Los mals consells

Era’l dijous dels compares. Aleix se devanava’l cervell pensant qué li donaria á sa bella comáre Agneta que li demostrés son amor. Després de mólt cavilar, no trová res millor que un polit anell y una galan mantellina, cosas abdúas que deyan bén clar: prometatje. La dificultat era saber si la Agneta, á la que havia vist mólt pocas vegadas, tenia ja promés, y si daria’l sentit qu’ell volia á son regalo.

Aleix esperá ab impaciencia rébrer alguna mostra de connivencia, mes cap n’hagué.

Passaren vuit dias de malestar per ell; al cap dels vuit dias, ó sia l’altre dijous que era’l de las comares, la Agneta li enviá una bonica rellotjera, forma de xinella, brodada de sedas per sa propia má. Aixó de donarli una cosa feta séva, era bén bé una senyal de correspondencia al seu modo de enténdrer. Y no s’enganyava; d’aquella hora endevant totas las festas, y com per casualitat, se trobavan abdos en la casa de son fillol, ab la escusa del interés que per ell se prenian. No m’entretindré pas á contarvos la historia de las vicissituts que passaren nostres dos enamorats; poch més ó ménos es sempre la mateixa, y aixís no hi ha’l perquè. Sols diré que no passá mólt temps sens que’s tornessen á trovar junts al péu del capellá tots dos vestits de gala, com s’hi havian trovat un altre cop ab motiu del bateig d’aquella criatura que los féu conèixer, qual coneixensa fóu la causa de son casament.

Aleix era un honrat y trevallador mestre de casas; passava tota la setmana trevallant alegrement tot pensant ab lo diumenge, qu’ab sa estimada Agneta y sos fillets guarnian un cistell ab alguns queviures y se’n anavan á la font del Lleó, ó alguna altre de las qu’hi ha pels vols de Barcelona, á passar lo dia rihent y bromejant ab alguns altres que feyan lo mateix, y que regularment se solian trovar totas las festas. Allí la quitxalleta dels uns y dels altres jugavan á mès no podé, fins que al ser cap al tart s’entornavan á Ciutat morts de sòn y afatigats, fins al punt que sos pares s’havian de carregar á coll al més petits, y de fer mil pamplinas y prometensas als més grandets pera ferlos seguir.

L’Agneta era una bona mare de familia, trevalladora y endressada que dava gust, ella feya los vestidets de sos fills, cusía la roba de son marit, y tenia la casa, encara que pobre, sumament arreglada. Cada dissapte son marit li donava la setmanada perque deya que ningú ho sabia compartir com ella; y efectivament era aixís: quan rebia’ls diners’n feya tot seguit tres parts, una per lo vestir y demés gastos que no son vistos, un’altre per guardar si venian malaltías ó alguna altre desgracia, «y si Déu fá la gracia que no’n tinguém cap, deya ella, será pera pagar la quinta dels nostres fills,» y la última era pel gasto de la casa; y de allí no’s passava.

Aleix estava encantat del bon gobern de sa esposa, y per rès del mon la hauria cambiada per cap més.

Entre los paletas que treballavan ab ell n’hi havia algun de aquestos mal feyners que desitjan viurer ab la esquena dreta, y que fumant y no sabentse enténdrer, no ténen may prou, y lo cap sempre’ls barrína, y son causa móltas vegadas de malestar social: eixos envejosos al mateix temps de la felicitat dels altres, que ells no saben trovar, filtraren lo dubte en lo cor de n’Aleix.

—Veyas tu com me ferás crèurer —li deya un d’ells— que ab lo téu jornal solsament la téva dona á més de férvos anar á tots mólt endressats, fassi ahorros!, vamos que això es bò pera contar.

—¿Y donchs, y jo, que no ho veig? —responia ell.

—Lo que tu veus son los diners, mes tu no saps d’ahont los treu, y es impossible que tu sias tan tanasi que creguis veritat tot lo qu’ella sobre això’t diu.

—Los que poden sospitar de la mèva dona, es perque no la coneixen.

