Lo gorch de la encantada

Era una hermosa nit serena y clara; per la dressera del Castell de Montbuy pujava una donzella, que esferehída del avalot que feyan los esparvers al sentir turbada la seva quietut en aquella hora, mes de una vegada estigué resolta de tornar enrera; mes tantost un pensament, que la dominava sens dupte, fentla desistir, li dava cor pera seguir avant, y pujant, pujant, anava altre vegada cap amunt per aquella espadada costa, sentintse á cada pas punxada per las moltas bardissas y argelagas de que n’estava plena. Per fi ab moltas fatigas arrivá al cim, ahont s’aixecava lo quasi arrunat Castell.

Sols un tros de muralla restava d’aquella antigua fortalesa que tants de setjes havia sostingut, y unas esquerdades parets que haurian sigut en altres temps las partioneras de las cambras ó salas s’alsavan com feréstegas fantasmas. En mitj de un pati s’hi veya encara la capella renovada alguns anys després de la deshabilació del Castell; al costat de ella hi havia com duas cambras que miravan á sol ixent, que servian de sacristía; seguint en filera recta envers ponent’s trobava altre tros de muralla, desde la qual se veya Caldas, Senmenat y un bon tros de plana del Vallés.

Quan la donzella fou arribada al Castell, travessantlo pel mitj, passá per devant de la Capella y prengué per eixa muralla, fins á trobar á sa ma dreta una cambra que sencera’s conservava en mitj, dels enredochs: brillar se veyan per entre sas clivellas las flamas de la llar que encesa estava encara. Batia fortment lo cor de la donzella, y duas o tres vegadas alsá la má pera trucar y altres tantas tornali á caure sens esma pera ferho: mes al fi, tement mes la soletat que ia rodejava, que tot lo que li podia succehir, tremolosa y esglayada tustá la porta.

Una veu cascada y regullosa va preguntar:

—Qui hi ha?

—So una pobre donzella —respongué— que vol consultar un cas á vostra gran sabiduría.

S’obrí la porta, y á sos ulls va presentarse la cambra mes estranya que havia vist en sa vida. Al cap de vall las rojas flamas s’aixecavan fins al sostre formant remolins de foch pel costat de la negre marmita, tan grossa, que s’hi podia conrer menjar per trenta cavadors: al seu costat y ab una gran llosa á la ma, s’estava sentada la bruixa que lo Castell habitava, vella, seca y arrugada; sos cabells curts y escabellats li queyan demunt dels ulls y per las galtas, gruixuts y erisals com los del senglar: als seus peus hi jeya un gat grossissim, que tan bon punt veje á la donzella va esterrufarse tol, llansantli ulladas que res de bo volian dir. A derrera de la bruixa y demunt d’una taula plena de pots y ungüents, hi havia un cor que á la donzella li semblá haver sigut de persona humana; estava tot clavat d’agullas (que segons lo dir de la gent ab cada una d’ellas al clavarla, havia causat un dolor á aquest ó á aquest altre) y xiulant com una boja la oliva donava salts desde la taula á lo cap de la bruixa que molt contenta semblava que estés de aquestas caricias, y treyan lo cap, per fi, de tots los recons y clivellas de las parets, una munió de llargandaixos, serpetas y altres animalots per lo estil. Esgarrifada la pobre nina hauria volgut tornarsen, mes ja no hi era á temps; s’havia tancat la porta derrera d’ella.

—Que vols? —va demanar la bruixa.

Y ella que ni á alenar gosava, respongué:

—Jo so una pobre nina á qui un galan tirá amoretas en las derreras balladas, y venia á consultarvos… si fora cert que ell m’estima.

La bruixa la mirava ab sa rialla de diablessa y lo gat y la óliva freturosos semblava que esperessen sa resposta per veure si devian ó no devian alegrarse.

—Ahont es ton aymador, ó ahont se podria trobar poch mes ó manco?

—Demá á las nou ó deu horas de la nit ha de estar de tornada de Centellas ahont á anat á trajinar feixinas.

—Saps per quin camí passará? —torná á preguntar la vella.

—Per las serras de Berti, sobre Riells —respongué la espantada nina.

—Dónam lo llibre que hi ha demunt la taula digué la bruixa, y com si aquestas paraulas haguessen dicidit la qüestió, óliva, gat y llargandaixos comensaren à cridar y à saltar ab tant extrema alegria que ella no sabia que pensarne.

