7

Quan la Isolda havia explicat el viatge de la Lolín a on vivia el Joan al company d’Arquitectura, ja sortien junts. Ella havia anat a dinar a casa dels pares de l’Àngel, al poble, i havia trobat que eren una família molt diferent de la seva en tots els aspectes. No totes les famílies s’assemblen. De fet, la de la Isolda era bastant peculiar; ella era una bordeta de nom sonor i havia rebut pocs petons de sa mare. En canvi, havia tingut un pare fora de sèrie, que en realitat no era el seu pare, i dues àvies extraordinàries, amb qui tampoc no compartia cap gen. Envoltada de la història ombrívola dels vençuts, bastida amb violència i plena d’emocions, s’havia esquitllat cap a un ofici de línies, volums i materials ben freds. No hauria baratat la seva vida per cap altra, ni tan sols, des que estava enamorada, s’hauria canviat el nom. Aquell amor llegendari de Tristany no havia d’abocar ni una escletxa de llum amarga en la seva vida, com havia pensat després de llegir la versió en prosa del poema. A l’Àngel, el nom d’Isolda li agradava molt i creia que li esqueia del tot. Ella mateixa, sense a penes adonar-se’n, havia començat a sentir que, veritablement, era així. Li pertanyia.

Amb tota aquella nova vida arraconant els trastos vells de l’antiga, la Isolda va somriure abans d’explicar com la Lolín, plorant i rient al mateix temps, un dia va telefonar-li a la feina perquè anés de seguida a l’antic carrer Lutxana. La noia es recordava que era un divendres de febrer al matí, certament bastant fred, i ella encara havia d’anar a visitar una obra. S’ho va arreglar per no haver de retornar a les oficines de l’empresa i es va veure dinant com cal a casa l’abuela, que, de cuinar, en sabia un niu. Però quan va arribar, la una ja era tocada, el pis no feia cap olor de menjar. La Isolda havia trobat la Lolín amb els ulls vermells i un somriure als llavis. Havia anat a obrir-li la porta amb uns papers a la mà i ella l’havia abraçat preguntant què passava.

Aquella dona graciosa, a qui les paraules normalment li sobraven, estava enrocada i nerviosa perquè no podia dir el que volia; li va estirar els fulls, però la Isolda ja s’havia menjat la partida. El seu pare, el Joan de la Lolín, havia donat senyals de vida al cap d’anys de silenci. A la carta, el fill li demanava perdó per haver estat tan egoista i li proposava de reunir-se amb ell i de viure junts com abans d’ell casar-se. Li deia que enyorava el soroll de la seva Singer, l’únic so que li feia agafar el son a l’instant.

A dins del sobre, n’hi havia un altre per a la Isolda, i quan la noia va veure que la Lolín semblava una mica més calmada va seure al sofà per obrir-lo amb tranquil·litat. El que li deia el Joan anava pel mateix camí que el contingut de la carta de la Lolín. Li demanava perdó, li oferia anar a viure amb ell i li deia que el regal del dia del pare havia estat el talismà que sempre l’havia acompanyat. Tot aquell temps que la Isolda se n’havia oblidat, era una capseta de fang cuit amb el nom d’ell a la tapa. Tots els objectes pròxims a la desaparició del Joan havien quedat glaçats per la pena. Doncs, mira, ella estava empipada amb aquell home, i molt. Com podia permetre que algú fos tan lent? Acompanyaria la seva abuela, però no s’hi estaria més d’unes hores, amb ells.

Va pensar en aquella època, llavors que ella havia sentit molt respecte per aquells éssers llargs i amples que la sobrepassaven molts pams en altura. Però ja havia crescut. Feia massa que ella no formava part de res. Ni tan sols d’una coral. Aquell dia era estrany i li costaria de pair-lo, però la Lolín estava contenta i allò feia molt temps que no passava.

Al setembre, la Ramona Marquès viatjaria amb un equip de televisió recorrent algunes fites de la història dramàtica dels espanyols que, a causa de la fúria venjativa del bàndol vencedor, havien passat al país veí, i després, alguns, als camps de concentració nazis.

