Guillem Berenguer, comte d’Ausona

I

Un dels hermosos matins que en lo mes d’Abril enfestan nostra hermosa y beuhaurada terra, sortia de la comtal ciutat un jove cavaller, de aguerrit continent y rostre espressiu y franch; un cert ayre de despit y de tristesa’s llegia en sa cara, y en las arrugas de son front lo cavilós que estava.

Caminava nostre cavaller á la ventura sens fer gens ni mica de cas de las galanas catifas de esmeragda que á tot vol se estenian, ni de las enlayradas montanyas á qui lo sol enviava ab son primer raig, son puríssim bes de amor, sa primera caricia. Relliscaven á sos peus los regalins d’argent anant á donar mes vida y juventut á las ben conresadas terras; lo Besós ab sas ayguas rondinadoras corria avall, avall cap á la mar, com lo fill que no veu l’hora de juntarse ab sa mare, refrescant las gemadas vernedas que al seu costat ufanosas creixían. Mes ell gens de cas ne feya, ¿com era possible que en cor no gastat encara, que’l baf del vici no havia pogut entelar, jove com era no esbategués á tan animat espectacle? ¿Qué res li plagués y en son cor hi fes niu la tristesa? ¿Com era que aquell jove en mitj de tanta hermosura caminés sens admiraria concirós y melancólich?

Guillem Berenguer, que no era altre, desenganyat de las mundanals alegrías y de las efímeras glorias que tant bellas li havian aparegut somniadas, desenganyat del amor manantial per ell sols de pesars y gelosía, penjá sas armas en las parets de sa cambra, guardá sos llors aiiout deixá los recorts de son desgraciat amor, y fugí del Palau de son Pare sol y á la ventura sens saber tant solsament ahont endressava los seus passos.

Aixís va anar tot lo sant dia, capficat y sens sentir cansament ni altra cosa, quan ja á posta de sol se trobá caminar per entre duas altíssimas montanyas, en qual fons sentia lo llunyá ressó de un torrent que gemegava al veures partidas sas aiguas per las altas y punxagudas rocas que tractavan de retenirlas.

Pujava Guillem, comte d’Ausona, perla espadada costa plena de pedregam y de estreta via, amenassst de anar al fons del abim que sota sos peus obria la famolenca boca com pera engolirlo: las giragonsas del camí que sempre tornavan pel mateix indret, guanyant empero cada volta una mica d’alsaria á fí de fer accesible la costa, lo arrivaren á cansar de tal manera que s’assegué al peu d’una roca, que estrebava en la cayre del single, miranthi, com si esperés un moment propici pera juntarse ab las altres que en son fons dormian. Allí sentat contemplava lo fill de Berenguer Ramon aquellas enaspradas cimas coronadas de pins agegantats y de altas y peladas rocas blavencas, y aquellas feréstegas al ensemps que graciosas vessants ahont en mitj de ias flors de vivíssims y esplendents colors, las frescas y tendres herbetas degotavan com si cada una tingués en son sí una deu de miraculosa aigua de brillants y perlas. Tot aquell gotam juutantse mes avall, formava cent regalins que devallavan per tots costats al torrent; y al lluny sentias un soroll mes fort, que feya endevinar un gros saltant d’aigua ó alguna sobrenatural cosa. Com que en aquells benhaurats temps la fé pura y senzilla imperava en tots los cors, lo comte d’Ausona feu en son pit la senyal de la creu tot cncomenantse á la Verge Maria y al gloriós Sant Jordi, y camina que caminarás, la curiositat li doná forsas pera no cansarse fins á trobar lo puul d’hont la remor eixia.

May havia vist una cosa mes maravellosa; á l’altre part del pregon torrent, ço es, á la montanya oposada á la que ell era, una cascata de una alsada inmensa llensava son devassall de aigua per un jayent de roca de mes dedoscents pams d’ample fins á un replá format de la mateixa roca que un xich mes amunt del indret ahont se trobava’l cavaller rebia las aiguas y las rebatia fentlas, tot gemegant, en deu mil trossos, y aixecant núvols de blanquíssima escuma, que anavan á parar al fons del torrent.

