Elisabeth de Mur

I

La veu de Pere lo hermitá havia ressonat per tots los confins d’Occident, y de totas parts estóls d’aguerrits soldats cristians respongueren á son crit de: «Déu ho vol», embrassant lo escut y la llansa y formant formidables esquadrons s’havian dirigit á Palestina pera recobrar lo sepulcre del Salvador. Los Espanyols, sobre tot los Catalans, no foren los últims de péndre part en la Santa Guerra ab tot y las lluytas que tenian de sostenir ab los Sarrahins. Gotart de Rosselló, Guillèm d’Urgell, y mólts altres nobles cavallers havian acudit ab sos vassalls á engrossar las hosts de Gofré de Bouillon.

Mòlts d’ells havian ja tornat á sas llars després de las primeras batallas, y preparábanse, ells y d’altres, á tornarhi després de haver abrassat á sas familias. Un d’aquells era Berenguer de Mur, net de Bernat Senyor de Mur y fill de son primogénit Robert.

Damunt la enlayrada montanya que domina la antigua Ilerda, hi blanquejava una casa de moderna y gens notable arquitectura: en ella’s trobava lo jóve Berenguer acompanyat d’alguns de sos companys d’armas, que desitjosos de veure á sos parents havian tornat á sa terra ab lo pretest de assistír á las esposallas de son jóve amich que devian verificarse, segons de temps estava projectat, lo dia en que lo valent soldat de la Creu cumpliria vintitrés anys.

Mólt estrany sémbla que per aixó lo jove Mur vingués espressament de Palestina, més, lo sagrament de que aixís seria, que féu son pare, li obligá.

No dirém que Berenguer estés poch ni molt enamorat de sa cosina Elisabeth de Mur, pus casi’s pot dir que no la havia vista; Bernat, Senyor de Mur, de Guardia, Puig-cercós, y de totas las riberas de la Noguera Palleresa, havia tingut tres fills; Blanca, la més petita, que fou després senyora de Pedra-tallada, Archibald, y Robert son primogénit; mes havent aquest desaparegut de son casal á dotze anys, Bernat, al morir, cridá á sos dos fills, y posant las mans damunt lo cap d’Archibald lo anomená hereu de son linatje, y en cás de morir sens’ successió directa, que passéssen sos bens á lo fill segon de sa filla Blanca y del Senyor de Pedra-tallada.

Encara Archibald, y sa muller Catarina, germana qu’era del marit de Na Blanca, ploravan la mort de son pare y sogre respectiu, quan una tarde’s presentá á la porta del Castell un guerrer acompanyat d’un nin d’uns vuit anys: Archibald lo rebé en la sala principal de son casal; al véurel entrar, una emoció profunda s’ampará del Castellá de Mur y tirantli los brassos al coll li doná lo nom de germá, a pesar del temps transcorregut y de lo mólt cambiat que devia estar per la vida fatigosa y desigual que feya tants anys portava, lo noble cor d’Archibald lo havia reconegut. Robert, per sa part, se sentí conmogut al tornar á ovirar de nou los llochs hont havia passat sa infantesa, y al mirar lo buyt sitial en que’s solia asséurer lo séu pare, una llágrima lliscá per lo enmorenit rostre del aventurer.

—Mon germá —li digué Archibald—; nostre pare me féu son heréu pensant que tu eras mort, tu has tornat al casal de tos majors, y tu ets lo llegítim possessor d’aquest Castell.

—No, jo no ho só, ni puch serho —respongué Robert—; nostre pare no féu de mi la més petita menció, jo per altre part no he nascut per estarme ficat aquí dins, necessito espay y moviment, necessito oure la remor de las batallas, los crits de guerra dels combatents, y fins los jemechs dels moribunts se’m han fet familiars y necessaris; jo dech tornármen, só lluytat tot aquest temps á las órdres de Robert de Normandía, de conquesta en conquesta hem avansat fins á lo cor d’Italia, l’Orient no s’hauria lliurat de cáure en poder de tan ardit Cavaller, sino hagués sigut lo ausili que li demaná Gregori VII contra Enrich IV: mes ¿qué hi fá si allí també’ns cobrirem de gloria? Ara’s tracta d’alsar una crehuada contra el Turch, y, no seré jo valgam Déu qui trenqui la voluntat del meu pare quedantme pera heretar, y deixi de pendrer part en consemblant empresa.

Archibald havia escoltat á son germá y al sentirlo s’havia convensut que era en vá lo volerlo dissuadir de la seva idea; mes á son cor noble y generós, li repugnava quedarse ab los bens de sos antepassats vivint lo llegítim hereu: sos ulls per fí’s fixaren en lo noy que per la má duya Robert; era una criatura robusta y cepada, no tenia mes que vuyt anys y sa fesomia y sas miradas espressavan la ardidesa y la intel·ligencia, son rostre moreno, sos negres, espessos y caragolats cabells, y sos ulls foscos y brillants demostravan bé que pertanyía á alguna de aqueixas rassas nómadas de que estavan poblats los paysos aquells d’ahont venia lo seu germá.

—¿Es fill teu? —preguntá lo germá petit al gran.

—Sí —respongué aquest.

Y sense qu’Archibald li fes cap mes pregunta, ab tot y que endeviná l’orígen de aquella criatura, agafant per la má á Robert lo feu entrar en una cambra que allí prop hi havia; Caterina, esposa del Senyor de Mur, estava sentada al peu d’una gótica finestra tenint á sa filla petiteta de tres anys que dormia entre sos brassos: Archibald, despres de haberla presentada á son germá, digué dirigintse á ell y mostrantli á sa petiteta filla.

—Robert, jo no dormiria en pau ni dins ma tomba si tu, llegítim hereu de nostra nissaga anavas errant pel mon ab lo teu fill, mentres que ma filla fos senyora de nostre antich casal; no vull tampoch desobeir la voluntat del nostre pare; ¿ne vols donchs que ton fill quan la edat tinga esposi á sa cosina?

Robert abrassá á son germá, y agafant ab una má á son fill, lo acostá fins al peu de la adormida Elisabeth, y aixecant l’altre má en vers lo cel.

—Devant de Deu —digué—, y per la memoria de nostres antepassats, jo’t faig sagrament que d’aquí á quinz’anys, dia per dia en que mon fill cumpleixi los vintitres esposará á ta filla aquí mateix en la mateixa capella ahont dormen nostres majors.