Entre tant la habitadora del Castell posada á la porta y tenint en sas mans lo llibre, feya com que’l consultés, mirava las estrellas, tornava á llegir mormolant no se que cosa. Per fi, després de molta estona, li digué:

—Has dit que lo teu galan demá á las deu de la nit passará per las serras de Berti, per demunt Quintanas ¿uo es veritat? Pus be, si vols saber si t’estima, tens de anar al Cementiri de la dita casa y de allí cullirás aquestas tres herbas: Salabruga, Ridolta y Centaura.

—¡Oh!, ¡tot lo que volgueu! —respongué la esglayada donzella—, ¡tot menos anar al cementiri dels Orats!

Una tradició deya, que malehit un dels antepassats de aquella casa per una molt gran culpa, tota la seva desceudencia, en cástich, tenia un dels seus fills boigs, qui al morir tenia que ser enterrat en un cementiri que en la dita casa feren per no poderho ser en lo comú, y deya també, que tots los que d’ell cullian alguna herba, locavan.

La bruixa no’s deixá convence per las rahons ni los prechs de la donzella, que tingué que prometer que hi aniria, si us plau per forsa segons los gestos amenassadors de la vella y sos companys. Y embolicantse la bruixa ab son mantell negre y encenent en la llar una teya rehiuosa agafá á la donzella per la ma, dientli:

—Anem.

Al trobarse fora de aquella estada, paregué á la donzella que lo cor se l’hi aixamplava; á sa ma esquerra blanquejavan com un remat de cabras escampadas las casas de San Feliu del Pinyó: un sospir pujá del cor als llavis de la donzella y d’ells lo arrebasá’l vent; ella hauria volgut fugir, mes la ma de ferro de la bruixa li estrenyia fortament lo puny. Entraren en las cambras del costal de la Capella, y apartant entre las duas una grossa pedra que parexia enmotllada á la paret, aparegué la boca, d’una cova, moltíssim baixa de sostre y que anava devallant per la monlanya. Per eix camí subterrani ficárense la una derrera l’altre, com que sa estretor no ls permetía anar de costat. Aixís com devallant anavan, trobavas lo sol humit y relliscós; un vol de rats penats revolotejant entorn la teya, tantost los deixá sens llum; y per entre’ls forats de terra, del sostre y de las parets, bestiolas que allí son cau hi tenian treyan totas esmiradas lo cap, tornantse á amagar á corre cuyta; lo fum de la rehina aixecantse fins á la baixa volta y per lo ámbit del estret camí quasi las ofegava, y de tant en tant al trovar una de las moltas giragonsas que lo cami feya, tenían de correr ab tot son delit per no perdrer l’esma al quedarse sense llum. D’aquesta manera caminaren moltas horas, y tan afadigada’s trobava la donzella que duas ó tres vegadas tingué la boca oberta pera demanar á la vella que la deixés seure, mes altres tantas desistí de ganas de veures fora d’aquell lloch y de por que al recolsarse á la paret no la pessigués algun animal d’aquells.

Al últim la bruixa s’atura, y movent la teya d’un costat al altre pera avivar la flama, aixís parlá:

—Agenollat, agenollat devant las ossamentas d’aquells sabis que habitaren lo castell vuy dia nomenat Torre dels Rocaforts; ells son los qui m’han ensenyat lo noble art de la Astronomía, per ells som llegit ton destí en las estrellas y á ells ho pots agrahir si arrívas á saber lo que tant desitjas —y dihent aixó mostrava á la mitj morta donzella caps de mort y ossamentas dels moros (segons ella deya) que en la Torre havian habitat. Moltas esclamacions feya á cada fragment de cos humá que recullia, posantlo ab gran veneració demunt d’una especie de pedrís fet de la maleixa terra que al capdevall del camí subterrani hi havia. Després que hagué fet tot aixó, gírantse á la nina li digué—: Se t’obrirá la porta d’aquest sagrat lloch y’t trobarás á la gran portalada de la Torre, davant d’ella hi ha un camí, lo qual seguirás fins á trobar lo riu Tenes, que travessarás á peu descals; quan sias á l’altre part, camina envers lo Nort, travessarás lo sech torrent que’s troba, per ahont empendrás ta via, pujant despres per una costeta que hi ha á ma esquerra, y seguirás lo camí que al cap demunt hi ha; ell te portará á un’altre torrentera que travessarás també com la primera, y que com aquella també té una costa á ma esquerra; fes via cap avant per ella, que aquell cami no l’has de deixar fins que á la dreta trobis un gros barranch, y al altre part d’ell, veurás blanquejar una casa tota rotllada de xiprers; allí tu deus anar avans de las deu horas d’eixa nit, y allí esperarás á sentir los crits dels Duchs y las riotas de las Cabrassas. Allavors, trencant un brot de Ridolta del cementíri dels Orats, dirás:

