont, mes en cambi hi havia en ell tanta abundó de cassa, que trobavan llargament compensadas las fatigas que pera aixó patian. Passá’l dia com una exalació, y pochs ne podian contar de mes ben aprofitats; innombrables pessas estavan estesas en una petita plasseta ahont dos ó tres cassadors descansavan; los demés, adalerats per sa diversió favorita, corrian encara derrera un isart en lo mes espés del bosch.

Blanca y la de Tamarit ab duas donzellas, los seguian á alguna distancia per no poderho fer de prop ab motiu de sas marxas y contramarxas y de sa precipitada carrera. Sobte, sentiren prop seu l’udol del llop, y un n’aparegué devant d’ellas que ab famolenchs ulls las esguardava obrint sa boca que deixava veure la gola negra y afamada de la feréstega bestia. Las damas llensaren un crit y apretaren á corre, sens donarsen comte, cada una per son costat; lo llop feu presa ab sas dents en la pota de darrera de la blanca haca que montava la pubilla de La Roca, y la haca, llensant un renill de dolor y cuberta de sanch sa blanca pell, apretá á corre ab totas sas forsas seguida sempre del llop. Aixís corregueren una bona estona: Blanca’s creya ja perduda, puig ab prou feynas tenia forsas pera sostenirse á cavall, y sa pobre haca, debilitada per la sanch que perdia y per la desatentada carrera que portava, anava acabant las forsas y minvant lo pas; l’únich que seguia impertérrit y semblant no cansarse, era’l llop, que duas ó tres vegadas havia ja arrivat á amarrarse, á las ancas del noble animal que lo havia dut en grupa aixís per alguns instants.

No lluny del lloch ahont passava aquesta escena, pero enterament amagats los uns á la vista dels altres á causa de las moltas brancas de que estavan cubertas las vellas alzinas, lo de Pinós ab sos companys seguian encara lo rastre del isart, ben lluny de sospitar lo que prop d’ells passava. De promte, arrivá á sas orellas un crit esgarrifós, un crit d’angunia suprema y de suprem esglay, y aquell crit semblava llensat per la veu de la hermosa Blanca. Deixant al isart que fugís á son cau, corregueren los cavallers cap allí ahont havia ressonat lo crit: la haca blanca de la pubilla dels Torrellas corria ensagnantada y sens direcció fixa, mes sense sa noble carga; no molt lluny d’ella y cubert ab sa propia sanch, lo llop se revolcava ab los últims estertors de la agonia. ¿Qué havia passat? ¿Ahont era Blanca?

Lo corn de cassa del de Pinós se deixá sentir frenética y desesperadament duas ó tres vegadas pera reunir als cassadors; y junt ab ells cercá per tot á sa desposada, mes ni rastre d’ella’s trobá en lloch.

Era la tercera persona de la familia dels Torrellas que desapareixia en aquell antro tenebrós.

—No’m volgueren creure —mormolava’l vell monter per lo baix al tornar al castell—, no’m volgueren creure, ja ho veuhen.

Aquella nova omplí de terror als habitants de aquellas comarcas. ¿Quín delicte, ’s preguntavan la gent, ha comés aqueixa familia pera que aixís los persegueixi aquest mal fat?

Passats alguns dias y repost un tant lo de Pinós de sa sorpresa, resolgué, costés lo que costés, descubrir lo misteri que en aquell mont hi havia, y ajudat pel de Tamarit y altres companys, juntaren nombrosa host, y un dia, de bon matí, emprengueren via al Mont de las batallas. Cercaren lo mont d’un cordó de centinellas encomanantlos que sobre tot no deixessen surtir á ningú; y ells, ab los demés, s’encaminaren ab pas quiet y atenta orella envers lo lloch ahont havia desaparegut la hermosa Blanca. Un dels escuders que aquell dia’ls acompanyava, digué haverli semblat veure entre la verdor dels arbres las parets de la vella ermita: en busca de aqueixa anava, donchs, lo de Pinós, convensut de que allí devia estar na Blanca, á haverse assegurat de que no era allí. Tothom sospitava si era aquell lo cau del terrible Testa-fort, lo terror de la comarca.

