Les caixas de la nuvia

Heuse aquí que una vegada hi havia un jove y rich pagés de montanya que s’havia proposat conservar tots los vells usos y costums de la terra tal com ell los havia trovat y vist en son avi, que Deu tinga en gloria. La calsa curta, lo gambeto, la barretina y fins sota d’ella la clássica castanya eran en son entendre cosas de gran veneració y respecte. Qui pot despegarse, deya ell, de lo que fou de sos pares, mes fácilment ho fará de lo que de nou vingui, y amor no tindrá á cap cosa. Per aixó era enemich de tota mena de innovacions y tenia un odi gran á las modas novas de vestir y, mes que tot, á las calaixeras que venian á pendrer lo lloch á las pera ell may ben ponderadas caixas.

Com que era molt rich, moltas y moltas eran de las del seu bras, y fins de las que ja quasi no hi arrivavan las que anavan per enamorarlo, pero com mes á la moda’s posavan, menos goig li feyan. Coneguda la seva flaca, desistiren del seu intent, perque cap se veya ab prou coratge, mes que fos pera cassar tant rich hereu, de posarse á la antigalla; ab tot una n’hi hagué de solapada que s’avení á tots los seus gustos y costums. Entusiasmat lo bon pagés, no sabia que ferse d’alegría; comensá á treure las caixas y cadiras de baqueta mes antigas y tot lo que fins son mateix avi no hauría aprofitat pera res, y posá una casa de trastos tan antichs, que no semblava sino un encantat palau de las centurias passadas. Aixó sí, no hi faltavan ni las dotzenas de llensols y demés roba blanca per demés fina y bona, ni’ls rams de llí á nombrosas lliuras, ni tot alló que constituhía la abundó y riquesa de nostras antigas casas de pagés. No cal dir tampoch si hi havia totas aquellas cosas necessarias pera las ceremonias de vella usansa y si hi faltarian los plats negres y culleras de fusta blanca pera los dinars de mortuorum, que auy, perque no fan senyor sustituheixen ab plats blanchs.

A tot aixó, ’l casori anava avant, y l’home mes content que unas Pascuas. Sembla no obstant, que la dona era, pot ser per ser dona, un xich fluixa de llengua. Lo cas es que alguna que altra vegada deixá anar lo que verament sentia y’l perque’s casava ab un home de tan ráncias costums y estranyas ideas, y encara que ho feu molt d’amagat, lo cas arrivá á esment del nuvi. Com va ser, ningú ho sap; diu que hi ha un aucellet que tot ho conta y l’aucellet deuría dirli. Lo resultat fou que va rompres lo nuviatje.

Molt de temps despres, un dia tot passejantse per lo mercat de la vehina vila ovirá una bella pageseta que ab son cistellet al bras voltava la plassa concertant roba pera unas faldillas de blahuet; de’n tant en tant y á mitj regateig de la roba, mes de la meytat de las vegadas se distreya fins al punt de no respondre á las preguntas de la venedora que li deya:

—Y be, promet noya, quant ne donas?

Semblava que ni menos ho sentís y sos hermosos ulls se giravan com cercant alguna cosa.

Deu buscar á sa mare, pensá lo bó del montanyés, y aná seguintla. Una estona despres y quant mes frissosa estava la minyona, al passar per devant de un dels carrers que dava á la plassa, ’n sortí una dona tota atrafegada ab una cistella d’ous en lo bras, la qual al veure á la donzella la va escometre dihentli:

—Gracias á Deu que’t trovo. ¿Qué t’has fet? ¿No t’he dit que vinguesses desseguida perque jo ab tanta faram, monjetas y ous, no m’hi entenia pera vendreho sola?… Bé, digas, ¿ahont has anat?

—Jo, mare —respongué la noya tota confosa—, jo anava cercanvos per aquí.

—Mes no t’havia dit que seria al carrer de dalt?

—Ay, es veritat, mes no m’ recordava.