Y Berenguer com si hagués entés lo que acabava de passar, estrenyé la má ab que son pare lo tenia agafat y alsantse de puntetas tant com pogué, clavá sos ulls en lo descolorit rostre de sa cosina; eixa, fos que sentís lo respir de son cosí demunt son rostre, fos que la veu forta de Robert al fer son sagrament l’hagués despertada, obrí los ulls, y al trobarse ab la mirada de Berenguer, y al veurer aquell rostre moreno tant prop del seu, llansá un crit y amagá sa róssa y rullada testa en los brassos de sa mare, plena d’esglay.

Alguns mesos despres Archibald, que sempre havia tingut una salut malaltissa, baixá á la tomba deixant aquesta trista herencia á sa filla.

Robert y son fill s’en havian entornat á continuar sa vida aventurera; seguint sempre á lo Duch de Normandia, foren de los que mes contribuhiren á sa fama y á engrandir lo territori dels Normands.

En una d’aquestas batallas fou ahont trobá la mort lo primogénit dels Mur; son darrer mot, fou recomenar á son fill que cumplís lo sagrament fet á son germá. Heus aquí donchs lo per qué Berenguer havia deixat lo exércit dels Crehuats, ahont lluytava desde la mort del seu pare, que fou quan se comensá la guerra Santa: anava á cumplir vintitres anys y fins á esperar aquell dia, s’exercitava en la cassa, habitava la casa que son pare havia fet construir dalt lo mont que domina Ilerda, quan torná del Nort pera abrassar á son germá.

Com deyam donchs, un dia cap al tart estava Berenguer en companyía de sos amichs en lo menjadó de la casa que feu construir Robert; semblava que aqueix hagués escollit aquell altíssim lloch pera fer son niu, com ell li deya, pera estar ben lluny de tothom, ó pera semblarse mes á las águilas, que fan lo niu en lo alt.

—Estás á las vigilias de desposarte, y de tot nos parlas menos de ta desposada —digué un dels amichs de Berenguer.

—Malament vos ne puch parlar quan res de ella no sé y fins estich pera dirvos que no crech que la conegui solsament —respongué Berenguer.

—Y qué? —preguntá l’altre—, ¿no la has vista may?, ¿no sabs si es bella?

—¿Y aixó que hi fá? —torná á dir lo de Mur—, jo no necessitava véurerla á ella, he anat á sos dominis pera veure si m’agradavan, y aixís ha estat, hi so tornat y m’han agradat mes encara, y francament vos dich, aixó de ser senyor de pobles y tenir vassalls, no m’ha desplagut, y he trobat que bé ho puch serho, sens per aixó deixar de ser soldat de las creuhadas y poguer seguir ma vida de aventuras; en quant á la hermosura de ma promesa, he sentit á dir que’n es molt lluny de ser maravellosa, y la trompeta de la fama ha callat pera no publicarla; mes per lo que ja vos he dit y pera cumplir lo sagrament del meu pare, disposat estich á esposarla. Tres jorns faltan pera cumplirse lo temps ficsat, per eix motiu vos he pregat de juntarvos avuy aquí pera demanarvos vullau acompanyarme en aquell jorn; amichs méus, d’açí á tres dias, á Mur.

—¡A Mur, á Mur! —respongueren tots alsant los beires plens de licor vermell com la flor de la magrana—. ¡Y á la salut de la Castellana!… y’ls ressons de la montanya: ¡A Mur!… —mormoláren debilitantse poch á poch y perdentse per complert en lo riu que besant los murs de Ilerda, reflectia en sas claras y trasparents aiguas las pocas llums que encara encesas estavan en las casas de mes aprop.

II

Lo Castell de Mur, eixa antigua fortalesa nissaga de tants héroes s’alsava altiva y majestuosa en lo enlayrat cim de son aspre mont, dominant los pobles de que ella n’era senyora y abarcant d’una sola ullada tota la conca de Tremp, y la Noguera Pallaresa. Lo riu, regant la plana que á son vol s’estenia, hermosejava las pradas que, plenas de vida y verdor, se destacavan de las platejadas aiguas, com camps de bellíssimas esmeragdas; altíssims turons de feréstega y ombrívola foscura, atravessats per barranchs fondos, xaragalls y pedregosos torrents jeyan també á sos peus com á vensuts jegants, y semblava li prestessen vassallatje.

En un d’aquestos turons, y en un fons ahont creixian grossíssimas y may espurgadas alsinas, y entre mitj de espéssa brolla que no deixava quasi pas, rajava una font de claras aiguas que’s perdian en la fondalada d’un torrent; allí prop d’aquella font, cuberta d’euras y xuclamels, hi havia una donzella sentada ja feya estona, semblava que esperés algú, puig cada volta que’l vent feya moure las fullas dels arbres instintivament posavas la má al cor, contenia un suspir y brillavan sos ulls d’esperansa. Lo sol feu son curs acostumat, y al amagarse derrera una alta serra, la desconhortada donzella mormolá.

—¡Avuy tampoch vindrá!

Mes á lo mateix instant se sentí trepitj demunt las fullas secas, y separantse las verdissas y falgueras del costat de la font, aparegué entre ellas un gentil cavaller: la donçella llansá un crit de joya, y sas mans s’estengueren envers ell que las hi agafá ab amor dihentli:

—¿Ma vida?

—¡Mon amor!

—¿Ploras? —torná á dir ell.

—¡Sí; mes ja mon plor es de joya!

—¿Y cóm t’estavas aquí, tan tart?

—T’esperava.

—¿Sabías qué avuy vindria?

Ell feu un moviment de llavis com pera ferli un’altra pregunta, mes ella, sens’ darli lloch á ferla, digué ab commosa y baixa veu:

—¡Lo cor!

Ell torná á alsar los ulls vers ella, y ella seguí:

—Tota la tarde que t’esperava… ¡he plorat mes! ¡Tants dias sense veuret! ¡Sí sapiguesses quant he sofert avuy! Dematí… de bon matí… han ressonat per valls y serras las campanas, anunciant las bodas de la hereva de Mur; totas las fillas de Guardia y de Puig-cercós, han vestit sas robas mes hermosas; han fet poms de hemosíssimas flors, y han guarnit cistellas ab las millors fruytas, pera regalar á la jove Castellana; hi ha hagut balls y festas; y en mitj d’ellas, tothom hi reya é hi gosava, y jo’m so tancat en ma cambra, plora que plora; ¡oh! ¡jo no haguera pogut anar al Castell!… ¡no haguera pogut anar á aqueixa festa!

—¿Y per qué no?

