Lo salt de la nuvia

I

Veus aquí que una vegada en un mas d’allá d’aprop de una ermita ahont s’hi venerava una Verge anomenada de Puig-Graciós, hi vivian un marit y muller molt acomodats que n’eran ben devots d’aquella Verge y que se hagueren pogut dir del tot felissos, si Deu los hagues acordat lo tindre fills, cosa que de tot cor desitjavan; mes en cap manera podian tenirne. Y estantse la muller una nit tota sola planyensen, sentí trucar á la porta, y creyent que fóra lo seu marit, baixá á obrirla y’s va trobar ab una dona molt pobrement vestida que li demanava aculliment. Com tenia molt bon cor y era molt caritativa, ab tot grat li digué:

—Entrau, entrau que ni sopá vos ha de mancar, ni bon llit ahont pendrer repós.

Y la pobre dona entrá, y ella va apariarli algunas viandas y un llit, á dalt de una de las cambras mes espayosas del mas.

Quan la dona fou á dalt, vingué que arrivá lo seu marit; y com ella tot li espliqués y á ell no li agradás mólt tindre una dona á casa que anés sola pel mon en una nit tan fosca com aquella, sens dir res se’n puja escala amunt pera veurer quina mena de persona era la que acullit havia sa muller. Y tantost hagué mirat pel forat de la clau, baixá correns la escala y tot tremolós digué á sa esposa. Per amor de Deu ves, ves corrents á cercar al ermitá, perque si veyas la cambra ahont dorm la pobre, de segur que esglayada quedarias, tan es lo resplandor que s’hi veu y las cantúrias que s’hi senten.

Mes ella, com que un bell xich curiosa n’era, en lloch de creure al seu marit, volgué ovirar també pél forat de la clau, mes també com aquell devallá tota esporuguida y sense saber lo que li estava passant.

Y marit y muller restaren molta estona sens qui ni un ni altre diguessen res, fins que al últim determinaren de avisar á los vehins de unas casetas d’allí prop. Y quan hi anavan los trovaren que venian ja molt admirats y preguntant per quina rahó essent tot just la mitja nit tenian tan bella lluminaria adins de una de las cambras. Y com lo marit los espliqués lo cas, tots volgueren veurer aquella maravella; mes tantost al devant de la porta arribaren, los cants fogiren y la lluminária desaparegué. Esporuguits tots los vehins devallaren la escala; por los feya estar dins d’una casa ahont hi havia una encisadora; y’ls amos del mas ab ells sortiren al de fora apres de haver tancat totas las portas de la casa que senyaren ab lo signe de la creu.

Al sant endemá tot lo poble savia la nova, y molts foren los qui volgueren serhi al devant quant obrissen las portas de la masia. Ab dallas, fangas, forcas y bastons s’hi dirigiren pera matarla, quan sortís la dona aquella, en cas que fos, com ells s’ho temian, una mala bruixa.

Mes res sortí y adins tot restava de la mateixa manera que ho havian deixat la nit avans. Per ço, convensuts quedaren de que la pobre era encara dins la cambra, y aixís fou que molts hi pujaren, si be quan fou lo cas de obrir la porta tots se feren enrera per que ab tot y que n’hi havia de molt valents, com á verdaders fills de la montanya, en un cas com aquest fins valor los hi mancava pera girar la clau.

Y vingué llavors la mestressa del mas, en la quina podia mes la curiositat que tot, y’s ficá resoltament dins la encisada cambra, y sent ja adins, posá ab mol cuydado las mans als peus del llit, y nó trobanti res, de mica en mica pujá fins al coixí, y en sent al coixí y veyent que res adins del llit hi havia, la cercá per tota la cambra ab la petita resplandor que’l sol hi llansava per las escletxas de la finestra, y allavoras aná per obrir los finestrons sens dir res de la por que tenia. Y’ls de fora’l cuarto, estavan ab gran cuydado, pues temian que la bruixa no la hagués convertida en estátua; mes ab tot no hi gosaren entrar, tan era lo esporuguiment que s’havia d’ells amparat.

