12

En el canvi d’«estudiants» a «obrers», el Manuel havia guanyat flexibilitat d’horari, però la feina havia esdevingut molt més dura. Res a veure entre els forts treballadors de fàbriques, emprenyats per les condicions laborals, i els nois i noies de la carpeta, en la seva majoria submergits en una vida desvagada on triaven cada dia si anaven a classe o no, si estudiaven o no, si feien l’examen o no. A més, hi havia una característica interna, que li feia la destinació a les fàbriques més feixuga. Contra els obrers, la ràbia trigava a encendre’l, li pujava massa lenta; en canvi, només posar els peus a la Facultat, veure un burgeset amb cabells llargs o alguna parella de pipiolis fent-se petons al pati de Lletres davant de tothom, el Manuel es posava com un tió que és dins la xera. Li passava si fa o no fa quan trobava joves solitàries llegint al jardí o comprovant com el bar era sempre ple. Sense anar més lluny, fins la mateixa Mireia li produïa una enveja que es traduïa en pura agressivitat. Però els obrers, aquells éssers peluts de mirada afligida, colrats o pàl·lids, mal vestits i malparlats, el deixaven fred fins que eren ells els qui començaven a clavar llenya. Allò que no podia suportar eren les rialles i els penjaments de les obreres descarades quan abuixaven les forces de l’ordre al carrer. Pintades i amb roba barata, encara més que quan vestien bata de taller o de laboratori. Per ell era la púrria més abominable, per les paraules i els gestos desvergonyits. Fins que no en podria agafar una i fotre-li un bon cop amb traïdoria, als ronyons posem per cas, no se li rebaixaria el sisè sentit de la quimera, aquell que ell tenia més desenvolupat. Hi havia una idea que li rondava pel cap i no podia frenar per molt que quan estava en fred la pensés com a prohibitiva.

Una de les experiències inquietants l’havia viscut quan encara estava destinat a «estudiants», a la primavera. La negociació pel conveni de la tèrmica del Besòs havia sortit de mare, hi havia intervingut la policia i els obrers els havien tirat pedres; a un company seu destinat a «obrers» se li havia escapat una bala i havia anat a entaforar-se dins del cervell d’un treballador de Badalona. La mort de l’home havia desfermat al carrer una tempestat tan brutal que ell havia estat mobilitzat a «obrers» amb uns quants altres de la secreta per reforçar els números que s’hi dedicaven.

Si una cosa hi havia que el Manuel tenia per certa era que les casualitats existeixen. Primerament, l’obrer també es deia Manuel. Segon, aquella tarda havia quedat per sortir amb la Mireia i tenia les claus del pis d’un company per tres hores. Tercer, després de renunciar a allò tan esperat a costa de vigilar una manifestació, va reconèixer la noia que vivia a casa dels Ferrer. El Manuel estava a pocs metres d’ella i va poder observar com la Ramona, agafada del braç per la Tere, avançava rient, sens dubte, del que l’altra li deia a cau d’orella. Instintivament, ell va encongir el coll per enfonsar millor el cap dins del casc. Però va tenir la sensació que ella, en passar, estava més per fer-la petar amb la companya i passar-s’ho bé que per fixar-se en la cara dels policies que els guaitaven. Ja podia riure, ja, que si es pensava que ell li estalviaria un cop de porra, anava ben errada. Només calia que se signifiqués o es posés a tret al moment oportú. Ara bé, seria fastigós que un dia la Mireia li presentés la Ramona i ella el reconegués.

Al moment de les corredisses, els veïns del Besòs havien obert les portes de les cases als manifestants, però les tancaven als policies. Quan els grisos, després de perseguir algú fins a un edifici, provaven d’entrar, els veïns havien començat a llençar-los aigua calenta i ous, plats i olles, fins porqueria, des de les finestres i els balcons. Havia estat una batalla campal en què, malgrat tenir ells les armes, havien quedat en ridícul.

Per més inri, li havia tocat fer guàrdia a la nit. Dins del cotxe zeta, el Manuel no es treia del cap aquella fresca. S’ho feia amb un lladre anarquista i encara gosava fer ombra a la Mireia aprofitant-se dels seus pares. Li venia la intenció d’escarmentar-la. Però havia de pensar com fer-ho sense donar-se a conèixer.

Des d’aquell dia, el Manuel apamava els moviments de la caseta del carrer Fernando Poo, una travessia tan despullada que no era gaire fàcil de vigilar sense ser-hi vist. Sabia els moviments de l’Anna i no tant els del Tomàs Ferrer, a qui considerava més perillós que la seva dona, encara que mai no se sabia.