—¡Oh!, tu no saps com tots aquests sorolls, com tota aquesta alegría m’entristeix; tú no pots imaginar la pena que’m causa. Lo pastor de Coll-morte, vull dir, lo pare, despres mitj dia se’n ha anat ab son remat y’l rabadá; llavoras jo so pogut sortir de ma cambra, ahont m’ofegava, y he pogut venir, sense ser vista de ningú á respirar l’aire pur d’aqueixas ombrívolas solituts. «¿Vindrá?», jo’m preguntava; y’l cor, ó’l desitj, me deya: «Sí». Mes lo temps passava y tú no venias. Llavoras me so arrencat la encésa rosa que pera tú duya en mos cabells; y so anat preguntant á cada una de sas fullas: «¿Vindrá?… ¿no vindrá?», y la rosa m’ha dit: «No»; mes jo no la he creguda, perque’l cor ó’l desitj me deya: «Sí». Llavors ho só preguntat á la flor dels xucla-mels, y m’ha dit sempre: «No»; ¿mes aixó qué hi fá, si tu ets aquí?

La font anava mormolant pausadament com acompanyant las paraulas de la donzella, y los aucells deixavan oure sos últims y apagats cants com donant trista comiada al morint dia; y’l cavaller, fixos sos ulls en los ulls de la donzella, escoltava sos apassionats mots, maravellat de sentirlos, puig devia ferli estrany oure semblant llenguatje á una filla de aquellas isardas selvas: un moment estigué sens’ dir res; per fí, mes com fentse la pregunta á sí mateix, digué moll baix:

—¿Y no has anat al Castell, ma dolsa aymia?

—¡Ah!, no, la alegría qu’allí’s respira, m’hauria fet mal; m’hauria dat gran pena: Elisabeth, plena de joyas, de galanteig y d’amor, m’hauria semblat que escarnia la meva dolor; ella diu qu’esposa á un noble cavaller que ha acomés altas empresas; valent, jóve, ardit, y hermós; ¡y jo que t’amo cent vegadas mes que Elisabeth á son promés —seguí ab exaltat tó la donzella omplíntseli’ls ulls de llágrimas—, jamay, jamay seré la teva esposa!

—¿Y per qué no?

—¿Per qué no? Perque jamay s’ha sentit á dir qu’una serva esposés al Senyor.

Lo cavaller feu un moviment de temerosa sorpresa, y digué:

—¿Y no pot ser que sia així alguna vegada?

—Pocas vegadas te só vist —respongué ella aixugantse las llágrimas—; no sé qui ets, ni ahont vas, ni d’ahont devallas; mes sias qui sias, y vingas d’allá ahont vingas, si tens pares, no consentirán en que jo sia ta desposada, y tú mateix tampoch ho desitjarás may.

—¡Ma dolsa aymia!… ¿y si jo no fos lo que tú’t pensas? ¿y si jo no fos mes que un aventurer, que tots los honors que tingués me’ls hagués guanyat ab la punta de ma llansa?… ¿y si jo no tingués pares, ni casa tan sols ahont aixaplugarme?

—¡Oh!… si fos així… ¡que felissa seria!

En aquell mateix instant s’oigué lo só d’una gralla, y tot seguit la veu d’un pastor que comensá á cantar. La donçella s’estremí, y arrencá á correr mes lleugera que una cerva, mormolant:

—¡Déu meu!… ¡Lo rabadá!

Prompte las espessas verdissas la cobriren á las miradas del cavaller, que la seguia ab la vista, mentre lo rabadá cantava ab aquell tó dols, melancólich y monótono, al mateix temps que plé de vigor, y ab aquella particularitat que tenen los cants de nostra terra, qu’ab una mateixa tonada espressan tan diferents sentiments, segons son las paraulas que la acompanyan; aixís lo rabadá comensá sa cansó ab un tó de trista dolcesa, y lo acabá ab un de venjatiu y amenassador, que ressoná pel bosch com un cant de mort.

Deya aixís:

III

Lo sol havia eixit resplandent y hermós, com si s’alegrés de presidir la festa que’s celebrava, y cubria ab sos raigs d’or lo Castell: tot allí era vida y animació; los patjes anavant d’ací d’allá, fent los preparatius de la festa; los guaytas, en las murallas, feyan brillar las armas que portavan ab marcial continent, y los vassalls de Mur mostravan en sas caras la alegría; y es que feya temps que no havia ressonat per aquells encontorns un sol crit que despertés lo valor d’aquellas gents; es que lo malaltís Archibald no’ls havia portat may á cap batalla; es que després d’ell, havian vista cambiarse la espasa per lo fus, com se solia dir, y en aquells temps aguerrits, en aquella edat de ferro, era un enviliment estarse ab las mans creuhadas, ó fer vida pacífica, quan tantas lluytas hi havia pendents; quan tants llors hi havia per conquerir: aixís era, que al trovarse ab un capdill intrépit, aguerrit y valent, quals hassanyas havia pregonat la fama fins als mes remots confins, y trovantse que aquest héroe era fill de sos mateixos senyors, era cosa que’ls omplia de goig y de entussiasme.

Durant tot lo dia, arrivaren al Castell senyors y paladins, amichs dels Castellans y de Berenguer; mes era ja mes de mitj dia, y aqueix no havia encara comparegut. La viuda de Mur feu guardar en la taula lo sitial que pertanyía á lo senyor capdal de la familia, en qual lloch s’hi veya també la cisellada copa ab las armas de sos antepassats. Passá la tarde, y Berenguer no venia. Alguns de sos amichs comensaren á creure si hauria tingut alguna mala encontrada, y altres, recordant las paraulas que’ls havia dit parlant de sa cosina, ni estranyavan sa tardanería, ni estranyat haurian que no hi hagués anat. Na Caterina semblava esperarlo ab molta calma, y sense gens d’impaciencia: aixís com s’anava fent tart, anava donant novas órdres pera que tot estés preparat pera celebrar la ceremonia al vespre; si algun li hagués fet alguna observació, hauria respost tant solament:

—Ja vindrá.

Per ella, una paraula dada era una cosa tant sagrada, que ni concébre podia hi hagués algú que hagués pogut may pensar que’s podia trencar: aixís es, que quan son germá de Pedra-tallada, y sa cunyada Blanca, á qui aquell havia fet sentir la ambició, li proposáren de casar á Lluch, son fill segon, ab Elisabeth, sols respongué:

—Está promesa davant de Déu, y per la memoria dels seus avis, la paraula de son pare es sagrada.