Y mare y filla desaparegueren dins la casa ahont posavan sempre que anavan á vila. Nostre minyó que tota la conversa havia sentit, va quedar tant prendat de la bellesa y de la ignoscencia de la minyona, que li semblá espressa pera fer sa felicitat. Es molt jove, ’s deya, va senzillament vestida, lo que vol dir que acostumada aixís, anirá de la manera que á mi’m semble, y com que á la trassa es pobre, no tindrá orgull ni vanitat, y no voldrá gobernarme quan será casada, com volia fer aquella altre; ¡sembla tant dócil y obedienta y tant bona! ¡Com cercava á sa mare, pobre criatura!, vetaquí aquell aire distret y amohinat que tenia.

Mentres aixó pensava, seguia carrer amunt y carrer avall esperant que sortissen de la casa hont pensava entrar tant bon punt fossen ellas fora y preguntar d’ahont eran y quí eran. Al veure que tardavan molt á sortir, ell que’s plantá devant de la porta pera mirar si podria ovirarlas; quan sobte se sentí un gran cop.

—Home, que feu? —digué á un minyó que tot apressurat sortia.

—Y qui vos fa estar aquí plantat en lo portal? —respongué l’altre—. ¿No veyeu que priveu lo pas?

Tal volta hagueran acabat ab rahons, sino fos que en aquell moment sortí de la casa, muntada en un burret la mare de la noya, y aquesta á peu al seu costat y ab un singlant á la má. Tots dos giraren los ulls envers ella oblidant per complert la disputa.

Informat lo montanyés de qui era la noya, se presentá á sa casa pera demanarla: ja es cosa de pensar que li digueren que sí, tant rich com era que fins á qui sap ahont arrivava sa fama. ¿Quí li haguera dit que no?

Los pares de la minyona no hi cabian d’alegría, y ella cada cop que ell li dirigia la paraule, ’s tornava roja y baixava’ls ulls, cosa que á ell lo acabava de tornar tarumba, puig ho atribuhia á modestia. No’m cal tampoch dirvos que’ls pares de la noya s’avingueren á totas las costums y estranyesas del rich hereu trobanto tot com lo millor del mon. Un dia, no poguent la mare de la noya acompanyarla á mercat ahont avian de anar pera acabar de fer las compras de las robas nupcials, se’n hi aná tota sola encarregantli molt sa mare que enllestís y tornés aviat, puig que era dia aquell en que devia venir á visitarlas lo nuvi, cosa que no feya gayre sovint en rahó d’haverhi molta distancia del poble d’ell al seu que habitava la minyona.

Y succehí que lo montanyés també tingué de despatxar un negoci en la vila, y s’en hi aná aviat pera mirar de enllestirlo y poguer arrivar despres d’horeta, á casa de sa enamorada. Enllestits sos quefers travessava la plassa pera anarsen, quan entremitj d’un gran aplech de gent li semblá véurerla á ella. S’hi atansá pera cerciorarse, y com de fet, era la noya mateixa. Anava ell á dirli alguna cosa, quan s’atalayá que tant engolfada estava en sa conversa que ni’l veya á ell ni á ningú tampoch dels que á son vol hi havia; los ulls de la minyona que sempre que ell la mirava ó ab ell parlava, s’abaixavan á terra, restavan ara alts y fixos en lo rostre de son interlocutor, brillant d’una manera enlluernadora; parlava ab una animació y ab un bellugament tan gran, que lo bo del minyó no sabía darsen comptes. Procurá atansarshi pera veure de sentir lo que deya y quina era la cosa que aixís la movia. Posat derrera d’ella vejé ben be al que ab ella parlava; era un minyó que pel trajo semblava ser fill de vila, y qual rostre no li era pas desconegut, si be que al prompte no podia dir hont lo havia vist; rumiant, rumiant, mentre escoltava, se recordá del minyó que li havia donat un cop lo primer dia que vejé á la minyona, y no li quedá ja dubte de que aquell dia sortía de véurela á ella, y s’en acabá de convense quant sentí que li deya:

—No tingas por; per aixó no deixaré may d’estimarte, mos pares me fan casar ab ell, mes mon cor es teu.