Un dia, quan ja estava per anar-se’n del punt d’observació, s’havia fixat que una parella de persones grans havia trucat a la porta dels Ferrer i, poc després, també un home d’uns quaranta anys. Va esperar i, al cap de cinc minuts, van ser tres persones més. I era segur: com que no celebraven res, s’havia de tractar d’algun acte il·legal, d’alguna reunió. Allò significava que la Mireia no li ho explicava tot.

Un dia el Manuel va veure sortir de la casa del carrer Fernando Poo la Ramona, amb el pare de la Mireia. Ella enraonava animadament i ell se l’escoltava. Per un impuls audaç el Manuel va començar a seguir-los. En Ferrer havia d’haver estat un tipàs, ara estava prim i anava un pèl encorbat, però es veia àgil encara i els pantalons texans que duia i un pul·lòver fi el rejovenien malgrat els cabells blancs. El Manuel de cop va somriure. A ell no l’enganyaven, aquells dos no es relacionaven com a secretària i cap; s’ensumava que a la mare de la Mireia li feien banyetes a dins mateix de casa. Com si la realitat s’afanyés a desmentir-lo, just a la cantonada es van separar amb un adéu normal. Potser l’havien vist; fins sense conèixer-lo, el Ferrer devia tenir un radar que l’avisava si algú el seguia. El Manuel va tornar a somriure i va continuar darrere la noia, que, a part d’una davantera incitant, certament, tenia un bon cul.

La Mireia mirava a l’exterior des de l’autobús i trobava tot de signes en l’ambient que la preparaven per a la felicitat. Un nen somrient en braços d’un home jove, un arbre graciós enmig del ciment de la vorera, una mena de tragí àgil en les persones que hi caminaven… Ella continuava anant a la Universitat encara que les classes havien acabat. Havia dit al seu pare que les notes no havien sortit, però només li faltava una papereta, esperava aprovar Filosofia, la resta les hi havien penjat. No li importava, però de tant en tant notava el neguit per la reacció de la família. La finestra de l’autobús li mostrava un matí amb llum deliciosa. Havien parlat d’anar a la platja amb el Manuel, però de moment ell tenia molta feina; va pensar, tots dos junts a dins de l’aigua, però es veia petita, petita amb un banyador de cireres, a la Barceloneta. Amb ell, tot prenia una intensitat que abans de conèixer-lo no hauria imaginat que existís. Va treure el bloc.

Oh, com t’estimo! Jo no existia abans de coneixe’t!

Va tornar a alçar els ulls. Fins el conductor es veia content i era amable amb els viatgers. Quan era feliç, les paraules li sortien sense color, va pensar la noia. Es va posar el bloc a la bossa.

Va entrar al bar Estudiantil i el racó de tots dos era lliure, però ell encara no havia arribat. S’havia posat una brusa que permetia ampliar l’escot. Sabia que no era el seu estil, però va deixar-se dos traus buits i el naixement dels pits va quedar a la vista. El cambrer se li va plantar al davant mirant-la fixament com si anés a treure-la a la pista de ball.

—Estic esperant una persona!

—Ah! Ah-ah!

S’havia inclinat per passar innecessàriament la baieta humida a la superfície de la taula i s’havia quedat parat fent una reüllada al cos de la Mireia sense dissimular. Just en aquells moments ella s’havia adonat que el Manuel s’aproximava.

—Ah! Així serà…

—Un cortado.

—Un cacaolat fresc.

Per un moment, el Manuel i el cambrer havien quedat encarats en l’estret passadís i, tot d’una, l’aire de gallet del de la safata s’havia desinflat corbant-li el pit alhora que l’esquena prenia la mateixa línia. Quan el noi va seure al costat de la Mireia va fer-li un petó i, al final, va mossegar-li el llavi. Tot seguit, davant del xiscle apagat d’ella, es va dibuixar als grans ulls negres del Manuel una fixesa que va aconsellar-li de no parlar. Amb un gest del cap, el noi va signar-li l’escot i ella va cordar-se els botons just al moment que el cambrer tornava amb una tasseta, l’ampolla i el vas transparent cap a la seva taula, tot en safata d’alpaca. Mentre els servia, la Mireia va mirar enllà per una escletxa d’espai que arribava fins al carrer. Allí, l’esclat de claror era encara alegre.

—Aquest juliol un company de feina agafa les vacances. M’ha deixat la clau del seu pis perquè li regui les plantes.

La Mireia no va dir res, però tampoc no es va posar la mà o un mocador al llavi com tenia ganes de fer.

—Però, mi vida, no entens que ningú no ha de posar els ulls o els nassos en allò que considero meu? Perquè…, si jo t’estimo i tu a mi, tu ets meva, no?