Ab tot y lo molt qu’estimava á son germá y á son nebot, al qual féren anar allí sos pares pera veure si enamorant á la donzella de Mur, passava á sas mans la cobdiciada herencia, ab tot y los prechs que pera que hi consentís li feren, Caterina ni tant sols doná la mes mínima importancia á sas paraulas, com si entengués que li deyan pera riurer, y en quan á sa filla, ni que s’hagués ennamorat d’en Lluch, hauria cregut mes de’l seu pare; aixís es que esperava tranquila la arrivada de aquell al qui no havia vist desde’l dia en que va espantar á sa filla, dormida entre sos brassos. Eixa á la que mes directament tocava tot, estava recolsada en la gótiga finestra de la gran sala del Castell, vestida de blanch, y adornada sa testa ab filigranada corona guarnida de topacis y esmeragdas; semblava que ni s’adonès de tot lo que al seu entorn passava, blanca com un lliri al que la falta de sol ha fet pérdre la vivesa y galanura, tenia fita sa trista mirada en los últims raigs del sol ponent, que semblavan comiarsen ab recansa; ella veya desapareixer aquell raig de sol, com veya desapareixer l’últim dia de sa bella vida; ¿qué era lo que li esdevindria d’açí en avant?, ¿qui era aquell qu’anava á ser senyor absolut d’ella? Res no’n sabia; no tenia mes que una idea vaga y confosa d’uns ulls, y uns crespats cabells negres que, com un esperit del mal, se li havian aparegut un jorn al despertarse, y fou tan forta la impressió que li feu, que ho recordava sempre ab horror. ¡Y era aquest mateix, que tant la havia aterrorisada quan petita, ab qui ella devia juntarse per sempre mes! ¡Y era aquest mateix, que may mes desde llavoras s’havia deixat veure, ni res d’ell las havia fet á saber, ab qui tenia ella de passar tota la vida! Acostumada ja desde petita ab aquesta idea, s’hi havia conformat enterament, fins y á tant que las sevas ideas prengueren un altre giro. Elisabeth, com á filla única qu’era, y faltada de salut com lo seu pare, fou criada ab molt cuidado y delicadesa; no la deixavan sortir ni á la hora del sol, ni al cap vespre, ni menos los dias de boira ni matinadas; y aixís fou que pujá descolorida com tota planta que no ha rebut los raigs del sol, y trista com una flor de cementiri; sempre entre mitj d’aquellas negrencas parets, sentint tant sols las veus dels guaytas, quan davan lo crit de alerta en las murallas, y’ls ferestechs crits de la xuta qu’entre’ls marlets niuhava, ó de las carnívoras áus que de nit passavan arrán de la finestra, repetint son crit famolench, fentla estremeixer; no havia sentit may una alegría, ní una sola emoció havia vingut á torbar aquella vida trista y solitaria. Sa mare, cuidant de tot lo que feya referencia á los bens de son casal, y pregant horas enteras prop la tomba de son marit, sota las vellas voltas de la gótiga capella, la veya molt poch, y encara llavoras era ab aquell rostre sério y trist, qu’havia conservat desde la mort d’Archibald.

Un dia en que Elisabeth havia sortit sola, montada en son dócil corcer, contemplant la salvatje hermosura de aquells cims y fondaladas, y la fecunda vegetació d’aquella fértil naturalesa, se li passá lo temps sens’adonarsen, y comensava ja á enfosquirse, quan s’en atalayá; presurosa girá’l corcer pera tornar al Castell, que ja devian haver sortit ansiosos á buscarla. Al moment en que’l cavall anava á girar, al fregar ab unas grossas matas, sortí d’entre ellas, corrent, un pastor, segons semblava per las pells de que anava cubert per damunt de la cintura, y atrevessant per entre mitj d’unas alsinas, desaparegué per la espadada cresta, al cim de la que blanquejava la casa anomenada Coll-morte, mentres que de prop lo lloch per ahont acabava de passar, fugia també una donzella tota temerosa: lo cavall s’espantá y’s llensá á córrer ab tota forsa; Elisabeth, desprevinhuda com estava y sorpresa ab la aparició de abduas personas, deixá escapar la brida de sas mans, y lo corcer, sense res que’l subjectés, corria desalat per entre la espessedat dels brolls y verdissas, que al fregarlo lo acabavan d’abolotar. La hereva de Mur tancá’ls ulls al véurers en tant gran perill, lo cavall no mirava allá’hont anava, y ja la boca d’una ampla y fregosa fondalada s’obria á sos peus pera engolirlos, quan sobte, una má forta y coratjosa’l detingué d’una estrevada; ella obrí’ls ulls ab lo sacudiment: devant seu, un jove, ab lo trajo de cavaller, subjugava ab puny de ferro al cavall per lo fré, plé d’escuma. Tenia aquell una figura varonil y airosa; sos ulls negres brillavan com las estrellas á la nit; y son negre cabell, mes negre que’l de l’ala de’l córb, adornava lo rostre d’aquella testa agraciada: allí, al peu de la timba, altiu é indómit, detenint al corcer, semblava un d’aquells sérs sobrenaturals que’ns pintan com fills dels déus pagans. Elisabeth volgué parlar, volgué remerciarlo, mes ni un mot pogué sortir de sos trémols llavis.

Una nova vida s’obrí davant la verge de Mur; lo passat se desvaneixia devant sa vista, com se devaneix la boira matinera al ardent bés del primer raig del sol; una nova y desconeguda llum se li presentava.

Aquell vespre no pogué dormir.

¿Qué era lo que tenia? No podia darsen compte.

Obrí la finestra de sa cambra, y al alsar los ulls al cel, lo vejé plé d’estrellas, que ab inusitada claror lo il·luminavan: á cada parpilleig de las estrellas bategava ab forsa son cor, y una exclamació de joya pujava fins á sos llavis: si baixava sos ulls á la terra, tremolava de gaubansa al veurer la satisfacció de que gosan en aquest mon fins los sérs inanimats; cada remor de las brancas, cada moviment de las petitas plantas que al peu del Castell y pels boscos del voltant creixian, omplíala d’alegría; jamay havia endevinat tanta ditxa: jamay los crits de las áus de nit, li havian semblat tant bells; ans al contrari, moltas vegadas la havian espahordida.

¿Qué era, donchs, lo que per ella passava?

¿Qué era aquella cosa nova, y fins llavors jamay sentida, que la feya extremeixer de felicitat; felicitat que’s comunicava á tot quant veya y prop d’ella tenia?