Un xich lluny era encara, lo coratjós llibertador de Blanca, de la ermita, quan de desde ella comensaren á inquietar ab sas armas á las hosts sitiadoras.

—Aquí son —digué’l de Pinós—, no m’enganjava; coratje, mos cavallers, que avuy ha de ser l’últim dia d’eixa canalla.

Mes las armas dels cavallers poch mal feyan als sitiats, puig se estrellavan sas municions contre las parets de la ermita, al pas que las dels de dins causavan grans baixas als sitiadors. Lo de Tamarit proposá cercar la ermita de brancas de pi ó alzina y pegarhi foch pera veure si aixís los farian sortir, puig á haver de esperar que ells acabessen los medis de defensa, seria tal volta quan la meytat dels seus foran morts, puig semblava que’n tenian gran provisió segons la prodigalitat ab que las repartian, tocant quasi sempre á algun dels que’ls sitiavan. No trovant altre medi millor, acceptá aqueix lo de Pinós; y prompte tots ells, escudats ab las mateixas brancas, s’atansaren fins al peu de la ermita y la rodejaren d’ellas. Un crit de rabia travessá las vellas parets ressoná dins de la ermita al coneixe la intenció dels sitiadors; mes per aixó seguiren defensantse com fins allí. Promte una espessa columna de fum formada per la verda llenya que cremava, s’enlayrá per demunt del edifici formant espirals capritxosas y espessos núvols, ara negres y arremolinantse’l uns ab los altres, ara blanchs y trasparents com la boyra que dissipan los primers raigs del sol. La porta, alcansada per un guspira, comensá á deixar veure una roja y viva flama per entremitj del espés fum, y promte, comunicant á las vigas sa xardor, se sentiren aquestas cruixir baix la pressió del destructor element: de quan en quan sentias la forta veu de mando del capitá que sobrepujava á tots aquells sorolls de destrucció y de ruinas; mes res denotava que’ls sitiats volguessen rendirse.

—Serán capassos de voler morir com Sant Llorens —digué plé de coratje’l de Tamarit al veure aquella resistencia.

De prompte, entre mitj de las mes trasparents boyras que formava’l fum al cim del campanar, aparegué en ell la figura del terrible Testa-fort.

Un crit de sorpresa s’escapá de tots los llávis; aquell home tant temut y á qui la gent donava proporcions desmesuradas, pintantlo com una especie d’home feréstech y desanimat, s’apareixía ab hermosa figura, noble y ab digne ademan, ab son graciós trajo y la ploma, agafada á sa gorra per una rica pessa de pedrería, que onejava al vent: al costat duya una daga qual mánech era tot també de ricas pedras. Al veurel en mitj d’aquell bosch, al cim d’aquell campanar, rodejat del blanch fum, daurat pel sol que com un núvol de gloria l’environava, mes que un lladre facinerós semblava una hermosa aparició. Al prompte, res mes que aixó vejeren los del bosch, mes en un moment en que’l fum era menos intens, pogueren veure á la bella Blanca de Torrellas, mitj asfixiada en sos brassos.

—Ah!, miserable —cridá’l de Pinós—, tórnans la nostra hermosa donzella.

—Senyor de Pinós —respongué ab clara y enérgica pero dolsa veu lo de dalt—; no es de nobles apostrofar al vensut; tinch prou valor pera morir ab la mort que m’haveu preparat, més no’n tinch ni pera ferla sofrir á ella, ni molts dels meus la podrían suportar; vinch á proposarvos, donchs, la restitució de la donzella á cambi de la llibertat dels meus.

—Jamay, jamay, vil lladre! —cridaren los cavallers—. Massa crims has comés pera que ara’t deixem en llibertat de seguir arruinant eixas comarcas; tú deus morir á mans de le justicia.

—Es sols la meva vida la que voleu? —torná á dir ell.

—Sí, sí.

—Donchs deixeu anar á tots los meus, y os prometo entregarvos á Blanca, y constituhirme vostre presoner.

Blanca llensá un sospir que’ls de baix no sentiren; ell mormolá á sa orella ab trista veu.