—¡Ba!, déixat d’historias —li respongué un altre—, á mí no m’ho espliquis: mira, jo tinch una dona, que desafío á la téva á que sia tant estalvianta, y no obstant, ni mos fills vesteixen com los téus, ni tenim cap ahorro, ni es possible que’l tinguèm, ni tu ni cap ab lo poch jornal que tenim.

—¿Què volèu que os diga?, jo’n tinch prou y rès més, y per mólt que’m diguèu, sé que es així, y que si á vosaltres no vos suchceheix es perque no os sabèu enténdrer.

—¡Mira’l tonto, tanoca; y s’ho creu de debò!

—Sí, que la esperimenti bé á la sèva dona, y ja s’ho trovará.

—¡Quánts ne vá deixá’l Rey Herodes!

—En fí, ja l’havèm advertit; ell mateix; si no ho vol crèurer, per ell fará.

—Sí, ella tot fént la gata-bauma’l té embabiecat; la méva dona sempre m’ho diu, y á fè qu’ella d’aquestas cosas hi entén, y quan ho diu, alguna cosa sabrá.

—Lo cas es qu’aquestos ximplets’ns fan un gran mal, perque dihént sempre que están contents, tothom se creu que la culpa es nostra quan nos queixèm del poch jornal y de las móltas horas de trevall: lo que deuriam fer, fóra apartarnos d’ells y no permètrels que trevallin, puig per causa séva havèm de trevallar nosaltres més.

—Es clar, com qu’els hi costan poch de guanyar, ¿què’ls fá que’ls hi paguin poch?

Eixas y altres rahons per aquest istil tingué d’escoltar lo pobre Aleix, mentres anava tirant paletadas de morter tot xiulant pera no sentir semblants cosas y evitar lo móurer rahons. Mes la fletxa ja estava disparada y en son cor ja hi niava lo corcó de la gelosía. ¿Si será veritat? ¿si no ho será? Tot lo dia passá en una verdadera tortura; al ser al cap vespre plegá més que depréssa, y aná corrents á casa séva, pera serhi més aviat que’ls altres dias, á vèurer si trobava á la séva dona ab alguna cosa.

Batèntli fortament lo cor, y ab lo pas tan lleujer com pogué, pujá fins lo quart pis de la casa, y allí, mitj amagat per la porta oberta, com sòlen tenir sempre los habitants d’aquestos petits pisos de barris apartats ahont vihuen los artesans, espiá los moviments de sa esposa.

Al pèu de la porta hi havia un petit recibidor, á un cantó la cuina, y al costat de la cuina un quarto ab arcoba y un altre quartet, aixís es qu’ell desde allí veya quasi tot lo pis, y ell no podia ser vist á causa de la fosca en que estava. Dos dels séus fills més grandets tenian un plat á la má y acabavan son sopar; demunt d’una calaixera hi havia una verge de las Dolors, y al séu devant un llum qu’il·luminava la cambra, l’Agneta anava despullant son fill petit que tenia en la falda, als péus del llit, tot fentli dir:

«En aquesta sepultura’m fico, etc., etc.,» que lo petit infant repetia ab son parlar gasullós, y sens’ dir més que la meytat de las paraulas; quan lo hagué despullat lo ficá’l llit, lo acotxá dolsament, y besantlo mil voltas, li digué:

—Ara un pare nostre á Sant Antoni perque guardi de mal al pare.

Lo Aleix respirá, tot era mentida, tot era enveja de las bonas prendas de l’esposa, ell entrá adins y la abrassá ab gran tendresa.

—¡Que están nostres fills devant! —li digué ella entre contenta y agreujada.

Y soparen ab tota felicitat.

No obstant, las mitjas paraulas é indirectas de sos companys no acabaren, y tant féren que arrivaren á fer creure á Aleix la infidelitat de la séva dona com á cosa certa, més ab dissimulo refinat per part d’ella que fins en las apariencias l’enganyava.

