26

La Tere, que llavors estudiava en règim nocturn en una escola de formació professional del barri del Besòs, per interès d’un professor, havia demanat a la Ramona que hi anés a parlar de la «seva» associació i que, si hi podia portar algú que hagués viscut guerra i exili, seria fabulós. La Ramona ho havia demanat al Daniel, el qual es va resistir a acceptar. Ella li va prometre que hi anirien tots dos. Ell, com a testimoni; ella, representant la continuïtat de l’entitat per preservar la memòria de les víctimes.

Finalment, superant el neguit avançat de trobar-se davant d’un grup, el Daniel Ximenis va dir-li que hi estava disposat, com si es tractés de posar el coll sota la fulla esmolada. Havia fet un pas cap a la Ramona i s’havia situat davant i molt a prop dels seus pits. Va tenir temps de fer un sol sospir i de nou el comentari d’aquella dona el va sorprendre positivament.

—Vostè explica el que va viure i jo puc donar les dades de l’exili. Les tinc resumides i puc exemplificar-les en el cas del Tomàs Ferrer i de l’Anna Llopis, com dos joves que es van enamorar dins del camp d’Argelers.

—Vostè? Però, Ramona, encara estem així?

Ell estava cansat d’insistir que li digués de tu.

A l’escola no tenien sala d’actes, però sí una aula gran. Els alumnes, joves i no tant, havien posat les cadires formant dos semicercles al voltant d’una taula on la Ramona Marquès i el Daniel Ximenis van seure de costat. Dret a la vora, un professor de Matemàtiques els havia presentat breument. Hi havia un silenci profund i cares àvides quan el Daniel va començar a enraonar.

Ell, que havia après l’ofici de mecànic de cotxes, havia parlat molt de l’experiència al final de la guerra, a França, però sempre ho havia fet entre persones amb vivències similars, com el Tomàs Ferrer, l’Anna Llopis, la Mercè Alella i altres socis de Memòria i Llibertat. Ara bé, mai no n’havia enraonat en públic. Llavors tenia al seu davant un grup d’estudiants de nocturn que no havien viscut la guerra, fills ja de la dictadura de Franco.

Li va costar una mica arrencar. Les seves paraules van començar en un to normal i al cap d’uns instants només el sentien els alumnes que eren més a prop. La primera apagada de veu es va produir mentre explicava l’afusellament del seu pare a Girona, quan ell tenia dinou anys. Se li va demanar, sisplau, si podia cridar més, i va fer un esforç després d’escurar-se la gola i beure aigua. Vivia a Figueres i va conèixer com era de dura l’etiqueta de fill de roig. La mare, desfeta i esporuguida, havia acabat tornant a Olot amb pares i germana i ell va passar la frontera amb un company del taller tres anys més gran. De Banyoles a Portbou, les carreteres vessant de persones de tota edat i condició, carros amb criatures i vells carregats amb maletes i paquets. L’aviació no deixava de metrallar i ell havia vist ferits i morts; les cares de la gent delataven por o tristesa. Dalt del coll dels Belitres, amb el company, es van acomiadar de la terra catalana. Però, després, no sabia ben bé com s’havia esdevingut, s’havien perdut l’un de l’altre i allò el va enfonsar en el desànim més gran.

Hi va haver una petita pausa i un altre glop d’aigua que el Daniel es va empassar.

L’estació de Cervera, plena de gom a gom. La gent, desesperada, començava a abandonar el que amb tants treballs havien portat fins allí. Encara havien de caminar trenta quilòmetres per arribar al primer camp. Uns gendarmes d’actitud eixuta deien i repetien un sol mot: «Allez, allez».

A l’aula, el silenci havia guanyat la partida als joves i als que no ho eren tant. El Daniel mirava sota dels colls del públic, no pas a les cares, i així, fent un bon salt en els seus records, va continuar amb l’experiència al camp de Sant Cebrià, però abans es va recordar d’un fet. Alguna gent dels pobles per on passaven sortien amb pa, fruita, beguda…, i ho repartien entre els de la filera.

—Jo vaig poder arreplegar un pa d’aquells.

La saliva, com una seda que es rebregués a la gola del Daniel Ximenis, el va fer ennuegar i de nou la veu se li va tornar prima i, a la fi, inaudible, però ningú no li va demanar ja d’alçar el to. Silenci. Llavors la Ramona li va omplir el got amb aigua i el va mirar amb simpatia. Després de beure, el Daniel va tornar a engegar una experiència que s’assemblava molt a la de milers de persones i que no era idèntica a cap de la dels altres. La precarietat del lloc, les morts i les malalties a causa de beure l’aigua del mar. Els pensaments. Ell encara es comptava entre els més joves i confiava que a la seva mare, a Olot, no li passaria res. En canvi, n’hi havia que havien deixat dona i fills petits. Hi havia vells i nens. Els polls se’ls menjaven de viu en viu.