Y veus aquí que quan ella aná per obrir los finestrons, tot d’un cop vegé á la pobre que acabava de eixir (á ella li semblá) de una esquerda de la paret y aixó li diu:

—Quan jo arribí á ta masia morta de fret y de fam, m’acullires ab amor y m’ donares llit y sopar, jo, en pach, te daré lo que tu tan de temps fá que desitjas, y de lo que’t planyías quan jo trucava á ta porta.

Y ditas aqueixas paraulas, sens que’ls de fora n’entenguessen res, sense saber com ni per ahont, desaparegué deixantla mes confosa que avans.

Passada alguna estona, cridá á son marit y als altres y aprés que’ls ho hagué tot contat, deslliveraren de anarho á esplicar al ermitá á fi y efecte de que aquest los sabés dir de cert, si aquella pobre era la Mare de Deu com deya la mestressa del mas, ó be una bruixa com aseguravan los altres.

II

Y passat que fou algun temps, veyent la mestressa del mas que las promesas de la pobre havian eixit certas, no tingué gens ni mica de dupte de que devia aquell favor á la Verge de Puig-graciós, y aixís va ser com plorant de goig se’n aná un dematí dret á la ermita descalsa y ab un ciri á la má, y arrivada que hi fou, s’agenollá devant la imatje de la Mare de Déu y li digué:

Y veus aquí que arribada la hora tingué una nina, com un sol d’hermosa, á la que batejaren ab lo nom de Maria en proba de gratitut á la Verge. Y aqueixa nina aná creixent, ab una grácia, ab una sapiensia, y ab una hermosura tan gran, que segons lo dit de sa mateixa mare y ab ella tots los del poble, no hi havia de qui sap quantas horas lluny, cap altre que se li semblés. Per aquest motiu sos pares la tenian molt guardada, estimantla mes que á ells mateixos, y com que’s desfeyan per ella, no volian que sortís á l’hora del sol perque no’s colrés sa cara, ni á la hora de la lluna perque no s’enmalaltís son cos, y en tal manera la contemplava la mare, que ella’n valgué de menos, puig ab los molts anys que tenia, y tanta fatiga, aná enmalaltintse de mala manera.

Y la nina may tenia ganas de jugar com las altres de la seva edat; sempre ab lo cap baix, com si estés trista; y sols s’obrian de tant en tant los seus llavis, pera cantar, ab una tonada que enternia lo cor de sa mare, aquellas paraulas ab que aquesta l’adormia en lo brés, quan petita n’era.

Mes las paraulas de aquesta cansó que la nina cantava mes, y ab mes dols lanjiment, eran las darrerencas:

Y aixís aná fentse gran. Ja podeu pensar de pretendens si’n tindría, rica, hermosa y agraciada com era! Sa mare se tornava boja de alegría (ab tot y lo mal que á ella la acabava), y son pare deya á tothom, que de filla com la seva no’ls calia pas buscarne cap mes.

Passava’l temps, y Maria no feya cas de cap dels jòves que la pretenian. Tots los diumenges per compte de anar á las balladas de la plassa, se’n anava al bosch vehí de sa casa y tot cullint floretas, cantava:

Y aixó feya que moltas murmuressen d’ella enmalaltissen mes de quatre joves que de tot cor la volian.

Una nit la mestressa del mas se sentí molt mala, prou vinguéren metjes y barbés, mes la malaltia havia pres massa peu y era impossible curarla. Maria no’s mogué may del peu del llit, y’l pobre del seu pare escoltava los prechs de la sua muller, recomanantli á sa filla. Per fí, al cap de pochs dias y després de haber rebut los sagraments com á bona cristiana, morí.

III

Passá molt de temps, y’l pare de María plorava encar la mort de sa muller, si be l’aconsolava un xich la presencia de la tendre y angelical Maria. Y com eixa no volgué maridarse ab cap dels que la pretenian, los uns acabaren per oblidarla, y d’altres n’hi hagué que se n’anaren del poble pus no podian aconsolarse de no poder conseguir tan preuhada joya.

