Lo fill del castell

Era la nit de Nadal; grossas capas de gebre y neu cubrian ias verdas pradas y las copas dels castanyers y faigs: dalt d’un turó’s veya blanquejar l’antich campanar de Castanyet; y’ls monts del Cor, anomenat aixís per tenir la forma de tal, y’ls de Santa Bárbara mostravan per tots costats sas nevadas y alterosas testas. Las estrellas destacavan sa llum brillant y pura entre l’hermosíssim blau del cel que s’havia vestit ab son color mes bell pera festejar la conmemoració del naixement del fill de Déu. Derrera de cada una d’ellas semblava que s’hi estès amagat un rostre d’angelet que ab lo aleteig de sas abrillantadas alas las fes espurnejar, tot comunicantlos la joya de que s’omplenan en semblant dia cels y terras; y tol entonava un esplendent himne de gloria.

En las masías y casas de pagés se veya encara brillar per entre las clivellas de la porta la llum de la llar, á qual entorn la maynada donava cops al tió pera ferli traure cosas bonàs, mentres las mestressas de casa preparavan la clásica sucajmuya de Nadal, y las criadas arreglavan lo sopar en la grossa marmita que bullia desesperadament entre las rojas flamas, consol dels mossos y pastors de la casa.

Por entremitj de aquellas hermosas y espessísimas ubagas que omplenan ab pocas escepcions lo espay desde las Guillerias fins á las hermosas planas Ampurdanesas, y baixant de la montanya del Cor, dirigintse al mont de Farnés, caminava una dona per entre’ls borrellons de neu, ara lliscant, ara corrent gran perill de estimbarse per algun xaragall ó torrentera; de vegadas s’asseya demunt de alguna pedra, tota afadigada, y greus sorpirs surtian de son pit y amargas llàgrimas lliscavan per sas galtas; després, s’aixecava y ab molta pena anava altra volta fent la vía: altras vegadas, vensuda per sos dolors, s’aturava al passar devant d’alguna masía, tentada de demanarhi ausili, mes sobte sou rostre’s cubria de carmí, y, retirant sa ma del picaport, seguia endevant, dihent tot baix:

—No, no, que aqui’m coneixerian; anem á la vila y no será tan fácil.

Y aixís anava seguint; mes quan fou ja ben apropet de Santa Coloma, en lloch de dirigirse cap allí, fos per intenció, fos per esma, comensá á pujar per lo mont de farnés ahont se venera la miraculosa imatje de la Verge, de que tant devots son los fills de Santa Coloma. Amunt anava per aquella espadada y escabrosa costa ab gran cansament, mes ab tota la fé de son cor: tal volta havia pensat de demanar á la soberana Verge’l consol que no pensava trovar en las criaturas de la terra. Lo turó del Vent s’aixecava á sa ma esquerra arrencant de una pregona timba; á la vora del camí per hont ella passava, creixian grossissims castanyersse blants á centenaris roures, y que l’un per aquí’ l’altre per allí, baixavan fins á l’estimbat fondo; á son enfront y al cim de la montanya, las negras y arrunadas parets del castell se dibuixavan com la carcassa d’un mort, y al peu d’aquest, un xich mes avallet, hi blanquejava la venerada ermita de la Verge en mitj de la gemada y fosca verdor dels agegantats pins. Quan ella hi arrivá, sos genolls se flectaren devant la tancada porta de la capella, y al cap d’un xich, tement que passés algú per allí, puig estava al peu del camí ral, se’n pujá dalt del castell.

Tot eran en ell ruinas y verdissas; sols en mitj s’aixecava sencera y com desafiant al temps la torre del homenatje, pero tant cuberta de brolls y argelagas que ni cap obertura ni forat s’hi veya. La dona entrá passant per demunt d’aquellas, y’s dirigí á una mina que hi havia al peu mateix de la torre y que esta cubria per un costat mentres que per l’altre la tapava un aglomerament de terra en forma de marge ahont se ficá. Desde allí veya las llums que brillavan en las casas de Santa Coloma com un aplech d’estels; y vingueren á sa memoria los anys de sa infantesa en que, estimada y volguda de sos pares, celebrava també, aquella nit ab lo tió y cantant las bellas cansons dels Tres reys, lo Noy de la mare, y lo de Amats ab la gayta, prop d’un bonich pessebre fet de molsa y brancas de mata, figuretas de pastors, bens é indiots que son pare li portava de vila sempre que hi anava, pera que com los fills d’ella pogués celebrar lo Nadal. De tant en tant un estol de argentinas veus arrivava fins dalt, veus sens dupte dels noys y noyas que devant d’algun Jesus nat entonavan sas alabansas.