Aviat, al camp, van començar les promeses del retorn sense represàlies, però el Daniel no hi creia, va preferir quedar-se. Van agafar-lo per construir barracots a Sant Cebrià i va acabar al camp de Gurs, als Pirineus Atlàntics, per bastir-ne també. Allí hi van anar a parar, a més de refugiats espanyols, resistents francesos, hi havia més de cinquanta mil persones.

El Daniel havia anat parlant més serè i el seu relat havia pres un to monòton. La Ramona li va llençar una mirada d’endavant i ell va fer via per explicar el seu ingrés en una companyia de treball perquè s’havia negat a tornar al seu país, allí on el seu pare, que era una bella persona, havia estat condemnat i executat. Li va tocar de col·laborar en els treballs que el govern francès decidia com a més urgents. Construir camins i carreteres, veremar, treure neu dels pobles, adobar vies de tren, serrar fusta. El Daniel va alçar el cap i va veure joves que devien ser com ell era en aquell moment. Va explicar, un xic més resolt, que els de les companyies acostumaven a anar mal vestits, mal calçats i estaven vigilats per guàrdia militar. Rebien mig franc diari.

—Allí vaig conèixer un xicot català, més jove que no pas jo, que ho dibuixava tot. Les cues per menjar, les filferrades, els vigilants…, tenia una traça extraordinària, amb quatre ratlles construïa una escena. Es deia Josep Franch i havia entrat per obligació al servei secret dels nazis.

El treball a les companyies era penós, però molt més ho eren els camps. I ell, quan els soldats alemanys van ocupar el país veí, ja estava instal·lat prop de Saint-Rémy com el dibuixant. Feia petits treballs de mecànic, sempre vigilant. Havia passat el temps fins que s’havia casat amb una noia francesa. Fins a 1969 no havia tornat a Catalunya.

Mentre el Daniel desgranava la seva història, l’auditori havia continuat sense fer soroll, la Ramona notava l’admiració en les mirades, l’interès de l’aula sencera cap a la víctima. I es veia al sanatori Pere Mata com un escarabat a punt de ser esclafat, esguardada amb compassió i angúnia, al costat del pare desesmat i trist, que sempre li explicava les mateixes històries. Li deia que aquella dona que tenien al davant havia estat bonica com un àngel i que, en quedar embarassada, havia empitjorat. Quan la Ramona havia sabut que la dona que visitaven era la seva mare havia entès que ella era l’embaràs que l’havia trastornat. El Jaume Marquès també deia que, al principi, la Laura encara enraonava, però la nena Ramona s’adonava que, aleshores, aquell cos tenia el cap als núvols. La mirada de la mare passava de llarg de la seva persona. Després de les visites, la Ramona Marquès Gil era perseguida pels malsons, durant la nit xisclava o plorava, i la tieta, que tot el que feia per la neboda, tot allò que li donava, era a contracor, la maleïa perquè la despertava. Com si se’n penedís, de dia semblava voler fer les paus amb ella. Estirava la mà en ofrena donant-li berenar, però no tardava a revenjar-se amb els mots.

La nena que la Ramona havia estat feia enfadar la Beneta. Era indòcil. Aviat, treure-la de polleguera se li va convertir en una professió, en un art, groller o refinat depenent de les circumstàncies. Allò que posava la tieta fora de si al complet era quan la seva neboda es feia passar per algú altre, el pare o la mare de la Maribel, per exemple, però, sobretot, quan la imitava a ella, amb la veu, amb la forma de caminar; fins s’havia arribat a tombar els cabells com ella els duia. La Ramona xalava mentre la Beneta la perseguia i, si arribava a enxampar-la, li estirava els cabells, l’ataconava de valent i ella, en comptes de plorar, reia i reia. Generalment, acabava escapant-se escales avall. Baixava amb el cor desbridat per aquells graons a les fosques. Abans d’arribar al carrer, encara podia sentir la Beneta, perduts els estreps, cridant:

—Ets boja! Ben boja com ma germana!

A l’escola, ja a Barcelona, sempre era la Ramona Marquès la nena sense berenar, sense ajuda a casa en els treballs manuals, que li eren una tortura. Anava sovint amb les vores de les bates penjant i els genolls bruts. Es mossegava les ungles sense compassió per les pròpies mans. Sempre ella, sota les rialletes d’una o altra, a excepció de la Mireia, que semblava encastellada en el seu cos, caminant sense tombar el cap a les bandes i que no reia mai. Fins que, un dia, la mestra havia lloat en veu alta la Ramona davant de la resta de nenes; malgrat que era de tracte difícil, la veia intel·ligent. Aquella criatura «sense» d’aleshores era ara la Ramona Marquès, una dona admirada per molts. Amb un projecte de vida, amb aplom, amb voluntat, amb respostes.

