3

Justament, pel temps en què la seva mare sortia amb un professor d’Història, la Isolda havia començat a enraonar amb un company de carrera.

Mentre esperaven l’inici d’una classe, l’Àngel li havia parlat de la seva família, pagesos d’un poble de muntanya, treballadors i fets a la seva. Ell s’havia independitzat bastant jove i havia triat Arquitectura com un repte, es creia que era una manera de no necessitar el retorn als orígens, pensava fer-se la pròpia casa. Li va confessar que, a mesura que es feia gran, trobava a faltar tot el que tan de gust havia deixat enrere. Va divertir-la la manera com el noi es reia d’ell mateix. Havien avisat que el professor ja no vindria i ells dos havien continuat enraonant asseguts a l’aula. La Isolda escoltava, però després que l’Àngel va esmentar-li un padrí extraordinari, el pare del seu pare, la Isolda es va trobar descrivint-li el Jaume Marquès i l’abuela Lolín.

Quan els diumenges al matí el Joan Gómez la portava a visitar l’abuela, la dona acostumava a tenir a punt seitons amb all, oli i vinagre. A la Isolda, li agradava sucar-hi el pa que la Lolín anava llescant a mesura que se’l menjaven. I va dir a l’Àngel com, amb ella, era difícil no esclafir el riure. Ben al contrari passava amb l’avi de Reus.

Va dir al company que el millor d’aquelles estones era que pertanyien tan sols al pare i a ella; la mare en quedava fora. Encara el Joan, els últims diumenges que havien compartit així, allargava tant com podia aquells parèntesis. Sortint de casa l’abuela, amb un polvoró o una rosquilla en una mà a canvi de «doh besoh», ell se l’emportava a la rambla del Poblenou i feien el vermut amb patates i olives. En tornant al pis, enganyaven la Ramona. El pare li deia que havia portat la nena a mirar l’aigua i que, de tant fer-ho, a tots dos els havia passat la gana. «Aigua» era el mot amic entre la Isolda i el Joan perquè, en sentir-lo, la mare s’absentava uns minuts, es desarmava, encara que al cap de poca estona, per a la Ramona, la culpa sencera de no dinar ni l’un ni l’altre era de la sogra, amb qui ella no es parlava des de feia temps.

De fet, cada cop que la Isolda visitava la Lolín, l’abuela retreia a la seva jove que la rebutgés, sent, com era, l’única iaia vàlida, ja que la mare de la Ramona, segons l’abuela, estava «delasotea». Mentre la Isolda va ser una nena, aquella paraula no l’havia entesa. Potser perquè, arribats a tal punt de la conversa, el Joan Gómez deia a la seva mare que callés i tot seguit passaven la porta cap al carrer. Llavors, el pare li feia prometre que no repetiria a la Ramona res del que l’abuela havia dit.

La Isolda es va trobar imitant-la davant de l’Àngel.

—¡Deja ya a la chiquiya, que con tanto sentir de la guerra y de loh que perdieron, se ha vuelto más quieta que un santo de iglesia!

Aleshores, quan ho explicava al company, la Isolda va pensar que la mare ja es devia imaginar que havien anat a veure la Lolín, però, per al Joan, tot es resumia a parlar del vermut a la vora de l’aigua i ni la Ramona volia saber-ne res ni la Isolda es recordava de preguntar per «delasotea».

No va trigar a dir a l’Àngel la dèria de la mare pel tema de les víctimes de la guerra. Igualment li parlaria de l’Anna Llopis, que era la padrina de bateig, i a qui ella considerava una autèntica mare. Després de quasi dos anys de veure’s cada dia i no explicar-se res, ella i el company havien passat a dir-se aquells pensaments que les persones reservades, com eren tots dos, no amollen amb facilitat. Era la primera vegada que la Isolda es comportava d’aquesta manera.

La segona vegada que la Isolda havia enraonat amb el company d’Arquitectura amb qui es trobava tan bé havia estat sobre la mort de la senyora Ferrer. No desitjava fer-ho, però la conversa hi havia portat. D’aquella desaparició, a la Isolda, li n’havia quedat una ferida i un misteri, com si algun secret hagués passat de llarg però a tocar de la seva intel·ligència, just a punt de desvelar-se. Per la força de la fugacitat amb què allò s’havia esdevingut, de sobte, s’havia esvaït quasi per complet.

Els fets se situaven als anys previs als Jocs Olímpics de Barcelona. Primerament, la senyora Ferrer havia rebut una oferta de bastants diners per la caseta de Fernando Poo. La Isolda es recordava que estava molt contenta. Li havia explicat que la Mireia intentava tancar una separació molt complicada i guanyava just per viure. A més, la va informar que ella havia començat a mirar residències per retirar-se. Allò havia provocat en la Isolda un desencís sobtat, perquè la padrina es comportava com si no comptés amb ella. Però, al seu moment, no havia sabut què dir.

