La pesca del fluix

La barqueta’s balancejava graciosament en la hermosa platja de Sitjes esperant á una comitiva de joves y alegres sitjetanas que á la pesca anomenada del fluix volian anar. La nit era clara, y la lluna ab melancólica llum feya brillar lo floch de plometas blancas ab cascabells, que s’usa en aqueixa mena de pesca, com si fos de plata. Quan las donzellas foren dins la barca, eixa s’allunyá deixant enrera la blanca vila, que desde lluny semblava la espuma de la mar que incessantment la banya, y l’alt campanar de la iglesia que, situada dalt d’una inmensa roca mitj ficada dins del mar, se dibuixava fantástich y majestuós.

Gran era la joya de las bellas sitjetanas cada volta que algun gormant peixet mossegava las blancas plomas lligadas al capdevall de la canya de cadascuna d’ellas, fent sonar lo cascabell: aquell só del cascabell que’ls anunciava un presoner á qui la lluhentor de plata que dava á las plomas la lluna havia enganyat, era freqüent: ben plena tenian ja una cistelleta que per lo cás duyan, quan passant per vora las covas que’s troban entre mitj de Sitges y Vilanova determinaren de desembarcarhi.

Encengueren foch y ab sa mateixa pesca y alguna altre cosa que portavan s’arreglaren ellas mateixas un sopar, alegres y descuidadas; després s’en entraren a seguir las covas; los pescadors havent amarrat sa llanxa en lo sortint d’una punxaguda roca se’n hi entraren també. Las covas eran al promte de gran elevació, mes després anavan abaixant abaixant la roca, fins á tenir de passarhi molt acotats: devian anar á parar molt lluny, mes era impossible ab tot y sa gran bona voluntat, ó curiositat, seguirlas, puig l’ayre’ls faltava y se’ls apagava la llum; tingueren de tornar enrera després de haver arrivat ja molt per enllá.

Sobte, y al esser ja prop de la sortida, un dels pescadors que duya la devantera cridá ab forta y seguida veu, tot apretant á corre envers la barca.

—A la barca! Á la barca! Ó som perduts.

Y efectivament, mentres ells feyan sa escursió subterránea, lo cel s’havia enfosquit, la mar s’havia alterat, y grossas onadas s’atansavan y reculavan ab forsa per entre las rocas ab feréstega remor; la barca, incapás de resistir als seus embats, havia trencat la corda que la subjectava y s’anava allunyant y tornant segons lo vayvé de las onadas. Perillós era tornarshi á embarcar, puig si’ls remers no tenian prou forsa pera dominarla, era fácil que s’esberlés al topar contra alguna roca, pero ab tot mes perillós era quedarse allí; las onas anavan avansant avansant per moments y prompte taparian la plasseta y la boca de la cova, y qui sab si la invadirian y arrastrarian ab ellas algun tros de pedra com havia succehit altres vegadas, ó ab ella obstruirian la sortida quedant aixís enterrats en vida los que s’hi quedessen, puig ningú’ls havia de anar á treure d’allí ahont no’ls savian.

Perduts per perduts, tots se llensaren dins la barca aixís que un pescador poguent cullir lo cap de la trenada corda, la feu atansar prop de la roca.

—No hi ha por, deyan ells; un cop haguém entrat un xich endins no hi haurá que témer, las onadas no naixen pas molt lluny d’aquí, prompte las haurém travessadas; sobretot serenitat y tenirse fort á la barca, que per la maror que hi há, no hi ha perill que’s tombe encara, pero aném depressa sino potser després seria tart.

La nau aná allunyantse d’aquellas isardas y peladas rocas, en mitj de mil perills; las donzellas mes mortas que vivas, no gosavan á tornar l’alé y seguian agafadas á la débil embarcació que tan aviat semblava volguer arrivar als núvols dalt d’alguna enfurismada ona, com semblava que devallés al fons del mar ab sa rápida devallada.

—¿Y Vinyets? ¿Ahont es Vinyets? —preguntá de prompte una de las espedicionarias.

—¡Vinyets! —repetiren las altres ab sorpresa y cercantla entre ellas. Mes Vinyets, la hermosa pubilla de una de las mes ricas casas de Sitjes, no hi era.

—S’haurá quedat en la cova —deya una—, puig anava derrera de totas examinant la roca, y no s’haurá atalayat de la nostra pressa al fugir.

—No; tal volta’ns l’haja arrebassada alguna onada, y no’ns en haguém atalayat nosaltres.

—No —repetia una tercera—; aixó no pot ser, hauriam sentit son crit, hauriam vist alguna cosa uns ó altres, y jo no’m recordo d’haverla vista d’ençá que som aquí.

¿Qué fer, donchs? Las donzellas comensaren á plorar y’ls pescadors després de haverlos costat tant d’apartarse de aquell indret no’s veyan ab ánimo de tornarhi, mes á mes quan la marejada s’anava fent mes forta cada cop, y’l tornarhi era perdrerse tots: pero deixar á la pobre donzella, allí, sola y abandonada, tampoch era possible.

Sobte, entre’l plant de las donzellas y la remor de la agitada mar, se sentí un cos que queya á l’aygua. Era Adriá, lo mes brau y gentil pescador de la comarca. Un crit d’esglay s’escapá de tots los pits, mes lo intrépit minyó, partint las enfurismadas onas ab sos brassos y bregant ab ellas, s’atansava envers las rocas; tots contenian la respiració, ni un mot s’ohigué, y, fixos los ull en el nadador, seguian ab afany tots los seus mohiments, oblidantse fins de son mateix perill: á voltas una negra y encrespada ona’l feya desapareixer de sa vista, com lo veyan un xich després nadar demunt la blanca escuma d’una altre; després desaparegué de sos ulls.

