Duas diadas

Pocas vilas se mostran tant pintorescas com la de Sant Feliu de Codinas, dita vulgarment del Pinyó. Edificada al cim d’un serrat, demunt mateix de la roca pelada, se presenta sempre neta y bonica com un glop de llet, y está tant ayrejada que may cap dolenta malaltia ha pogut ferhi presa. Per un costat, al bell fons, guayta á la hermosíssima vall de Riells ab son petit y alegre poble al mitj, refrescantse ab las abundesas y frescas fondaladas de Vall de Ros y Sant Miquel del Fay; per l’altre, los esbarrancats torrents dels frondosos boscos de Gallifa; mes enllá, al derrera, l’espadat mont de Sant Saturní; y per últim, á la part de devant, un tros de fondo del Vallés.

Del mitj d’ella naix un barranch que dona á la vila la forma de ferradura y que estimbantse desseguida, separa de tal manera sos dos caps, que marxant paralelament y veyentse de molt aprop, se troban, no obstant á una mes que regular distancia. En lo fons del barranch

[il·legible]

[il·legible]

los hi venia á ma, ab tal que fos una cosa petita y bufona.

Aixís se passá aquell dia, sempre ab animació y alegría; al ser avansada la tarde, ja tot estava llest, com que, pera enllestirho mes, ningú fen mitj-diada; tota la vila semblava cuberta per un sostre d’or y esmeragdas; encara que hagués sigut de bella nit, s’hi hauria vist com si fos al pich del dia, tants eran los llums que en cent altars cremavan en los carrers y plassas; lo pis estava cubert de olorosíssim vervelló, y las vermellosas y frescas cireretas acabavan de donarhi un tint de joya inesplicable.

En un carrer de vora la plassa, una gentil donzella acabava de donar son últim toch á las moltíssimas flors que adornavan son altar; may li estavan prou be, cap altre hi posava com ella tant d’empenyo. A son costat un nen de set ó vuit anys, afavorida sa cara d’angelet per la graciosa y vermella barretina, brillantli sos ulls de joya, mirava ab afició la vermellosa fruyta, pensant que després de la professó seria pera ell, y tot saltant alegre devant d’ella, anava cantant ab sa infantil y pura veu:

Sa germana ó sia la donzella del altar, capficada perque no li quedava á son gust.

—Calla, Badó —li digué impacienta.

Una rialla franca, fresca y alegre ressoná á son costat.

—¡Ah! ¿ets tú, Jaume? —preguntá ella, mitj rient y ruborisantse, al que acabava de arrivar—. ¿No t’havia dit que no vinguesses avuy?

—Ma bella amada —respongué l’interpelat—, ¿y creus tú que podria jo passar una festa sense veuret?

Ella se’l mirá contenta y amorosa.

—Sí —digué—, mes jo volia que’l meu altar fos lo mes ben guarnit pera causarte una sorpresa quan passesses.

—Ja me la ha causada ara.

—Jo volia mitj amagada veure’l moviment que tú farias al passar; feya vuyt dias que no pensava mes que en eixa sorpresa, y ara me la has destorbada.

—Y no t’aconsola de sa pérdua la que jo t’he dat, sorprenente en ta impaciencia perque tot quedés á ton gust?

—Sí, mes venintme á destorbar —digué ella baixant de la mesa ó altar ahont fins allavoras havia estat agenollada—, no’m quedará prou bé, y quan passis no t’agradará.

—Tot m’agrada, Catarina, tot lo en que tú hi posas la má.

Dos ó tres companys d’en Jaume li vingueren á dir que ja tothom estava reunit pera la professó y que sols hi faltavan ells. Y efectivament, los del ball dels bastons impacients deixavan sentir son trech, trech, trech, donant la senyal de marxa.

Quan la bandera del Cassino passá per devant de l’altar guarnit per la Catarina l’abanderat la feu saludar per tres vegadas, quasi fins á tocar á terra.