Després cullirás la Salabruga y farás lo mateix é igualment ab la Centaura, las que guardarás cuidadosament en ton pit, y me las portarás demá avans de que ixca’l sol: quan aixó hajis fet, seguirás per la serra de Berti ahont trobarás lo teu galan; si al veuret fuig, senyal que t’ha enganyat, y allavoras ab aquestos tres brots que’m durás y ab lo meu art, jo faré t’estime de debó. Y donantli una vareta:

—Guarda aquesta arma —li digué—, que aixís te guardará dels Llops com de malas persones: mes lo que te encomano sobre tot, es que no te’n anesses pas envers aquells dos turons que forman en son recolze com una mitja taronja, los quals son al cap de vall del camí que tu deixarás per dirigirte á Quintanas; si no ho fas aixís, de res te valdrá ni lo que has fet, ni lo que fassas. —Y una rábia reconcentrada retratavas en sos ulls al parlar de aquells dos turons.

La donzella ab apagada veu, li prometé que així ho faria tot com li havia ordenat, y allavoras, amenassantla la bruixa encara, que d’ella’s recordaria si no ho feya, la tragué d’allí dins mitj desmayada.

Ja era hora: al sentirse besada per lo aire pur obrí sos esmortuits ulls y’s trobá á la porta de la Torre dels Rocaforts. Lo sol havia já passat lo mitj dia, mes brillava encara ab tot esplendor; ella’l contemplava com á una cosa estimada y que’s creu no veurer may mes, mentres respirava ab afany lo aire fresch y pur de que tanta falla’n tenia: menjá una mosta de ginjols y refrescá sa boca ab la aigua que al peu del ginjoler brollava, y revinguda ja ab tot aixó, emprengué la caminada que feya ja mes per por á las amenassas de la bruixa que tan mal feya als que tenia odi, que per altre cosa. Y camina que caminarás, arrivá á aquella baixada del singla que devia conduhírla á Quinlanas, quan ja llustrejava. Cansada y tomantli aquella gran por, que feya vint horas apenas la deixava, va sentarse tota desconsolada mirant la casa malehida: si hi aniré, si no hi aniré pensava; quan girantse en vers aquells dos turons com mitja taronja que al cap de lo camí hi havia, li semblá ovirar una ténue resplandor: moguda per la curiositat (que ja no havia de ser dona) s’aixecá tot caminant cap allí unas deu ó dotse passas, al cap de las quals trobá una mata de hermosísima Ridolta que ab sos botons vermellenchs guarnits de envellutada y blanca ploma pareixia dirli:

—Cullme, cullme. Y si ho faré y sí no ho faré —ella que’n trenca un brot.

Tot just en los dits lo tenia, quan veu una jemada mota de Centaura ab sas floretas vermellas adornadas de verdas fullas, que pareixian un pomet de boscatans clavells:

—Y sí’l culliré, si no’l culliré, ella que’n trenca un brot.

Resolta estava á no anar al cementiri dels Orats; massa havia patit en aquellas horas: trencaré las herbas de aqueíx camí, pensava, per que ¿com sabrá la bruixa que de alla no son? Fet aquet determini seguí avant per veurer de trobar la Salabruga, la soia que li mancava: y tot caminant, caminant en vers la fondalada dels dos turons als quals ab tot no’s volia atansar per por, y per haberho aixís promes, trobá una flor hermosísima que pareixia un lliri blau, y tan li va agradar, que la cullí, y al ferho li semblá sentir com un ay!, y se li desfullá: trobantne un xich mes avall un altre, feu lo mateix, y se li marcí tot desseguida sentint també un ay!, com en la primera.

Y tot cercant la Salabruga, baixant anava sens atalayarsen tan sols, envers aquell lloch ahont tan li havia encomanatla bruixa que no s’hí atanses. Y arribada que hi fou, li paregué com que’ls canyars al ser moguts per lo aire produhian sons arrnoniosos; curiosa la donzella entremitj d’ells se ficá, y presentárseli va devant sos ulls lo Palau mes hermó s que esmaginarse’s puga.