Per fí Elisabeth s’endormí; mes al aclucárseli’ls ulls, se li obriren los llavis pera donar pas á un dols somrís: se li acabava de apareixer lo bosch, lo cavall desbocat, la timba… y al peu d’ella, valent com un Roldan, y fort com un Hércules, lo brau y gentil cavaller.

Desd’aquell jorn la hereva de Mur alsá son front pensívol, y sas miradas foren mes joyosas y brillants.

Al véurerla d’aquella manera, los servidors de la casa’s preguntavan que era lo que feya brillar aquell rostre fins allavoras trist y ple de melangía, fentlos esperar que, la alegría que pareixia pera sempre desterrada, tornés á fer estatje en lo antich casal; los guaytas semblava que ja no donavan son crit d’alerta ab tanta indolencia; las ennegridas parets semblavan perdre son aire feréstech, y los vells retratos de sos antepassats pareixian somriurer al passar davant d’ells la jove Castellana.

Desd’aquell dia ja no passá tantas horas tancada en son solitari Castell: sortia, mes sempre sola, no volia que ningú l’acompanyés, y tots los dias se preguntava:

—¿Ahont aniré?

Y tots los dias son cor li responia:

—Al peu de la timba.

Mes ella pensava: «No hi vajes, que si ell hi fos… ¿Qué diria de tú que allí tornesses?». Y dirigia la brida de son cavall per un altre camí; mes al cap de poca estona, fos que lo corcer no la obehís, fos qu’ella, distreta, lo guiés malament, lo cas es que sempre’s trovava que havia anat á parar al mateix lloch en que trovat havia al hermós jovensel.

Un dia qu’havia descavalcat, y sentada al peu d’un rech que d’una font naixia, estava entregada á sos pensaments, sentí lo só d’una gralla, que acompanyava lo cant d’un pastor.

Lo cant deya aixís: «Quan lo llop en la ramada se n’es entrat…».

—¡Pobre minyó! —pensá Elisabeht—; ja li haurá sucsehit aixó alguna volta, y anava á escoltar lo seguiment, quan, sobte, passá prop d’ella y fregant ab ella, mes tan precipitada que apenas la vejé, una hermosíssima donzella.

Al atravessar lo rech, las llargas y negres trenas de la fugitiva s’embolicaren en uns arsos; mes ella sense pietat per sos hermosos cabells, los desfeu d’una estrebada, la rosa carmesina que’ls adornava’s desfullá, y tres ó quatre de sas fullas anaren á parar en mitj las ayguas del rech: las fullas estigueren un instant quietas y balancejantse. Elisabeht las mirava distreta, la Englantina boscana que tenia entre sos dits li lliscá, anant á parar un xich mes avall que las fullas de la rosa; en lo mateix instant, eixas, mogudas per una nova vena d’aigua, baixaren rech avall, donant voltas vertiginosas y remolins: la Englantina seguia tranquila y quieta propet del marge, com si dolçament dormís; quan las agitadas fullas de la rosa ab ella toparen, la arrosegaren rech avall en mitj sas estrepitosas giravoltas: la donzella de Mur las aná seguint ab entristida vista mentres las pogué ovirar; llavoras alsá’ls ulls, y feu un moviment y un crit mitj ofegat de sorpresa.

Ell estava allí.

Duas ó tres vegadas mes lo torná á veurer avans de son maridatje; entre mitj d’aquest temps fou quan son cosí Lluch aná á Mur pera enamorarla, mes sense saberse donar rahó del perqué Elisabeth, no solsament no s’agradá d’ell, sino que li arrivá á inspirar repugnancia.

IV

Era ja ben vespre, Berenguer no havia arrivat encara; sos amichs ja desconfiavan veurel, Caterina seguia esperant ab la mateixa calma; la capella del Castell estava tota il·luminada; devant cada tomba de sos antepassats hi cremava una llántia; lo pati d’avans d’arrivá á la capella, lo de devant la gran portalada, la escala principal y la plassa ahont comensava, estavan plenas de patjes que, ab encesas teyas, esperavan la arrivada de son futor Senyor.

Elisabeth seguia en la mateixa posició; sa vista divagava per entre’ls árbres d’aquell bosch ahont li havia salvat la vida lo desconegut cavaller.

Tan absorta estava ab sos pensaments, que havia fins oblidat son maridatje: sobte, totas aquellas teyas que los patis il·luminavan moguérense d’una part á l’altre, llensant rojas y blavencas flamas que ho feyan apareixer tot fantástich y capritxós, y un moviment de general exitació se feu sentir per tot lo castell. Llavoras Elisabeth s’en adoná, y s’estremí.

La porta de la sala s’obrí, y un patje anunciá la arrivada de Berenguer; Caterina s’atansá fins á la porta, voltada de cavallers, pera rébrer á son nou fill.

—Benvingut sías al casal dels teus avis —li digué aixís qu’ell entrá, y agafantlo despres per la má, l’acompanyá prop la finestra ahont inmóvil y mitj desvanescuda seguia sa filla, fixos encara sos ulls en las foscas y ombrívolas selvas. Caterina li presentá á son desposat, y llavoras ella, tremolosa y descolorida, posá sa má pera sostindres demunt del peu que sostenia la columna de márbre que mitj partia la finestra, y girá’l cap pera esguardarlo mentres Berenguer agenollat li portava sa altre má á sos llavis. Sos ulls se toparen ab aquells mateixos ulls, y ab aquella mateixa mirada que la havia espantada quan petita, y un crit indescriptible de esglay, mes al mateix temps de joya y de sorpresa sortí de sos descolorits llavis, y sense forsa pera sostindre sa débil testa, la recolsá demunt la espatlla de sa mare.

Mitja hora després, pujavan á la gran sala, y en mitj las enhorabonas de sos amichs y vassalls.

Quinse dias passaren de felicitat y d’amor per lo Castell, Berenguer en tots ells se pot dir que no se separá un moment de sa jove y enamorada esposa; aquella bondat, aquella ignocencia, y aquella tendrésa de Elisabeth, lo tenian ditjós y embadalit, sos amichs fins sospitavan si deixantse portar de eixa vida casulana y vagarosa, s’oblidaria de sa paraula de tornar á Palestina tant bon punt s’hagués efectuat son casament; mes no fou aixís; lo jove capdill comprengué que passat algun temps se tornaria á recordar de sas antiguas costums, y fixá’l dia en que ab batallons de vassalls y servidors séus partiria per la Santa guerra.