—Dèu meu! Dèu meu! —digué ella—. ¡Qué s’han fet aquells ditxosos temps en que jo com eixos noys cantava, y com ells dormia ab só dols y tranquil, vetllada y acariciada per ma bona mare!

Y llàgrimas brusentas se desprengueren de sas palpebres y alsant ab fervor las mans y’ls ulls al cel, clamá:

—Senyor! Senyor! Avuy nasquereu Vos pera donar la salut als homens; ¿y’m deixareu á mí, en semblant dia, sola y abandonada, morir en eix desert? ¡Oh Verge pura! Vos que com jo també vos trobareu sense un sostre que vos arreserés, sense un amich que os ausiliés, y sense tenir hont recolzar vostre hermós fill, hagueu pietat de mí, y d’aqueix nou ser que dintre meu clama pera eixir á la llum de la obra vostra!

Tan bon punt acabá eixas paraulas, quan vejé gran resplandor á dalt dels enderrochs. Y per entre’ls brolls que allí creixían se li aparegué voltada de hermosa llum una bellissima y seráfica dona.

* * *

Era de bon matinet; tot just clarejava. Pel camí mí de Santa Coloma venia un home ben embolicat ab sa manta: de promte, li semblá veure á alguna persona humana passejarse per la ample de las parets del arruinat castell, y, poguent molt en ell la curiositat, hi pujá: una claríssima llum va mitj enlluhernarlo deixantli tot just veure á una dona de sens igual hermosura que ab dolsa veu li parlá dihent:

—Ahont aneu tant dematí, bon home?

L’home tot confós va respondreli:

—Anava á cercar una criatura pera que la criés la meva dona que aqueixa nit ha deslliurat d’un infant que se’ns ha mort.

Llavoras la bellíssima dona baixá de hont era, y anant de dret vers lo fons de la mina, torná á pujar duent en brassos á un hermós y tendre infant.

—Teniu —digué al admirat home—, no aneu á cercar cap criatura: aqui teniu aquesta; dintre dos anys, dia per dia, veniu aquí en aqueixa mateixa hora y se vos dará la paga segons la haureu merescuda.

L’home no sabia qué ferse; mes ella li havia dit tot aixó ab un tó tan dols, tan persuassiu y al mateix temps tan ple de autoritat, que no li haguera sigut possible contradirla. Alsá’l ulls de demunt l’infant ahont fins allavoras los havia tingut, y ab gran sorpresa’s trobá que aquella li havia desaparegut; y com tot aixó li paregué sobrenatural, se digué á sí mateix:

—Veyám; quedemnos ab la criatura, y á veure lo que será.

Y se la endugué á casa seva. La seva dona la alletá y cuidá ab tot carinyo, no veyent, no obstant, la hora de que fossen passats los dos anys tant pera recullir la paga, com pera veure de esbrinar lo misteri que encubria á aquell infant.

* * *

Poch temps després de la escena referida, la filla del Subirá, rica casa del terme de Santas Creus de Usor, casa ahont encara avuy dia s’exerceix la hospitalitat com en la edad mitjana, prenia l’hábit en lo monestir de Sant Joan de las abadessas. Son germà y sa cunyada la havian treta ignominiosoment de casa seva al saber sos amors ab un jove del poble; y ella, sola y desolada, se’n aná á la hermita de Sant Miquel de Clarells y s’uní ab lo seu estimat, visquent despres tots dos probrement en companyía del sant ermitá, fins y á tant que un dia que ella torná de lluny ahont havia anat á cercar algun queviure, vejé tacas de sanch en la llindar de la porta, y entrant adins sobressaltada, trobá morts y banyats ab sa sanch propia á son espós y al ermitá; llavoras fou quan sola y abandonada aná á cercar ausili allí ahont no la coneguessen, puig tal volta molts no haurian cregut la seva historia, mort com també era l’únich testimoni de sa unió ab lo jove.

Quan son germá sapigué la mort d’aquest, cercá per tot á sa germana pera tomarli á obrir las portas de sa casa, mes ja era tart; s’havia consagrat á Dèu.