Inmensas salas encatifadas de flors blancas y grogas, las parets dl Eura y Arinjols que ab sos penjoys de vermellenchs raims li donavan un cert aire hermos y fresch, com esplicarse no’s puga; de tant en tant, altíssimas y jemadas pilastras de lliris blanchs pareixian sostindre aquell sostre esmeragdat.

Caminant anava la nina per aquell grandios Palau tota esmirada y seus recordarse gens ni mica de sa fatiga, tantas eran las bellesas que á cada nova sala trobava: per fi en una d’ellas ovirá á son extrem, una especie de balcó ó finestra, ahont corrents s’atansá; lo balcó donava á una galeria de lliris blaus com los que en sas mans s’havian marcit poch avans, y ella recordantsen, no gosá á ficarshi de por de trepitjar los de terra y fer malbe los de la paret; mes ab tot, mirant be pugué veurer al dessota de la galeria y estenentse mes enllá, un grandiosíssim estany d’aigua crestallina, y reflectintshi un altre Palau, que tenia també una galeria de la grandor d’aquell en que ella’s trobava ab unas grossas pilastras de crestall tallat, que feyan brillar las aiguas al mourers ab cent variats y vivíssims colors: al mitj del estany balancejava una lleugera y gráciosa nau de filigranada plata, que dos Cisnes blanchs com una tofa de neu pareixian remolcar. Ab prou feinas pogué eixir d’allí la encantada nina, mes no’n sortí si no pera quedar mes admirada encara.

La sala ahont entrá llavoras, semblava ser la última; era com las altres, d’Eura y Arinjols, sols que lo sostre era de flors de campanetas de molts colors y de tant en tant brillar se veya entre mitj d’ellas, algun estel que al moment al impuls del vent, deixavan ellas en descubert: lo sol era tot sembrat de blancas Margaridas. Y dos rechs que naixian lo un en la font que allí hi havia, y lo altre dels lliris d’aigua ab la pilastra del mitj, cada un dels quals eran una cascata, y anavan á parar á l’estany, corrian graciosament refrescantlas y adornant aquelt lloch ab sos peixos de platejat ventre, esquena de rubins, y esmeragdas, ulls de perlas negras y aletas de turquesas. Aquesta hermosa pilastra de lliris formava per dins com una cova, dins la que’s ficá la donzella poguent desde allí acabar de veurer lo demés de la sala.

Al extrem y derrera de la font, qual pica era una grossa y bombada esmeragda, una jemada Alsina de fullas de vellut y aglans dauradas graciosa y ergullosament se destacava.

Desde son amagatall tot aixó ovirá la donzella, aixís com també unas mitjas taronjas d’or que de tant en tant y per entre’ls Arinjols y Gallets se deixavan veurer; mes gran fou sa admiració quan de dins d’ellas vejé sortir lleugeretas aus que descrivint un cercol per la sala, s’anavan á posar demunt la alsina, de la qual y sens saber per ahont ne devallá una de hermosísima de virolat plomall que’s ficá dins la pica d’esmeragda, seguida de totas las altres.

Qui podrá descriurer la sorpresa de la nina al veurer sortir d’aquell bany, en lloch de la au, una bellíssima dama mitj coberta ab sa negra y abundosa cabellera, ab un vestit de fina glassa tot cobert de perlas d’aigua y una estrella al mitj del front! Totas las altres com ella’s convertiren en enciseras ninas. La primera’s recolsá en la alsina, posant sa blanca ma sobre la esmeragdada font, las altres la rodejaren ab provas de veneració y afecte, mes, sobte, una d’ellas girá lo cap en vers ahont estava la donzella, la que’s descubrí ab lo moviment qu’havia fet de sospresa.

—Una estranya —digué.

—Una estranya —repetiren las altres.

Llavoras la regina feu atansar á la donzella preguntantli, qui era y lo que allí cercava. Obri ella sos llavis pera respoudrer quan la Fada digué.

—Calla, sento cridar als Duchs y riure las Cabrassas la mala bruixa del Castell haurá fet alguna presa: correuhi algunas de vosaltres á veure si la podreu salvar.