—Adriá haurá trobat sa sepultura en la mar —digué una d’ellas. Mes lo vell mariner, amo de la barca, remená lo cap.

—No hi ha mes bon nadador en totas eixas riveras —digué—, y molt havia de poder la mar pera fer de ell presa; esperém ab la misericordia de Deu que prompte’l tornarém á veure.

Ab aqueixa ansietat passá una llarga estona: sobte, un crit de joya sortí de tots los llavis: Adriá portant ab seu devant lo cos de la desmayada Vinyets, s’atansava nadant ab totas las forsas que li permetia sa carga.

Los pares de Maria de las neus ó del Vinyet, com las anomenen á Sitjes, se desfeyan pera veurer de alegrar á sa filla que desde’l dia de sa escursió á las covas ditas no havia tornat may mes á somriure; no podian atinar qué era lo que tenia ni de qué provenia semblant tristesa. Per fí després de molt temps vegeren emporprarse las galtas de sa filla y brillarli sos ulls de joya al trovarse ab lo pescador Adriá: llavoras ho comprengueren tot, y mes que haguessen de causar la mort de sa filla, resolguéren apartarla d’ell. En va fou que la donzella’ls digués que sense ell no podia viurer, que’s recordessen que ell li havia salvat la vida; tol fou en vá, ella era rica, y ell no era mes que un miserable pescador de familia, de bens y posició molt diferent de la séva, y jamay hi consentirian.

Un dia, la donzella trista y sola dirigí sos passos per lo camí de las Costas de Garraf, y al ser al pich de la roca dita la Bufera, anomanada aixís perqué al estrellarshi las onas se fican dintre d’un forat que en ella hi ha, y surten bufant enlayre, sentí remor entre las rocas de mes avall, y Adriá se presentá á sa vista.

Al trobarse devant d’aquell que li havia tornat la vida mes que s’en hi havia dut en cambi’l cor, la donzella se sentí sens forsas pera sostindres y’s deixá caurer demunt la enlayrada penya. Adriá en tant anava pujant per aquells rischs ágil y lleugé com un isart y atansantse á ella li digué:

—Vinyets, lo nostre estat es diferent, la nostra fortuna també: ja sé que los richs senyors no consenten may en unions com la nostra, ni jo puch desitjarla tampoch; mes jo vos amo tant que no puch viure sense veureus, y no poguent ser aixís, vull morir.

Hi havia tanta tristesa en lo tó ab que ell pronunciá aqueixas paraulas, que la donzella baixá son bell front y duas llágrimas lliscaren de sas palpebres.

—Ploreu? —digué ell—. Llavoras puch esperar encara que alguna volta vos recordareu de mí!

—Alguna volta Adriá? Alguna volta? Oh no!, sempre.

—Jo havia resolt anarmen lluny, ben lluny, en algun lloch ahont lo perill fos gran pera veure si trobava la mort que fentnos iguals, al cel nos juntaría quan vos hi anesseu; mes ara que m’haveu dat una esperansa, ara que se que mon recort no fugirá tant facilment de la vostra memoria, vull viure, mes vull ser rich, y ho seré. Molts dels fills d’aqueixa terra, be ho sabeu, han travessat la mar y han anat á treballar á aquella terra verge y rica, tornant després ab fortunas tan grans que cap de’ls mes richs d’aquí pot igualar; prometeume, amada mia, guardar la meva memoria, y jo ab la fé d’eixa promesa, treballaré ab totas mas forsas y haig de tornar tan rich que’l vostres pares no me podrán negarvos.

Molt de temps feya que Adriá s’havia embarcat cap á América, y’ls pares de la Vinyets havian intentat casarla moltas vegadas sense poderho lograr may. Totas las nits de bella nit anava la donzella cap al camí de las costas passejant fins que’s feya dia, desde’l peu de la ermita de la Trinitat fins á la roca de la Bufera ahont havia vist á son amat.

Un dia, cap al tart, aparegué allá al lluny de la mar salada una nau que semblava vingués de ben llunyas terras; la mar estava també aquell dia avalotada per lo que’l barco no podia pendre terra. Com mes tart s’anava fent, mes creixia la maror y grossas gotas seguidas de llamps y trons queyan del cel amenassant gran tempestat: tractás de donarli aussili, mes se conegué que ja era tart; la fosca impedia veure lo que allí passava, y sols de tant en tant, quan lo vent venia de aquell cantó, se sentia algun crit de mando ó alguna imprecació dels mariners.

La campana de la ermita de la Trinitat tocava á temps, y divagant pel peu d’ella com una ánima en pena, s’hi veya la blanca figura d’una dona, destrenat son cabell que onejava’l fort vent.

Sobte s’oigué un crit horrorós d’agonía repetit per cent veus, que venia de la embarcació, y la claror d’un llamp deixá veurer la combatuda nau feta deu mil trossos y homens y cosas que queyan dins la mar. Com lo ressó d’aqueix crit, s’en sentí un altre al peu de la ermita de la Trinitat; y una cosa blanca aná rodolant rocas avall fins á enfonsarse en las feréstegas onas.

Lo ensendemá, la mar llensá á la platja gran munió de cadavres, mes ab tot molts mariners hi hagué que se salvaren, y entre ells, lo pescador Adriá, que molt rich venia.

Lo cadavre de la Vinyets no aparegué, mes moltas nits al passar los pescadors pel peu de la ermita, han vist una ombra blanca nadar demunt las escumosas onas ó pasejarse per entre aquellas detras y peladas rocas.^[3]