Lo regne de la felicitat

En una bella matinada de un seré dia de primavera, sortiren de una populosa ciutat tres hermosíssimas donzellas, que d’allí fugian per estar ben lluny de las lluytas políticas que cada dia augmentavan per mal de sos vehins; engendrant oy, rancunias, malas volensas, y desarrollantne tota mena de vicis, passions y ambicions desenfrenadas que no conduhian á altre cosa que al empobriment y completa decadencia de la industria, las arts y totas las demés cosas bonas: ningú’s cuydava de treballar, ni ganas que no’n tenian; cuydávanse sols de perseguirse’ls uns als altres com si fossen feras; semblava que tot plegat las furias del infern s’havian esparramat totas per aquella desgraciada terra pera fer que sos mateixos fills acabessen ab ella.

Per aixó d’allí fugian nostres tres donzellas cansadas de respirar aquell impur baf de malas passions que las ofegava.

Caminavan molt depressa sens aturarse, fins á tant, que no sentian ja los sorolls de la desgraciada ciutat; mes en tot y esserne ja tan lluny, semblavals encara sentir ressonar en sas orellas los crits de rabia y frenética venjansa; pareixíals veurer encara aquells rostres verdosos y demacrats, aquellas figuras raquíticas y neuladas, que eran ben bé la espressió de sos mesquins sentiments. Mes res d’aixó allí hi havia; l’ayre corria lleugerament per entre las hermosas pollancredas y daurats camps d’espigas ben rublertas que d’ací d’allá s’estenian.

La mes petita de las donzellas, quan estigueren assegudas, tragué de son pit ahont lo tenia amagat, un graciós pinsanet al que doná llavors de cánem que esprés per ell portava en la butxaqueta de son pulit devantal.

La mitjana entre tant s’aixecá y ficantse adins d’una vinya s’entrabancá ab un tendre serment que’s desprengué del cep; ella que’l cullí y guardá religiosament ja que semblava que ell per ella hagués deixat al qui li havia donat vida.

—Anemsen —digué llavoras la mes gran alsantse. Mes, al ferho, no sé com s’agafá ab las espigas de blat, de las quals n’hi restá una á la ma. Y ella que religiosament la guardá com un dó de Deu.

Y caminaren molts dias, y á la fi arrivaren á un lloch tan aspre y solitari, que semblava que may havia estat trepitjat per persona humana.

Y la mes gran que diu:

—Plaume aqueix lloch, voldriau quedárvoshi?

—Oh si —respongueren las altres.

Y s’hi quedaren.

Com la terra no havia sigut may trevallada y gens no havia patit pera fer creixer cap vianda, podeu pensar si era bona y si’n tenia de sava; succehí donchs, que la mes gran digué:

—Es menester que treballem: puig aixís á mes de fernos ab lo menester, no tindrém temps de pensar en res mes y per lo tant no niharán en nosaltres malas volensas, envejas ni cap altre cosa dolenta. Y d’aquella hora endevant cadascuna s’ cuydá y pensá en son treball.

Aqueixa desgraná sa espiga, y de grá en grá las aná sembrant, l’un ben apartat de l’altre perque’s criessen ben ufanosos.

La mitjana plantá un serment en una costeta, y la petita que tota desconsolada plorava la fugida del bell pinsanet, sembrá las pocas llavors de cánem que li quedavan, també la una ben apartada de l’altre perque’s criessen ben gemadas.

Y heus aquí que quan vingué un altre mes de Juny, la mes gran cullí un bon manat de grossíssimas y ben rublertas espigas, com que de cada grá n’havian eixit vinticinch brins: ¡figureuvos quina alegria!… y ella que sens aturarse á contemplar lo seu tresor, doná grans mercés á Deu y ab mes dalit que no pas avans conresá un gran tros de terra, pera sembrarhi totas aquellas espigas en sent que arrivás l’hivern.