* * *

Caminant lo temps que may s’atura, passaren ab paciencia encara que molt poch á poch pels didots del fill del Castell, com deyan á aquella criatura que allí havia nascut en la nit de Nadal, los dos anys, y’l dematí de tal diada, després de haver ohit la missa del gall, enprengué nostre matrimoni lo camí de Farnés ab l’infantet al bras duhentlo ara l’un, ara l’altre: arrivaren al castell, y pujat que hagueren per entre’ls enderrochs, arrivaren al peu de la torre. Aquella mateixa dona voltada de hermosa llum que dos anys avans havia entregat al home la criatura, estava allí al peu de la boca de la mina entre las estepas y brolls mitj amagada, y prenguent al infant dels brassos de la dida, los preguntá:

—Ahont voleu la paga?

—Al devantal —respongué ella parantlo, y al mateix temps sentí que li omplian d’una cosa que feya un gran pes.

—Aneu —digué llavoras la del castell—, mes fins que sigueu á casa vostra no mireu lo que hi ha dins del devantal; si ho feu aixís, sereu felissos per la vida; de lo contrari, no tindreu res.

Y ab majestuós ademan los feu senyal de que se’n anessen; quedant aixís tan enterada com avans la que havia criat lo infant, de qui era ó podia ser aquest. Tot lo camí aná fent comentaris, y ara ja no estranyava que i seu home no hagués averiguat res la primera vegada, com li retreya sempre tractantlo de tonto; á voltas s’enfadava ab ella mateixa per no haver tingu prou manya pera averiguarlo y haverse deixat imposar per aquella dona, mes li havia faltat esperit. Ab aquestas caborias arrivá ab lo seu espós apropet de Santa Coloma, quan deixant de pensar ab aixó, li esdevingué’l recordase de la paga, y, curiosa com ella sola, no tingué espera de arrivar á casa seva pera veure lo que duya en son devantal, així es que trayent los panys de la trinxa ahont los duya ficats pera sostenirlo, guaytá dintre. Un plor de rábia y desespero fou la paga de sa curiositat; lo devantal estava ple de sorra: sense saber lo que’s feya, torná á ficar los panys del devantal á la trinxa despres de haver deixat caure lo que en ell hi havia, y tota furiosa volia tornar al castell á trobar á la dona, mes son marit la feu desistir dihentli que era en va, puig la primera vegada que ell la havia vista se li desaparegué de devant sos mateixos ulls, y lo mateix podía succehír-loshi á la segona vegada.

Així arrivaren á casa seva, y ella, tota concirosa’s tragué sou ample devantal pera mudarsel, quan al traures los panys de la trinxa, sentí que li queya en terra una cosa que dringava: mirá to qué era, y’s trobá ab un xinxó, espolsá’l devantal y n’hi caygueren una pila mes: los pochs grans de sorra que en ell havian quedat, s’havian trasformat en xinxons. Llavoras conegué’l cástich de sa tafaneria; prou corregué ab son marit al lloch ahont havian deixat caure la sorra, sols hi trovaren sorra y res mes. Podeu contar quiu fou lo seu desespero! Be tenia rahó aquella dona quan los digué que si no ho miravan serian richs per la vida; mes ja eslava fet, y per sa curiositat tornavan á quedar pobres com avans eran.

* * *

Alguns anys després anava per aquells pobles predicant la lley de Cristo y las virtuts cristianas un jove sacerdot de rostre tant angelical y vida tant pura, que molls lo creyan un serafi baixat del cel mes que un home de la terra: quan hi havia una necessitat, pobre y tot com era, donava fins lo poch que tenia pera’l seu manteniment, y anava á las ricas pagesías, y ab sa eloquent paraula feya que la socorreguessen: á tot arreu ahont hi havia una aflicció, allí’s trobava pera aconsolarla encara que ningú li hagués dit: may se savia d’hont venia, ni ahont anava, may ningí pogué sapiguer qui era: mes quan la fama de sas virtuts ó quan algun fet de abnegació ó d’heroisme arrivava fins al monestir de Sant Joan, una monja que allí hi havia sentia batrer ab forsa son cor dintre son pit, y sos ulls plens de llàgrimas de tendresa y agrahiment s’aixecavan al cel, mentres sos llavis mormolavan un prech de lloansa y gratitut al Altíssim y á la Verge sempre bondadosa.