Lo cavaller del Mont-Negre

Daurava’l sol ab sa esplendenta llum los gemats camps y frescas arbredas que voltan lo fértil poble de Dos rius, que ab sas blancas y petitas casetas semblan un niu de blanchs colomets sostingut entre mitg de duas aigüas: grossos y flonjos núvols interceptavan á voltas los raigs del sol, ó allunyantse un poch, feyan que reflectissen demunt d’ells, abrillantlos fins al punt de tornarlos de brunyida y resplandent plata: entre aquestos núvols platejats, n’hi habia algun de tant en tant de fosch y negrós que feya témer una grossa tempestat, mes per aixó la gent de Dos-rius celebrava sa festa major ab no menos alegria: la cobla sonava al devant d’una casa de la plassa, eixa estava plena per tots cantons de homens y donas ab sos millors trajos de festa; al cap de munt d’ella y en un turó que formava una plasseta, una colla de noys ja grandets armats ab canyas de las moltas que creixian al voltan dels dos rius que enrrotllan lo poble, jugavan á moros y á cristians, armant grossas batussas los uns desde dalt del turó ó plasseta, figurant la defensa d’un castell y’ls altres desde baix volentlo assaltar. Sota d’aquest turó y en son bell mitx, de cara á la plassa, hi habia una fresca font, quals aigüas rajavan nit y dia ab suau y poética remor, al peu d’ella, los noys mes petitets jugavan á nóus, ab tota l’afició y alegría de sos tendres anys.

La cobla soná’l ball plá, y Euria^[1], la més hermosa de las fillas de Dos-rius, sortí á dançar ab son jove y bell espós. Euria era de cabells castanys, ulls blaus y melancólichs, estatura regular mès aviat primeta que grossa, y sa cara tiradeta tenia una expresiò de dolçesa y de bondat inesplicable; tots deyan qu’era la mateixa fasomía y la mateixa expressiò que la de la Verge que’s venerava á la Iglesia.

Mauri, son espós, era alt, moreno, de expressiô farrenya, fornit y valent, ell semblava la força y ella la tendre flor que cerca amparo prop del robust roure: tothom al véurels admirava sa joventut y hermosura, la tendre delicadesa d’ella, y l’aire ardit y brau d’ell. De quant en quant y mentres ballavan, Euria dirigia sos ulls envers lo cantó de la font, y’s detenian demunt d’un nin de quatre anys, que ab los demès jugava; llavoras brillabantli de joya y sos hermosos llavis s’obrian pera somriurer; desprès los alsava en vers son marit com dientli:

—¡Miratel! —Eix, cada volta que aixó succehia dirigía tambè allí sas miradas, y al passar desde’l cap del nin de rossos y caragolats cabells, al rostre de sa esposa, sa cara ferrenya’s cubria d’una expressiò de tendresa que may s’hauria endevinat en ella, y sa mirada’s dulcificava d’una manera extraordinaria.

Al bó de la dança, y quan mès alegre estava tothom, s’oigué de sobte lo renill de caballs, lo clapit de gossos; y cridant ab totas sas forsas, atravessá la plassa lo Caballer del Mont-negre, seguit de tota sa quadrilla de cassadors y servents.

Parárense las balladas, y ab un xich mès no quedan xafats per lo ímpetu dels cavalls tots los balladors: tots aquells rostres un moment avans tan alegres y animats, quedaren tristos y pensatius; y es que sempre que lo Caballer del Mont-negre apareixia per algun lloch era senyal d’alguna desgracia.

Vivia lo cavaller en lo alt del mont d’Alfar, y tocant al Mont-negre, per qual motiu, y per estar sempre en ell y anar vestit de negre, se li donava’l nom de la ferèstega montanya. Vivia sols dels robos que cometia; desde la mès alta punta del Montseny mès avall de la marina, tots los pobles recordavan ab horror lo sèu nom; pues dominant lo Vallés, la marina, quasi tota la provincia de Girona y los estrebs del Montseny, tot lo d’ells se feya sèu. Si trovava un pastor, res se li endonava de tenirlo de matar, mentres ell poguès apoderarse de son remat; boscos, vinyas, camps de vianda, tot lo que á ell li plavia s’emportava; aixís es que’l millor ví, la millor cassa y las millors viandas trobavantse sempre en sa taula, que la compartia ab los companys que ab ell vivian y l’ajudavan en las sèvas empresas: com lo mont era casi inaccesible, á no ser per los que hi estavan molt esversats, y com la casa era un verdader castell, molts eran los que, havent volgut atacar al que tan mal feya, havian caigut á las sèvas mans y pagat ab la vida lo sèu ardiment; ningú, donchs, se gosava atansar á aquella cova de llops, com ne deyan, ni s’atrevian á deturar lo pas del caballer ni de sos companys y servents, quan per algun lloch passavan; deyan si tenia pacte ab lo dimoni y si en sa casa hi tenian juntas las bruixas que sas empresas protegian. Era un home que res respectava, y desgraciada la que en mans d’ell queya, puig que may mès d’ella res se sabia.