—¿Qué hi fa que jo perdi la vida si avans te perdo á tú?

—Morta la cuca, mort lo verí —digué un dels cavallers.

—Si, digué’l de Tamarit, fora’l pastor se esgarriarán las ovellas, y no será difícil atraparlas.

Convinguérense aixís; apartaren las brancas de dessota una finestra en la que’l foch havia pres menos increment y’ls lladres comensaren á sortir per ella: quan tots foren fora, saltá en Testa-fort portant en sos brassos á una dona vella y desgrenyada, de mirada fosca y escudrinyadora, ab sos groixuts y curts cabells grisos enterament desfets que li venian per la cara fentla semblar, al sortir per entre las flamas, á una de aquellas terribles aparicions de que’ns parla’l Dante.

—Vaya una hermosura com tenian aquí guardada —deya un.

—Sembla una óliva —deya un altre.

—Lo que sembla es lo que es, una mala bruixa.

—Y Blanca? —digué’l de Pinós.

Per única resposta Testa-fort torná á saltar dins de la ermita, y no’n sortí fins que s’hagué assegurat de que’ls seus havian atravessat sens que ningú’ls molestés lo cordó de centinellas que al mont hi havia, y de que estavan en entera llibertat. Llavoras surtí portant á la donzella. Ja era hora; encara ell no tenia’ls peus segurs en terra, quan las flamas, aixecantse per sobre del teulat, derrumbaren ab gran estrépit lo sostre de la sala per hont havia ell saltat.

—Apreteuli bé las cordas, lligueulo fort —digué un cavaller, senyalant la daga que duya á son costat—, apreteulo fort á l’assesí d’en Torrellas —afegí; Testafort feu un moviment de ira.

—Y per qué? —digué—. ¿Acás creyeu que si jo hagués volgut fugir de vosaltres m’hauria entregat á vostras mans? Tenia prou valor pera morir entre’l foch; cas que no m’haguesseu concedit la llibertat á cambi de la de na Blanca, y aixís donchs ¿per qué lligarme?

Lo tó, l’ademan ab que foren pronunciadas eixas paraulas imposaren á tots; lo temut lladre seguí son camí entre’ls cavallers, seré y tranquil, mes sense afectada arrogancia.

* * *

Blanca de Torrellas havia cambiat enterament son modo de esser de desde son captiveri: ja no tenia aquella franca y espansiva alegría d’altre temps, ja no s’adheria ab plaher á qualsevol proposició de espedicions que’s fes; ho feya tot maquinalment, jamay un sonrís passava per sos llavis, y en cambi, moltas voltas las llágrimas espuntavan en sos ulls; sa dolsa y trista mirada divagava distreta y fins fixa direcció, y tots sos moviments demostravan ben á las claras la abstracció en que estava sumida.

En cambi, na Elionor, al saber la presó del que tant mal li havia fet, semblá recobrar un xich sa intel·ligencia.

Entre tant, Testa-fort fou presentat devant del tribunal que l’havia de judicar, y allí fou acusat de la mort del de Torrellas, del robo del seu fill y del de Blanca, y ademés, de haver encisat donzellas, y de bruixot, en rahó de tornarse lletj y vell moltas vegadas apareixent á alguns en eixa forma, y jove y hermós, quan s’aparexia á altres, per lo qual devia ser condemnat com á home que tenia pacte ab lo diable.

Ell jurá pels Sants Evangelis que no era’l matador del senyor de La Roca, y en quant al seu fill…

—Mireu la meva edat, y coneixereu ab lo temps que ell falta, si aixó es possible.

Mes á aixó responian sos acusadors que’s tornava vell y jove segons á sos plans convenia.

Per lo que toca al robo de na Blanca, no’n digué may paraula, y á lo de bruixot y encisador de donzellas, un sonrís despreciatiu fou la única resposta que eixa acusació li meresqué.

Blanca havia remogut cel y terra pera trobar gent que declaressen com no podia ser aquell l’home sanguinari y cruel que tantas morts havia fet, en rahó á sa edat y figura, y prometé sos millors joyells al qui d’aquell li dongués rahó.

