La llàgrima

Era una tarde quasi al cap vespre, lo sol s’amagava poch á poquet darrera las enlayradas montanyas, environat de nuvols, als qui ab sa esmortuida llum semblar los feya de color de grana: brillava encara son últim raig demunt lo turó de las Agudas, la mes enesprada cima del Montseny, com si li raqués deixar la nostra benhaurada terra, quan del mitx d’aquest incomparable cel, d’aquest blau purissim, aparagué demunt la roca del Pla, la platejada lluna. Cantavan los aucells despedintse del astre del dia, semblava que ab son cant ferli volguessen grans mercés per la alegría quels donava ab sa presencia y per la vida y delit que ab son escalf los comunicava, y al mateix temps la pena que de son allunyament tenian. Te tan de poetich aqueix cant! ¡hi ha tanta dolsura, tristesa y agrahiment, que mes de una vegada al escoltarlo embadalida, he sentit solcar las llágrimas per mas galtas.

Hermosa, fresca y regalada terra, que tan dolsos sentiments entranya! Hermosos valls de las costas del Montseny, ¿ab que vos puch comparar? No era mes bella la terra que mare’s digué de Fidias, ni tampoch, pot ser mes hermós lo cel que inspirá los cants de Homero.

Ni un sol nuvol entelava la color puríssima de la celestial altura, un aire dols y que cambiar no pusquia refrescava la calitja, balandrejávantse mogudas per l’oratje las frescas herbas que á la marge del torrent creixian, estenentse fins á un grandissim prat en lo qual rengleras de afileráts pollancres aixecavan sas gemadas brancas al cel. No semblava si no que un se trobés en aquell delectissim lloch ahont lo poeta Florentí, avans de entrar en lo Paradís, trobá á Matilde, lo riu aquell que recordava al Leteo ab lo murmureig de sa aigua crestallina: aquells arbres moguts al besos de la brisa, y los variats colors de la natural catifa, quasi, quasi haurian fet creurer que lo cantor de Beatriu en aqueix lloch inspirat s’havia. Al extrem del prat se sentía ressonar de tant en tant lo esquellerinch dels bous que pasturavan, y la lluna platejava la vall y las aubagas de avellanés y faigs, fins que una finíssima boira, que aná engrossintse poch á poquet, interposás entre ella y la terra arran de la que baixá ¡Quí no hauria dit al veurer las trasparents glassas boirencas arrosegarse per terra, ó bé, que aquesta fins al cel s’aixecava, ó be que fins á ella lo cel havia devallat! ¡Quí no hauria contemplat ab viva emoció y ab veneració profunda las exelsas maravellas que’ns mostra de diferents y variadas maneras á cada hora y á cada moment Aquell, devant del qui se postra cel y terra!

Y pera que fos mes complerta la ilusió, atravessant per entre las pedras del torrent entrá á dins del prat una gentil donzella, sola y ab un cantaret d’aigua en la ma; calsat son peu ab petita espardenya, y mitj caigudas sas llargas trenas, caminava per entre las flors quasi sens tocarlas ab sa lleugera planta, y la lluna desitjosa tal vegada de besar ab sos melancólichs raigs la cara agraciada de la nina, esparramá las humidas boiras dominant altre volta la encantadora plana é il·luminant los passos de la donzella. Un aire de trista melangia retratavas en sa cara en altre temps festiva y somrisenta, ningú sabia del per que de eixa tristesa: molts joves del poble l’hi havian tirat dolsas amoretas, que ella escoltava ab sa trista mitja rialla. Ja may al sortir de misa la havian vista acompanyada de cap donzell com solian anar las altres; sola, com una flor sens perfums tornava ella á sa casa sens mirar cap dels que l’hi donavan tendres ulladetas. Tampoch jamay havia volgut encarregarse del captiri de la Mare de Deu, cosa que las altres esperavan ab candeletas, com se sol dir, pera poderne ser ben galantejadas al donar clavells, rosas y aufábraga á los fadrins que caritat feyan, no á la Verge, si no, als hermosos ulls de las mendicairas: aixís com tampoch l’hauriau vista per la festa major ni altres diadas traurer dansa en la plassa, ni ballar cocas ni rams en los aplechs: sola sempre entre’ls prats ó las ubagas; ningú atinar podia lo mal de que’s dolia la dolsa nina. Un bon observador hauria vist ab tot, que eixa tristesa havia pres peu desde’ls dias de batuda del any passat, desde un cap vespre en que sentats los batadors y (molts d’altres que al mas anaren) en lo padrís del voltant de l’era, escoltavan á en Joan lo Trajiner, aquell que n’era tan volgut de las donzellas per son geni alegre y festiu, y per sa gracia en cantar cansons y contar rondallas; lo qui los hi esplicava las encontradas que tingut havia ab los matiners y bandolers que ab la escusa de partit roban per los boschs y carreteras. Era tanta la gracia ab que ho contava, tan lo ardiment que’s traslluia en sos fets, y tanta la senzilla naturalitat ab que ho feya, que may s’haurian cansat de escoltarlo los qui lo rodejavan.