Ella va continuar en silenci i va notar que se li anava acumulant líquid als ulls. Va alçar-se i el Manuel va trigar un instant a deixar-la passar, però en caminar ella davant seu, ell va acariciar-li els cabells i va deixar que l’índex rellisqués pel coll de la noia; de sobte, prement-lo fort damunt la pell, va arrossegar-lo i va marcar una línia a la seva base. La Mireia s’havia rentat la cara, una vegada i una altra, sense que pogués acabar d’eixugar les llàgrimes; va tornar-se a mirar els llavis i, no, no hi havia sang, però es notava un color més fosc on li feia mal i una vermellor damunt la clavícula esquerra. Va mirar la porta d’aquella cambra minúscula, gravada d’obscenitats, dibuixos i paraules, i va pensar en la seva mare com quan ella era petita, només amb amor. Va haver de tornar a rodar l’aixeta i esbandir-se la cara i assecar-la. Al final va recordar-se’n: pensar en la mort era l’únic que podia asserenar-la. Ho havia sentit explicar a una de les amigues dels seus pares. Quan estava detinguda i enfonsada en una cel·la, l’havia ajudat el pensament que allò no era encara la mort, per tant, s’havia dit: «Endavant i sense pena!».

—Anem!

El Manuel l’esperava davant de la porta del lavabo amb la carpeta a la mà. Sortir a fora havia relaxat els pulmons de la noia i ell l’havia agafada prement-li fortament una mà sense que la Mireia fes res per deseixir-se.

—Et deia que a partir de dissabte tindrem un pis per estar tranquils, sense cap xafarder que vulgui posar els ulls a les nostres coses. Ho entens?

Ella havia sacsejat el cap cap avall.

—Què? Ara em vols muntar un número?

Boirosa i assedegada com estava, es va estimar més callar. Des de la plaça Universitat van caminar cap a la ronda de Sant Antoni i quan va veure una font en una placeta la Mireia va dir-li que necessitava beure. Inclinada sota el raig desmesurat, va mirar la cara d’ell concentrada en ella. Somreia.

—Ens coneixerem una mica i si, com jo penso, som feliços, ens casarem i ens n’anirem ben lluny!

—On vols anar?

—Encara no ho sé!

—Tampoc no vols continuar la carrera?

—Però tu la pots acabar a Madrid!

—Madrid?

—Sí, o a Sevilla. On t’agrada més?

La Mireia notava la calor, la sorpresa, la set, la calor, la set…, li revenia la imatge de l’ampolla de cacaolat fred que havia quedat plena i sense xapa damunt la taula de l’Estudiantil. Quan van arribar a prop del mercat ella va dir de seure en un bar gran que feia cantonada, Els Tres Tombs. Llavors, ell li va ensenyar unes claus.

—Podem anar-hi ara, ell treballa fins a les tres. És aquí mateix.

La noia no responia i ell va estirar-la de la mà i van girar pel carrer de Sant Antoni Abat. A la plaça Pedró, passant de llarg l’estàtua de la Santa Eulàlia en martiri, tots dos van enfilar cap al carrer de l’Hospital. Entre la gent que anava i venia, la Mireia va pensar que allí eren més renouers i belluguets que al seu barri. Es va adonar que un noi que anava en sentit oposat havia canviat bruscament de vorera després de mirar el Manuel. S’havien de conèixer per força, però no va preguntar, ja que ell semblava no haver-s’hi fixat. Tombat a un aparador de llibres de segona mà, no va trigar a assenyalar-li un títol de lladres i policies, just el que a ella no li deia res. La casa era vella, amb una escala estreta, mal il·luminada amb bombetes de poc voltatge. Per sort, el pis donava al carrer de l’Hospital i tenia un balcó estret obert al dia càlid. Però, després d’una ràpida inspecció feta pel Manuel, va cridar-la per encaminar-la a una habitació interior on hi havia un sol llit baix i algunes joguines en un prestatge.

—Vull veure’t nua de cap a peus.

Ella s’havia deixat despullar.

—Ets perfecta!

Llavors ell s’havia abaixat els pantalons i els calçotets conjuntament fins a mitges cuixes i s’havia posat un preservatiu. La Mireia li havia dit que anessin més a poc a poc, que s’estiressin al llit, que l’abracés, que es podia treure el preservatiu, no li importava quedar-se embarassada. Ell va canviar de cara, la va abraçar massa fort i ella va xisclar.

—Però què tens? M’estimes o no?

—Tinc por, és la primera vegada!

—Això espero! Però què és això que tens por i no vols preservatiu? Qui t’entén, petita? Qui?

Ell li posava la llengua dins la boca i quan la treia aprofitava per parlar-li.

—Tinc una amiga que ha quedat embarassada i se sent feliç, espera un fill del seu nòvio, encara que ell no hi és.

—Escolta: jo et vull veure de blanc fins als peus amb tota la família, ho sents bé? Del fill, ja en parlarem. Quina pressa tenim?

Ella s’hi abraçava fort per la cintura, estava paralitzada i no el deixava moure a penes.

—Estira’t, va!