Un fret glacial s’ampará dels membres de la pobre nina: tantas maravellas li feren oblidar á son amat y ara’s trobava en que segons podia presumir per aquellas paraulas, ella l’habia posat potsé en perill. Ab un santiamen s’agenollá als peus de la dama, mentres sis ó set de las fadas ficantse dins la esmeragda tornárentse Falsiotas, Tortras y Roquerolas, y fendentlo espay per sobre’l single de Bertí s’en escamparen, en tant que la donzella contava lo que ab la bruixa li habia passat, y lo motiu de trobarse en aquell lloch. La fada li digué:

—Si atreta per nostras hermosas fillas, que en forma de flors blavas lo camí engalanavan, no haguesses vingut aquí, ay de tú!; ay del teu amant! Tens de saber que al guardar en ton pit las herbas de aquell fossar, hauries locat, y boja que foras estat, al trobar lo teu aymador, que lluny de tu haguera fugit, al veuret de aquella manera y en aquell lloch á tal hora, li hagueras clavat la enmatsinada vareta al mitj del cor, que tret de son séti per los Duchs y las Cabrassas, l’haurian dut á la bruixa que n’hbaguéra fet lo mateix us que aquell altre que en sa cambra has vist. Y quan tu li hagueres portat los tres brots que’t demana, ab aquella mateixa arma t’hauria mort, puig que per volar de nits péls aires montada en la escombra, ha menester sanch de una donzella orada.

Encara acabat de parlar no havia, quan entrá per entre las campanetas del sostre una ensagnantada Falsiota:

—Sanch, sanch —cridaren totas, cullint á la au que mitj morta havía caigut en terrat y ficantla dins de la pica.

—Es flor de lliri, es flor de lliri —digueren al véurerla en sa verdadera forma.

—¿Qué ha succehit? —li preguntá la Regina:

—Un donzell —respongué flor de lliri—, un donzell habem trobat que tot cantant, ab sas mulas cap á casa seva anava, quan un vol de Cabrassas perseguintlo l’empenyían en vers Quintanas y com la nit es la mare de la por, lo pobre jovensel tot fuguint allí’s dirigia; jo’m so posada devant seu parada y ben apropet pera ferli venir ganas de cullirme, com de fet ha sigut aixís; llavoras he alsat lo vol cap aquí y me so tornada á parar, ell ha vingut pera cullirme; y jo com la primera vegada aqui’m so anat atansant: mes al atalayarse de la meva art y manya, los Duchs, cridant espantosament, sobre mi s’han tirat per devorarme, y jo’m poguí salvar entre unas espessas bardissas en las quals ells no s’han pogut ficar, y las que han ensagnantat mas alas. Y mostrá sos blanchs y tornejats brassos plens de sanch.

—¿Y que es d’ell y de las altres companyas? —torná á preguntar la Regina:

—Ben malament estan també: la pobre Perla d’aigua al veure lo méu perill y mon cansament ha pres mon lloch, y molta por tinch que d’ella no’n fassan presa.

Al ourer eixa nova, la regina de las fadas, colpejá son nevat si castigant ab gran desespero sos hermosos cabells.

—Oh perla d’aigua! Ma hermosa perla d’aigua, ¡quí cubrirá de perlas nostres glassats vestits! Y tú —diu enujada dirigintse á la nina que ni á respirar gosava—, tú qu’aixís perts á los que estimas com als que’t fan bé, tú qu’ets la causa de nostra desventura, no’t valia mes desconortada y mal nascuda donzella, donar temps al temps, y contentarte ab lo que’t donavan sens ficarte en res mes, que no ser la causa de tants perills y desgracias!

Més en aquell instant, una lleugera Roquerola entrá y ficantse de correguda dins la pica, salpicá ab la punta de sas alotas los vestits de las fadas de bellíssimas perlas d’aigua.

—Es ella, es ella —cridaren totas joyosas—, es perla d’aigua!

Llavoras li preguntaren per les altres; y ella aixís digué:

—Entre’ls Duchs y las Cabrassas jo’m trobava sens esperansa de fugirne, ni de salvar al jovencel, quan Trenas d’or, que m’ha ovirada, ha vingut vers mí, sens temensa al gran perill que corria; al veure ell las dauradas plomas de nostra hermosa nina, ha corregut vers ella cercant de totas maneras com agafarla; jo cansada com estava, he mirat de fugir de entre aquellas carnívoras aus, lo que he lograt ab prou d’afanys, mentre la incansable Trenas d’or, jugant y revoltejant entre mitj d’ellas, passava y repassava sens may deixarse agafar, atrayent ab son brillant color que’ls estels il·luminavan, al perdut traginer; més ab tot y sa llaugeresa, molt temia jo que la perdessim, quan Lira armónica ab sos armoniosos sons la ha cridada, atrayent al mateix temps al jove en los seus canyars, y deixant á las gegantinas aus que rabiosament cridavan.