La petita cuydava de sos cánems ab lo mes gran carinyo é infantil alegria; coneixia lo tros que creixian cada dia, y quan tan verts y ufanosos se’ls mirava, saltava y reya tot besant als tendres pinsanets fills del seu fugitiu aucell que nihat havia en una alsina de prop de son esmeragdat camp. Vingué lo temps de segarlo, y la donzella’n guardá la meytat pera llavor y l’altre meytat lo recullí pera filarlo en las vetlladas d’hivern que ja s’atansavan. En quan al sarment de la mitjana, cresqué també gemat y hermós com los fruyts de las altres duas, de manera que al esser al hivern era ja un cep tan gros y tantas sarments tenia, que’s pot dir que quasi be’n pogué plantar una vinya.

Passaren nostras donzellas lo hivern filant dins d’una casa baixa que pera guardarse del fret construhiren y al arrivar la primavera tornaren á cullir lo blat que aquest any n’hi hagué á sacas, aixís com també á la tardor bona cullita tingueren de cánem, de rahims y de serments pera engrandir la vinya.

Y aixis visqueren molts anys anant aumentant sempre mes y mes lo seu tresor: ja no havitavan la cabanya, puig ab lo que havian guanyat, venentse los fruyts que’ls hi sobravan, construhiren un molt bell Palau ab una capella dedicada al gloriós Arcángel Sant Miquel, patró de la justicia; qual palau engrandian un tros cada any segons eran mes bonas las anyadas.

Y esdevingué que un dia lo atzar hi portá á tres princeps, que tot cassant, cassant havian vingut d’unas llunyas terras, y’ls quals molt admirats estavan de veurer á tres donzellas solas en aquella fértil y privilegiada terra, que mes semblava un paradís habitat per ángels que altre cosa.

Y efectivament, era tot tan bell! Semblava que la terra contenta de veures habitada s’havia deixondit y tot treballant procurava engalanarse ab sas mes hermosas galas: la naturalesa tota semblava pendrehi part; lo sol brillava ab incomparable resplandor, graciossíssimas y majestuosas cascatas que’s trasformavan en rius, rebotian sa blanca espuma contra las espadadas rocas, que ab aquella frescor concriavan bellíssimas herbas marinas y nevadas flors de lliris d’aygua que causavan un efecte sorprenent: los arbres semblavan centenaris y per tot arreu se veyan prats cuberts de flors, y camps sembrats de verdura; de cants d’aucells, no cal dir si n’hi havia, puig com totas las demés cosas havian prosperat, de tal manera, que res mes se veya entre lo brancam dels arbres que la sua bellugadissa, omplintne lo espay ab sos festius y alegres cants.

En quan á las donzellas, en lloch de envellirse ni enmalaltirse per eixos treballs, estavan mes bonas, mes robustas, mes bellas y tendras cada dia; puig que gosavan d’aquell inefable benestar y d’aquella incomparable tranquilitat de la que sols gosan y que no mes coneixen las ánimas justas y puras. Aixís fou que los prínceps restaren molt enamorats cadescun d’una de las agraciadas donzellas, per lo que ho declararen á la mes gran que semblava que era la que feya de mestressa.

Mes ella respongué:

—Ningú no’ns mullerará que no haguém acabat lo palau ab nostre treball, que nostres graners no sian ben plens, nostres cups á doll no rajin, ni que no sia enterament conresada tota la terra del nostre regne: aixís com tampoch espós no haurem que no haja en sa manera trevallat, puig lo desenfeynament es lo pare de tots los vicis, y per ell havem deixat la habitada terra y’ns havem agomboyat en aquest erm.

Los tres princeps s’en anaren tots avergonyits; perque ¿que havian fet ells tota sa vida? Res: ni havian mirat lo bé de sos vasalls, ni havian exercit la caritat de la manera que’s deu, ni havian donat bon exemple ab sas costums, ni’s distinguiren per son valor y prudencia en las batallas, en fi res havian estudiat ni fet en sa vida que’ls pogués aprofitar y tres donzellas, solas ab la sua ignocencia, virtut y activitat, havian convertit un erm en un deleitós paradís.