Lo montanyés doná mitja volta y s’entorná á casa seva; ja havia sentit massa, com mes prou.

Desesperat de veure que tot li sortia al revés y ab un desengany mes gros cada vegada, ell que deixá sa casa y sos conreus encomanats á un majordom y s’en aná pel mon resolt á cercar una dona que com ell pensés y á no casarse fins á trobarla de manera que no’l pogués enganyar, com intentavan fer las altres, per lo que comensá á fer un xich lo pobre en llochs ahont ningú’l coneixia pera d’aquesta manera saber si lo volian á ell, ó be als seus diners. Mes era en va son empenyo; cap ne trovava que’l volgués, y moltas fins s’en reyan. Cercá per pobles, per vilas, per ciutats: com mes anava, pitjor; fins á voltas lo prenian per orat. Cansat de no trovar lo que tant volia, s’en aná adalt de una montanya pera passar allí los dias sol ab la tristesa que’l consumia ja que no li era possible viure á sos gustos y maneras. Com havia fet molt de camí, no tardá gayre en adormirse.

Lo dia estava nuvolós; gens ni mica no’s veya’l sol, y la boyra anava baixant á poch á poch cap á la terra cubrint ja las mes enlayradas montanyas, entre ellas las en que estava nostre minyó. Tot adormit li semblá que s’en pujava amunt, amunt; que havia perdut la terra, y que jeya demunt un llit de flonjas boyras. «Será que ho somio», va pensar; mes tant y tant li semblá, que á la fí obrí los ulls y’s trobrá real y positivament en lo mon de las boyras. Amplíssims carrers y plassas en mitj de’ls que hi havia gran munió de trossos de grossíssima boyra consemblants á monuments altíssims ó elevadas rocas, estavan esparramats d’açí de allá; per entremitj d’ells s’hi passejavan uns sers esllanguits y blanchs que al sol contacte de la ma d’una persona de la terra semblava que’s tenian de fondre y desapareixer; en sos rostres de broma s’hi veyan dos forats en lo lloch hont tenim los ulls, y en ells bellugarshi una cosa tota esblancahida que sens dupte seria la nina. Semblavan fantasmas mes que sers vivents; de res s’atalayavan ni feyan cas de res, caminavan com autómatas. Lo bo del pagés no sabia tornar en sí de sa sorpresa, y anava caminant tot ensopegant á cada pas ab aquellas grans rocas per las que no estava fet á transitar, per aquells amplíssims carrers, per aquellas estensíssimas plassas, tornat tot de rocas de una elevació inmensa. De primer, la novetat y la estranyesa que aixó li causava lo feren desvaneixer de sas cavorias, mes al cap de poch temps comensá á esmentar lo lloch ahont era y lo que al seu entorn passava, fins que haventshi ja mitj acostumat, comensá á fer coneixensas entre aquells gelats y vaporosos sers. Entre ells s’hi contava una donzella d’ulls blaus, mes de un blau tan clar, que quasi eran del color del ópal; era la mes hermosa de las habitadoras de la regió de las boyras, puig era la única que tenia un xich de color als ulls, y la figura un xich mes terrenal. Segons li contaren á ell, sa mare un dia que devallá á la terra ab la boyra baixa, se deturá en un prat hont un jentil pastor guardava sas ovellas del que ella s’enamorá y de quals amors nasqué la donzella, essent sa mare, en cástich de sa culpa, desterrada en las petitas boyras que divagan solas y esposadas á que’l mes xich raig del sol las desfassa.

—Allí plora —li digueren—, sa falta y sas llágrimas geladas cubreixen de vegadas la terra com de una capa blanca, al que los habitants d’allí donan lo nom de gebra.

Sabent tot aixó, res es d’estrany que poch á poch lo montanyés s’anés enamorant d’ella y que ella li correspongués. «Ara sí», pensava ell, «que la hauré trobada perque aquesta minyona ficada en eix estrany mon ¿qué sap de las cosas de la terra? Ab ella, donchs, me casaré, que no té malicia y trobará com la cosa mes ben feta lo que jo li diga». S’hi declará y donat lo sí per ella, comensá á esplicarli las cosas que’s feyan en la terra; no solzament ella, síno los seus parents y coneguts y fins los inconeguts, s’arreplegavan prop d’ell pera escoltarlo.