Van visitar Argelers, Ravensbrück i Auschwitz. La Ramona Marquès resumia, mostrava, donava explicacions mirant l’ull de la càmera. Així la contemplaria, temps després, entre públic divers, la Isolda, acompanyada de l’Àngel, al cinema Alexandra de Barcelona. En la fosca, notaria com les llàgrimes li rajaven dels ulls sense que fes res per eixugar-les. Mai no sabria, però, que la capacitat de seducció de la seva mare no s’havia esvaït amb l’acusació de falsedat, ni s’havia afluixat a causa del munt de quilòmetres que, en pocs dies, havien de fer, ni pels dubtes evidents sobre ella per part del periodista que la interrogava. Tan sols s’havia desplaçat.

A l’equip, eren tres; hi havia una jove càmera per a qui aquell tema era nou i escoltava amb atenció les paraules entusiastes de la Marquès. Un dia que s’havien quedat soles, en la breu sobretaula d’un restaurant de carretera, aprofitant que eren a prop del camp de Ravensbrück, la Ramona va explicar-li que la seva mare hi havia estat un temps reclosa amb el número 27.934 i que, allí, les dones s’hi havien organitzat. Durant el dia treballaven en una fàbrica d’armament; els feien treure la torba amb les mans, però a la nit, sobretot si alguna plorava, cosa que solia passar, es cantaven cançons de bressol les unes a les altres per adormir-se.

—La seva mare en va cantar alguna?

—No m’ho va dir, però el que sí que recordo és que va sentir cançons en llengües que no coneixia. Gràcies a la solidaritat entre elles, les dones van resistir millor que els homes.

—És fascinant.

—També hi ha un fet que a mi em va impressionar.

—Expliqui-me’l!

—Es veu que va aparèixer un gos en un racó on s’estaven, em sembla que era en la pausa de la feina, i una li va fer una carícia. No crec que li poguessin donar res perquè elles passaven fam, però es veu que l’animal hi anava tornant i era afectuós amb elles, cosa que contrastava amb el tracte que les presoneres rebien dels nazis.

—No m’ho digui! Van matar el gos!

—No, mira. Sembla que l’animal feia uns ullets compassius. No és cap bestiesa; ara els científics han trobat que un gos pot tenir una intel·ligència igual a la d’una persona de set anys. Però el que va passar és que alguna d’elles va pensar que, si un guàrdia veia que el gos els feia companyia, l’animal era pell. Llavors, estaven ben alerta i si s’acostava algun vigilant elles s’allunyaven del gos com si no li fessin cap cas i la bèstia semblava entendre-ho, es mantenia quiet i separat d’elles.

—I com va acabar?

—Ai, filla meva, la mare havia patit tant! Mai no explicava el final de les seves anècdotes.

L’Horaci Clua es va dirigir al Col·legi de Periodistes, a la rambla de Catalunya a prop de la plaça del mateix nom. Era un dia del mes d’octubre de 2006. Allí, com en moltes altres poblacions del món, es lamentaria públicament i s’inscriuria en la memòria col·lectiva que la periodista Anna Politkóvskaia havia estat abatuda pels trets d’un sicari a l’ascensor de l’edifici on vivia, a Moscou. El govern de Vladímir Putin havia callat sobre el fet fins que la cancellera Angela Merkel havia forçat el president a condemnar-lo i a prometre la captura del seu assassí, la qual cosa suposava, segurament, obligar-se ell mateix a cometre perjuri.

Al vestíbul, l’Horaci Clua va trobar-se un company que el va felicitar pel llibre sobre els exrefugiats i exdeportats pertanyents a Memòria i Llibertat.

—… i, de passada, has destapat el frau d’aquesta dona que es feia passar per qui no era; quina barra! Mira que ocupar el lloc de presidenta durant anys…! Però per què ho feia, això? No li hauria valgut més fer-se passar per la filla d’un milionari?

Van riure.

—I, per cert, quantes edicions se n’han fet, del llibre?

—Tres.

—Doble gol, noi!

—Ja saps com va tot això! Au, a reveure!

La sala era plena, molt més que feia dos anys, el dia que la mateixa periodista, la qual llavors es disposaven a homenatjar, explicava la situació a Txetxènia, el paper del govern rus, i, li costava de creure-s’ho, el dia que havia predit públicament la seva mort.

