Una visita al Tibidabo

Sr. D. M. U. R.

Mom car amich: pochs dias podrem contar en nostra vida mes hermosos ni mes ben aprofitats que lo del passat Diumenge en que junts emprenguerem via, eixint de la Comtal ciutat; jo de mi’us se dir que’n tindré un grat recort tota la vida. Lo sol clar, lo dia seré, lo goig en nostras ánimas, ab lo sarronet al coll com á pobres viandants, emprengueren costa amunt, per la dressera, cap á lo majestuós y alt Tibidabo.

Res hi ha al mon per artístich ni bell que sigue que pugui compararse á los sorprendents cops de vista que en aquell dia desplegá á nostres ulls la fertil naturalesa: ¡ahont pot jamay la má del home juntar aquella vivesa y capritxosa varietat de colors, aquella grandiositat que d’un sol cop captivá nostra ánima. Oh!, jo’l recordo be aquell dia: lo fresch oreig, los dolsos alens del bosch plé de la aroma dels pins y sajolidas, de las floridas gatosas y flayrosos romanins, nos davan dalit pera pujar aquella costa tan penosa y nos la feyan apareixer suau y reposada; de tant en tant giravam la vista cap enrera, y cada volta que aixó feyam, un crit d’admiració y de goig fugia de nostres llavis: que hermós era tot! Trescant anavam com joyosas cabretas cap amunt ab la esperansa de gosar molt mes al serne á dalt.

¿Vos ne recordeu? Despres d’una hermosa pineda, eixirem á un bosch de tall tot plé de cirerers d’arbós; la hermosa cirereta era ja cayguda y la flor blanca en bellugadors penjoys, omplenava tota la brancada alta; nos enfilarem de dret á dret, y confesso que per poch nos faltá dalit pera embestir la última estrevada; vostra esposa’ns digué:

—Si vols arribar com á jove, puja com á vell, diu lo refrá.

Mes nosaltres, no fentne cas, embestirem cap amunt, quan de sobte, fent l’últim esfors, aparegué á nostra vista, la incomparable grandesa de tot un mon á nostres peus; ¿vos ne recordeu?

A sota mateix la populosa ciutat empori de las arts y ciencias, gran, plena de vida y sempre envejada de estranys y propis, ab tots sos pobles vehins que desd’allí nos pareixian donarli la má fent una sola casada; mes enllá la blava mar, per ahont forem árbitres un dia de tota la terra, besantla ab sas blancas onas que s’estrellavan á sos peus, y las naus qu’entrant y eixint la omplian de riquesa; veyam á un costat lo monastir de Sant Geroni en mitj de la gemada y fresca Vall d’Ebron, avuy sols runas y tristesa; lo castell de Montcada; lo de Montornés, enlayrats en sas puntxagudas cimas; mes enllá y envers tramontana, lo Montseny ab sa llarga vesta blanca, y al lluny, los Pirineus ab sa testa blanquinosa y altiva; á la esquerra y cap á mitjdia veyam la cinta de plata del rich Llobregat ab sas bellas riberas y gemats camps y, per fi, girantnos enderrera, descubrirem quasi al nostre nivell, al Montserrat!

¡Quin es lo catalá que á aqueix nom no’s conmou! Mitj cobert per la blanca boyra, fantástich ab sos puntxaguts pichs, respectuós per la joya que guarda; quí es que al ovirarlo no flecta’ls genolls en terra y no sent en son cor santa unció! ¿Quí pot dir que al veurel no ha sentit, que sens adonarsen, no mormolessin sos llavis santa pregaria sortida de lo mes íntim de son cor? Aixó nos vá passar á nosaltres al veurer lo sant casal de la moreneta Verge damunt la boyra que á sos peus s’escampava fentlo pareixer edificat ó sostingut per blancas neus: per un moment, res nos diguerem, tan conmosos estavam ¡y com era hermós!, y com lo admiravam! Allí lluny dels oys y malas volensas que’s concrian en las ciutats, lluny d’aquell ayre pestilent que minva nostras forsas, qu’enmalalteix nostre cos, que’ns empetiteix l’ánima, ¡que be estavam, que be!; parexians respirar alens celestials, trobarnos mes prop la santa gloria, parexians ser gegants demunt la terra; veyam vilas y ciutats á nostres peus, fins las mes altas montanyas semblavans petits turons; y un mon de grandesas y de tresors se apareixia á nostra vista, que ni cap rey en lo esplendor de son trono, ab los diamants de sa corona y ab los homenatjes dels mes faels vassalls, s’ha sentit jamay mes rich, ni mes poderós de lo que ho eram nosaltres en lo moment aquell: ¿no teniam un mon á nostres peus, y una mar daurada y blava ab cent baixells que nosaltres desd’allí ne dominavam? ¿No sentiam fresquejar lo nostre rostre, acariciat pel sol, ab las frescas auras que del cel devallavan? Oh!, que be diu aquell poeta popular, aquell poeta de gran cor, quan diu, que:

No vos sembla que es aixís?: de segur que si algú no hagués vist hauria trobat del tot bellas y plahents las nostres caras. ¿No es veritat que al veurens tan alts fins nos parexia que podiam ovirar lo recó de cel ahon vihuen una vida de pau y ditxa inmensa y durable las ánimas d’aquells ser que’n vida aymarem? ¡no es veritat que elevantse lo esperit fins á las celestials alturas, nos pareixia veurer lo lloch que prop d’ellas nos guardavan! Sí, mon amich! Allí dalt gens no’s sofria puig qu’un s’oblidava per complert del mon.

