10

La Mireia havia arribat a casa molt abans de quan solia fer-ho des que sortia amb el Manuel. En entrar a la saleta, va veure clarament com la seva mare, que estava asseguda al sofà amb la tele engegada, s’amagava alguna cosa a l’esquena.

La noia només pensava que en aquella hora havia esperat ser al cinema amb el Manuel, però el dia abans ell li havia trucat per dir-li que l’obligaven a anar a la feina tot el matí i a la tarda, de cinc a nou, perquè tenien un compromís urgent. El fet de treballar en una impremta feia que pogués triar un horari de vespre-nit per anar a la facultat al matí, però estava subjecte a la demanda de feina.

Tots dos s’havien vist al bar Estudiantil en acabat de dinar, i després de besar-se una estona, les mans d’ell anant sempre més enllà, ella li havia preguntat per la seva família i l’humor del Manuel s’havia torçat. A la Mireia, li semblava que el noi no entenia que d’ell li interessava tot; en canvi, ell en tenia prou de mirar-la, tocar-la i besar-la. Feia dies que la noia li havia explicat que els seus pares eren d’esquerres, que s’havien conegut estant tots dos refugiats al camp d’Argelers. Ell havia escoltat fumant, impassible, com si tant li fes. Llavors la Mireia havia afegit que el seu pare havia passat uns mesos a Mauthausen i que allí els tractaven molt malament i era per aquest motiu que li havia quedat una salut delicada i semblava més gran de l’edat que tenia. Llavors, el noi s’havia tret el cigarret de la boca i havia enviat el fum a la cara d’ella. Fos pel que fos, la Mireia s’havia reservat el tema de l’associació. No pas perquè ell fos algú no «comprovat», com deien i repetien els seus pares, per por, sinó perquè tenia la sensació que tot allò potser li desagradava. Però i el germà d’ell? I les seves dues germanes? El Manuel tampoc no li havia dit a penes res del pare o de la mare. Tan sols que, per a ell, eren tots molt avorrits. Però això ja se sabia.

El bon humor inicial, doncs, s’havia evaporat i, quan ell va dir-li que havia de deixar-la ja, que feia tard, la Mireia es va quedar al bar i va trobar-se plorant sota el serrell i emmarcats els ulls ametllats per la cabellera llisa. Mai no volia que ella l’acompanyés a la impremta ni li n’havia dit el nom o el carrer on era. Sabia què esperava el Manuel del seu amor, però ella havia viscut l’adolescència mig amagada, recollida, sense amics ni amigues, i el que sabia del sexe li venia només dels llibres i de les pel·lícules. I si, en comptes d’anar-se’n a treballar, el Manuel es trobava amb una dona perquè ella no li donava el que ell li demanava?

La mare va preguntar-li si volia berenar i ella va negar amb el cap, se n’anava a estudiar a la seva cambra. Es va menjar la partida: la mare li teixia un jersei per al seu aniversari i se l’amagava perquè li fos una sorpresa. En els últims temps la notava més contenta. El fet que ella sortís amb un noi, com si l’hagués rejovenida. Quan ella feia tard, com que la Ramona dormia a casa, semblava que no hi patia tant.

Es va deixar anar al llit, i va pensar en els petons del Manuel amb els braços encreuats damunt la cintura. Si a ella li passés com a la Ramona, que el seu noi hagués desaparegut tan poc temps després d’enamorar-se’n, no sabia què hauria pogut fer. La Mireia creia que ella, en la situació de la Ramona, hauria anat a la frontera, i si no, a França, a buscar el seu noi. O bé no hauria pogut fer res de res perquè s’hauria passat les hores plorant.

Els contactes dels pares a França no havien detectat cap espanyol que per aquelles dates hagués aparegut mort. La mare li havia dit que el que la feia patir més era que el noi no tenia família i, en aquests casos, si ningú no reclama el cos, qui sap si mai més se’n sabria res. El cos? Era horrorós. El que no entenia era que allò afectés la seva mare, ja que aquell Rossend no el coneixia de re i, a la Ramona, a penes.