L’Horaci va pensar que, a la rambla Catalunya, abans d’entrar a l’edifici, encara hi feia bo; havia vist el cel d’un blau pàl·lid preciós com si tot fos al seu lloc. No estava eufòric per l’èxit del llibre, ni tan sols pel descobriment de l’engany de la Ramona Marquès. Ell n’havia estat l’instrument, però alguns socis ho sabien feia temps. Endevinava que, per a qualsevol persona de l’associació, descobrir públicament la mentida suposava el final d’un somni que havien bastit entre tots. Més tard o més d’hora s’havien de despertar. Va recordar-se de la Isolda, la repercussió que tindria en ella com a filla de la protagonista. A l’Horaci no li hauria costat d’enamorar-se’n, però la noia i ell havien quedat en bandes oposades.

L’H. C., feia un temps que havia decidit firmar així els seus articles, no era el mateix que el 2004, i, de les persones que havien ocupat la mesa llavors, tan sols repetia la catedràtica de rus. Aquell dia, però, en comptes de fer d’intèrpret, parlaria de la marca que li havia deixat el fet de traduir el pensament d’Anna Politkóvskaia, d’amarar-se de la seva personalitat. L’Associació Memòria i Llibertat no estava representada per ningú; en canvi, hi havia la presidenta del PEN Català, en nom dels escriptors d’arreu.

Al final de l’acte, l’Horaci Clua tornaria a acostar-se a fer unes preguntes a la presidenta del PEN, una senyora elegant i serena, que va respondre-li sense pressa.

La Ramona Marquès havia llegit al diari que un home havia disparat contra la periodista russa que ella havia conegut a Barcelona. L’havia morta.

Al costat de l’article, hi havia la fotografia d’Anna Politkóvskaia. Els cabells llisos color palla per sota de les orelles, la seva cara emparada en totes dues mans; com fa la meva Isolda, que per fi té xicot i em deixarà tranquil·la, va pensar la Ramona. Va continuar fixant-se en la periodista. Tenia el séc del front ben marcat sobre el nas, la mirada atenta darrere les ulleres de muntura oval, fina, tal com l’havia vista al seu costat durant la taula rodona. Encara li ressonaven les paraules d’aquella veu, en opinió seva, massa humil. Tantes coses com ella li havia explicat sobre Memòria i Llibertat, a l’hora de sopar, i més que li n’hauria dit, si no hagués calgut que la intèrpret traduís cada idea per poder-se entendre. Es va fer un apunt mental: li calia aprendre anglès. L’Anna li havia promès que faria un article sobre l’associació i el publicaria a la revista on treballava, que se citava a l’article, Nóvaia Gazeta.

L’endemà, la notícia era encara viva i, quan la Ramona va obrir el diari, va quedar envescada per una fotografia magnífica. Col·locat en una tarima i envoltat d’un marc de flors molt ample, el taüt, amb les despulles de la periodista, havia estat captat al moment que una dona, amb un mocador negre als cabells quasi blancs, deixava un ram damunt de les altres flors. El plor s’endevinava per la contracció de la boca i dels ulls. Al peu de la foto s’hi relatava que milers de persones havien fet cua durant hores, malgrat la pluja, per accedir a la cambra del cementiri de Troiekúrovo a Moscou i mostrar el seu dolor. Al funeral, a part de gent anònima i senzilla, com la persona immortalitzada a la foto, hi havien acudit periodistes, polítics de l’oposició, ambaixadors occidentals i membres de la diàspora txetxena.

La Ramona va pensar que voldria ser acomiadada així, amb una bona representació política, i que la corrua dels socis de Memòria i Llibertat donés el tomb a l’edifici; darrere d’ells, centenars de persones farien cua per acostar-se al seu fèretre i retre-li homenatge. Mentrestant, la gent que passaria preguntaria qui havia mort i, ara l’un, ara l’altre, relatarien la descomunal activitat que aquella dona, ella, havia fet per la memòria de les víctimes. I ho farien amb les llàgrimes rodolant, relliscant, per la pell de les galtes.