Com havém dit, lo cavaller travessá la plassa seguit de sos amichs y servents, quan mès alegre y viva era la dança, deixant la tristesa en tots los cors; no habia fet mès que travesarla, y encara depressa com una exalaciò, mes ab aquest instant solament, ne tinguè prou pera ovirar á la hermosa Euria, y dirigirli una mirada de perversas intencions: tothom se’n atalayá, ella s’arrimá á son espós plena d’esglay, y ell estrenyè contra son pit aquella tendra flor que venia á sos brasos á cercar amparo, mentres sos ulls brillaren ab expresiò amenassadora dirigintse vers lo carrer en que acabava de desapareixer la comitiva del aborrit y temut cavaller.

La música torná á tocar, mes la alegría babia fugit de tots los rostres, y la nit s’anava atansant fosca y trista com los cors dels habitans de Dos-rius.

* * *

Estona feya que la llum del dia s’havia amagat completament; lo cel estava cuvert de grossos y negres núvols, y’l vent, vinclant los arbres d’açi d’allá, feya tèmer una gran tempestat; los vehins de Dos-rius havian anat tancant sas portas y finestras, y sols de tant en tant se veya la llum de dins alguna casa, en la que alguna persona curiosa obria la finestra pera veure lo temps que feya, tornantla á tancar tot desseguida perque lo vent no li apaguès la llum: sols la porta d’una casa estava overta encara, y sense fer cas del vent huracanat ni de las gotas que comensavan á caure, una dona estava defora del portal, impacient y concirosa, era Euria. Maurí habia anat á compras á un poble vehí, y feya molt temps que devia estar de tornada; sa esposa, sens saber de qué, estava temorosa, y l’esperava plena de ansietat. Sobte sentí los passos d’un cavall que venia pèl carrer de baix, ó de aquell que al sèu peu junta los dos rius; precisament d’aquell cantò devia venir son marit.

Euria doná correns dos ó tres passos cap avall de la plassa per anarlo á rebre, mes de prompte, un gros tremoló s’ampará d’ella y correguè envers sa casa; lo pas del caball, no era lo pas pesat y cansonè del sèu, sino lo trot d’un cavall avesat á corre molt y á fer poca fatiga pèls camps. Euria entrá á casa seva y agafá una de las mitjas portas pera tancarla, mes en aquell instant sentís agafada y enlayre montada damunt del briòs corcer, y en brassos del terrible cavaller del Mont-negre. Euria, que á la claror d’un llamp havia vist lo sèu rostre, fèu esforsos sobrehumans pera lliurarse d’ell, mes fou en va, lo corcer arrencá un galop pèl carrer de dalt y se’n pujá pèl dret de la montanya, en tant que la desventurada esposa cridava ab desesperada veu:

—¡Maurí… Maurí!

En lo mateix instant en que ella y son raptor sortian de la plassa per un costat, lo espós de Euria arrivava per l’altre; entre’l remor dels arbres y del vent, li semblá sentir la veu d’ella que’l cridava, corregué á casa séva; la porta estava oberta y deserta la casa, á no ser lo petit fillet que tenian, que tranquilament dormia en son llit. Maurí ho comprenguè tot y sortint defora, cridá foll y desesperat:

—¡Euria… Euria!

Dos ó tres vehins sortiren de sas casas al oir tals crits, y veyentlo á ell ab aquell desespero, procuraren calmarlo, mes era en vá; agafá sa destral, y sens dir res á ningú, embestí pèl dret de la montanya per lo camí d’Alfar: sos vehins lo seguiren.

—Eix home —digueren—, se ficará á la boca del lleó que’l devorará; es menester impedirho, puig qu’es impossible salvar á Euria.

