18

Els mesos avançarien de pressa a casa de la Lolín. Ella portava la batuta i el davantal com abans que la Ramona hi hagués aterrat en tant que dona casada amb el seu fill. La mare del Joan continuava cosint camises de dormir, pantalons, jocs de taula i jocs de llit. I, sense esperar la notícia, s’havia posat a fer vestidets de nena de colors clars. Rosa i blanc, sobretot.

Un dia que la Ramona havia arribat de casa dels Ferrer abans del que era acostumat, va veure tot de retalls menuts de tergal blanc als peus de la Singer. Amb el soroll que armava en pedalar, la Lolín no havia sentit la porta. En veure una faldilleta a les mans de la sogra va preguntar-li què cosia.

—Un vestidito pa mi niña.

La dona li somreia amb complicitat. Fos perquè encara no havia parlat de l’embaràs amb el Joan, fos perquè la sogra contradeia l’esperança certa en un menut que s’havia de dir Júpiter, la Ramona va girar cua cap al dormitori i no va voler dinar. La Lolín va interpretar-ho com un atac de vergonya. Però en sortir de fer col·loqui amb la jove, el fill —aquell tanoca— va fer morros a la mare. Van menjar en silenci fins que la Lolín li va fer la pregunta somrient. En semblar-li que el Joan es feia el despistat sobre la qüestió, va ser ella qui li va comunicar que la seva dona estava en estat.

Corrien els mesos. Catex anava acomiadant els treballadors fins que va tancar i el Jaume Marquès, que continuava viatjant a Reus sovint, començava a rumiar una retirada. Però, sense ser-ne conscient del tot, estava pendent de la Ramona.

El 20 de desembre, un Dodge Dart negre blindat havia volat, a causa d’una bomba, fins al capdamunt d’un edifici al carrer de Claudio Coello de Madrid. Així ho portarien els diaris l’endemà. Almirall, polític, president del govern. El Jaume ho va sentir i va trucar a la filla a l’associació.

—Saps això de Carrero?

Ja ho sabia. L’Anna, que, com son pare, escoltava la ràdio, li ho havia dit en arribar al matí. Al cap de poc, va telefonar a la Mireia. Li anava bé anar a dinar amb elles, perquè el Manuel tenia molta feina a la impremta.

Feia un temps que la Ramona, per no veure tant la seva sogra, es quedava a dinar amb els Ferrer. L’Anna va començar a pensar quin menjar cuinaria, aquell dia el Tomàs no aniria a dinar, n’estava segura. Totes tres soles.

Quan la Ramona havia tornat als papers de l’associació i l’Anna va apagar el transistor, va pensar, sí, la impremta, pobra Mireia, et fan beure a galet! En tornant de Múrcia, el Tomàs havia investigat les seves fonts habituals, i aquestes, d’altres que no ho eren tant. I la intuïció s’havia confirmat. No solament son germà Felipe era policia, el Manuel també, i de la secreta. El que no sabia l’Anna és que, abans d’explicar-li-ho, el Tomàs s’havia torturat durant un temps per la seva falta de cautela, per haver donat llibertat a la filla de fer el que volgués en un assumpte transcendent com aquell. I, llavors, havia pensat que podien donar la filla per perduda. Ara bé, s’ho havia promès, tornava a una mateixa idea: si aquell home feia mal a la Mireia, el que ell no havia fet en temps de guerra ho faria llavors. Quan va rebaixar-se la fúria contra si mateix, doncs, va informar-ne la seva dona endevinant que ella trobaria la manera d’avisar la Mireia per si encara no ho sabia.

Aquell 20 de desembre, mentre avançava els preparatius del dinar escoltant la ràdio, l’Anna va pensar que potser havia arribat el dia de parlar-li’n. Malgrat la confiança amb la Ramona, havia de fer per quedar-se a soles amb la filla. Després de tombar i girar el tema de l’atemptat contra l’almirall Carrero Blanco, l’Anna Llopis va gaudir de l’alegria de les dues joves i encara va ser afavorida per la solució ràpida al problema d’excloure la Ramona de la confidència que reservava a la filla. La Marquesa havia d’anar al ginecòleg. Mentre mare i filla ensabonaven i aclarien, l’una al costat de l’altra, l’Anna va somriure tota sola recordant aquell vespre en què el seu marit i la Ramona enraonaven al menjador, elles dues estaven com llavors i feia vent.

—Et veig feliç, Mireia.

—Sóc feliç, mare.

—Ja saps que això també me’n fa a mi.

No era el moment. No ho era. I va tornar a callar.

—Volem un fill aviat.

—Estàs…

—No!, no! T’ho hauria dit! Però penso que potser ja n’hauria d’estar.

—Quan s’és tan jove, de vegades quedar en estat costa una mica.

—No sóc tan jove…

Havien deixat els plats a l’escorredora i mentre regalimaven s’havien assegut a les butaques. S’havia d’afanyar, una altra ocasió trigaria d’arribar.

—A part de la impremta, saps si treballa enlloc més, el Manuel?

—Quina pregunta és aquesta!

—El pare ha sabut que col·labora amb la policia.

—És un atac, no? Voleu posar porqueria a la meva felicitat!

—Si no ho sabies, ell t’ho hauria hagut de dir, hi tens dret…

—Sí que ho sé, i què? No t’hauria d’importar, a tu, ni al pare. Quan parareu de burxar?

—Volem el teu bé, no pas complicar-te la vida; almenys si ho saps…

La Mireia s’havia alçat i recollia les seves coses, que abans, despreocupadament, havia deixat escampades per la sala. D’un plegat, s’havia dirigit cap a la porta. L’Anna havia tingut temps de posar-se dreta. Abans de sortir, sense girar-se, la noia havia dit adéu. I a l’Anna li havia fet la sensació que als braços, que es preparaven per acomiadar-se’n, els quedava una dolorosa lleugeresa.