Pensant, pensant, la noia s’havia quedat adormida. La veu del seu pare va despertar-la en un to més alt del que acostumava. Parlava amb la mare i ella li feia: «Xxxst». La noia es va alçar i va obrir un xic la porta. El pare li deia que no entenia que ella hagués animat aquella «pobra noia» a tenir la criatura; opinava que, en el seu cas, era millor avortar, perquè d’altra forma el panorama que se li presentaria fóra molt gris. La mare va respondre que la Ramona s’estimava el pare del fill que esperava i tenir-lo li feia il·lusió, fins sabia el nom que volia posar-li.

—Quin nom?

—Júpiter.

—Júpiter? Com l’equip de futbol?

—Sí!

La Mireia escoltava àvidament, no havia sentit mai discutir els seus pares i menys de qüestions com l’avortament, encara que abans n’havien donat l’opinió davant d’ella. I ara, no solament no estaven d’acord, sinó que el pare renyava la mare per haver animat algú…, però parlaven de la Ramona? Es va tornar a deixar caure damunt del llit i va tapar-se la cara amb el coixí.

Aquell vespre la Ramona va arribar un xic tard. Venia de l’acadèmia, on s’havia assegurat l’examen de segon i una plaça en Secretariat de tercer curs. La Mireia s’hi va fixar, feia bona cara i, sí, s’havia engreixat, però ella no s’hauria imaginat mai que, a sobre de tenir el xicot desaparegut, estigués… Es va fer capaç del fet que la seva mare havia esdevingut confident de la companya i es va posar a callar. Justament, a preguntes del pare de la Mireia, la Ramona havia dit que, acabés com acabés el conflicte laboral de Catex, ella tenia un contracte temporal i ja devia haver estat rescindit. A més, no volia tornar a treballar en aquella fàbrica, ja buscaria feina, però abans havia pres el determini de viatjar a França. Havia d’estar segura de si el Rossend era viu o no. Tan sols agrairia un punt de contacte que l’orientés de cara a preguntar en medis on ell pogués haver anat a parar. Hi havia hagut un silenci que els havia igualat al voltant de la taula.

El Tomàs Ferrer va parlar com solia, en to reposat i precís. Va dir que confiava en una subvenció que havia de permetre a l’associació pagar algú que arxivés tots els documents, que portés actes de les reunions i de les activitats, que, si a ella podia interessar-li, ja ho diria. La Mireia es va adonar que la mare s’havia sorprès. No devia saber-ne res, però, com era habitual en ella, callava. L’Anna s’havia alçat a deixar els plats a la cuina i la Mireia havia dit que ja l’ajudava ella.

Com tots els dies ventosos, aquell vespre, el mar es feia més present del que era costum a la casa del carrer Fernando Poo. A la cuina, mare i filla sentien el Tomàs i la Ramona com si les seves veus fossin una cortina ondulant i virolada. Ell havia passat del present clar a parlar dels millors amics que tenia a França, encetant així la gamma dels blaus, i tant l’Anna com la Mireia no feien cap esforç per escoltar el que se sabien de cor. L’Anna tenia ganes d’enraonar amb la Mireia o que fos la filla qui encetés conversa, però no li sortia res, ni un mot. Semblava estar encisada pel vent i adonar-se d’un moment excepcional, perquè la Mireia no acostumava a ajudar-la, ni ella, a demanar-li que ho fes. De sobte, alçant un plat ensabonat amb la mà dreta, va dir-li:

—Has vist el Manuel, avui?

En comptes de respondre-li, la Mireia va descabdellar el seu riure com si l’hagués guardat emmadeixat, recollit en un sol color, esperant aquella circumstància per vessar-lo a l’aire en tots els tons possibles. La mare va deixar el plat a l’aigüera d’esbandir i va alçar els ulls a la seva filla. Va poder veure aquella cascada alegre amb un punt burleta o desafiador a la mirada.

—M’has fet gràcia!

