1

La Ramona Marquès tenia avorrit el pis de l’acadèmia. Hi rebia classes de comptabilitat, de correspondència comercial i de taquigrafia, asseguda al costat d’una altra noia en un pupitre pesant de fusta.

L’aula era més ampla que llarga, s’hi entrava per una porta petita i hi havia dues finestres; l’una, al costat de la taula de fòrmica del mestre, il·luminant l’única peça moderna, la pissarra. Es veia que s’havia aprofitat un domicili i que els mobles eren d’un altre centre. Cada dia, circulant per aquell espai, la Ramona s’imaginava on abans devien situar-se cada una de les peces del pis. La mecanografia es feia en una aula diferent, la més àmplia i airosa, amb les seves taules noves, individuals, cada una amb una màquina d’escriure. Devia haver estat un menjador, pensava ella. Allí, aïllada amb l’Olivetti Valentine corresponent, s’hi sentia molt millor.

Les seves companyes eren de mena xafarderes.

—Què?, t’agrada el Joan?

I ella només volia acabar els cursos per buscar una bona feina, tenir diners, independitzar-se: els nois no li importaven. Anava capficada estudiant i memoritzant. La Ramona captava els números al vol, era de les primeres en mecanografia i la millor en taquigrafia, no gaudia de gaires simpaties perquè no s’entretenia fent amigues, es notava que ella passava per allà anant cap a un altre destí i, com més de pressa hi circulés, millor.

El Joan Gómez, un estudiant de segon d’electricitat que als matins ja treballava, era un noi cepat i morè, de cabells negríssims caragolats, que la hi tenia votada. Cada cop que, en aquella estretor dels espais, a les escales, passadissos i portes, els elèctrics i les administratives topaven, la Ramona es trobava les mans d’ell a sobre. Ella tenia un cul rodó i uns pits que, malgrat els sostenidors reforçats, produïen una mena de febre als homes. Ja de més nena, al carrer, la Ramona havia après a clavar coces i algun mastegot ràpid als atrevits, però, a l’acadèmia, aquell Joan Gómez era un primera espasa en l’art de sorprendre-la. Malgrat ser alt i fort de constitució, es colava en un instant per caçar la seva presa momentània i, tot seguit, desapareixia. Les companyes de la Ramona feien silenci quan ell s’hi aproximava, sempre còmplices del noi, envejoses d’ella, i es partien de riure quan la Ramona s’enfadava mentre ell s’allunyava amb el pessic de flonjor a l’ànima dels dits. Amb la pressa per esquitllar-se, el Joan no s’havia fixat gaire en la fondària desconcertant dels ulls foscos de la Ramona Marquès, ni tan sols que els tenia una mica més junts entre si del que és corrent.

Vivia amb el seu pare. Ella preparava el dinar, anava enfeinada del pis a l’acadèmia. Quan ja feia el segon de Secretariat, el Jaume Marquès va dir-li que a la fàbrica buscaven algú per substituir una auxiliar de secretaria i havia trucat a la porta del senyor Ginar, la qual tenia de mig en amunt un vidre esmerilat amb quadrats i, dintre seu, tot de solcs petits. El Jaume Marquès, un operari sense tatxa, li havia dit que la seva filla feia els estudis de Secretariat i que, encara que no els havia acabats, ell estava convençut que ho faria bé. El senyor Ginar va somriure i el Jaume Marquès va acotar el cap; després d’acomiadar-se va sortir ranquejant una mica. En resum, a Catex, no gaire lluny de casa, el pare sempre en deia Can Felipa, el nom de quan ell hi havia entrat, farien una prova a la Ramona dissabte al matí. Ella va abraçar el seu pare i, quan se’n va separar, va veure-li els ulls molls i va sentir:

—Tan contenta com ta mare hauria estat!

Malgrat que la noia portava d’una forma acceptable el pòndol de la casa, ell trobava a faltar la Laura; no hi feia res que amb la filla haguessin viscut sempre sols, excepte els nou primers anys, que la Ramona havia estat amb la Beneta, germana de la mare, mentre ell vivia al mas. El Jaume Marquès sempre enyorava allò que quasi no havia tingut, la seva dona al costat, i es posava sentimental recordant-la per qualsevol fotesa i, per aquí, la Ramona no hi passava. En general, ell callava quan hi pensava mentre es demanava si no hauria d’haver-se emportat també la cunyada a Barcelona. L’instint l’avisava que la Ramona s’hauria pres malament aquell comentari.

La noia, traient la pols del petit escriptori del pare, remenant un xic, temps enrere havia trobat tot de papers, que havia llegit, i feia temps que sabia el secret que el Jaume insistia a guardar-li. A la Ramona, li hauria agradat que el pare la tractés com el que era, una dona, que li tingués prou confiança, que li parlés de la malaltia que tenia la seva mare des d’abans d’ella néixer. Però aquell dia no hi havia lloc per als retrets. El pare acabava de demostrar-li que la coneixia bé, estava a l’aguait d’allò que ella més desitjava. Pensava la Ramona que, si obtenia la feina a la fàbrica, s’empassaria els mots que l’home devia llegir-li a la cara quan no li agradava el que ell li deia.