Absort en la contemplació d’aqueixa no imaginada, sublime maravella, no s’havia adonat de l’altre cascata ó torrent que saltant també de unas espadadas rocas, no baixava per avall com la primera, sino que’s tirava de rebot un bon tros per enllá, com si no poguent tenir la maguitut y majestat de aquella, volgués guanyarla en agilitat. De sobte lo toch de una campana li portá lo recort de Deu, criador de totas aqueixas magnificencias, y agenollantse, la testa descoberta, resá la oració del Angelus, ab tot lo fervor de un cor purament cristiá.

Mes lo só d’aquella campana ¿d’ahont venia? Mirant ben bé per tot lo voltant s’adoná de la segona cascata, dessota la qual li aparegué entreveure unas arcadas dominadas per lo campanar, d’hont eixian aquellas sonoras vibracions, que’l bruyt de las cascatas esmortia.

Caminant ab tot lo dalit que son cor li donava, aná atansantshi fins que ja al esser ben á la vora y ab tot y la poca claror del foscant, ovirá un monestir bastit en lo replá de una altíssima roca que unia las duas montanyas, y que buyda per dessota, semblava que á lo millor s’hagués de deixar caure daltabaix del insondable abim. Era lo retiro mes agrest y solitari, mes bell y poétich ensemps, que may hagués pogut ni tan sisquera somniarne.

Deu l’havia dut á aqueix lloch; en aquella solilut, donchs, trobaria la pau del cor y la tranquilitat de l’ánima que tan desitjava.

Se’n hi aná, trucá á la baixa porta del convent, que semblava hagués de esser soterrat é cada instant per las altíssimas penyes que li servian de parets y que demunt d’ells’ inclinan nan. A son picament respongué tot lo ressó de la montanya, y ab pas breu y testa baixa se’n entrá á aquell sant lloch de retiro. Era’l convent del monjos de San Víctor en Sant Miguel del Fay.

II

Molts de dias havian passat desde que Berenguer renunciant á lo comtat d’Ausona á favor de son germá havia pres lo hábit de novici devant lo altar, de dessota la roca viva, jas del Rossinyol ó sia de la segona cascata.

Semblava haverse oblidat enterament de tot lo que un jorn lo lligava á la terra; admirava la fortalesa d’aquella aigua que ab son etern degotam convertia en treballada pedra á la mes tendre herbeta, deixá vagar sa imaginació per aquells inmensos boscos y pasmával la grandiositat de aquella fértil y agreste naturalesa, ahont cada dia hi trobava nous prodigis, novas maravellas que li demostravan la omnipotencia de aquell que las havia criadas.

En los dias d’istiu en que lo sol brillava ab tot son esplendor, devant la cascata y entre la brumorosa escuma veya resplandeixe ab tota la galanura de sos vius colors lo Arch de San Martí, y quan la tempesta batia demunt del single sas alas de foch, enviant lo tró per entre espesas y negres boyras, las cascatas, lo torrent, fins los mateixos degotalls tenian un só de terrible y conmovedora bellesa: lo tró aixordant los espays feya ressonar aquellas timbas estremint fins á las mateixas rocas, y á cada un semblava que tot havia de desapareixer per sempre mes, en aquellas soletats profundas y sombrías.

Felís y tranquil vivia l’ cavaller, quan lo esperit del mal que may está en vaga, torná á recordarli sas passadas grandesas y sos antichs amors: fora éll, son rival podia conquerir sens cap esfora la ma de la hermosíssima Elisenda de Moncada, la pus bella dama d’aquell temps: ¡ella als brassos de son rival! Aixó era mes de lo que podia un jove y enamorat cor. Aquest pensament lo desvetllava y’l distreya en sas oracions. Prou li havia semblat á ell que en aquella poética solitut no hi podia arrivar cap recort mundanal y que sols á Deu y de Deu podia recordar y parlar aquella eloqüent y magnífica naturalesa. Al trobarse dominat altre volta per la gelosia, s’ampará d’ell una tristesa que ab res podia desvaneixer.