Després d’haver saborejat poch, molt poch, per molt que nos hi estiguerem, aquella incomparable hermosura, deixarem ab tota la racansa de nostres cors aquell altíssim turó comparat per sa grandesa y magnificencia á aquell en el qual Deu permeté ser temptat per lo dimoni, y del qual per eix motiu prengué nom. Caminant y saltant (en molts llochs si us plau per forsa) comensarem á baixar per lo indret de Vallvidrera per entre mitj d’aquells hermosíssims boscos y gemadas vertents, descollant de entre nosaltres per sa lleugeresa y sa alegria la vostre jolie femme á la que tan coralment jo vull, quan tot d’un plegat vos me diguereu:

—Perqué no’ns descriviu aixó? No tot ha de esser parlar de Bigas; podriau molt be contarnos alguna hassanya escomesa aquí per algun cavaller paregut al vostre Arnold de Rocafort.

Mes á vostres rahons vos vaig respondrer jo lo mateix que vos responguí aquell dia que dessota un florit atmetlier miravam la blanca y olorosa catifa que eix havia estés á sos peus.

—Hi ha cosas —vaig dirvos— que se senten, mes no s’esplican: jo’m sento molt petita pera poder referir lo que’m passa devant eixas mes bellas obras de Deu; mes dubto que fins los mes grans escriptors, pugan ferho tal com alló’s mereix; pera mí, no n’hi ha cap, ni cap pintor tampoch per inspirat que sia, que puga ni tan sols imitar una cosa que’s en sí tan gran y tan bella; aixó sols pot sentirse y contemplarse.

No podia tampoch ferne cap llegenda perque cap pastor ne trobarem que fael guardador d’ellas me dongués camí pera narrarlas, ademés que estava mon esperit massa ocupat pera poder pensarhi: si un s’hi pogués estar dias y dias pot ser n’arrivarés un, en que s’en pogués fe cárrech y allavoras encara que no fos mes que per un moment, me deixaria de contemplar aquella obra de la Omnipotencía pera demanar á aquells grans turons, ó á aquella altiva montanya ahont haviam passat lo dia, que’m contés alguna gesta que per algun d’aquells llochs que ella domina hagues passat; de segur que’n sap á centas, perque ha vist transcorrer prou segles, prou generacions sucsehirse l’una á l’altre. Ell que domina’l Montcada, prou hauria vist sos Barons, aquells que á Mallorca anaren com á braus y com á bons, y en sabrá de gestas que en son Castell han passat; ell sabrá també dels Comptes de nostra capdal ciutat á centas y á mils historias; haurá vist lo poderio y grandesa del antich monestir de Sant Cugat; se recordará encara del dragó de S. Llorens del Munt, de la antigua Egara, del renomnat Fray Garí, de la llántia del rey Moro que no’s podia encendre baix pena de entrarsen lo mon, y de segur, fentnos enternir lo cor, nos diria encara algunas notas de aquell antich virolay que sempre plens de fé han cantat los cors catalans.

Mes lo sol se’n anava ja á la posta y ab prou greu lo miravam amagarse darrera’ls núvols de grana y or que coronavan un alt turó: no hi hagué mes remey, la nit nos venia á sobre y tinguerem de emprendre via. Caminant, caminant, apresurarem lo pas pera que no’ns atrapés per aquells viaranys. Sobte, nos vareu fer parar: «escoltau-nos», diguereu, y entre mitj la remor del fullatje mogut per l’oreig, distingirem clarament lo só del sach dels gemechs á quals acorts sens dubte ballarian las donzellas de Vallvidrera: lo qui no ho va veurer, no ho pot compendrer, nosaltres tots los que hi eram ho varem sentir dins nostres cors; prou ho deya la emoció de que estavam possehits y la quietut que regná al entorn nostre tota una estona; jo sentí mos ulls humitejats per las llágrimas. ¡Quants recorts no tenian pera mí aquells dolsos sons!; en altre temps jo’ls havia sentit allá en ma terra, en aquella terra de la que’m deyau vos poca estona avans que jo tot li dedicava y la que tan vos entussiasmá quan esguardareu las altas rocas del Fay y los espadats Singles de Berlí y de Vall-de-Ros, en aquell temps en que jo sentit n’havia una esperansa, en que una il·lusió, per milló dir, una quimera omplia de gaubansa lo meu cor; ara, no sé com es, no ho sé, no sé mes sino que la he perduda.

Jovenselas y fadrins á ben segur que n’eran ben felissos tot ballant al só del mes poétich instrument de nostra terra; tal volta plenas d’amor y d’esperansa; ¡qué Deu las guart de un desengany!

Deixarem la carena, la devallada’s feu dreta, los sons com mes avall mes s’anaren perdent; de prompte ja no’ls sentirem, eram al poblat, los crits y’l soroll los ofegaren, caminarem un xich mes y forem á la gran ciutat: allí tot se confon, fou acabada la nostra caminada.

Ara á reveure, mon cher ami; mos recorts á la vostra esposa, y digueuli que espera ab afany lo dia de tornar á trescar per altres sitis, ahont sino veyem tanta bellesa y gosem tant passarem junts un altre dia al menys tan felís y agradable.

Febrer del 74