Un dia, no poguent Aleix aguantarse més, deixá’l trevall al cap d’una estona de haver comensat lo jornal, ab la escusa de que no estava bó, y aná corrents á casa séva pera vèurer què feya la séva dona, ara qu’estaria segura de que ell no hi havia de anar. Com lo altre dia, pujá la escala apoch á apoch y batèntli fortament lo cor, per pór de trovarse ab que eran certas sas sospitas: gracias á la fosca que de dias y tot regnava en la escala ab motiu de no haverhi més llum que la que entrava per la claraboya, ell no fou vist: l’Agneta estava sentada d’espatllas á la porta y de cara al balcó tenint devant séu á un dels séus fills al que feya dir las lletras de la cartilla; la noya, sentada á un costat, tota amohinada, feya mitja, escapant punts seguidament per lo que la renyava la séva mare, y’l fill petit, sentadet á terra, jugava ab soldats de plom. Per segona vegada Aleix s’avergonyí d’haver dubtat de sa esposa, y quieta y pausadament torná á baixar l’escala: quan fóu al carrer se trová que no sabia què fer: tornar al trevall, ni li agradava ni li convenia, perque seria la burla de’ls séus companys y perque aquell quart de jornal ja’l tenia perdut sá com llá. Enfadat ab sí mateix, aná caminant, caminant sens’ darsen compte, fins que arrivá als glacis de darrera la Ciutadela; uns quants homens de mal víurer estavan allí jugant á botxas.

Ell anava á passar de llarch, quan aquells lo cridaren; mogut de sas bonas rahons, fós per ferse passar son mal humor ó pera desenpellegarsen d’una vegada, Aleix jugá, fent lo propòsit de luego d’haverlos complascut anarsen, y no tornarse á acostar més per allí. Mes ¡ay!, ¡què mal van las cosas quan se comensa! Lo primer mal pás es lo que’s deu evitar; un cop es dat aquest, se rellisca per la pendent y es en vá volguerse deturar.

Aquella setmanada la entregá bastant mermada á la séva dòna; eixa s’extremí; conegué que son marit cambiava de rumbo, mes no podia atinar la causa.

Algun temps després, Aleix no era lo mateix home: ja no anava los diumenjes á las fonts; ja no feya ballar á sos fills damunt sos genolls, y ja no tenia més que paraulas duras pera la pobre Agneta, á la que no donava la setmanada. Si algun quarto necessitava aquésta per la casa, era precís que li demanés móltas vegadas, y encara no sempre ho conseguia.

A més del joch, ahont hi perdia lo poch que guanyava, puig ab prou feynas si feya dos jornals entre tota la setmana, havia près lo vici de emborratxarse, conseqüencia natural l’un del altre. Los estalvis de l’Agneta s’anavan acabant, més á més quan son marit los hi derrotxava. Ara ja s’avenía ab sos companys, feya huelgas, barricadas y revolucions, y deya que realment no guanyavan prou pera sostenir la familia y que no podia fer cap estalvi. Tot pensant aixó, y sens voler enténdrer qu’era á causa del desgabell de la séva conducta, comensá á maltractar á la séva dòna, dihentli que ja sabia d’ahont treya’ls diners fins allavoras, pero que d’aquella en endevant no passaria més, que allí estava ell pera vigilarla y que á la primera que fes la mataria; que no dés la culpa á ningú més que á ella si ell no trevallava, puig lo trevall de vigilarla l’hi impidia.

Ella, esglayada, ni á respirar gosava; sempre tenia pór que algun dia havent begut son marit una mica massa, no cumplís la seva amenassa, per més que cap motiu tingués pera fer la tal cosa.

La alegría havia desaparegut per entér d’aquella casa, un quant temps avants tant felís; l’Agneta havia perdut sa salut á forsa de penas y de travallar pera sostenir á sa familia; son fill petit ja no jugava á soldats, lo gran no aprenia de llegir perque sa pobre mare no tenia temps ni humor de ensenyarnhi, y la noya gran seguia fent mitja amagada á un recó, tota esfarahida y tremolosa semblantli á cada instant sentir las petjadas de son pare.

Un dia, aquest arrivá en més mal estat que may; ja anava á entrar dins sa casa ab sos crits y renegar acostumat, quan li semblá sentir una vèu d’home; los ulls li brillaren de joya: ara si que la trobava en culpa, ara sí que podria matarla podent alegar un motiu pera ferho; y si era algun rich lo qui dins estava, ab quína alegría no l’esbossinaría dada la rabia que’ls tenia, desde que s’havia entregat á sa mala vida. Mes sobte sentí uns grans plors, y la veu d’home que havia sentit, que deya ab veu dolsa y compasiva, clara y fervorosa:

—Corpus domini nostri Jesuchristi.