Mes un dia arrivá prop del mas una comitiva de joves que, tot cassant, s’ dirigian á San Miquel del Fay, tots molt ben vestits y aparellats, com que mostravan ésser de gran valía, sobre tot un d’ells, per sa molta gentilesa. Los quins com sentissen la veu de Maria que cantava la cansó de la Verge, ’s deturaren y’l mes bell de tots descabalcá, y entrant dins lo clos de la masia d’ahont li semblava sortir la veu, trobá á la hermosa nina.

—D’ahont sou? Quin es lo vostre nom hermosa jovencela?

—Eixa es ma casa payral, galan cavaller, y mon nom es Maria.

Y ell li demaná que’l deixés reposar, pus molt fatigat venia, y ella cridá á son pare, lo quin acordá lo que li demanava y passá en lo mas lo jorn y la nit ell y tots los de la comitiva y l’endemá al matí, quan sortiren del poble, lo pare de Maria va reparar que’l jove, ans de trencar per la dressera girava moltas vegadas lo cap, y que sa filla cada vegada qu’aixó sucsehia s’enporprava de galtas y baixava sos dolsos y hermosos ulls blaus.

IV

Y passaren dias y’ls pares del cavaller que eran uns Comtes molt poderosos, estranyavan que son fill passés tot lo sant dia tancat en sa cambra sense parlar ab ningú.

La Comtesa que com á mare va esser la primera en adonarse del retirament de son fill, aná á trobarlo y aixís li parlá:

—Fill meu, ton pare y també jo estém molt contristats al veure la melancolia que de tú s’ha amparat: voldriam que’ns diguesses que’t manca ó que desitjas, que tot t’ho dariam pera ferte felís.

Y ell respongué:

—Jo, mare y senyora, sols desitjaria poder tornar á ferne una ben llarga cassada, que ni ab vuyt dias ni ab vuyt nits desseguida pogués acabarla.

Y aixó li fou concedit, y se li aparellaren cavalls y gossos y falconers, patjes y doncells, pera que la cassa que ell tan desitjava deixés memória en aquellas terras.

Y quan tot fou aparellat sortí lo fill del Comte ab escuders y amichs, y se’n aná dretament al mas de sa enamorada perque Maria li tenia’l cor robat desde lo primer instant en que la havia vista.

Y tantost al mas dels olivers arrivaren y vegé á la tendre doncella que, al oure lo soroll dels cavalls, á la porta del clós corregut havia, ell descavalcá y entrant á la casa d’ella, demaná á son pare que’l deixés esposar ab sa hermosa filla, puig que ab gran passió son cor li demanava.

Y’l pare ben content ne fou, y tot ho aparellá pera las esposallas que devian celebrarse en la ermita de Puig-graciós, per averho aixís demanat la que anava á ser esposa del fill del Comte.

Mes veus aquí que lo camí per anarhi era espadat y pedragós y quan, plassenta, la comitiva per ell anava, lo corcer de la donzella, perdent los frens que’l subjectavan, ab impetuosa fúria ixqué de la vía y travessant per lo espés boscatje, devallá per lo altre costat de la serra anant en vers la torrentera. La roca era alta, lo fondo salvatjós y horrible y’l cavall aixís que va serhi llensant foch per sos nassos, al fons se llansá ab sa lleugera y tendre carga.

Desd’aquell dia, ningú may mes ha vist á la hermosa Flor del mas dels Olivers, pus si be baixaren tots al fons del barranch, res hi trobaren com no fossen las petjadas ben marcadas del cavall que may mes han pogut borrarse.

Molts digueren que com havia estat son naixement per art de bruixeria, corresponia sa mort ab ell: altres deyan que com sa mare la havia oferta á la Mare de Deu, malament podia permetre aquesta que’s maridés, mes que fos ab lo fill de un Comte, lo quin fou molt trist y apesarat de tot aixó y sen torná á sas terras ab una malaltia al cor que no pogueren aturarli los metjes y nigromántichs que al castell de son pare pera probarho anavan.

Y desde llavors, en lo poble ahont succehí aixó, se ha donat á aquell single lo nom de Salt de la Núvia.