Un vespre que, mes atormentat que may, s’estava en la finestra de sa celda (demunt de la timba) recolsat son cap en la esbelta y graciosa pilastra de marbre que la mitj partía, tenint á sa ma dreta, la una un bon tros enllá de l’altre, las avans duas ditas cascatas que sembla van gemegar per las angunias dei demacrat novici, y á sa esquerra las espadadas montanyas per honthavia passat lo dia que demaná acullimenl als monjos de San Victor, li semblá ovirar unas llumanetas dessota la cascata principal, que totas se movian anant d’un costat á l’altre. ¿Qué será, que no será? Era del tot impossible atinarhi puig en lo lloch ahont eran, may havia sentit á dir que hi habités ningú ni creya que hi haguès camí per anarhi, aixís es que va passar tota la nit rumiant en lo que esser podia. Lo ensendemá tot resant son breviari, cercá un tros de terra fressat que li indiqués algun caminet per xich que fós, mes res, lo qual aumentá sa estranyesa tan més quan altres nits passá veyent las llumanetas.

Aixó l’havia distret un tan de sas penas, mes al poch temps ho volgué oblidarho; mes insistent, empero que may aquella idea y barrejant-se ab sas amorosas ansias, altre cop rebifadas, li feya llargas y pesadas sas nits de insomni. Per aixó una nit no poguentse aguantar mes, ell que surt del Convent y sens darse compte ni rahó de lo que feya, comensá a baixar montanya avall, per uns camins que cap isart s’haguera arriscat á ferne, Qualsevol que l’hagués vist, l’hauria cregut l’ánima de algun monjo dels que sota’l campanar tenian sas tombas, condemnada per algun mal fat á vagar de nit per aquellas fondaladas; á qualsevulla que lo hagués vist se li haurian erissat los cabells, perqué, sols un miracle del cel, lo podia deturar de cáurer á l’abim á cada pas.

Després de molt temps, arrivá al fondo del torrent y, com un home que ha perdut lo seny, en comptes de anar per lo menos esposat siti, emprengué la pujada per lo costat de la cascata, are agafantse per lo tronch d’un arbre, are per una mata que podia ben bé seguirii rodolant ab ell fins al fons; en aquell cas, jamay se tornaria á parlar d’ell. Algun sant lo protegia, seus dupte lo gloriós Arcángel San Miquel que desde la capella subterránea del convent lo esguardaria ab ulls de piadosa misericordia.

III

Ni’l mateix Berenguer sapigué com va esser que’s trobá tallada la penya al bell costat del primer replá de la cascata, formanti un caminet fondo y tan estret que ab prou feynas hi podian passar tres personas de costat; al cap de vall un forat obert en la roca viva dava entrada á una cova de pedra tosca hont se ficá lo novici, mes, un cop adins, era alló tan fosch, sentias tal espetech d’aigua y’s trobava lo sol tan humit y relliscós, sentintse refrescat lo cap al mateix temps per l’aigua que las rocas degotavan, que no gosa passar avant, y aixis es que torná á sortir al defora y ab esca y pedra foguera, encengué un parell de resinosas brancas de un pí que al peu del replá creixía.

Maravellat quedá al véurer los prodigis que’s presentaren á sa vista: inmensas cortinas de cendrosa roca contsemblant al marbre; queyan de tot arreu gotas que á la llum de las teyas prenian la forma y color de topacis y rubins; graciosas pilastras de una estructura particular y que jamay arrivaria á fer lo millor escultor, adornadas de inimitables motlluras y de filigranats dibuixos desde dalt las abovedadas rocas tant trevalladas, com la mes caprichosa randa, baixavan fins lo fons de la cova ó gruta, perdentse en sas profunditats ïnmensas, en mitj de las tenebras que no pogué desvaneixer la llum que á la ma portava, la qual llensant guspïras al sacudiment de bras que feu lo novici pera allumarla, il·luminá la volta de sobre’l llach, fent apareixer com estrellas las gotas d’aigua que de allí queyan.

De sobte se li apagá la teya, cosa la qual feu que quedés tot concirós y sens saber com eixir d’aquell lloch, donchs si donava un pas endevant, queya dins d’aquell insondable llach que Deu sap ahont anava á parar, y si tornava enrera, á mes de lo relliscós y desigual del sol, podia estabellarse contra alguna roca, sens contar que algunas d’ellas sostíngudas enlayre, deixavan un buit per dessota, pel que molt facilment podia esllevissarse sens adonarsen.

Y heus aqui que quan mes concirós estava, una llum vivíssima aparegué á l’altre part del llach, y ab la claror de aqueixa llum, vegé sos vols cuberts de murtra y taronjina y mil altres olorosas flors barrejadas ab altres de crestall, de grogas com topacis, de vermellas com corals y altres y altres jamay vistas.