No sé si es profanació lo que vaig á dir, pero crech que la bandera saludá mes á la que l’havia guarnit que no pas al altar; en quant á la jovencela, estava radiant de joya y no s’hauria cambiat per ningú d’eix mon.

Las campanas tocavan totas al vol celebrant lo sagrat misteri de la Eucaristía en que tot un Deu s’havia donat als homens ab sa propia carn pera la salvació nostra; y las músicas feyan ressonar los acorts per la pintoresca vila embaumada per cent mil flors, mentres Jesus sacramentat, donada la volta per tota ella, tornava á entrar en lo sagrat temple. Tot era joya y alegría.

* * *

Havia passat alguns temps; la Catarina ja no somreya: las rosas de sas galtas s’havian convertit en blanchs lliris.

Los pares d’en Jaume eran uns menestrals ben acomodats, mes encara que no ho haguessen sigut, s’haurian vengut fins l’últim fil de la camisa pera lliurar á son fill de la quinta; aixís es que fins allavoras cap pena ni mal de cap aixó’ls doná, tant mes quan s’havian anat preparant pera quan vingués aquest cas. Mes vingué l’any en que fou cap del gobern lo eloqüentíssim orador que ab tanta de valentía y entussiasme havia anat predicant de poble en poble contra’ls que «arrencavan als fills dels brassos de sas mares, y dels brassos de las germanas als germans», y ab son gobern, si be no hi hagué quintas, fou perque se varen fer enteras, no bastanthi ni’ls diners á redimir als joves.

Avans, en la major part dels pobles, lo jovent s’associava y junts pagavan lo soldat ó soldats que’ls hi tocava: pochs pobles eran los que hi tenian de enviar personalment als que’n surtian. Aquell gobern buscant la igualtat hi feu anar personalment á tothom, y’ls robustos y malaltissos, los forts y’ls endebles, los avesats á la fatiga y’ls nascuts pera’ls penosos treballs de cap, tots á una tingueren de marxar, deixant buyts los pobles y portant un contingent horrible als hospitals militars.

No hi hagué remey; lo Jaume, lo dols estimat de la Catarina, tingué també d’anarhi; havia arrivat á la edat marcada y un dematí fou arrencat dels brassos de sos pares y dels de sa estimada. Be s’havian afanyat aquells pera arreplegar lo preu del rescat; be havian estalviat y fins privat de cosas de vegadas imprescindibles pera tenir la quantitat necessaria quan arrivés lo cas; be havian sigut previsors en tot y per tot pera salvar á son fill; no hi hagué remey, hi tingué de anar.

Desgraciadament, ja hi havia la horrible guerra que’ns destrossa y aniquila: una generació entera, jove y plena de vida, desapareixia al sutriment d’una mort per germans causada. Tot lo floret de la juventut era arrebassat, y en Jaume, destinat com tot lo contingent catalá als ensangrentats camps de Navarra, trobá en ells una trista si be gloriosa mort pera sa patria.

Per ço la Catarina no mitjreya, per ço anava migrantse cada dia y per ço sa mare sens consol plorava veyent la desgracia á casa seva.

* * *

Torná á venir lo Corpus y’l sol irradiant y hermós torná á llensar sos vivificants raigs demunt la terra pera glorificar aixís l’august misteri que en aquell dia celebra la Iglesia. Tornaren á repicar las campanas al sortir lo Santissim, que aquest any no recorregué mes que’ls voltants de la iglesia; mes ay!, que sols lo acompanyavan uns quants bons jayos, y al derrera totas las donas ab cor trist y plorosa cara; de jove ni un; pot ser en aquella hora eran ja tots morts! Ni hi anava’l bell abanderat, ni devant de casa la Catarina hi havia altar guarnit, ni enramada d’or y esmeragda; tot era sol y trist; sols lo petit germá de aquella, tot solet, ab un penjoy de cireras á la má, cantava encara, ab baixa veu, perque no’l sentís sa mare:

En quant á sa germana, feya pochs dias que son esperit havia pujat ab son amor á la mansió eterna á gosar al costat d’un Deu que es tot pau y ditxa, la ditxa y la pau que li negá la terra.