Quan li va tocar la tanda, després dels aplaudiments sostinguts a les paraules del president de Memòria i Llibertat, la Ramona no estava nerviosa, tan sols enrabiada per no poder explicar, d’ella mateixa, una història com la del Daniel i haver-se de conformar amb la història d’uns altres, la dels Ferrer.

Primerament, va refredar l’emoció que havia quedat dins l’aula com una calitja baixa. Va llegir unes quantes dades sobre el nombre de morts durant la guerra civil espanyola, el d’empresonats, el dels assassinats els primers anys de la dictadura, el d’exiliats retornats al país i el dels qui encara restaven fora del territori. Tot seguit, va remarcar el paper de les associacions en la conservació de la memòria dels fets que havien colpit un país sencer i, sobretot, per refrescar-la. Aquella era la funció de la seva presència a l’escola. Llavors va parlar de l’associació Memòria i Llibertat, que havia existit fins feia molt poc dins la vivenda de la parella Ferrer.

La Ramona s’expressava amb decisió i contundència. A diferència del Daniel, entretallat i a punt d’esbotzar les seves emocions al públic, resumia els fets netament, sense adherències. Llavors, canviant el to, suau i de com qui explica un conte a la canalla, va iniciar la narració del camp d’Argelers i de la història d’amor dels dos fundadors de l’associació. La veu de la Ramona va estar a punt de vibrar quan va relatar el que havia suposat per a l’Anna perdre el Tomàs. Es trobava dient la seva pròpia pèrdua, a causa de la fugida del Rossend. Ara bé, llavors ja sabia que allò l’havia dotada del benefici de la manera de pensar i d’actuar d’aquell obrer decidit. Va acabar afirmant que sense el record d’aquestes persones la vida del present democràtic no tenia cap sentit.

Una ovació s’havia alçat, alhora que alguns ho feien físicament amb arrossegament de cadires. Per fi, alumnes i professors van acabar posant-se drets en majoria i l’aula va reunir un solo d’aplaudiments enfervorits. Al Daniel, li relliscava el plor des de cada ull i provava inútilment de dissimular-ho. Es va alçar alhora que ho feia la Ramona un xic més calmat; s’hi va abraçar i quan ella es va deseixir ell va deixar el braç reposant a la cintura de la noia. De seguida, un jove preguntava al Daniel, mentre la Ramona, concentrada, recollia de la taula les notes que havia dut; havia ficat la pota dient-ne algunes, però estava segura que ningú no se n’havia adonat. Fins que la Tere no li va tocar el braç i tot seguit la va abraçar amb força, la Ramona va quedar absent, com en un trànsit, transportada a un altre món. Havia enterrat per sempre aquella nena «sense» que havia estat.

Després dels agraïments i de les felicitacions, la Ramona i el Daniel van anar caminant cap a l’associació de veïns. Ella va dir-li que la seva experiència havia deixat tothom amb pell de gallina; el Daniel va lloar molt la intervenció de la Ramona, sobretot, la manera d’expressar-la, i es va prometre que d’aquell dia no passava que li deia què sentia per ella. Quan arribessin a la seu de l’associació ho faria.

La Isolda va tornar a veure l’abuela i la padrina juntes a la porta de l’escola i es va posar a plorar. Volia el pare i volia el pare. Llavors l’Anna havia dit que anaven a l’associació de veïns, potser la seva mare en sabia alguna cosa i la Isolda va deixar-se mocar.

Una estona més tard, pujant les escales cap al despatxet cedit a Memòria i Llibertat, s’havien trobat que el Daniel Ximenis en baixava. La Lolín a penes el coneixia i no havia entès les quatre paraules farfalloses que l’home havia amollat; l’Anna s’havia trobat amb un Daniel vermell de cara i ulls aquosos, va demanar-li si es trobava bé i ell havia mogut el cap d’esquerra a dreta sense parlar.

Des que el seu pare no la recollia a escola, trobava la Isolda que tothom havia canviat. De sobte, la mare era més carinyosa amb ella, la Lolín no enraonava ni la meitat i contínuament sospirava, l’Anna es veia més decidida. Llavors el Daniel, un home que ella sempre havia trobat enganxós i pesat, que a cada trobada l’obligava a fer-li un petó a la galta o l’alçava de terra amb una volada i encara hi afegia alguna estirada als cabells, acabava de passar pel seu costat com si no la veiés. La nena es va deseixir de la mà de la Lolín i va arrancar a córrer fins a la porta i va obrir-la amb força.

Va veure la seva mare arreglant-se el vestit. Després, la Ramona va mirar cap a ella i es va quedar ben seriosa i quieta, sorpresa.