Sos ulls penetraren la llum; ell mitj aguantantse á las parets entrá: sa pobre esposa jeya en son llit sens forsas, mes resignada y tranquila; á son costat lo sacerdot li dirigia paraulas de consòl, al altre cantó de llit, dúas ó tres compassivas vehinas s’ajugavan las llágrimas, y als peus d’aquell, sos tres fills abrassats desconsoladament ploravan. Quan ell s’hi acostá, las tres criaturas s’apartaren repulsivament; ell llavoras conegué la diferencia ab que avans lo rebian sos fills, mes res digué y seguí atantsantse á sa esposa: las vehinas lo miraren ab mal ull, y lo sacerdot li digué:

—Deixeula morir ab pau.

Aquell cor endurit se conmogué, y’ls bons instints que avans tenia se despertaren en son cor.

—¡Agneta, Agneta! —digué, cubert son rostre de llágrimas.

Eixa lo mirá tristament, y mostrantli á sos fills:

—Tingas compassió d’ells —li digué—, cúidals y edúcals com hauria fet jo si hagués viscut; no sias rigurós en sos defectes, ans bé, corretjéixlos ab carinyo, tingas llástima de nostres pobres fills que van á quedar sense mare, y si Déu me concedeix que aixís tu tornis al bon camí, benehiré la méva mort.

Aleix s’agenollá á sos pèus fet una mar de llágrimas.

—¡Perdó, perdó… perdónam, ma bona Agneta, Agneta, mártre de mos vicis, perdónam y viu pera que jo’t puga mostrar mon arrepentiment!

¿Se compadí Déu d’aquells tres angelets? ¿Escoltá los prèchs del esgarriat espòs y’l perdoná vistas las llágrimas de son arrepentiment? Sia lo que vulla, es lo cas que l’Agneta curá, curá sí, mes quedá tant delicada que quasi no podia fer rés. Lo metje li digué, que li convindrian uns aires més purs, una habitació més espayosa, y sobre tot que no pujés tantas escalas, ¿mes còm era possible això, vist la escasedat de sos recursos?

—Mira —li diguè un dia Aleix—, ¿saps que so pensat? He pensat, que pel prèu que paguèm aquí de lloguer, podriam, en un poble de fóra, tenir una casa gran y espayosa, a pèu pla y fins ab una mica de jardí pera jugar nostres fills; ¿vols qu’hi anem?

—No —respongué ella—, allí los jornals son menos pagats que aquí, y ja veus com no’ns arrivarian pels gastos.

—Agneta, Agneta, no’m retreguis mon passat, digué ell cullintli sas mans entre conmogut y avergonyit; tu saps fer miracles, y per poch que sia mou guany tu’l sabrás bén compartir, ademés, la teva salut es primer que tot, y si convé trevallaré de nit y dia pera tornarte lo que t’he fet pèrdrer.

Ella lo mirá mitj rient ab gran tendresa.

—No, no, no ho vull —repetí ab baixa veu.

—Jo sí, jo sí que ho vull —torná á dir ell—; mira, aquí sempre trovaria á mos antichs companys, y bona sería que tornéssen á desfer lo bò que tu has fet, y tornéssem tu á patir y jo a desgavellarme; demá mateix me’n vaig, busco feyna, y allá ahont ne trovo, paro casa: fills méus, ¿os agradará una casa ab un hortet ahont plantarèu cols y criarèu gallinas?

—Ay, sí, sí, pare méu —digueren tots tres fills llensantse á son coll—, ¿mes de què plorèu, mareta? —afegí’l més grandet dels noys mirant ab recel á son pare.

—¿Què teniu, mareta, què teniu? —repetiren los altres dos abrassantla.

—Rés, fills meus rés; ploro de ditxa.

Y tot se féu com ell digué, y ab pau y sant amor visqueren mólts anys com en los primers de son matrimoni, y sos fills fóren modelo de fills y de cristians, que las virtuts y l’exemple dels pares obran sempre sobre’l cor dels séus fills y’ls conduheixen per la bona via.