Tot fou en vá, y Testa-fort fou condemnat á morir en lo mateix lloch ahont havia comés tants crims.

Pera anar al Mont de las batallas, tenia de passar pel peu del turó del castell. Na Elionor volgué veure, quan per allí passés, al matador de son marit y robador de son fill. Arrivá’l dia de la execució. A la viuda de Torrellas la alentava una nova vida, tenia mes animació, mes agilitat, y esperava impacient l’hora en que’l reo devia passar per allí.

En cambi, Blanca estava mes trista, mes absorta y mes descolorida que may.

A la hora fixada, la senyora de La Roca, apoyada una ma en son bastó, y passat lo altre bras pel de la trémola Blanca, se situá al peu d’uns arbres á esperar la fúnebre comitiva.

A la entrada del bosch, no gayre lluny d’allí hont eran ellas, la horrible forca s’alsava descarnada devant dels ulls de la inmensa multitut que hi havia acudit pera presenciar la justicia dels homens.

Sobte’ls ulls de na Elionor s’obriren desmesuradament fixantse ab insistencia en lo rostre de una dona vella y mal girbada que, amagada derrera un arbre, mirava ab afany al reo que ja venia. Sens dupte’l rostre d’aquella dona portá recorts á la dormida intel·ligencia de na Elionor, y trayentla de sa insensabilitat y marasme, li feu recobrar la memoria de lo passat: ab una agilitat de la que ningú la haguera creguda capás, alenant apenas y sumament agitada, se llensá demunt la amagada vella dihent ab forta veu:

—Qué has fet del meu fill?

Y sens donar temps de tornar en sí de la sorpresa que aixó causá als espectadors, se tragué de son sí ab convulsa má un objecte que hi guardava. Era una arrecada de pedras de tots colors, montada en plata, que ella havia regalat á la dida de son fill, y que després trová en lo puny clos de son marit, quan li portaren mort.

—Mira, mira —li digué ab veu que anava creixent per moments ab la exaltació—, ¿coneixes eixa prenda? ¿Qui te la doná? ¿Qui te la arrancá, assassí de mon marít? —Y agafantli la orella, mostrava als demés ab ayre triunfant lo esqueix que hi tenia, fet sens dupte al arrancarli d’allí la arrecada.

La aterrada vella no podia dir un mot; mogué sos llabis, mes no articulá una sola sílaba: sens dupte hauria fugit, mes quan ho intentá, ja estava presonera á mans dels vassalls del castell. En aquell moment lo reo arrivá allí; son rostre bell no s’havia inmutat gens al veure’l terrible instrument ahont havia de perdre la vida; semblava que ab tot y sa bellesa y joventut, no li dolia gens de pérdrela: caminava ab noble y digne continent; ningú hauria cregut que caminés á sa fí, mes al arrivar al lloch ahont passava la descrita escena, sos ulls se fixaren no en aquell tumulto sino en la blanca y desmayada figura de la hermosa donzella del Castell. Llavoras son rostre perdé la serenitat y lí dirigí una mirada de dolor: Blanca feu un crit y tingué de sostenirse ab sas donzellas pera no caurer.

Na Elionor seguia per moments recobrant sa inteligencia.

—Es ella, es ella —deya—, ¿no la coneixeu, faels servidors de ma casa? ¿No veyeu sas faccions?

Y girantse pera buscar á algú que li donés la rahó, sos ulls se toparen ab lo rostre del sentenciat. Al veurel, un estremeixement s’apoderá de tot lo seu cos, y atansantse á ell li digué ab dolsa y carinyosa veu.

—¿Qui’t torna á mí, espós meu? ¿Ella no’t va assesinar?

No’s pot esplicar la sorpresa que aquestas paraulas causaren als espectadors.

—Bernat —seguí dihent ella—, ¡quant temps has estat fora! ¿Has trobat al nostre fill? ¿Ha perdonat Deu ta poca fé?

Ningú sabia lo que alló significava: los vells servidors de la familia quedárense també admirats de la semblansa del reo ab son antich senyor.

