La dona blanca

Mormolava dolsament la cristallina aygua de la fresca font, los aucells saltant de branca en branca modulavan tendres cants y las auras del bosch vaga y suaument las verdas ramas movian ab lleugera ramor, y ell, sentat demunt de una pedra, sota l’eura que feya de cobricel á la roca de la que á doll brollava la clara aygua, li deya á ella que mes enllanet filava.

—May no’m darás esperansa?

Y ella responia:

—May.

—Creus que un altre mes que jo t’estimaria?

—No.

—Y, donchs, perque’m rebujas?

—No ho se.

—Ets tan hermosa, que crech que al mirar ton bellíssim rostre entre aqueixas claras ayguas, has comprés que n’eras malguanyada per estar entre eixas serras y pertanyer á rústichs montanyesos com nosaltres, y tu t’has dit: «jo seré mes, perque fins mereixo esser primpcesa, y un dia vindrá algun cavaller y tu serás sa aymía», y jo, pobre pastor d’aqueixas valls, te ploraré tota ma vida.

—Pastor, jo no seré may ta esposa ni la de cap cavaller, ni de ningú, mas bodas no’s farán mentres jo visca, mon espós m’espera allá en lo cel.

—A ningú no has estimat?

—Si jo hagués cregut en l’amor de la terra, mon aymador hagueras sigut tú.

—Oh gracias, Déu meu, felís seré jo, m’aymía, si tu restas sempre aixís.

—T’ho juro.

Y’l pastor aná lluny, á ben llunyanas terras, y al cap de poch temps d’esser ell fora, arrivá lo senyor d’aquell poble, y vejé á la donzella y s’en enamorá y la demaná als seus pares; mes ella digué que no volia enmaridarse.

Y lo senyor qu’era superviós y ple de imperi amenassá á sos pares de traúrerlos de allí, no permetentlos que s’enduguessen ni un grapat de vianda ni un fil de roba, es á dir, deixantlos á la miseria; y sos pares la obligaren á dir sí, y vingué’l dia de las esposallas, y las campanas brandavan, y tot de joyas y flors ho engalanavan, y’s repartian pans als pobres y’s convidá á molta gent y’ls patges anavan y venian, y tot eran balls y festas: mes la donzella plorava.

Y en aixó arrivá’l pastor, y preguntá que’s lo que alló era, y quan li digueren agafá son bastó y ab son remat pujá al mes alt turó ahont no pogués sentir res de la festa; mes al ser á la nit vegé grans lluminarias y ell s’entristí, y agafant unas quantas estacas las plantá en duas fileras y una altre tercera al cap de vall, formant un clos, y lo cubrí per demunt de branca y fullaraca y se hi ficá adins pera no veure las lluminarias, y tot d’un plegat torná á sentir brandar las campanas, y mes s’entristí, perque ab sos sons ni en aquell lloch tenia repós.

Y, sentat de cara la obertura que havia deixat en sa cabana, esguardava son remat que tranquilament á la mística claror de la lluna pastorava, quan de prompte una sombra’s dibuixá en sa llum pura, y una dona vestida de blanch atravessá ab lleugera planta per entre las ovellas: ell no la pogué veurer bé, mes s’aixecá promptament y sortí defora pera ovirarla: ja no hi era.

Y passá lo ensendemá y vingué’l vespre, y lo pastor havia engrandit son reclós pera ficarhi son remat perque pór tenia que no habités per allí alguna bruixa y no’ls fes mal, y quan fou nit li feu ficar y feu la senyal de la creu demunt del portal, y prop d’ell se sentá tenint derrera y separat d’ell á son remat, y tot d’un cop sentí brandar las campanas y ell s’entristí, y al mateix instant aparegué la dona blanca, y passá tan prop de sa cabana que lo mitj esglayá, tement bén bé que anava per sas ovellas, mes tampoch la pogué veure de cara.

Y lo ensendemá ell que feu una porta, y la signá ab una creu de fusta al seu demunt, y al ser al vespre la tancá, tenint ja son remat dintre, y sentat que fou sentí tot seguit lo nanch nanch de las campanas, y ell que plorá pensant ab sa aymada, mes al mateix instant aparegué la dona blanca y sens tocar pera res á la porta s’en entrá dins. Lo pastor s’aixecá tot esglayat y’s trobá qu’era sa pastora, mes al mateix instant li desaparegué.

Y lo ensendemá ell que baixá á la vall, y vejé grans comitivas de gent que anavan y venian ab tristos semblants y molts anavan endolats y las campanas tocavan á morts, no pas á festa com ell s’havia pensat, y li digueren com la hermosa jovensela acabava de ser soterrada ab son blanch vestit de núvia y ab las joyas que s’havia posat pera anar á desposarse; sapigué així mateix com tot just ella hagué dit sí, n’havia caygut en basca, y com la havian tinguda tres dias avans de soterrarla perque tenian pór que no fos morta encara.

Y al ser al vespre lo pastor se tancá dins una cambra de una de las pagesías de la vall que tenia una estreta y enreixada finestra molt alta, y sentat demunt d’un jas de palla, pensava: avuy si que no vindrá á visitarme, perque no voldrá entrar dintre una casa, y, recordant á sa aymada, sanglotava, y aparegué llavors la lluna, y per entre los espessos barrots de ferro de la finestra entraren sos raigs, y anaren espessintse com si hagués nevada polsaguera y entre mitj d’aquella boyra, de ella mateixa, ’n sortí la dona blanca: lo pastor llavoras s’agenollá, y li digué:

—Que vol de mí que aixís te’m apareixes.

Y la implacable sombra ab dolsa y mística veu respongué:

—Quan jo era assí en la terra vaig estimarte, mes ton amor vaig sacrificar á Déu y Déu acceptá mon sacrifici y’m lliurá de las mans del malvat que mon sagrament no respectava, y pagant ab usura son amor á ell, m’ha permés venir á buscarte, pera que si separats haviam estat en la terra poguem junts gosar de sa bellesa infinita allá en lo cel, amantnos ab aquell amor cast y pur que dura sempre, sens tenir cap mena d’afany ni de tristesa; vina, donchs, vina á gosar de la gloria eterna.

Lo pastor se passá la má pels ulls, y mirá per tots costats; estava sol, solsament un raig de la platejada lluna entrava per la finestra aclarint un xich sa cambra: será un somni vá pensar, mes se sentí sens forsas per sostindres agenollat com s’havia estat fins allavoras, se sentí pesat y frebrós, se sentí defallit, y recolzá sa testa demunt la palla: poch á poch aná perdent l’esma de tot lo que hi havia al seu voltant; las remors de fora s’anaren fent mes confosas y tancá’l ulls.

Lo ensendemá’l trobaren mort, y en sa cara somrisenta s’hi retratava la celestial ditxa.