15

Havia necessitat tres temptatives abans de topar-hi. La Ramona no havia trobat el Joan Gómez ni dilluns ni dimarts. Potser feia vacances.

El dimecres havia passat pel carrer Espronceda i ningú no sabia res del Rossend Garcia. Després, havia tornat al passatge Masoliver, era l’última aposta. Si fallava, tenia la intenció que es trauria del cap per sempre aquells companys del Rossend. Havia trucat unes quantes vegades a la porta on, feia un temps, l’Amàlia era a l’aguait, preparada per ensorrar-li les esperances. Però una veïna havia tret el cap pel forat de l’escala i li havia dit que, en aquell pis, no hi vivia ningú.

—Que vol llogar-lo, senyora?

—Quan van marxar?

—Ja fa unes quantes setmanes que se’n van anar, aquell parell, sempre carregats de camàndules! Si el vol veure, tinc les claus, encara que ara, tal com l’han deixat, fa pena!

La Ramona no se’n va poder estar, va dir que sí. Menada per aquella estranya va passar per les cambres on havien fet vida el Mateu i l’Amàlia. El pis estava despintat i brut, molt pitjor de com ella el recordava d’aquelles hores felices. La dona no parava de parlar-li.

—L’amo de la casa només en vol sis mil peles al mes i li faria donar una mà de pintura.

—Hi posaria dutxa?

La dona s’havia posat a riure.

—Ui! Sí que apuntem alt! Però ja l’hi diré!

Ella no podia treure’s els records, una mena de lleganyes als ulls de la ment. Hi veia el Mateu, l’Amàlia i el Rossend. Per aquest ordre i a molta distància l’un de l’altra i d’ell. No podia ser que hagués mort, sentia que era impossible!

La dona no afluixava la xerrera, i li feia nosa per pensar en aquells braços arrapats al seu cos, aquelles paraules plenes de gràcia i de seguretat. De cop, com un raig de llum en obrir una finestra al nou dia, li va arribar el pensament que el seu fill podia haver estat concebut aquella nit que ella havia passat allí.

Havien entrat a la cambra, que havia de correspondre al dormitori de la parella. Allí, la càlida llum de fora hi alegrava les tristes rajoles desgastades i un somier esculat sobre quatre potes metàl·liques.

—I aquests, què? Van progressar?

—Qui?

—Els qui hi vivien abans!

—No seria difícil anar a més, aquells perdularis! Sobretot ella, es veia molt contenta el matí de la marxa, mudada i arrissada, la mala pècora! Tenia una llengua del dimoni! Però que els coneixes?

La dona havia passat a parlar-li de tu amb una mena de gir de confiança.

—De res, ja pot comptar! Doni’m el número i passarem amb el meu marit.

—Ja m’agradaria tenir-te de veïna, que si t’hagués de cuidar la criatura, també ho faria!

La Ramona va agafar el paper i es va mirar la panxa.

—No se’t nota, no, però jo…, és que m’oloro les coses a la legua.

Es va posar a riure i llavors, a la Ramona, li va fer un salt el cor. En una de les vores del safareig havia vist un escuradents com els que el Rossend solia portar a l’orella i que, quan menys un s’ho esperava, feia servir per punxar o entaforar fent una gràcia de les seves. Però, ves, qualsevol té un escuradents, a casa. El va agafar quan la dona no mirava.

—Doncs ja hi trucaré!

—Si vols que jo l’avisi, ho faré amb molt de gust.

—No, no, merci.

Passatge amunt, va arribar per fi, acalorada i cansada, al restaurant Garcia, talment hagués acabat una jornada de feina. Era una mica aviat per dinar, però, gràcies a això, va poder triar una taula que li permetia estar al cas de qualsevol que entrés o sortís del local. Va treure’s un mirallet i es va retocar el maquillatge al voltant dels ulls. En tot el viatge no s’havia pintat; amb tantes llàgrimes, hauria amassat una bona pasterada. Llavors es veia arreglada i semblava més gran; una senyora.