Una melodía que tan podia tenir de la lira de Orfeo com de la ramor de l’aigua, pareixia sortir d’entre las encantadas flors, entre mitj de las quals aparegueren unas hermosíssimas fadas de gracia incomparable, blaucas com la flor del lliri, y frescas y olorosas com las mes bellas rosas: semblavan haver nascut de la escuma de las aiguas. Unas ab sas llargas y rossas cabelleras anavan y venian de un cap al altre del llach, apareixent y desapareixent en mitj sas dauradas onas, somriguent y fent mil graciosos gestos ab son vel de trasparenta boyra, engalanant son front ab las flors que al vol creixian y formant dansas capritxosas que ell jamay havia vist ni en las mes galanas festas de son Palau. Altres, adornavan ab las estrellas del sostre son hermós trenat cabell negre, nadant com cisnes, en aquell mar d’or. La lluna, deixant entrar un raig per una esberla de la roca, li mostrá tota la hermosura de aquellas enciseras ninfas mes blancas que la neu, y mes lleugeras y vaporosas que la mes lleugera au. ¡Que hermosas eran eb sos cabells adornats de puntas de diamants que’ls feyan resaltar mes y mes la bellesa del color de cadascuna!

Quan ellas s’atalayaren del novici, multiplicaren sos graciosos jochs, y somriguentli amorosament, li feyan senyas de que al llach se fiqués juntanse ab ellas.

No fascina mes lo serpent á la inocent aucella de lo que ellas fascisnavan al pobre cavaller; la tentació era gran, aquell lloch l’atreya com á lo cer lo iman.

Era ja l’hora del seny del lladre, quan lo novici sens forsas pera resistir mes, ficá un peu en lo encantat estany, mes tantost li tingué, lo toch de una campana, d’aquella mateixa campana que un dia de tribulacions y amarguras, lo convidá á la solicitut y á la pau, lo feu venir en si mateix y apartantse precipitadament del gorch, s’agenollá y, com aquell altre dia, resá també la salutació Angélica.

Quan s’aixecá, havian desaparegut las encantadas y una feréstega fosquetat s’estenia per damunt del llach: per la obertura per ahont ell s’havia ficat entrava la claror del dia, la que guiantio, lo portá fora de aquella gruta. Al veure altre volta lo cel, se li aixamplá lo esperit y doná grans mercés á Deu que lo havia lliurat del mal.

Després reconeixent lo lloch s’ trobá á un tir del convent y al mateix peu de la cascata, mes com havem dit que no hi havia camí ni carrera, tardá al menys una hora en arrivar al monastir, despres de mil y mil perills que no pot imaginar qui no ha vist aquells llochs.

Quan lo novici hagué contat al Abat, lo que succehit li havia, est li respongué:

—Germá, vostre esperit está encara preocupat ab las cosas del mon, son menester moltas penitencias pera allunyar de vos lo esperit del mal que eixas fantasmas vos posan devant dels ulls pera pérdreus.

Al cap de pochs dias sortia en professó de la Iglesia de sota’l Rossinyol, tota la comunitat de San Victor, entremitj del majestuós y trist cant del Miserere, que lo acompanyament de las cascatas feya mes paurós: conduhits per Guillem Berenguer, prengueren lo camí de la cova encantada, camí que havian fet viable ab prou treballs mes que ab tot no deixava de esser molt perillós.

Arrivats que allí foren, lo Abat benehí las aiguas plantant dalt de las rocas que voltan lo llach lo signe de nostra redempció, y entonant lo Magnificat sortiren d’allí.

La cayguda de una roca, y lo descuit dels que, fóra’ls monjos, lo monestir habitaren, feu que no quedés senyal de aquell camí, y per molts anys, la dita cova quedá ignorada de tothom. Ara la pot visitar sens cap perill qualsevulla; mes en quant á la Creu, ha desaparegut.

Guillem Berenguer desde aquell dia, feu una vida molt santa, mereixent esser Abat del monestir de San Víctor de San Miquel del Fay, á la mort del que l’havia admés en son retiro.

En la capella subterránea, s’hi troba encara una llosa de marbre negre adossada á la paret, que recorda la mort del ex-comte de Ausona.

Alabat sia Deu.