Lo castell del amor

Imitació de las rondallas populars

Una vegada era una pastoreta que ab son remat de cabras, s’estava tot filant dins una delitosa pineda, cantantne bellas cansons de la terra, quan de sobte sentí al seu detrás grans clapits de gossos que atiats n’eran per una gran colla de cassadors. Y ella’s girá, y’n vejé lo Prímcep davant d’ells, tan gentil y hermós que’l cor ne captibava, y lo qui passá com un llampech per tan prop seu, que’l cavall fent remoure las pedras, ’n tirá una, tot justament al bell mitj del cor de la donzella.

Y veus aquí que allí mateix passava un torrent, y ella que se’n vá torrent amunt, torrent amunt tota plorosa, fins arribar á una font de claras ayguas, tota voltada de llachs y parets de gran alsária que l’eura n’havia enramadas, ahont hi verdejavan unas canyas que, segons se deya, al vinclarlas lo vent, produhian armoniosos sons, pus qu’eran fadas.

Allí, donchs, arrivá ella ben desconsolada, quan de dintre del canyar n’exí una de aquellas y li preguntá perque n’estava tan adolorida, y sapiguda la causa li diu:

—Vesten á la mar salada, si es al hivern, tan bon punt en lo cel las estrellas brillin, y si es al istiu tan bon punt despunti’l dia, quan fret y calor la terra atuexin, y ab aquest lliri dels nostres llachs, axís que’l ensenyis se’t obrirán las ayguas y se t’alsarán las rocas, y tu’t ficas mar endins, mar endins y á dessota d’ellas hi trobarás los hermosos corals que’m durás, fins y á tant que’t digui prou, anant ab compte de que no t’hi estessis pas mes de lo que t’encomano, perque sino’t sortiria lo rey dels peixos de las grossas escatas que ventantne ab sa cua faria caure damunt teu totas las rocas.

Y la noya se n’hi vá al ser de bella nit, que’l fret tot ho atuyia, ne mostra á la mar lo lliri, y las ayguas totas s’obran, y ella baixa al fons del mar á cullir del coral que necessitava.

Y set anys axís ho feu de nit al hivern, de dia al istiu, al cap dels quals un dia que cullia lo millor coral, aletejá lo peix de las llargas escatas, y ab una mica que s’entretingué pera no dexar aquell, caigueren las rocas, cullint dessota seu la ma de la donzella que per sempre mes ne restá sense.

Y la noya s’en aná á trobar las canyas, de las que n’eixí la hermosa fada, que consolantla li digué com ja tenia prou coral, y acompanyantla al cim d’una montanya n’hi fabricá ab ell un palau, qu’era tot maravella, ab sas vermellencas parets y sas pilastras de glas, que la donzella recullit havia en las fredas nits d’hivern, guarnidas d’or dels raigs de sol que al istiu l’havian cremada. Y era tan hermós y esplendent, que tothom, de mes de cent lleguas al voltant, ne parlava, y fins lo fill del rey volgué veurel no creyent en semblant maravella.

Y s’en hi aná y lo vejé tot que s’hi encantava, y li agradá, sino es la pastora á qui ni tan sols va mirarse. Per aixó al vespre, aquesta aná á trobar á la fada y li contá com lo Prímcep havia anat á veure lo seu palau, mes que á n’ella ni solsament l’havia atalayada.

Y la fada pujant dalt d’una espadada roca, agafá un duch que dins son cau niava, y lo doná á la noya dientli:

—Vesten á la mar salada, tira aquesta trema de fina sarga, dintre la que hi ficarás la carn d’aquesta au feta á trosos ben petits; á son olor vindrán una munió de peixos ab una perla á la boca, que deixarán anar per lo bossí de carn, y tú recull totas las perlas.

La noya ho feu, y als pochs dias no’s parlava d’altra cosa que de las motlluras, capitells y cornisas de perlas de que estava guarnit lo palau de corals. De qui sap ahont ne vingueren per véurel Prímceps y Reys á professó feta, qu’era cosa may vista la riquesa que duyan.

Y un dels Reys s’enamorá de la donzella y la demaná per esposa, mes eixa que tan havia trevallat pera conquerir lo amor del Prímcep, al qui aymava encara mes que may, refusá la corona de Reyna; de lo que fou tothom esmirat que mes no podia.

Y tots los que al palau anavan, coneixer volgueren á la que havia rebujat tan gran fortuna, y un dels tants fou lo Prímcep.

Y á la nit la donzella contá á sa protectora, com aquell l’havia volguda coneixer, mes sens fer per axó cap cas d’ella. Y pujant la fada dalt d’una roca mes espadada encara que l’altra, ahont tot un vol d’áligas hi reposavan:

—Aneu —digué—, empreneu lo vol en vers la mar salada y porteumen dels tresors mes grans qu’en ella’s crian.

Y las áligas, son vol magestuós aixecant fins als nuvols y fendent l’espay, no pararen fins á trobar á las grossas montanyas d’escuma que ben endins de la mar ne forman las onadas y en las que habitava la nissaga dels peixos de lluenta escata. Al arrivar allí las áligas brunsentas s’hi llansaren com á fletxas y del mitj de la brumera ne sortiren al poch temps portant cadascuna d’ella en son bech un dels peixos, que estriparen ab sas urpas trayentloshi un diamant del mitj del cor, lo quin anaren á tirar en la falda de la donzella qu’en la platja las esperava.

Al endemá tothom parlava d’una grossa y brillant estrella que dalt del cim del palau hi havia tota feta de diamants, ab un carboncle al mitj, tret del cap d’una serpent que un dels llachs de las fadas habitava, qual estrella per tots quatre costats que la miressen, sempre’s veya, de tan brillant que n’era.

Y cada volta eran mes grans las comitivas que á veurel anavan, mes la donzella cap cas ne feya, axís com tampoch de sas moltas lloansas ni dels molts pretendents que la volian.

Un dia hi aná lo Prímcep, y trobant lo palau desert s’en baixá al jardí que plé estava de hermosíssimas y estranyas flors, y tan s’hi extasiá que se li feu tart sense adonarsen y volguent sortir ovirá una porta en la paret de crestall, enramada d’euras que’l jardí environava, per la que’s ficá, trobantse de sobte dins d’un bosch de altas y gemadas alsinas, tot sembrat de miosotis y bellas flors boscatanas, las quals enllasadas son nom formavan, y al cap de vall del que hi havia una cascata de topacis y esmeragdas y grossas petxinas de mare-perla que la una dessota l’altra, recullian l’aygua de nou olors que á doll ne brollava.

Y’l Prímcep n’era tot atmirat fins que’n mitj de l’aygua hi vegé enmirallada la donzella, que hermosa li semblá, sino que li faltava una má que las rocas li havian llevada.

Y ell que diu:

—Si ab una ma sola ha fet totas aquestas maravellas, qué no hauria fet si las hagués tingut totas duas?

Y tan bon punt diu axó, ressoná tot lo palau y del mitj de las ayguas n’eixí la donzella, de la qui’n fou molt prendat lo Prímcep y li’n demaná lo seu amor que molt la volia, y ella li doná ben contenta com que casi plorava d’alegria. Y exiren las fadas que la ompliren de flors y de joyas y li donaren una petxina plena d’aygua, ahont hi ficá son mutilat bras, y tan bon punt ho feu, n’exí del fons una blanca y bella má que set anys havia colgada, y ara tornava á lo seu puesto pera fer ben ditxosa á la pastora que ab lo seu espós y Prímcep, fou felís per tota la sua vida.