Tentació

Era una hermosa tarde de un diumenge de Setembre. Lo sach dels gemechs sonava tirabous y contrapassos en la plassa que, dalt de un turonet, y al devant de la Iglesia, es lo punt de reunió cada festa de tots los minyons y fadrinas del poble. La pubilla del Margarit, la hermosa jovensela que baixava tots los dematins á enmirallar sa gentil cara en lo mirall de la riera que al peu del turó ahont estava situada sa casa corria entre mitj de gemats arbres y de flors de tota mena, al sentirlo sonar, corregué presurosa á cullir los encarnats badochs de las magranas y, fent dels dos mes hermosos unas arracadas com de corals, las penjá en sas orellas; després cullí de son jardinet lo mes hermós clavell, y’l mirá y acariciá sonriguent. «¿Quina idea passava per sa imaginació?». Calsá á sos peus las novas espardenyas, se posá’l faldellí de grana, los mangots ab civellas de plata, y mes contenta y hermosa que la mes enjoyada dama, baixá á la riera á preguntar á sas ayguas si estava bella.

Favorable degué ser la resposta puig sa cara riallera estava mes joyosa que may. Tan depressa com pogué, pujá la costa de la Iglesia, ahont arrivá, encesa com lo clavell que en la ma portava. Tan bon punt hi arrivá, molts joves correguéren pera comprométreli una dansa, pero mes que’ls altres s’apressurá un jove minyó espigat y primet, d’ulls brillants, fornit y de gallarda apostura, lo qual, al véurerla, enrogí també fins á tornarse del color de sa roja barretina, mentres pels frescos y graciosos llavis d’ella llampegava un sonrís de joya, y sos ulls se baixavan pera dissimular millor sa alegría: ni un mot se digueren, mes tothom los pogué veurer ballar junts tota la tarde.

—Qué hermosa que es! —deyan los joves.

—Qué n’es de gentil! —deyan las ninas.

—No hi haurá al mon més bella parella —deya tothom.

Quan foren acabadas las ballas, ni ella’s juntá ab las fadrinas, ni ell ab sos companys, sino que tots dosets, enrahonant ja de bo y milló, ara sonriguent, ara enrogintse ella, ara parlant, ara esguardantla ell, arrivaren al peu de casa d’ella y al mateix costat del gorch ahont s’enmirallava cada matí. Molta de estona hi estigueren, y en sa distracció de res de lo que passava en son entorn s’atalayaren. No veyeren com sent ja molt vespre, era arribada la hora dels follets y de las bruixas, y la hora en que las donas d’aygua surten de sos llachs pera dansar al entorn d’ells y corre per los boscos y las serras; no veyeren com lo llach prop d’hont estavan havia obert sas ayguas sobrenadant en ellas unas grossas y bellas petxinas, y deixat en descobert al mitj una gran mata de corals y esmeragdas de la qual sortí una dama de sorprenent hermosura, cuberta ab un mantell de brillants estrellas. En lo mateix instant de sa aparició s’obriren las nacaradas petxinas y de cascuna d’ellas eixí una dona d’aygua. Preparávanse totas juntas á comensar sas dansas, quan la del mantell de estrellas sentí las veus dels dos enamorats; á una senyal seva pararen de mormolar los céfirs, restaren tranquilas las fullas dels arbres, las flors y las herbetas, y pararen son curs las ayguas del riu pera no interrompre la quietut que allí regnava. Sorpresos ells tal volta de aquell mateix mudisme, s’atalayaren de quan tart era, y tement que á sas casas los cerquessen, se comiaren l’un del altre ab prou racansa: en quan al clavell, havia passat de las mans d’ella al trau de la jupa d’ell.

—Es cert que m’estimarás sempre? —preguntá ell encara tot anantsen.

—Sempre, en cel y en terra, viva y morta —respongué ella.

Un crit de dolor ressoná prop de las ayguas, fentlas estremeixe, y’ls jonchs de la vorera exhalaren un trist sospir. Ells dos ja havian desaparegut, l’oreig tornava á acariciar las fullas y flors, y’l riu mansament corria, mes las dansas de las fadas no comensaren; sa reyna havia tornat á ficarse dintre’l llach, del que ja no sortí fins al vespre de la festa vinenta en que amagada entre’ls jonchs escoltá la conversa dels dos enamorats; y cada diumenge succehia lo mateix, y sempre’ls feya tornar en sí de son arrobament lo greu sospir que la fada exhalava quan arrivavan al punt en que’s deyan mes dolsas paraulas.