Arrivá aqueix dia, ja may lo sol se havia presentat mes brillant á il·luminar lo estandart dels Mur que dalt la torre del homenatje desplegava al vent; ja may la estrella dels antichs Comtes s’havia vist mes resplandent y plena de vida, estols de cepats y valents montanyesos armats de picas y llansas omplian los patis y salas baixas de la fortalesa, innombrable munió de cavallers y senyors capdals, havian vingut á juntarse ab la host de Berenguer, crits de joya y de entussiasme sortian de tot arreu, no semblava sino qu’era á una festa ahont se preparavan á anar aquells aplechs de valents: lo toch de las trompetas, lo renill dels cavalls y la remor de las llansas que ensajavan á brandar, junt ab las veus de soldats y cavallers, donavan una vida y animació que de segur no havia tingut may la antigua casa comtal.

Vingué la hora de la marxa. Elisabeth mes blanca y descolorida que may, pareixia que ni’s podia sostindre dreta, la brilló de sa mirada que en aqueixos dias, que com un curt somni de ditxa per ella havian passat, era joyesa y resplandent, y’l carmí de que se havian cubert sos llavis fenla apareixer quasi bella, havia completament desaparescut: á la porta de la gran sala, allí mateix ahont quinse dias avans lo havia rebut sa tia, allí prenia comiat Berenguer de sa trista y desolada esposa: de segur, que sino per amor, á lo ménos per compassió li tenia de doldre deixar aquella angelical criatura que tot lo goig de sa vida, que tota la felicitat xifrava sols en lo amor d’ell. Molts havian sigut los creuhats que ab ell s’enduguéren sas familias, mes, ¡quants mals resultats no havia donat aixó! Berenguer ho havia reprobat sempre, semblantli cosa de homes afeminats y tontos ademés: sa esposa, encara qu’ell ho hagués volgut fer, no tenia salut pera soportar las mil incomoditats y privacions que eran inherents á semblant viatje.

Berenguer s’agenollá devant la viuda de Mur, y eixa posant sas mans demunt son cap:

—Que Déu te benehesca y’t guie, hereu del honor dels Murs —li digué—, perque ta causa es justa y santa.

Llavoras se li atansá Elisabeth, y sens dir un sol mot enllassá sos brassos al coll del seu marit amagant son rostre plé de llágrimas entre las mallas de sa armadura: ell la apretá contra son cor. Elisabeth se tragué un objecte de son sí, y passanthi un cordó lo penjá al coll de Berenguer tot sanglotant; era una bosseta de seda ricament brodada per ella, dins la que hi havia un rull de sos rossos cabells: ell, conmós, apartá de son pit ab sas duas mans aquella delicada testa, la esguardá ab tristesa y amor y posá sos llavis demunt sa blanca front. Caterina passá son bras al entorn de la prima cinta de sa filla, y fent senyal á Berenguer de que s’en anés, digué á la primera:

—Ja may las llágrimas de la esposa deuhen desacoratjar ni ablandir lo cor del guerrer.

Quan Berenguer arrivá entre mitj dels armats esquadrons, un hurra general lo acullí; al veurel ab aquella positura noble y aguerrida, plé de juventut y bellesa ab lo valor retratat al seu demunt, un nou ardor sentiren corre per las venas los soldats de Mur veyentse ja conquerint llors y guanyant batallas baix la ensenya de sos antichs senyors, guiats per un de sos descendents, quals fets y hassanyas s’estenian per tot arreu; ja lo estandart del antich casal no tremolaria mes vagabond é indolent en las murallas de la fortalesa, sino que aniria á fer brillar lo escut de sos senyors en las mes remotas terras; ja ells no serian vassalls de débils y tímidas castellanas, sino d’un aguerrit cavaller que á la gloria’ls menava.

Tots los penons y estandarts saludaren al héroe al apareixer, tots los clarins guerrers deixaren anar sos sons y totas las brunyidas armas brillaren llensant raigs d’or il·luminadas pel sol, al moviment que féren pera saludarlo: Berenguer alsá en alt la preciada ensenya cridant:

—¡Mur, Mur!… ¡A Palestina!…

Y cent mil veus repetiren ab creixent entusiasme:

—¡Mur… Mur!… ¡A Palestina, á Palestina!

Y omplírense d’aqueix crit tots los ámbits de la terra, los monts se estremiren de goig; pareixian mourers’ y pendrer vida, com un gegant que’s desperta, y de tots sos pichs y fondaladas respongueren barrejantse cent ressons, formant una sola, mes estrepitosa y formidable veu, que repetia:

—¡Mur… Mur, y Palestina!…

Era al cap vespre d’aquell mateix dia, y prop la font del bosch estava, com de costum, la hermosa filla del pastor de Coll-morte; veyent que ja era tart, y desconfiant també aquell dia de veure á son amat, s’aixecá pera anarsen, quan las verdissas y falgueras se entreobrin y aparegué aquest.

—¡Lo temps vola —li digué precipitadament—, es menester que’m segueixis, ó no’m veurás may mes!…

Sorpresa la donzella, lo mirava sens acabar de entendrel:

Ell seguí:

—Si m’estimas, vina, perque yo m’en vaig molt lluny d’aqueixas terras… ¿ma vida, mon amor!… ¡si no vols venir, adéu pera sempre!

Contra lo que esperava’l cavaller, ella lo deturá pel brás, dihentli:

—No’m deixis; espérat.

—¿Vols venir ab mí? —torná á preguntar ell.

—Sí —respongué resolta la donzella—: sí; mes avans, es menester que’m juris fer lo que’t diré. Jo no só lo que á tú’t sembla; lo pastor de Coll-morte no es lo meu pare.

—¿Quí ets tú, donchs?

—Jo so filla d’un Comte palaciá; ma mare fou nascuda en la terra de Espanya en que lo sol brilla mes fort, y en que las flors tenen mes vius colors; no tenia feudos ni senyorias, ni era de sanch real, mes era hermosa y pura com la llum del dia, mon pare la esposá, mes son maridatje fou de molt pochs conegut. Vingué un dia, quan jo encara era molt petita, que mon pare caigué mortalment nafrat per las llansas del sarrahins; llavoras revelá son casament y ma naixensa.