Va llegir el menú i va dir al cambrer que, si no li feia res, no demanaria encara perquè esperava una persona. Va treure’s de la bossa d’escai negre una llibreteta on havia anotat els noms dels camps de concentració. Necessitava informar-se’n millor. Li interessava aquell on els senyors Ferrer s’havien conegut i també el camp on havia anat a parar el Daniel, a la banda atlàntica. La Ramona havia conegut l’admiració de cada un dels amics cap al pare de la Mireia i encara el valor d’ell se li feia gran per la tendència a minimitzar el seu paper en les hores difícils. Es va recordar de les cares dels exiliats, les expressions de les víctimes i dels seus familiars, que es resumien en humiliació i vergonya. De tan bé com les coneixia, als ulls de la Ramona tornava l’ombra de tota aquella negror. L’experiència de l’Anna Ferrer a Argelers i, més tard, a la presó de València, on l’àvia de la Mireia havia mort, l’obsessionaven. L’Anna s’havia quedat sola a l’edat de la Ramona i ella li trobava sempre una clara mirada.

Després d’aquell viatge, la memòria tenia un sentit més precís per a la Ramona. Seria un gran honor treballar cada dia, com se li havia proposat, a l’associació Memòria i Llibertat; ella lluitaria amb les dents, si calia, per portar-los tot el reconeixement possible. Encara que allò que l’hauria omplert del tot hauria estat ser-ne membre de ple dret, però tan sols en podien ser sòcies les víctimes o els seus familiars directes. I allò hauria estat com ser igual d’afortunada que la Mireia.

Repassant les notes de la llibreta no es va adonar que el local s’omplia ni que el Joan Gómez estava a punt d’asseure’s al costat de dos xicots renouers que tota l’estona havien estat mirant cap a ella sense dissimular. Va alçar els ulls cap a ell, que llavors acabava de descobrir-la. El noi s’hi va acostar després de repescar de terra la caixa d’eines. La Ramona li va somriure. De seguida es va adonar que, als ulls d’aquell noi maldestre, es trobava més bella. Ell no sabia què dir i el cambrer l’havia salvat del silenci amb la seva presència. Van demanar el menú i, després, encara es van quedar callats.

—Estàs sol a Barcelona?

—Sí, la mare és de vacances a Andalusia. Per què?

La Ramona va riure i ell es va quedar molt seriós esperant.

—Perquè dines al restaurant.

—Ah! I tu?

—D’un temps ençà, per a mi és com si estigués sola. Em vaig enfadar amb mon pare i me’n vaig anar a viure a casa d’una amiga.

Ell feia cara d’espantat.

—Ja hem fet les paus, però continuo a casa de l’amiga.

—I la feina?

—Estava amb un contracte provisional i…

El Joan no podia deixar de mirar-la. Trobava que aquella noia, malcarada a l’acadèmia, es veia cada dia més…, i llavors trobava que tenia un aire secret, distingit, com si se li hagués refinat el caràcter. Baixant per la cara i el coll, els ulls del noi se li n’anaven, furtivament, a la part del cos que quedava centrada al seu davant pel fet de seure a la cadira de l’altra banda. La Ramona se n’adonava i deixava brollar un somriure mentre arrossegaven entre tots dos una conversa insulsa. De sobte, el Joan va dir:

—Avui et penso convidar!

Ella va riure i ell es va fixar que, si bé el cos de la Ramona el continuava marejant, a la cara hi quedava com una cinta de núvols en un cel ras; fins quan reia, com si tingués una pregunta per a ell, just a punt de vessar.

A la sortida, la calor era aclaparadora. Ella va sospirar quan el Joan va dir-li que a casa seva estarien més frescos i el cafè era millor.

—A França sí que no val re, el cafè!

La Ramona no havia previst parlar-li del viatge, però s’havia trobat el nom del país veí enmig de la boca i ja estava engegada. Llavors li va fer un resum d’allò més important. Els refugiats del règim, els amics del pare de la seva amiga, l’associació Memòria i Llibertat… Ja eren a casa del Joan i ell es va girar a mirar-la, sense preguntar-li res.

—Està desordenat, la mare fa quasi una setmana que és fora.

—No tens germans?

—No.

—Mira, igual que jo!

El Joan havia tirat cap a la cuina per preparar el cafè. Mentre carregava la cafetera va pensar en la mentida que acabava de dir sense pensar-hi.

Abans d’asseure’s en un sofà amb funda de cretona, ella va mirar la sala menjador amb una certa curiositat. Era agradable. Tenia un balcó quadrat, amb persiana verda; llepant-ne els llistons, la llum hi entrava esbiaixada. Li va cridar l’atenció una màquina de cosir Singer. Malgrat el que el Joan li havia dit, tot es veia bastant endreçat.

—T’has assegut al costat on s’asseu la meva mare.

—Les dones sempre busquem la claror!

—Que n’ets de simpàtica!

El Joan s’havia posat a tocar d’ella i li havia agafat una mà. Aquell descarat de l’acadèmia, a soles, resultava un punt vergonyós.