Quan el Tomàs va arribar, enfervorit per les noves, va trobar els llums apagats; abans d’encendre’ls, va córrer les cortines. De sobte va veure l’Anna en una butaca i va fer un crit apagat.

—Ho sento!

—Però què passa, amor meu?

—Crec que m’he entredormit. Penso que li ho he dit de forma massa directa.

—Has parlat amb la Mireia?

Ella havia afirmat amb el cap i havia abaixat la mirada.

—Ho sabia?

—Crec que sí, però se n’ha anat de seguida i m’ha dit que volíem embrutar la seva felicitat.

El Tomàs Ferrer l’havia abraçada.

—Et trobes bé?

No era difícil imaginar que havia plorat.

—Li ho hauria d’haver dit jo! Perdona’m!

—De cap manera! A tu t’hauria respost encara pitjor. Però, Tomàs, tinc por de no tornar-la a veure!

—Si és així, ho haurem d’acceptar!

—No m’ho diguis, això, sisplau! És la nostra filla…

El Tomàs havia agafat ben fort l’Anna un altre cop.

—Perdona; no, no serà així, si vols demà mateix li trucaré.

—Sí, sí. I ara?

—Ara?

El Tomàs va omplir un vas d’aigua i va posar-hi unes gotes abans de portar-lo a la seva dona.

En sortir del ginecòleg, la Ramona es va anar a trobar amb el Joan al bar del restaurant Garcia, a prop d’on vivien amb la Lolín. L’embaràs anava bé, però ella va dir al seu marit que el ginecòleg l’havia avisada que la criatura estava més encaixada del normal i que potser arribaria abans.

—Doncs que vingui quan vulgui, carinyo, que tots l’esperem amb moltes ganes!

La Ramona va pensar en la Lolín, a qui quasi segur que no li seria igual, i es va dir quina mala pata tenia amb les dones grans de la vora. La mare, la tieta i, ara, la sogra! Totes molt bones dones, «si vols tu», però cap d’aprofitable com a suport. Tan sols l’Anna era una bella persona, però estava tan pendent de la filla i de tot plegat, que, a la Ramona, li’n tocava un tros massa petit.

Llavors havia notat un peu del Joan entre les cames d’ella i, ves, encara feia calor, però a ell no li podia negar re i li havia somrigut deixant colar la llengua entre les dents.

—Anem?

No van patir per entrar sense fer soroll perquè la Singer comandada pels peus de la Lolín omplia el pis amb esgarips de locomotora. El Joan la va arrossegar cap a la cambra de bany i en el cos d’ella va alliberar la febre que la Ramona li havia conegut al bar. Després s’havien dutxat tots dos i ella havia anat a preparar una amanida tal com la feien a Reus. Estava cansada de gaspatxos. Llavors, el Joan s’havia posat davant de la màquina de cosir i el brogit havia anat minvant fins a deixar pas a la veu de tots dos.

La sobretaula va ser moguda. La Lolín no havia tastat l’escarola perquè portava el pap ben ple. Havia exigit que bategessin la criatura amb un nom normal. Feia dies que trinava amb aquell nom de la Ramona, que ella pronunciava «Jupité», fins que algú li havia dit que, si l’havien fet padrina de bateig, tenia dret a escollir-lo ella, el nom.

—Jupité, Jupité…

Quan la Ramona sentia aquells sons es notava a punt d’explotar.

Encara va tenir una segona tanda de sexe conjugal abans d’anar a dormir. Va caure en braços de la son com una planxa que es desconnecta del corrent. Es va despertar negra nit, nua, desabrigada, entre el desordre de la roba de llit, els peus ben freds i la boca seca. Es va posar la camisa de dormir i va llevar-se a beure. Després recuperaria el llençol, el cobrellit i fins el coixí. Quieta i entrant en calor a tota pressa, rumiava.

El Joan jeia estenallat i nu, amb la boca una mica oberta, tal com s’havia quedat després d’assaciar la fam amb el cos d’ella. Era un amant brusc però complaent. Que ella passés gust després d’ell l’excitava de nou, i la partida es resolia amb un dos a un a favor del Joan. Després, s’adormia a l’instant i ella també. Però la Ramona solia despertar-se al cap d’una estona i, llavors, sempre pensava en el Rossend. Trobava a faltar aquell deliri de paraules que ell li enredava al cos, ben premut al d’ell. Així de junts, el Rossend enraonava del barri, de la lluita de les classes socials, dels ideals de llibertat i de cultura per a tots, i era quan ella més se l’estimava. Ell li omplia la buidor amb una herència noble i amb un fill, i ella els faria esquerar tots dos.

Aquella nit, van tornar les imatges de l’estiu a França. El camp d’Argelers vist al costat del senyor Daniel, a qui no agradava que ella li digués senyor, i del senyor Ferrer, enmig de l’emoció del record personal, mentre el d’ella era, de forma permanent, el Rossend. La compassió compartida.

I, quan la son revenia, gratant-li suaument les parpelles, li va tornar de molt lluny el pati, els grans espais del sanatori on sa mare estava tancada i on ella acudia com una estranya de la mà del pare. Unes i altres imatges es reunien en un petit argument en què ella s’amagava perquè l’amigueta de Reus, la Maribel del carrer de la tia Beneta, estava a punt de descobrir-la entre la sorra de la platja, famolenca i descurta, però, de sobte, aquella nena era un ocell fosc, plantat en una branca d’una figuera de l’hort dels bojos, i la vigilava amb el bec alçat.