Mentre la mare ho acabava d’ordenar tot, la Mireia va tornar al menjador i va dir que estava cansada i se n’anava a dormir, però quan, al cap d’una mitja hora, va sonar el telèfon, va sortir corrents a despenjar-ne l’auricular encara vestida.

A la taula, els Ferrer i la Ramona continuaven la conversa. Havien entrat al tema de Mauthausen sense tocar el capítol anterior. El Tomàs anava ben amb compte de repassar aquell temps en què, quan era com aquella filla que llavors murmurejava a l’aparell sense més preocupació, l’Anna havia viscut al límit de la seva resistència física i mental, a Argelers i, més tard, a València. A ell, també li n’havia tocat, però era una altra cosa. Llavors era un jove fort, més gran que no pas la seva dona, i, sobretot, tenia una ideologia sòlida que l’animava a lluitar. Parlant-ne amb la Ramona Marquès, que l’havia sorprès per l’interès amb què l’escoltava, havia renascut la idea de visitar els companys exiliats, alguns li eren més que germans. Entre ells s’havien salvat la vida diverses vegades. Calia meditar-ho i esbrinar alguna cosa més d’aquell Rossend Garcia, a quin grup pertanyia, semblava evident que era anarquista, i si podia haver anat a parar a Tolosa o més a prop.

Malgrat el tacte del seu marit per no parlar d’ella i dels seus, al llit, l’Anna va tenir els ulls oberts durant molta estona. El vent prenia forma gràcies als xiulets i els brunzits que alçava. En canvi, el Tomàs va adormir-se aviat al seu costat, li havia deslliurat la mà que li prenia quan tots dos estaven estirats a l’espera de la son. Llavors ella va completar la part que el marit no havia dit a la Ramona, les tendes a la sorra, el pare enfebrat i pudent a la platja d’Argelers, i el final sobtat. L’Enric i el Tomàs, quan ella encara no sabia que aquests eren els seus noms, havien fet tots els passos que ni ella ni sa mare eren capaces de portar a terme. Llavors, l’Anna s’havia deixat, no s’empassava la miserable ració que els repartien i el Tomàs ho havia vist. Durant dies li havia parlat de la lluita, de la força del grup per resistir, del que els altres esperaven d’ells. L’havia fet menjar i l’havia emparat perquè fes uns passos per la sorra a manera de passeig. Encara l’Anna mostrava una tendència a l’abandó quan ell li havia fet veure que la mare depenia d’ella en gran part i li havia preguntat l’edat.

—El 6 de febrer faig els divuit.

—Veus? Ja ets una dona!

L’Anna havia arrencat a caminar tota sola com si la paraula li hagués donat empenta per fugir d’ell. Trobava que el Tomàs era guapo i valent, dir que estava agraïda era poc. Llavors, ell s’havia posat al seu costat i li havia dit que era la noia més bonica que havia vist i que ell ja no es podia imaginar com seria amb un vestit de flors i un passador de banya als cabells.

La noia havia començat a fer-se útil, el somriure del Tomàs voleiant a prop seu, fins que li havien aconsellat el retorn a Espanya. Era el requeriment que els oferia l’autoritat francesa del camp i semblava el pas menys dolent per a la mare i ella, ja que no estaven compromeses. El Tomàs Ferrer no podia tornar, sabia que l’empresonarien. Mentre s’enrolava amb l’Enric a la companyia de treballadors estrangers i d’allí passava a la resistència francesa, l’Anna Llopis, ofegada pel destí també tràgic de la seva mare, primer a València, després a Barcelona, s’havia hagut de fer forta. Com que, malgrat tot, estava a la flor de l’edat, igual que un reclam que atreu un ocell a punt d’extraviar-se, pensant en el Tomàs, ullava els aparadors de roba i els de les merceries buscant passadors de banya.

Per fi, al carrer de Fernando Poo, escoltant les ràfegues, que li recordaven aquell gener terrible de 1939, l’Anna s’havia adormit. En somnis sentia el cos submergit en la sorra de la platja d’Argelers, aquella escalfor humida de semitomba, preferible al fred.