La finestra del bon recort

Dionís de Sentmenat, fill dels senyors de Castell-dos-rius s’havia perdudament enamorat de la hermosíssima Anunciata, la filla de sa dida, que, nada en lo Castell y ab ell criada, havia pres part en tots los seus jochs y ab ell havia sentit las mateixas emocions, los mateixos gustos y’l mateix amor. Quan los pares de Dionís s’atalayaren de lo que passava, tragueren del Castell á Anunciata y á sa mare, reptant á aquesta per haverhi consentit y per ser ambiciosa en extrem, pretenent una semblant é impossible cosa. La bona dona, que ja tenia alguns anys, y que ni remotament se creya que may hagués de deixar aquella casa ni á las personas que hi habitavan y á las que tant coralment volia, baixá la costa del Castell mitj desmayada y sostinguda per sa filla que, tota plorosa, feya esforsos pera contenir son plor y confortar á sa mare.

Molts dias havian passat; las duas desterradas del Castell s’havian fet una petita cabana en lo bosch de la esquerra del riu anomenat de Sant Llop, ó dels Rials, desde ahont se veya perfectament lo Castell, y Anunciata passava’ls dias mirantlo y als cap vespres, quan ningú la veya, passava al altre part del riu y sentada dessota d’un alba, prop d’uns canyars, suspirava tristement pels seus amors.

Dionís, com á bon enamorat, no tardá en descubrir lo lloch ahont anava sa estimada, y com anarla á veure en sa cabana era impossible, puig que sa dida y mare respectiva no ho haguera consentit may, un vespre se presentá devant del alba. Inesplicable fou la alegría que sentiren al tornarse á veure los dos amants; desde aquell dia cada vespre allí’s trobavan, y era ja ben tart quan Dionís tornava al Castell; mes ab tot, recávalshi encara’l deixarse y pera allargar més en lo que era possible lo instant de sa separació, resolgueren que Anunciata entonés un dels tendres y bells cants que sabia pera que Dionís pogués sentirla fins á esser ja molt lluny. Aixís arreglats passavan la vida, esperant sempre ab impaciencia que acabés la llum del dia en qual hora tot poch á poch baixava ella del bosch, atravessava’l riu, y s’asseya dessota l’alba á esperar á son amat; eix no feya esperarse gayre, y algunas horas després y en mitj la profunda quielut de la solitaria y fosca nit, sentias la veu d’Anunciata ressonar per entre’ls arbres ab son tendre y melancólich caut fins y á tant que Dionís podia sentirla.

Y heuse aquí que las llágrimas dels dos enamorats ablaniren allí de tal manera la terra, que poch á poch hi anaren creixent euras, ridoltas, aringols y altres infinitats de plantas boscatanas que anaren enramantse alba amunt, alba amunt y s’estengueren fins al del costat y al del enfront formant entre tot un bellíssim redós que pujava quasi fins dalt dels arbres, y que á la alsada de una persona deixava oberta com una finestreta desde la qual guaytava y entonava son cant la hermosa enamorada del hereu del Castell. Prompte totas aquellas plantas enramadas, al sentir los suspirs dels dos amants, com si’ls anessen recullint y convertint en flors, cubrirense totas d’ellas; las blancas plometas de la ridolta’ls formavan com un sostre de neu y las vermellosas flors dels xucla-mels environavan lo march de la finestreta; á sos peus lo romaní, la englatina boscatana ó sia’l vincapervinca y’ls hermosos botons d’or y espernallachs, los formavan una blana y olorosa catifa.

La mare d’Anunciata s’aná posant malalta y, veyentse als últims moments y recordant sempre la inculpació que li feren de haver ab sa ambició consentit en lo amor dels dos joves, cridá á sa filla y li demaná que la deixes morir tranquila, prometentli avans de deixar aquesta vida que may, esdevingués lo que esdevingués y per mes que Dionís ho volgués aixís, que may lo esposaría. Anunciats no tenia valor pera prometre una semblant cosa per mes que no tingués d’aixó cap esperansa. Sa mare se pitjorá y, estant ja en la agonía, torná á demanar á sa filla eixa promesa; la pobre donzella no’s sentia ab forsas pera ferla, mes sa mare agonejava, era la última cosa que li demanava y no pogué nenos de prometeli.

Los pares de Dionís, per sa part, cregueren que la millor manera de distreurel era casarlo. Tractaren la boda ab la filla d’un rich y noble baró de allí la vora y l’hereu de Sentmenat hi consentí. Ja savia ell que no devia ser en cap manera esposar una pagesa, y per molt que estimés à Anunciata no’s creya obligat á presentarla com á esposa seva, ridiculisantse als ulls dels seus nobles parents y venins, senyors dels castells d’aquells voltants. Tampoch, á pesar de lo pervertits que estavan los temps, volia abusar del amor y candidesa d’ella, perque s’havia acostumat á respectarla com una germana y perque estimava ab deliri á sa dida y no volia agraviar la seva memoria. Estant aixís, resolgué participar son próxim casament á la trista horfaneta (puig sa mare ja havia mort) y demanarli que la pogués veure encara dessota son bell y estimat redós fins al dia en que un nou llas lo separaria d’ella pera sempre. La donzella hi consentí.

Per fí, vingué un dia en que Dionís no comparegué sota del alba y en que al ser al cap vespre las finestras obertas del Castell deixaren escapar los raigs de llum que adins brillavan. Anunciata ho comprengué tot, per més que ell no li havia dit quan seria: se celebravan las bodas de Dionís. Se posá en sa finestreta y comensá tristement son cant; las fullas dels albas y de las enfiladas flors, com associantse á son dolor, gemegavan melancólicament mogudas per l’oreig, y l’aigua del riu deixava ourer son trist murmuri uníssono ab ellas; las llums seguian brillant, y’s coneixía que una espléndida festa tenia lloch en lo Castell. Ella, fixos allí los ulls, seguia cantant com si fos lo cant de mort dels seus amors; tot, entorn d’ella, era trist, trist com lo seu cor; tots aquells arbres, totas aquellas plantas ploravan l’abandono d’aquell á qui havian vist per tant temps felís y enamorat prop d’ells y del qui havian sentit tan dolsas y tendres paraulas. Poch á poch comensaren á apagarse’ls llums; y aixís com s’anavan apagant, anavas tornant més débil la veu d’Anunciata, fins que quan fou á apagarse l’últim, sa veu no semblava ja més que un sospir.

Desde aquell dia ningú més va torna á veure á la donzelleta; mols digueren que al espirar la última nota son esperit havia volat al cel, y que las euras y ridoltas la havian soterrada dessota d’ellas: altres digueren que aixís com sa veu s’anava estingint, anava ella transformantse en ridolta ó xucla-mel y que es una de las que encara avuy dia s’enpuja albas amunt de cara al Castell ahont sempre esguarda, repetint cada cap vespre son cant que molts han sentit si tardet han passat per la riera de Sant Llop y en lo indret ahont encara hi ha aquell hermós redós ab sa finestreta, que la gent anomena La finestra del bon recort.