»Era un cap vespre, ma mare m’adormia entre sos brassos, quan arrivá un missatjer á dirli que’l seguís si volia veure son espós per última vegada. Caminárem molt, anárem lluny, molt lluny, may hi arrivavam, ma mare comensá á entrar en sospita, mes… ¡ja era tart! Tancada dins de un Castell passí fins y á tant que d’anyoransa y de tristesa se morí ma mare: llavoras aquest home que passa per mon pare, y que no es altre que lo confident y vassall d’un de’ls parents de mon pare, que fou lo qui mes bona part arreplegá de sos bens, se’m endugué aquí, en aqueixas terras ahont no sé si só prop ni lluny de los llochs ahont vaig neixer. Al arrivá aquí, ’m doná un trajo de pastora que jo vaig rebujar, y feu creure á tothom que jo era filla seva, y’m prometé per esposa á son rabadá. No’t pots pensar may lo qu’he sofert; no qu’ell me fes cap mal tracte, ni m’obligués á fer treballs penosos; aquí, lo mateix que en lo Castell, tant á mi com á ma mare, nos tingué tota mena de cuidados y atencions; mes al véurem á las mans de aquesta gent, se subleva mon ergull, y’l despit de veurem de aquest modo, essent aixís que podria brillar prop l’esplendor del trono, me tenen folla y desesperada. May havia jo volgut presentarme devant las Castellanas de Mur, ni com á vassalla ni com á res, puig me creya ser mes que no pas ellas, feudatarias com son del senyorio de Ribagorça, que per dret me pertoca; mes un jorn vaig concebre la esperansa de que si’ls hi descubria ma sort, me traurian de las mans del pastor pera tornarme lo nom del meu pare; mes prompte vaig coneixer qu’era una vana esperansa; las damas de Mur son faltadas de coratje —digué desdenyosament— y dependeixen de mon enemich que’s titula Senyor de Ribagorça y de Pallars, títols que á mí’m pertanyen; ademés, lo pastor m’havia dit: “No intentis jamay sustreuret á ta sort, puig tinch ordre de matarte al primer cop qu’ho fassas”.

»“Un dia tú aquí arrivares; y jo’t vaig veure; en ton rostre llegí’l valor y la energia, y creguí que Déu m’enviava un salvador, y vaig amarte ab tot lo foch, ab qu’es capás de amar un cor humá: ara tú’m dius: ‘M’en vaig’, y jo’t respoch: ‘Y jo’t segueixo’; júram; donchs, per ta fé de cavaller, per ton honor y ta vida, que’m farás tornar lo nom y los bens de mon pare, y que respectarás com á teva la honra mia; y jo’t prometo llavoras ser la teva esposa, y ferte senyor de feudos y vassalls”.

»Lo cavaller, parat é indecís, no deya res, y’s coneixia que una gran lluyta, ó un gran dupte batallava en son interior.

»Al veurel ella aixís, y coneixent sa indecisió, digué, amb to despreciatu: “¡No tens coratje!, donchs ves; creya que’l valor nihava en ton pit; me só enganyada; ves”. Ell alsá lo cap ab ergull: “Jamay m’ha mancat lo valor, y empresas mes grans so escomesas; jo cridaré á tots los parents un á un, ó tots plegats si ells ho volen, y ab la punta de ma llansa’ls faré tornarte’l nom de tos antepassats; anem, aquí fora aquest clós nos espera mon cavall”. “Aném”, repetí ella, llensantse fora d’allí.

»Fermat á una alsina hi havia lo briós corçer; la donzella aná pera montarlo, mes tot plegat llensá un crit dolorós y vacil·lá: un satjeta tirada per una ben dreta má, se li havia clavat al mitj del cor; son amant se girá per tots costats; desesperat y foll, desenvainá sa espasa, mes á ningú vejé, llavoras s’atansá á ella que bregava ab lo estertor de la agonía y li arrencá la cruel satjeta; la pobre moribunda ab son desfici trencá un cordonet de seda que voltava’l coll del cavaller, quedant en sas mans una bossa primorosament brodada, qu’ell sostenia.

»Aquest fou son últim moviment.

»Havia mort.

V

Tres anys feya que las hosts de Mur havian anat á ensalsar ab sas hassanyas lo nom dels seus senyors á Palestina, y lo Castell, passat lo moment de la marxa de las tropas, havia tornat á quedar trist y melancólich com avans; Elisabeth, mes trista encara, defallia poch á poch com la flor á qui li falta alens y llum; havia guarnit sa cambra en lo mirador que donava á Orient, pera respirar l’aire que de allí venia, ó pera escoltar si entre’l remor de las auras podia percébre algun mot llensat per aquell á qui tant ella volia: passejavas per tots aquells sitis ahont l’havia trovat, ó anat ab ell, y’ls ensenyava á sa mare:

—Allí —li deya á voltas—, allí, al peu d’aquell singler, lo vaig veure per primera vegada; aquí, en aqueixa finestra, se’m atansá, lo jorn en que coneguí en mon espós, á mon intrépit salvador.

Sa mare la veya ab pena, sempre en aquest estat d’exaltació, puig parlessen de lo que volguessen, sempre acabava pera parlar d’ell; poch á poch li anaren faltant las forsas; sortia poch, y encara solsament per las murallas; despres no sortia gens.

Si alguna que altra volta venia algun pelegrí á demanar almoyna ó aculliment, llavoras, per un instant s’animava son rostre, y li feya preguntar tot desseguída si venia de Palestina; si era aixís, no’s cansava de ferli preguntas.

Un vespre en que sentadas las duas damas de Mur en una de las cambras del Castell, filant Na Caterina y brodant sa filla una rica banda pera quan tornés lo seu marit; sentiren trucar á la porta, y al cap d’una mica entrá un patje á dirloshi que hi havia un juglar que demanava aculliment. Caterina li digué que no volia, ni podia haver cants ni cap mena de festa, per petita que fos, en lo Castell essent á la guerra son senyor; que li donessen algun diner, y que anés á cercar aculliment en la mes propeta casa. Mes lo patje torná á entrar dihent que plovia molt y era la nit molt fosca, y aixís es que li era quasi impossible al juglar cercar estatje en altre part, y al mateix temps, qu’havia sentit com deya al centinella, que venia de la terra Santa. Elisabeth alsá sos ulls suplicants envers sa mare; y eixa maná que lo fessen entrar.

—¿Que tens pera dirme d’aquellas terras? ¿Has vist á n’ell? —preguntá la esposa de Berenguer.

—Una ben trista nova —respongué’l juglar.

Y sens dir res mes, despenjá sa lira y comensá eix cant:

Elisabeth habia seguit anhelosa totas las paraulas del trovador, y quan eix hagué acabat li digué ab desconsolada veu:

—¡Digasme qui es aqueíx, per pietat!