El senyor Ginar tan sols li havia dictat una carta, ella havia pres notes amb taquigrafia i, en acabat, li havia manat que la redactés a màquina. Abans d’enraonar de la seva preparació, se l’havia mirada de dalt a baix. La Ramona portava una camisera blanca amb faldilla grisa i una rebeca blau marí. Mitges transparents; damunt dels tacons alts de les sabates negres de mudar se sentia enlairada. Havia pensat que era una ocasió per posar-se la medalla d’or de la primera comunió amb la cadeneta, massa fina, però també d’or. El resultat devia ser satisfactori perquè, abans d’anar-se’n, el senyor Ginar va alçar els ulls dels papers de damunt la taula i li va dir que dilluns al matí, quan ell arribés, esperava trobar-la treballant.

Aquell mateix dilluns, al vespre, havia anat a la rambla del Poblenou a portar avís a l’acadèmia que li calia interrompre els estudis de secretariat. L’horari a la fàbrica no li permetia continuar-los, de moment. S’examinaria de segon curs. A la sortida, la Ramona es va trobar caminant darrere el noi morè d’elèctrics, aquell que d’una manera tan hàbil la molestava sense esmena. Ell anava amb una colla de companys i la Ramona els va sentir riure, els va veure clavant-se clatellots i guitzes com nens petits. De seguida va reaccionar desviant-se per travessar la rambla cap a la vorera oposada, però el Joan Gómez havia tingut temps de girar-se i, en veure-la, s’havia posat al seu costat. Ella no obria boca mentre ell se li acostava, com un borinot, amb disculpes maldestres per les seves bromes; les paraules i els gestos es contradeien mentre els companys xalaven.

La rambla era el passeig comercial, ampli i lluminós, únic, de tota aquella zona. Les obreres joves, les modestes secretàries retornaven a casa després d’haver-hi fet les múltiples mirades i alguna compra escadussera. S’acostava Sant Josep i arribaria el moment de gastar un xic més.

Va acompanyar-la fins que ella va veure una botiga de roba interior i se n’hi va anar sense torbar-se. Abans, el noi li havia proposat que es trobessin l’endemà a aquella mateixa hora davant de l’acadèmia. Entre els dos aparadors de l’establiment, el Joan va estar a punt de fer-li un petó, però ella, que no havia deixat d’estar alerta, li va clavar una empenta i va deixar-lo assegut a terra, i va ser allí on ella va dirigir un petit somriure al pretendent com a premi de consolació.

Quan la Ramona Marquès tornaria a l’acadèmia, les coses haurien canviat més d’una mica en la seva vida.

Més endavant, amb els anys, el Jaume Marquès recordaria aquell parell de mesos com una època en què ell es va creure que la seva filla canviaria. Des de la vellesa, de nou a Reus, quan reflexionaria sobre el passat, ell encara pensaria que, si aquell temps s’hagués prolongat, la Ramona hauria pogut ser una altra, tenir la seva vida un camí discret, però més feliç. Qui era l’escrivà dels llibres de les persones? La família?, els fets històrics?, un mateix?

Aquells primers mesos de l’any 1971 la Ramona Marquès havia après la feina d’administrativa de l’empresa a gran velocitat. El seu interès, com si sorgís d’un espai ocult fins aleshores, l’havia sorprès fins a ella mateixa i, a poc a poc, la fama d’eficient havia rodolat de la zona d’administració i n’havia sobrepassat algun límit. En el seu pare, aquell operari una mica coix que tothom veia com un bon home, sempre fent la seva feina amb la mirada submisa, s’havia produït un canvi. Era com si, gràcies a la noia nova d’administració, se li hagués atorgat un ascens dins l’empresa. Tant s’havia espavilat la Ramona Marquès a Catex que, quan la secretària particular de l’amo es va posar malalta, el senyor Ginar va triar-la a ella per substituir-la.

—Quan la Florentina torni et reincorporaràs al teu lloc, però, mentrestant, se’t pagarà molt més bé —li va dir l’amo amb un somriure d’un ample de dos dits.

Immediatament li havien apujat la setmanada i la Ramona no tocava de peus a terra. Va comprar dues camises al pare i, per a ella, amb concentració d’empresària, mitges bones, roba interior de categoria, una faldilla clàssica i dos jerseis de llana fina. Els primers dies, a casa, repassava els llibres de secretariat, omplia fulls amb pràctiques de taquigrafia, feia problemes de comptabilitat i, de tant en tant, la mirada fixa en el buit, especulava sobre el seu futur. Més endavant, quan es va sentir segura, els va arraconar, els llibres.