Mes veus’aquí que la mestressa del mas trayent la marmita de la llar y las carns de las graellas, los cridá que la sopa ja era á taula y ja era hora de retirarse. Llavoras donant la bona nit tots los qui no havian trevallat á la batuda, se’n anaren mentres los altres entravan en la Masia.

Mes avans de que s’en anessen, Eudalda, la hermosa Eudalda, aquella per qui’n sospiravan mols fadrins de la vila, aquella que s’enduya la palma de la bellesa, atansantse al narrador sens ser vista de ningú, li allargá la má que éll estrenyé ab gran carinyo, llensantli ensemps una tendre y dolsa ullada que féu batrer lo cor de la hermosa nina.

Tan sols la trista donzella que havem trovat en lo prat s’en adoná ¿per qué se l’hi havian esgrogueit sas rosadas galtas? En la mirada que llensá á Eudalda llegirshi podia la admiració á la sua gran bellesa y un: ¡ay ditxosa jo si me semblava á ella!

Ningú s’en atalayá, mes la joveneta sentada al peu d’un abet, per llarch temps plorá!

Desd’aquell dia los ulls de la dolsa verge tingueren un sguart mes melancólich, y raras vegadas deixavan de entervolirlos las llágrimas.

Per ço será que la trobém sola y embadalida en aytal hora, contemplant lo cel, sens dupte pera distraure sas tristesas ó be esperant trobar sols en ell un consól á sas penas.

Mes quan mes encantada estava, sentí la veu d’un trajiner que ab sa récula de mulas tornava de molt lluny tot cantant; la cansó que lo trajiner cantava, era aquella de «Las tres ninetas». Al ourel, detingué ella son pas. ¡Hi ha tant dols llanguiment, tanta ternesa y dolsor en las tonadas y lletra de nostras cansons, que dominan completament lo cor! ¿Era per aixó que s’ompliren de llágrimas los ulls de la donzella? ¿Ó be era que lo amor, en son pit havia fet estatje?

En la dona lo amor, es lo goig; lo encant y la felicitat de la vida: cada flor, cada adiamantada estrella que en lo cel brilla, los remors del oreig, y en fí tot quant veu y sent, li portan lo recort d’aquell que mes estima: també l’ veu en la nit serena y clara, com en la cendrosa volta que’l sol tapa, y á cada hora, y á cada minut del dia, li trobareu lo seu nom entre sos llavis com constanment’l te dintre son cor.

Mes per l’home, val tan poch tot aixó? ¡Es una cosa tan petita en lo camí de sa vida! ¡Pobre donzella! Mentres aquestos pensaments entelaven tos hermosos ulls, tal volta aquell per qui ne suspiras, ni tan sols que al mon sigas se recorda.

Quan lo traginer al qui quasi ja no’s sentia arrivá en aquell tros de la cansó:

llágrima brunsenta va despendres de sas parpellas y juntantse ab la fresca gota de rosada, caigué en lo calser de una hermosa Margarida. Al sentir aqueixa dins son sí lo escalf de aquella llágrima, tancá soptement sas blancas fullas guardantla com rich tresor.

Tal volta quan lo Angel del Senyor baixi á recullir los prechs de las ánimas justas, entregada li será per la tendre flor, perque’l dia de las justicias eternas servesca de contra pes á las culpas de la donzella en las balansas del judici aquella trista llágrima de la amargura de la vida.

Beneita sia, aquesta santa Religió que’ns envia lo consól junt ab la pena.