Lo vent xiulava d’una manera horrorosa, semblava que volgués arrencar de soca y arrel als mes corpulents arbres, los llamps se succehian los uns als altres sens parar, y lo tró retrunyia per valls y serras ab estrepitosa veu, la pluja anava cayent ab força y la nit era tan fosca, que á dos passas de distancia no’s veya res: y, no obstant, Maurí anava corren amunt… amunt… sens may parar, prenent per las dresseras per ahont lo cavall del mal cavaller no podia passar, pera veure de guanyarli la devantera, y escoltant de tan en tan si podia distingir la veu de la seva esposa, que seguidament cridava ab desespero:

—¡Maurí!… ¡Maurí!…

Cada volta qu’ell la sentia, ó que la claror d’algun llamp li deixava véurerla montada damunt d’aquell desbocat cavall negre, ell, frenètich, alsava sos brassos com pera ferli senyas, y cridant ab totas sas forças, deya:

—¡Euria!… ¡Euria meva… ja vinch!

Molta estona durá aqueixa desalentada carrera; sos companys, no pogueren seguirlo y se’n tornaren al poble, mes á ell pareixia que una força sobrenatural l’animava, corria per aquells ferestechs boscos en que á cada pas anava á perill d’estimbarse per algun xaragall ó singlera, sense parar.

Euria seguia cridantlo, y’l ressó li trametia son nom pronunciat per ella, y donantli nou valor, lo guiava per lo camí que’l cavaller seguia.

Lo mal cavaller soná son corn de cassa fent extremir los boscos en mitj de la tempestat.

—¡Ira de Deu! —cridá Maurí perduda enterament la testa y sentintse aprop de sa esposa.

Lo cavaller, esperonant á son corcer y demanant aussili ab son corn de cassa, pega una embestida bestida furiosa, y Maurí, llensantse cap allí, s’hi tirá ab tal delit, que sobte, faltantli terra, caigué en una pregonda sima; allò’l va perdre.

Be va sortirne ab prou trevalls y fatigas, mes ja era tart; lo cavaller li guanyá l’avens y ja ni sisquera’l sentí mes; sols li paregué sentir ja molt llunyana una veu trista y desfallescuda que’l cridava:

—¡Maurí!…

Despres la tempestat fou l’únich ressó que va guiarlo. Era la última vegada que sentia la veu de sa esposa.

Quan lo cavaller arrivá al peu de sa guarida, als tochs de son corn de cassa s’alsá lo pont llevadís, y alguns de sos servidors sortiren á veurer si’ls necessitava: quasi totas las habitacions d’aquella casa estavan il·luminadas, y’s coneixia per los crits y soroll dels gots al dringarne, que la disbauxa estava á lo millor; al instant en qu’ell fou dins, se torná á baixar lo pont, y en Maurí pogué arrivar á veurer desapareixer per sempre mes á sa estimada: desespero com tingué no pot contarse, mes en aquell instant ressoná un tró horrorós, y un llamp entrant per la finestra de la sala ahont, entre mitj de tota mena de riquesas, estavan bebent los mals cavallers, feu d’aquella casa una foguera inmensa, que al fondre las amarras, torná á deixar caure lo pont llevadís. Maurí’s llensá en mitj del foch buscant á Euria, mes quan hi arrivá, ja las flamas havian consumit la sala aquella en que entraren á sa esposa pera que la veyessen los companys del cavaller; y sols trová runas y trossos de cadavres carbonisats.

* * *

Tots los vehins d’Alfar tancan las portas y finestras de sas casas totas las nits que fa tempestat, donchs en aytals casos s’ohuen encara lo corn de cassa del cavaller del Mont-negre, y lo trot de son corcer, aixís com també la veu d’Euria que va cridant:

—¡Maurí!… ¡Maurí!…

* * *

Dels enderrochs d’aquella casa, en que hi havia mil preciositats de diferents estils, s’edificá un monestir: ara en l’actualitat hi ha una ermita dedicada á la Mare de Deu del Corredó; jo hi vaig passar no hi ha gayres dias, y encara vaig poder veure una pilastra jónica en peu, y duas mes á terra de diferent estil, ab tot y que pertanyian á l’arquitectura grega; no sé si eran despullas del convent ó de la casa malehida. Mes es lo cert que hi ha gran devoció y tothom la aclama sempre perque’ls lliuri del fatídichs sons y de l’ánima del cavaller condemnat.