La claror havia entrat al seu món i, per fi, feia l’efecte que ella n’era l’única ordenadora, s’hi movia sense esforç. Al voltant, tothom li somreia. El pare, el cap, les dependentes del dissabte a la tarda. Podia…, podia… Feia càbales, podria…, seria…, arribaria… S’adormia de seguida, de tan cansada com anava.

Aquells dos mesos van lluir tots els sols. El miratge d’un demà prometedor esdevenia més i més a prop. Fins la seva cara rapaç es va endolcir gràcies a un pentinat rodó que li va recomanar una perruquera de la rambla. Va deixar-li uns cabells bombats a banda i banda que tapaven la meitat de les galtes i suavitzaven l’imperi d’aquell nas, que, entre els dos ulls propers, semblava determinat per apuntar ben lluny.

Què havia passat? No res i absolutament tot. Ella estava en el millor camí i no se’n mouria sinó per petjar més ferm i encara més de pressa, perquè l’eficàcia del seu treball brillés. Així, aviat marcaria amb gestos el progrés del seu estatus. Havia decidit que, quan pogués, continuaria els cursos i obtindria el títol d’administrativa.

Es va fer juny i, un bon divendres, quan ella ja veia la fi de la jornada, el senyor Ginar s’encarava al pati de la fàbrica des de l’ampla finestra. Ho feia de tant en tant i a ella li cridava l’atenció. Del pati sortien els productes i al pati arribaven les matèries necessàries per obtenir-los. El pati era ampli i, sovint, silenciós. Li servia d’espai visual per a la reflexió? De vegades, després de mirar cap allà, sovint amb el puro entre llavis, el senyor Ginar caminava per l’oficina voltant la taula que ella ocupava i es posava a la seva esquena mentre la Ramona teclejava cartes o nòmines. Era un senyor callat, d’una cinquantena d’anys, fort i elegant; els cabells, que grisejaven, els duia tallats bastant curts. Mentrestant, no li deia re, tan sols devia mirar, malgrat que ella just llavors estirava l’esquena un punt, tal com la professora de mecanografia aconsellava fer de tant en tant. Quan l’amo sortia del despatx o tornava a seure a la butaqueta acostada a la taula principal, la Ramona es notava disposada a tornar a sotmetre’s a l’examen que ell realitzava en silenci.

Aquella tarda assolellada i clara, la Ramona va veure uns xicots repartint fulls a la sortida de la fàbrica. Havia sentit que els obrers es preparaven per a una vaga. La secretària suplent va voler esquitllar-se d’ells sense agafar-ne cap i un dels nois va seguir-la.

—Tu no en vols cap, preciosa?

Caminant encara amb més aire, ella va intentar escapolir-se’n, però l’obrer va tallar-li el pas. Quan van estar cara a cara, la Ramona va saltar.

—Però, a veure, que hi tinc obligació, d’agafar-lo?

—No, però, ull viu, les administratives hi teniu molt a perdre en el nou conveni! Llegeix!

Ella va agafar el full estirat cap a ella i es disposava a continuar quan ell va tornar-li a barrar el pas.

—Jo a tu et conec: fas de secretària al de les peles!

Musculat de cos i d’estatura mitjana, l’obrer tenia una cara més aviat delicada i els cabells d’un ros com palla humida. Li clavava els iris dels ulls, d’una densitat clarosa.

—I què?, em vols dir què passa?

La Ramona va veure com ell esbossava un somriure.

—M’agrada, això, m’agrada… Com et dius?

—Vols fer el favor…?

—De què? Quina mena de favor vols de mi? —Somreia amb els ulls verds grisos que miraven burletes i els llavis tot just entreoberts.

La Ramona, amb cara enfadada, va estar a punt de girar cua, però el noi, amb un gest audaç, la va retenir agafant-li un braç. Va mirar-li la cadeneta amb la medalla, que llavors duia cada dia de feina, i va tornar a somriure d’aquella manera, com si tan sols ell pogués saber de què. Li va acostar la boca a l’orella.

—Què, ja li fas de puteta, a l’amo?

Sense dubtar un instant, la Ramona va clavar-li un magnífic mastegot amb la mà lliure. Ben de pressa, va estalonar el pas carrer avall. Darrere seu van alçar-se rialles i veus d’alguns dels que havien vist o sentit l’estira-i-arronsa dels dos joves.

La claror de l’horitzó, que feia un temps escàs que s’havia obert a la mirada de la Ramona Marquès, aquella tarda es va enrevenxinar de roig i d’ombres. Dins dels armaris ordenats de la nova vida, les peces que la noia havia col·locat d’una en una amb unció estaven a punt de ser expulsades, com si, des de dintre seu, un aparell d’enlairar discos cap al cel les hi enviés perquè els participants d’un concurs de tir al plat provessin d’encertar-les.