—Tu tampoc estàs gens malament!

Ell l’havia estirat del braç cap a ell, primer suaument, i després de forma brusca, l’havia situada entre els seus braços amb força i l’havia besada amb empenta. Sense deixar-la anar, havia continuat coll avall i havia arribat al centre del seu desig.

—T’estimo, Ramona, t’estimo!

Li havia obert el vestit i havia estirat els sostenidors ajustats mentre s’abraonava a besar i mossegar els mugrons fins que tota una tibantor de robes, gafets i botons havia provocat el verb de la Ramona.

—Espera!

Davant de la cara vermella i encisada del Joan Gómez, ella s’havia desfet de les noses. La cafetera bramava i ell havia anat a apagar el foc. Quan va tornar, la Ramona s’havia tornat a posar la bruseta oberta sense res a sota. Ell va treure’s també la roba, tota, i va descordar la faldilla a la noia i va fer-l’hi abaixar fins a terra. Agenollat davant d’ella, va besar-li els genolls i les cuixes i va ficar-li l’ampla llengua dins del sexe. La Ramona es va excitar de cop i va estirar-se al llarg del sofà i va sospirar. En acabat, ell va penetrar-la amb una embranzida forta i, poc després, va caure adormit a terra com un gegant confiat.

Passant per damunt del cos d’ell i entremig de la roba escampada, la Ramona va buscar la dutxa i va satisfer el desig de refrescar-se. Ja desgranaria després les diferències entre el Rossend i el Joan, va renyar-se ella mateixa, de pensament. I es va afanyar; preferia deixar el noi adormit, així ella li agafaria avantatge.

Havien acordat que cada dia laboral la Ramona Marquès treballaria un mínim de cinc hores a l’associació, per tant, els Ferrer la continuarien veient. L’últim vespre de la noia a casa d’ells l’Anna havia preparat un sopar especial.

La Mireia hi va participar amb un pastís de xocolata. Malgrat que ella també estava a punt de deixar els seus pares, la noia Ferrer sentia que tot tornaria a lloc amb la sortida de la Ramona Marquès de casa seva. Es va fixar en la mare, potser més callada que d’habitud, perquè volia parlar-li però no sabia com fer-ho.

L’Anna rondava pels seus camins, limitats per tanques d’arbustos retallats geomètricament. Feia poc que el Tomàs semblava haver retornat al seu tarannà, als seus llibres i documents, a les classes, però encara a les nits trigava a agafar el son i, de dia, li feia poca conversa, encara s’aïllava amb la mirada enfocada lluny. La noia, la Mireia, tan sols enraonava de coses trivials des que havia anunciat que es casava i que al noi amb qui havia decidit fer-ho, el Manuel, no li anava mai bé perquè es coneguessin. L’Anna intuïa que la seva filla esperava un motiu per xocar amb ells i fer més clara la separació, potser per casar-se sense el seu acord. Pare i filla no es deien res. I llavors, doncs, allà a la cuina, de què podien enraonar totes dues? Com si la Mireia escoltés què pensava, va dir de sobte:

—Qui es va enamorar primer, el pare o tu?

L’Anna va riure abans de respondre.

—Em sembla que jo d’ell, però no n’estic del tot segura, perquè llavors jo…

—Però qui ho va dir primer?

—No hi té res a veure! Jo no hauria gosat dir-li que l’estimava, ni tan sols que m’agradava.

—Hauries deixat que se n’anés sense dir-li-ho?

L’Anna va recordar, amb la pell i els ossos, el seu pare acabat de morir, la mare desesperada i ella tancada en aquell dolor que l’havia deixat muda.

—Mare, que no em sents?

—Sí! I quina importància té ara, això, al cap dels anys?

—A mi m’importa!

—El teu pare era un jove fora de sèrie, tenia allò que es diu…, força moral, no sé si ho has sentit dir d’algú. Sabia comunicar-la als qui ens vèiem perduts. Jo vaig tenir la gran sort d’estar vora seu i que ell també es fixés en mi.

—Eres bonica, oi, mare?… Vull dir…

—No tant com tu ara, però penso que sí. La joventut acostuma a portar una bellesa afegida.

—I què et va dir?

—El pare?

—I doncs, qui? De qui parlem?

No va gosar dir-li que, exactament, no se’n recordava. En aquell temps, estava massa feble i enfonsada per escoltar les paraules i recordar-se després de quines eren exactament.

—Em va dir si volia partir la meva vida amb la seva, que ell estava disposat a partir-s’ho tot amb mi.