Una hermosa tortorella de dauradas plomas entrá allavoras ab sens igual lleugeresa y se posá demunt la nevada espatlla de la hermosa regina, allargantli son bech, fins que ella li acostá sos llávis besantla tendrement; ficantse llavoras dins la pica, ixqué una hermosísima jovensela adornada ab llarguíssimas y dauradas trenas, que pareixía devia desvaneixes com una il·lusió, y vá sentarse entre las blancas flors als peus de la Regina fada.

Derrera d’ella, entraren també las altres, seguidas del traginer, lo qui per cada sala que passava, admiravas tan y més que no havia fet la donzella; mes al entrar en eixa ahont juntas las fadas se trobavan, cap cas feu de tot lo que hi havia, aixís com tampoch de la trasformació de sas salvadoras aus, de lo que ni tan sols s’en udoná; ovirat havia á aquella hermosíssima dama que rotllada de las altres estava sola la alsina ab la estrella al mitj del front y lo vestit de perlas d’aigua. Res mes veya que á ella ni res se li endonava de tot lo demés. Parat vá quedarse un moment, mentres una quietut suma deixava sentir lo murmureig de l’aigua y los batiments de cor de la donzella, que freda com un marbre allí se l’hi havia aglomerat tota la sanch.

Lira-armónica entre tant sentada al altre costat de la font comensá a deixar sentir lo dols acort de sa lira de jonchs y canyas guarnida de perlas d’aigua.

Per fi, atansantse lo jove uns quans pasos en vers la regina li digué:

—¿Quí sou? ¿Sou dona ó ángel? ¿Vos ha enviat lo cel pera salvarme ó sou lo esperit del mal que á mí me vol perdre? Hermosa sou com lo estel de matinada, brilla vostre hermosura mes que’l sol: oh!, aymeume, aymeume, si no voleu que mori als vostres peus.

Las fadas fixos los ulls en sa Regina, esperavan una senyal seva pera coneixer lo que debian fer al atrevit que gosat havia posat los ulls en ella.

La fada allargá son tornejat bras á la esmeragdada pica, ahont se ficaren totas junt ab ella mentres lo jove ab son desespero de genolls en terra y cubrintse ab las mans sa cara, cridava sempre.

—¡Aymeume, aymeume per pietat!

Com si fos lo ressó de eixas paraulas se sentí un ¡ay!, y la desditxada donzella caigué demunt las nevadas Margaridas, mes blanca que ellas.

Un raig de sol calentantlo tebiament deixondá al donzell qui aixecant lo cap, trovarse va á Vall-de-Ros. Mormolava dolsament l’aigua de la font fresca, moviantse los canyars besats per lo oratje, y’l sol que tot just sortía hi enviá son primer raig á il·luminarlo; los gorchs reflectian las vermellencas parets cubertas de herbas bosquetanas que las enramavan, y una munió de Roquerolas y Falsiotas, donavan ab son cant festiu, la benvinguda al dia. Sobre’l single pasturavan tranquilament los matxos que havia perdut lo jove la vesprada, fent ressonar las esquellas de su vermella moriscada.

¿Era donchs un somni tot alló del Palau y de las fadas? ¿Ó be aquellas aucellas que sobre seu revoltejavan, eran aquells sers hermosíssims que havia vist dormit ó despert?

Buscant com un desalenat alguna cosa ó camí que li pogués donar llum sobre lo que cercava, li semblá sentir un sospir entre las canyas, y atansantshi trobá entre mitj d’ellas á sa estimada sens sentit: s’omplí las mans d’aigua del gorch mes prop, li ruixá la cara y la feu torná á la vida. Y pregunta del un y resposta del l’altre, trobaren que devia ser cert lo del encantat Palau.

Desde aquell dia lo desventurat donzell aná per aquellas fondaladas cridant á la hermosa fada y cercant lo lloch que ella habita.

Y ella, la trista nina, que aixís veya perdut lo seu amor y per sa culpa, corria també desalenada cridantlo y demanantli lo amor que robat li havia.

Fins que á la fí tement la regina que la bruixa no’ls trobés per aquellas encontradas, y no passés endevant, lo seu intent, lo convertí a ell en penyal, demunt del que torná á la trista nina en plorós desmay que ab sas llágrimas ha anat enfondint la penya, fins á formar lo gorch que de la encantada s’anomena.