Entre tant, Testa-fort, recapacitava en sa imaginació ahont y com havia sentit aquella dolsa veu y havia vist un rostre semblant á aquell; la vista de la vella dama li portá á la memoria cosas que ell havia cregut ser un somni sempre que las havia recordadas; aquellas inmensas salas, aquells patis y murallas, aquellas góticas finestras, aquells sitials prop de la gran xemeneya d’una gran sala, y la figura d’una dona hermosa y bella que’l tenia en sa falda y’l besava constantment, y la noble figura d’un senyor que sempre l’acariciava, se li presentaren ara ab viva forsa, y com á cosa certa y no com un somni.

—¿Qui sou vos que en aqueixos moments suprems y tristos porteu á ma orella los dolsos accents que tant me plavia escoltar en ma infantesa?

—En ta infantesa? —digué admirada la dama—. ¿Qui ets tú donchs? ¿No ets en Bernat de Torrellas, mon marit? ¿Qui ets tú donchs? —torná á dir.

Y tremolosa y agitada fins al últim estrem, descordá ab gran precipitació’l coll de la jupa del sentenciat, y li mirá’l coll ab afany. Comensava á conéixeli la joventut, á veure que no era possible que fos son marit. Testa-fort, coneixent lo que buscava, ’s tragué una cadena d’or de la qual penjava un reliquiari, y li mostrá, contenint apenas la gran emoció que l’embargava. Quan la dama’l vejé, llensá un crit, un crit inmens de joya, de felicitat y d’angunia.

—Artur, Artur, mon fill, mon fill amat!

Y caigué en los brassos d’ell, qui estrenyé contra son pit mil voltas aquella blanca, estimada y venerada testa que tants anys feya somniava sens arrivar may á trovar.

Quan despres de haverla besada y tinguda abrassada per llarga estona, la apartá de sí, aquella testa caygué enrera sense moviment.

Havia mort.

* * *

La dida del hereu dels Torrellas confessá sos crims. Fugitiva de sa terra ab son marit per la mala conducta d’aquest, trovaren amparo en l’antich casal de La Roca: quan son marit hagué comés lo robo de las joyas de Na Elionor, se’n aná á la ermita del mont; assessiná al ermitá, y vestí sos hábits, sortint á la nit á fer sas correrías: uns quants homes de mala vida se juntaren ab ell, y ella, que tenia una boja passió per son marit, no tingué valor pera negarli lo que ell li manava, que era que li portés al fill dels senyors pera que d’eixa manera, si algun dia l’agafavan, los hi tornaría en cambi de la vida que li perdonessen. Quan aquella nit lo Senyor de La Roca, que era ab qui menos pensavan, se’ls aparegué, trobantlos ab gran gatzara celebrant un robo quantiós, comés aquell dia, descubrint aixís sos malifets y la traició d’ella, no tingueren mes recurs que matarlo, mes al ferho, ’l senyor ferí mortalment al malfactor, y arrencá en la lluyta la arrecada de la orella de la dida, que ella, ab la dolor que li causava, no’s cuidá de recuperar; los demés lladres eran tots fora, de manera que ni sapigueren lo que havia passat.

Artur, en tant, sens tenir los instints cruels y sanguinaris de son didot, l’havia superat en valor, enginy y atreviment, per lo que tant s’havia ben fet voler dels de la partida que apesar de sa gran joventut l’aclamaren per son capitá. Lo didot hagué d’aixó tal enveja, que ferit y tot com estava, se convingué ab uns quans pera matarlo; mes aqueixos li feren traició, y quan ho contaren als altres, li donaren entre tots la mort que ell preparava á Artur.

Un any despres dels succesos que acabem de relatar, una gran festa tenia lloch en lo antich Castell de La Roca. Per tots costats se sentian riallas, y la alegria revivia en tots los semblants. Lo jove senyor de Torrellas esposava aquell dia á sa hermosa cosina Blanca que ja havia tornat á recobrar tota sa vivesa y picaresca alegria.

Pels rostres dels deposats passava, empero, un núvol de tristesa que sa present felicitat no acabava de desvaneixer del tot, quan pasavan sos ulls en lo buyt sitial de vora la llar, hont Blanca havia dit á Arlur que acostumava á asseures sa pobra mare.

FI