Lo juglar, per única resposta, tragué de son si una bosseta de seda brodada d’or, y la tirá á la falda de la trista hereva de Mur; eixa no digué un sol mot, mes la cambra ressoná ab lo cop que ella doná al caure en terra.

Los dias que seguiren á aquell foren dias d’angoixa y de tristesa; Elisabeth se moria.

—¡Ah!, mare meva —deya á voltas—, ¡sí á lo menos l’hagués pogut véure una altre volta, mort ó viu! Y com me tarda á mí la mort, si allí tinch de trovarlo —afegia senyalant lo cel.

Devegadas s’incorporava escoltant tota anhelosa, semblantli sentir lo trot de son corçer; sa mare no’s movia nit ni dia del capsal de son llit, puig coneixia be que poch temps li quedava pera estar en sa companyía.

Un dia, una remor inusitada se sentí part de fora de la cambra y per tot lo Castell; Caterina s’aixecá pera anar á veure lo qu’era, quan sobte, s’obrí la porta, y lo capdill d’Orient aparegué en ella.

Un crit fortíssim, mes no de dolor sino de joya, ressoná en la cambra al mateix temps que’ls brassos de Elisabeth s’estengueren vers ell; mes son cap caigué enrera pera no aixecarlo mes.

Caterina, falta de valor, sortí de la cambra, y quan ell se girá pera guaytar que era lo que havia ocasionat aquella desgracia, ’s trobá cara á cara ab lo juglar que li tenia’ls ulls fixos plens d’odi y de rancunía.

—¿Quí ets tú, y que fas aquí? —preguntá’l soldat de la creu.

—Jo era lo promés de la pastora de Coll-morte, á la que tú’m robares; jo só lo qui ha donat la nova de ta mort á la teva esposa, pera que la perdesses, ja que jo per causa teva vaig fer morí á ma estimada, mes avans de matártela, li he omplert lo cot de gelosía com m’omplires tú’l meu.

—Mes, ¿cóm t’han cregut?, ¿cóm es posible que t’hajan cregut, verinosa serp? —digué Berenguer fora de sí. Lo rabadá, mostrá los dits de la desventurada Elisabeth, entre’ls que hi havia la bossa de seda, dihent:

—També ella la tenia entre sos dits despres de morta.

Berenguer se llensá demunt d’ell y ab sas férreas mans estrenyé lo coll del venjatiu rabadá.

—¡Miserable assessí!, ¿qu’has fet? Mes no, no mereixes tu morir entre las mans d’un cavaller; que vinga’l butxí y que’t penji de la mes alta almena —digué llensant lluny de sí al magullat pastor.

—¡Ola! ¡Mos guardias! Trayeumel d’açí. ¡Ola! —cridá de nou veyent que ningú, li responia.

—Es en va que cridis, que ningú t’ha de respondre —digué lo pastor, un xich retornat.

Furiós Berenguer, cridá novament una y una altra vegada: veyent que ningú acudia, obrí la finestra de bat á bat, y una remor primer confosa mes que se aná fent clara y distinta, arrivá á sos oidos.

—¡Qu’es aixó! —digué com preguntantsho á sí mateix.

—Es que ton senyorio ha acabat avuy; es que los soldats y vassalls de Mur aclaman per son senyor á en Lluch de Pedra-tallada.

Berenguer girá lo cap, lo pastor ja havia desaparegut, sos ulls toparen ab lo inanimat cos de sa esposa que ab la mirada entalada y vidriosa, pareixia encara resguardarlo ab amor: per primera volta en sa vida se sentí sol en lo mon, vingueren á sa memoria los dias de amor y ternura qu’havia passat al costat d’aquella dona; coneixia que era l’únich sér que de debó l’estimava en la terra; faltantli ella, faltávali tot.

Berenguer s’atansá al capsal del llit, y agenollantse agafá una de las mans de sa esposa y la omplí de besos recolsant sa fatigada testa en lo llit; una llágrima ardenta, tal volta la primera qu’havia llensat en sa vida, lliscá per sas morenas galtas y aná á caure á la inaminada má de Elisabeth.

Bona estona feya qu’estava en aqueixa posició, quan sentí que’l tocavan per la espatlla: era la viuda de Mur, que trista y descolorida, li feu senya de que la seguís: ell la obehí llensant un últim esguart á sa esposa. Caterina obrí una porta secreta, y agafant una especie de fanal que esprés havía dut, comensaren á devallar per una estreta y espadada escala empotrada á la paret, després seguiren per inmensos y foscos corredors subterranis, fins que trobaren una porta que obrí la Castellana ab gran esfors; molt de temps devia fer que no s’havia obert, puig feu un soroll esgarrifós y estrany al moure sas rovelladas frontissas: llavoras trobárense á la capella: eixa estava solitaria y fosca, solsament devant de una tomba cremava una llántia. Caterina li feu atansar.

—Pren comiat de tos antecessors, puig los aires d’aquest Castell son de mort pera tú.

Berenguer, enterament dominat per tot alló, s’agenollá; sos ulls se fixaren en la primera inscripció. Deya aixís:

Hic jacet Bernardus Domine de Mur.

Dessota d’aquesta, y en una altra llosa llegí aquesta altra:

Hic jacent fratres Robert et Archibald de Mur.

Lo jove capdill feu un moviment de sorpresa, é interrogá á Caterina ab la vista; eixa li feu senya de que «sí» y Berenguer, conmós de la bondat d’aquella dona, li besá la punta de son vestit; ella lo feu alsar y lo acompanyá mes avall ahont hi havia una tomba destapada, tots dos se estremiren, y un fort sanglot s’escapá del pit de la pobre mare, mes seguí endevant fins á trobar un’altra secreta porta que com la primera obrí, y com en la primera gemegaren també las rovelladas frontissas al veures atormentadas despres de tants anys. Caterina li doná’l fanal.

—Ves —li digué—; aqueix camí’t guiará molt lluny d’aquí; fuig, y fuig depressa, mon fill, y que Déu te protejesca.

Lo mirá un moment baixar per la estreta, perillosa y fosca rampa, y despres torná á tancar la porta.

Berenguer s’en torná á la conquista del Sant Sepulcre ahont morí com valent, mes avans de anarsen, maná construhir dalt lo mont de Ilerda, y en lo mateix lloch ahont tenia son niu d’águila (com deya son pare), un Castell pels cavallers del Temple de qual órdre s’havian fet tots sos amichs.