Acabats els tràmits de la venda, encara l’Anna vivia a Fernando Poo, però s’anava desprenent de cada cosa. Un dia, així com feia, sense previ avís, s’hi havia presentat la Mireia. Anava acompanyada pel Marcel, el fill gran de la Cèlia, i es va quedar parada de com l’Anna s’havia aprimat i envellit; mirant-la, havia dit que havien d’haver-la avisada. L’Anna anava atrafegada i somrient d’una banda a l’altra, traient galetes, posant vi dolç en cada vaset, i la Isolda es va demanar si sentia els comentaris de la filla al seu acompanyant. La Mireia era tan bonica que la Isolda s’hauria passat l’estona observant-la, encara que li agradava més quan duia la cabellera a tocar de les espatlles. Llavors, els seus cabells eren més curts, amb bucle girat cap a dins, de manera que li tapaven, per cada banda, la part baixa de la galta. Sí, s’hauria assegut només per contemplar-la, però justament, amb totes les portes de bat a bat, la Isolda traslladava capses de llibres al menjador. Ho feia des de la sala on s’havia reunit l’associació durant anys i havia continuat d’aquí cap allà perquè les havien de passar a recollir.

El Marcel anava a mirar el carrer de tant en tant. Encara els sotjava la por de l’exmarit policia o la seva ombra. Però per fer contenta l’Anna, després de carregar una calaixera antiga en bon estat en una furgoneta, la Mireia i el Marcel s’havien assegut al sofà de sempre. Ella havia ratat la vora d’una galeta i ell s’havia anat empassant el moscatell sense menjar res. Tot plegat era una mica estrany, allí tots tres asseguts, amb la casa de peus enlaire i la Isolda anant i venint. Semblava una companyia de teatre reposant dins d’un escenari a mig desmuntar.

Mentre continuava endreçant, la Isolda havia sentit la Mireia com explicava a sa mare que no dormia bé, que somniava gent vestida amb quatre esvellecs; de vegades, es trobava dins d’una plaça de toros on, en comptes d’un espectacle amb animals, hi havia persones famolenques que li estiraven les mans per rebre almoina i, de sobte, uns soldats negres apuntaven les seves armes cap a ells i llavors, en comptes dels rengles de seients de fusta, hi havia tan sols una filferrada.

La Isolda va sentir l’Anna dient:

—Em sap greu.

I repetir-ho.

Després d’un silenci, va preguntar a la filla per la feina. L’acompanyant de la Mireia havia caminat un cop més fins al rebedor i allò havia coincidit amb el fet que la noia s’alcés. Havia abraçat sa mare. Li havia promès que un dia parlarien de l’editorial on treballava, l’anirien a recollir i, després d’unes comprovacions, fent una parada o les que calgués per despistar possibles perseguidors, la portarien al pis on vivien. El Marcel, que havia retornat després de mirar al carrer, va reblar el clau:

—La mare també té moltes ganes de veure-la.

No havia passat ni una setmana d’aquella trobada i s’havia produït un incendi a la casa del carrer Fernando Poo. De matinada, quan la majoria de la gent dorm el son més profund. Ara bé, l’Anna estava desperta voltant pel seu laberint, que cada cop era més petit, més manejable. Quan va veure el fum va pensar que pertanyia a la seva dèria, que era un entrebanc minúscul, just abans de trobar la sortida, i quasi ja se n’alegrava. Però, en notar l’olor de cremat, s’havia alçat amb una sorprenent llestesa. Havia tingut la serenitat de trucar als bombers i ells li havien dit que si podia sortir al carrer que ho fes, però que esperés que arribessin per actuar. Malgrat ser estiu, es va abrigar i va passar la porta. El foc avançava. A la casa no quedava a penes cap moble, quasi res. Es devia haver deixat la cuina encesa, va lamentar l’Anna per a si mateixa mentre sentia les sirenes, però el cas és que aquell dia per sopar tan sols s’havia menjat un préssec. Una mica més tard se n’havia recordat. La van conduir a la cabina d’un dels cotxes i van preguntar-li si estava bé.

—Sí.

Feia uns quants dies que l’Anna Llopis podia haver ingressat a la residència, però, amb l’excusa de donar les quatre coses que li restaven, s’anava quedant a la casa. Un dels bombers va dir-li que era segur, el foc havia estat provocat, i ella va respondre que era molt estrany, però a l’instant mateix de dir-ho va aterrar a la seva memòria la imatge d’aquell desventurat; ella pensava en el Manuel, amb aquest adjectiu.

Com era norma, van acompanyar-la a l’hospital per fer-li una revisió. L’Anna no havia volgut que despertessin a ningú. Ja s’esperaria que fossin les set o les vuit perquè la recollís la Isolda. Però el metge d’urgències havia sol·licitat l’ingrés al servei de cardiologia.