Passaren mes anys; sentadas las tres donzellas en mitj d’un prat teixian garlandas mentres los tendres anyellets pasturavan, quan de sobte, vejeren al lluny del lluny arrivar á los tres princeps que las habian visitadas anys enrera: no vestian ricas galas com la primera volta que hi anaren, ni eran joves y gentils com alashores, tenian lo rostre ple d’arrugas, grisats los cabells y enmorenida la cara, mes ab tot y aixó respiravan un ayre de grandesa é inefable benestar que estavan molt lluny de tenir la primera vegada, y ademés semblavan mes robustos y fornits. Atansárense á las donzellas que cubertas ab sas blancas túnicas de llí, y coronadas d’euras sas hermosas testas, esperavan.

Un d’ells avansá y agenollantse devant la gran:

—Princesa —li digué—: vostres graners ja son plens, rajan á dojo vostres cups, vostra casa es acabada, y vostres camps sembla que la ma de Deu los beneheixi, ¿voleu donarme per esposar vostra germana?

—Y que has fet tu pera mereixerla?

—Set anys só lluylat ab gent estranya pera llibertar de enemichs á ma patria, set anys que no he dormit en llit, ni menys he menjat en taula, que he tomat pluja y neu, y vents forts y soleyadas.

—Benvingut sias guerrer, pots esposar ma germana.

Llavors s’hi atansá lo segon y diu:

—Vostres graners ne son plens á dojo, vostres cups rajan, vostre casa es acabada, y vostres camps son tan bells, que Dèu sembla’ls cultiva ¿voleu darme per esposar á vostra hermosa germana?

—¿Y que has fet tu per mereixerla?

—Jo, no so lluytat com brau guerrer com lo princep mon germá, mes lo he anat seguint per tot, curant als ferits que al camp quedavan, enterrava á tots los morts, per mi tots eran iguals fins los de diferents creencias y rassas, y quan remey no tenian, de Dèu los hi parlava y procurava convertir als que no ho eran á la religiò cristiana.

—Ben vingut sias apóstol de la fé que Dèu ensenyava, tu mereixes viurer aqui y esposarás la mitjana.

Y atansantshi lo ters á sos peus s’agenollava:

—Princesa, princesa bella, tot está ja com vos voliau, per vos també jo tots aquets anys treballava, ¿voldriau, donchs esposarme?

—¿Y que has fet tu per mereixer habitar en aquesta terra benhaurada?

—Jo he estudiat set anys, nit y jorn, sens may pararne; jo se la historia del mon y las lleys que’l regentavan; se quins han sigut los millors reys; he estudiat las costums dels pobles; he procurat combinar la rectitut ab la indulgencia, la justicia ab la clemencia, é imitant als reys virtuosos, so procurat donar lo millor exemple possible á mos súbdits, puig de dalt es d’ahont naixen las corrupcions y vicis ó las virtuts: so protegit las arts, la industria y lo comers, y mon regne ha prosperat com vostres benehits camps.

—Tu ets digne de regir aquí; per mon espós jo t’acepto, perque aixis juntadas la ciencia ab lo valor, lo treball y las virtuts cristianas, pot arrivar á ser aqueixa terra un veritable paradís; que may s’esparrami una sola llavor d’enveja, ociositat ni cap altre vici per ella, puig la mala semensa fructifica molt mes haviat que la bona y pren molt mes increment: visquem sempre com á bons germans, avinguts, practicant la caritat y totas las demés virtuts cristianas, y que may ningú que estiga despossehit d’ellas, puga entrar en nostre regne.

Llavoras posaren los soldats del princep valent al vol del Regne de la Felicitat pera que no hi deixessen entrar á ningú que no tingués los mérits que’s requerian.

Com la nova de tanta ditxa s’estengué per tot lo mon, molts foren los que hi anaren pera ficarshi; mes los vassalls del princep sabi que tenian lo dó de llegir y veurer dins del cor de las personas, los senyalavan als primers, que á cops de ballestas d’allí los allunyavan: al veurer aixó, molts procuraren mostrar en sas caras la bondad, que tant lluny tenian de son cor, mes com ja havem dit que los ulls d’aquells faels soldats penetravan fins á lo mes fons d’ells, de res los hi servia la hipocresía pera entrar en aquell lloch, y aixís fou, que sempre, eternament visqueren felissos tots los que allí entraren, puig la mala semensa no pogué ni podrá may entrar en lo Regne de la Felicitat.