—Això, et va dir?

—Que no t’agrada?

—I tant! És molt…, no ho sé, em sembla poètic, encara que faci pensar en alguna cosa material, però ja s’entén que és molt més que això.

—Ho pots ben creure! I tu? Tens ganes de partir la teva vida, tot, amb el Manuel?

—Ja ho crec! És tan segur d’ell mateix, està tan enamorat…

—No et fa…, mandra canviar de ciutat?

—Mare, això encara no és segur. Depèn de la feina d’ell!

—I tu, què vols fer? No t’agradaria tenir una professió?

—És clar! Sempre puc fer una formació professional i posar-me a treballar, però no penso continuar Filosofia i Lletres.

—I ell tampoc?

—En realitat el Manuel no estava matriculat.

Va sonar el telèfon. Mentre la Mireia corria a agafar-lo, l’Anna Llopis es va quedar acabant la feina de la cuina. Amb les mans sota el raig de l’aigua es va veure dins el laberint, de nas contra una de les parets verdes. Una incògnita més sobre aquell noi que havia enamorat la seva filla. O tot era ben normal i ella quasi sempre hi veia més enllà dels fets i s’imaginava coses que no havien de passar mai. I va sentir riure la Mireia de cara a l’aparell, com quan de nena ella li feia pessigolles damunt del llit mentre es miraven felices.

—Mare, era la Ramona! Que arribarà una mica tard i, saps què m’ha dit?, que segurament també es casarà aviat! T’imagines?

—I amb qui?

—Ah! M’he quedat tan sorpresa que no li ho he preguntat.

La Mireia Ferrer va pensar que, d’una manera o altra, la Ramona sempre li passava la mà per la cara. No li importava, tan sols eren fets, però, de tant en tant, li aterraven al cap com un borinot molest damunt del nas.

La companya es casaria abans que ella, malgrat que s’havia compromès amb un antic company de l’acadèmia quan el Manuel i ella ja tenien fixada la data del 12 de setembre. Per descomptat, tindria un fill molt abans que ella i, poc després, acabaria la formació professional administrativa mentre que ella abandonaria la carrera.

La Ramona la superava des que una mestra de l’escola havia lloat la seva intel·ligència dient-li que tenia un llum al mig del front, o un focus, no ho recordava amb precisió. La mestra ho havia dit davant de totes; entre elles, la Ramona acostumava a ser deixada de banda. Va pensar-hi. Era una nena sorollosa, ràpida, segura d’ella mateixa, però entre les més desmanegades i lletges del grup.

El Joan Gómez era quasi l’antítesi del Manuel. Un home alt, però massís, tranquil, callat, i gens polititzat. De fet, era bastant guapo, però tou, se’l veia boig per ella, manaire i enèrgica; malgrat les rodoneses abundants del cos, la Marquesa es bellugava sense parar. La Ramona no es casaria de blanc. A França, una amiga dels Ferrer li havia regalat una túnica color palla, que la seva filla, víctima de les privacions, no havia arribat a estrenar. Duia calats a la zona de les espatlles imitant penjolls de fulles de salze. En rebre-la, la Ramona havia pensat que, si un bon dia es casava, ho faria amb aquell present. I, malgrat la voluntat de la seva futura sogra, disposada a cosir-li un vestit de núvia blanc, cenyit de cintura i amb vol a la faldilla, ella es mantindria fèrriament decidida a ser fidel a una persona que havia patit en un temps advers. Res que fos ajustat li interessava.

—Una desconocida, ya ves tú —va dir la Lolín al fill.

El fill de la Lolín sempre s’havia expressat amb poques paraules, però, des que aquella noia s’havia estintolat al bell mig de la seva vida, semblava que ho digués tot en forma de telegrama.

Llavors la Lolín li havia recordat que ell havia estat la raó única del seu viure quan el pare i els altres dos havien fet mutis en la distància. El Joan estava com un estaquirot mirant sa mare i, veient que encara no plorava, s’havia alçat del sofà, on des d’aquell primer dia invariablement s’imaginava la Ramona nua i ja no pensava en res més, i, després d’agafar la caixa d’eines del rebedor, havia sortit del pis cap al carrer.

Sí, la Ramona anava llençada com una fletxa, cosa que sorprenia un xic a qui sabia que estava embarassada. No val a badar, es deia. Havia calculat que, si es casaven el dia de les verges trobades, estaria de poc més de dos mesos i, quan el nen nasqués, seria fàcil concloure que era setmesó.