—Lo trevall ennobleix —deya ell, esplicantlos los diversos arbitres y oficis de que tenia ell pochs ó molts coneixements—; ab lo treball l’home’s fa gran y superior; se fa senyor de totas las cosas. Aixís veureu al ferrer doblegar lo ferro á son arbitre, com veureu al llenyater abatre al mes corpulent roure y á la centenaria alsina, al paleta alsar monuments mes alts que la mes enlayrada roca: ab lo trevall s’aviva la esmaginació, se robusteix lo cos que pren nova vida y animació esparramant per ell una dolsa alegría, un innefable benestar y una satisfacció de si mateix.

Los hi parlava també d’aquellas costums que ell tant venerava, y ja vos podeu figurar si’n tindria d’alegría al veures tant religiosament escollat. Molts d’ells volgueren apendre dels oficis que esplicava, y com es de suposar, no fou lo de fuster lo que mes se quedá enrera, puig los que á tal se dediquessen eran los que havian de fer las caixas pera lo nuviatje de su estimada, y per lo tant, fou l’ofici que ell se dedicá á ensenyar millor.

Al cap d’algun temps que allí habitava, ja hi tenia establertas fargas, quals guspiras se veyan brillar desde la terra y á las que’s dona lo nom de llamps.

—¿Veyeu? —los deya ell—. Avans erau uns sers dels que cap cas se feya, y ara ab una sola guspira de la nostra farga, feu estremir á la terra y tremolar á sos poderosos habitants.

Hi havia molins quals ayguas recullidas en la mar, perdian sa salabró al passar per las molas boyrencas, anant despres d’haver fet sa servitut, á ruixar la terra ab lo nom de Pluja: ab lo que ell los hi acabava de mostrar sa preponderancia, puig quan tardavan molt á moldre, tots los sers que lo globo terrestre habitavan, giravan vers ells los ulls demanantlos aygua, y si per cas molian massa sovint los hi pregavan que no amaressen tant la terra. Ruixávanla també á voltas ab lo nom d’Humitat, quan devallant ab las bromas anavan á banyarse en los llachs d’aygua dolsa, escorrent los vestits demunt la terra al sortirne.

Los ensenyá també á edificar casas dihentlos que aixís tenian un lloch ahont recloures ab la familia, y eran tals los colps de mall, y tanta la furia ab que’ls davan demunt las pedras pera amotllarlas á son gust, que á cada colp trencantlas á cent mil bocins queyan en la terra com á pluja malmetent vinyas y camps de viandas. Y aixís altres y altres oficis los ensenyá fentlos mes y mes temuts cada volta de aquells que de sos usos y costums s’havian burlat.

Arrivá’l dia de la boda, y’l cas fou que quan se tractá de dur á casa d’ell las caixas de la núvia, com que eran tan grossas y pesantas, puig las havia fetas fer de consistencia y carregadas de motlluras, y com no hi havia cap mena d’animal pera durlas, comensaren á ferlas corre á empentas y rodolons per entre las rocas d’aquells amples carrers, succehint ab eix motiu que ab la furia que las feyan corre topavan de tant en tant ab un d’aquells grossíssims rochs fent un soroll espantós, un soroll que ressonava per tots los ámbits de la terra, y que la gent d’açí baix anomená Tró. Aquell modo de dur las caixas los hi semblá’l millor, y habitant ell encare allí dalt, com á lloch ahont pot viure á sos gustos, essent lo rey de la comarca, dirigeix totas las noyas de las regions boyrosas, y’ls hi fa fer unas grans caixas, aixó sí, plenas sempre de tota mena de roba bona y de casa; y servant aquella costum primera, las fan corre á empentas per aquells carrers y plassas, y per aixó de tant en tant sentim fortas tronadas, y es que fan corre las caixas de la núvia^[4]