La donzella no podia atinar lo perque l’aygua del gorch que sempre havia estat quieta y fins com joyosa quan ella hi anava á consultarla sobre sa hermosura, desde que un tant bell galant la pretenia, no la deixava may enmirallarse; sempre feya remolins, sempre sa aygua tant clara tenia una color verdosa, pero sobre tot los dias en que ella, pera apareixer més bella als ulls d’ell, se posava los richs corals de la magrana, era cosa de bellugarse tant aquella aygua que fins li feya rodaments de cap. Quan ho digué á sas companyas, li respongueren que no s’hi atansés may, puig que aixó ho feya que’l gorch era xuclador, pero masa cofoya la donzella de sa hermosura y massa ditxosa pera témerse de cap mal, anava tots los dias á rentar sas mans y cara y á enmirallarse en lo gorch. La felicitat la feya semblar més bella encara, sent causa de que la dona d’aygua que allí habitava se enfellonis mes y mes cada dia. Un d’aquestos tornavan nostres dos enamorats de fira; jo no sé lo que van dirse, més sobte las ayguas s’aixecaren ab grans remolins, los jonchs s’estremiren y fins la terra semblá conmoures. ¿Qué havia estat alló? Ells dos fugiren atemorisats. Lo diumenge vinent, la hermosa pubilla baixá com de costum á rentar sas mans y hermosa cara en lo gorch; l’aygua, cosa que no succehia feya molt temps, no’s bellugá poch ni molt; ella no portava aquell dia los bells y compestres corals en sas orellas, mes de ellas hi penjavan unas ricas arrecadas de esmeragdas y pedras viroladas. Se mirava ab una joya y complasencia com jamay encara ho hagués fet; despres, hi feu reflectir una tumbaga d’or que en son dit portava.

—Qué hermosa li semblaré lo dia de nostras esposallas ab eixas joyas que ell m’ha dat, ab mas faldillas novas y ab ma nova y blanca caputxeta! —deya ella. En eix instant una tromba d’aygua s’aixecá del mitj del gorch enlayre aturdint á la donzella y, fent relliscar son peu, se la engolí fins al fons; llavoras per dessobre feu grans remolins, y torná á apareixer tot bregant la donzella, y torná á desapareixer; aixó succehí tres vegadas; després, l’aygua quedá tranquila, y ella al fons.

Veyent son promés que contra sa costum no compareixia á ballas, aná á casa seva á buscarla: allí li digueren com feya temps que era fora. Gran fou la desesperació dels pares d’ella y del minyó quan en lloch la trobaren; no sabian lo que podia ser, pensant moltas cosas y cap de acertada, fins que per fi, vint y quatre horas despres, sobreixí demunt las ayguas son cadavre, mes sense arrecadas ni tumbaga. Tothom digué com ella havia estat una imprudent de anar á enmirallarse en aquell gorch que era xuclador, sent aixó causa de que li hagués succehit semblant desgracia. Son trist desposat aná desde llavoras tots los dias á sentarse en la roca gran que á son costat lo gorch tenia, á plorar sa dissort:

—Aquí —deya ell—, nos contavam un dia nostre amor, quan encara á casa séva no’l sabian; aquí venia ella á engalanarse pera més agradarme á mí, com si sa gran bellesa hagués menester galas; aquí li vaig robar un dia sa hermosa arracada de coral que sempre més he dut com una reliquia demunt mon cor, y en fí, en eixas beneytas y avuy malehidas ayguas ha trovat mon amor sa sepultura.

—Per qué dius ayguas malehidas? —digué de prompte una veu que eixía de dins del gorch.

Esferehit lo donzell, mirá per tot arreu sens res veure.

—¿Per qué’m maleheixes, ¡oh tu!, ditxós mortal, causador de mas desventuras? ¿No estás content de haver fet ma desgracia, que encara m’hajas de execrar sent aixís que devía ser jo la qui ho deuría fer ab tú? —seguí dihent la veu.

Llavoras se reproduhí la escena que havía tingut lloch lo primer dia que ell y la desditxada filla del Margarit allí á la vora s’havian parlat d’amor, escena de la que ells no s’atalayaren, abismats en sos somnis de ditxa: ara si que lo jovensel ho vegé ben bé. Al apareixer la fada per entre son llit de corals y esmeragdas, brillaren devant los ulls del minyó las arracadas de pedras viroladas y la tumbaga d’or que ell havía regalat á sa enamorada y que ara aquella duya; un crit de dolor s’escapá de son cor. La fada s’hi atansá, y afalagantlo y acariciantlo, li parlá del seu amor, dihentli com era molt més gran que’l que li tenia la donzella, y com ella, era tant rica y poderosa que res no li mancaría si la estimava. Mentres tant las altres fadas havían comensat al entorn d’ells una voluptuosa dansa al compás dels sons de las liras de jonchs y del cant de las sirenas; la fada era tant hermosa y encisadora, la nit tant bella y tranquila, y aquells cants y balls tant incitants, que ell se sentía sense forsas pera resistirla. Li tenía sos brassos alabastrins passats al entorn de son coll que’l sujectavan com dolsas cadenas, son cabell, embaumat ab totas las olors que las flors llansavan de nit, passava mogut per un ayret delitós fregant sa cara, sas paraulas eran dolsas y tendras fins al punt que ell ja no podía mes y anava á estampar un bes en los llavis de la encisadora fada; quan de sobte’l gall cantá, al veure’l primer raig de llum del naixent dia, y la campana de la iglesia, soná la Ave María.

L’encís havía desaparegut; las donas d’aygua, follas y plenas de coratje, s’havían entornat al fons de las ayguas á amagar sa rabia y vergonya, després de haver fet vans esfors pera arrossegarhi á ell, més com son poder estava ja acabat en aquella hora res pogueren ferli: y ell, aixecant sos ulls vers la esmortuhida estelada, vejé cernintse per los aires á sa dolsa estimada que, ab mirada trista y carinyosa ensemps, lo reconvenía.

Desde aquell dia no passá may més devant del gorch que no fes la senyal de la Creu; y quan volía recordar mes á sa estimada, anava á pregar prop de las blancas margaridoyas que cubrian sa tomba.