4

Per la seva cambra havien desfilat, d’un en un o de dos en dos, quasi tots els socis de Memòria i Llibertat. La Lolín hi anava matí i tarda, passejant un aire greu, ella que era tant de la broma. I la Isolda, tot el temps que les classes li deixaven lliure. La Ramona continuava corrent d’una banda a l’altra, i anava a visitar l’Anna els parèntesis de temps en què l’activitat frenètica la deixava lliure. De l’associació, quasi no en parlaven.

Un fet que la Isolda havia trobat exagerat: la Mireia s’havia posat una bata blanca per visitar la seva mare. La jove sabia que, perquè ella l’havia abandonat, aquell policia que la Mireia havia tingut per marit volia amargar-li la vida, i, a més, buscar les pessigolles a tots els del seu entorn, però li semblava impossible que els papers del divorci no valguessin per aturar-lo. No podia entendre com la violència arrela contra l’altre, i menys, contra algú a qui s’ha estimat. L’abuela sí que ho entenia. Li va dir que aquell paio tenia males puces. Ni aleshores, la Lolín no havia estalviat l’ocasió d’enraonar del seu fill, el seu Joan, dient que, si bé havia tocat el dos, els enviava diners i només devia fer que treballar i pensar en ella i sa mare.

La Isolda va explicar a l’Àngel que l’Anna havia tornat a sorprendre a tothom, ella inclosa. No volia sentir parlar de cap operació. Deia que les estimava molt —en aquell moment, es trobaven al seu costat la Mireia, la Lolín i ella— però que enyorava el Tomàs. Ho havia deixat anar com si ell estigués en una altra ciutat esperant-la.

—Jo ho vaig trobar molt bonic. Em va agradar, però a la Mireia gens, i li ho va retreure dient que ella encara la necessitava.

A la Isolda, li va passar pel cap que a la padrina, veient la filla disfressada amb bata d’auxiliar, no li quedava més remei que riure o empitjorar, i havia triat la segona opció. Així, envoltada de blanc, l’Anna somreia sempre, però ella li notava una gran desgana; la noia esperava que, en alguna de les estones en què totes dues estaven soles, li donaria clarícies sobre una pena o un temor, però quan la padrina havia parlat la Isolda s’havia sorprès. Li havia dit que anar a escoltar sa mare quan feia una conferència no havia estat un bon consell.

—Quina sort! Em treus un pes de sobre.

En realitat, la Isolda no va entendre a què venia allò, quina importància tenia en aquell moment. Però recordava que, tot seguit, la padrina havia esmentat un laberint. Amb optimisme a la veu, li va dir que per fi ja en veia la sortida.

La noia s’havia traslladat amb quatre coses i uns quants llibres a la caseta del carrer Fernando Poo, llavors de parets decorades amb estalzí i quasi buida. Amb la Lolín, s’hi alternaven dia i nit per fer companyia a la padrina. Des de la sortida de l’hospital, la vida de l’Anna Llopis havia durat un parell de setmanes.

La Isolda havia explicat al seu company l’anècdota número u de l’enterrament de la padrina. La Mireia hi havia assistit vestida d’home vell. Fins un bigoti, portava, i les llàgrimes havien estat a punt de desenganxar-l’hi. Tant la Ramona com ella havien vist el Manuel; voltava entre la gent buscant la seva dona. Totes les persones que ho sabien, molt poques, havien estat en una tensió màxima i, gràcies a resistir-la, aquell dia la Isolda no s’havia desmuntat. Però havia explicat a l’Àngel que, des de la mort de l’Anna, la tristesa la tenia presonera i era com una força que la volgués fer a bocins.

—I a l’abuela li passa exactament el mateix.

La Lolín havia volgut fer el dinar de comiat de l’Anna i la Isolda havia comptat sis persones a la taula, cinc dones i el Marcel. Ella havia portat els plats de la cuina al menjador i sant tornem-hi. Sa mare, que no parava mai quieta i que, si podia, s’escapolia de topar amb la sogra, i la Mireia, que estava tova, no s’havien mogut de les cadires que ocupaven, l’una al costat de l’altra.

La Isolda sabia que la Mireia era important per a la Ramona. Al llarg dels anys, la seva mare li n’havia parlat moltes vegades, però sempre explicava el mateix. Quan ella en sentia el nom, la Isolda ja sabia de cor el que hi seguiria.

També això ho va explicar a l’Àngel, que l’escoltava ben atent.

Malgrat que a l’escola la Mireia Ferrer era esquerpa i semblava sense esma, entre els riures i els crits de les altres passava quasi inadvertida. Aquesta era la versió de la Ramona Marquès. Deia que no feia broma, que no era una setciències ni tampoc ho suspenia tot. Tan sols enraonava si li preguntaven. No tenia amigues i malgrat ser guapa, costava de creure, tampoc no tenia enemigues.

—La mare era una marginada, si vols tu, però es reia de totes, incloent-hi la majoria de les mestres. Anava per lliure, ella, i, entrenada com estava contra el bàndol enemic de la Beneta, es veu que era capaç de complicar el panorama a l’aula en pocs minuts. En general, els mestres la temien.

Llavors, li va dir aquell incident que no solament havia canviat la relació de la Ramona i de la Mireia, si és que es pot dir que un fet canvia quan no existeix, sinó que, a la llarga, havia de revolucionar la vida de la mare de la Isolda, que, arribada en aquest punt, sempre deia:

—Com qui gira un mitjó.

La Isolda s’imaginava un d’aquells mitjons que han quedat fets un bunyol després que algú se’ls ha tret de mala manera i que, per recuperar la forma en angle, com peu i cama, han de deixar que una mà els afaiçoni. Sigui com sigui, en sentir sa mare, el mitjó que ella pensava era brut, suat, caigut a terra. Perquè, qui donaria forma a un mitjó ben plegat, tret del calaix de l’armari?

I vet aquí que, en aquella reunió al voltant de la taula de la Lolín, la qual havia fet un menjar molt bo per honorar la seva amiga acabada de traspassar, les dues dones van sortir a parlar d’aquell fet que els havia proporcionat un motiu per no estar tan soles a l’escola. La Isolda va sentir com sa mare començava:

—No diries mai en què he pensat!

—Val més que m’ho expliquis!

—M’he recordat del dia en què vaig descobrir que la teva vida era fascinant!

—De què parles? De la meva vida d’abans?

—Sí, aquell dia que vaig acompanyar-te a casa, a Fernando Poo, i hi havia el cotxe de policia, amb aquells dos de la secreta esperant el teu pare, i tu em vas proposar d’anar a fer un tomb.

—Encara tinc pànic als homes vestits de fosc i amb ulleres de sol.

—Segurament duien pistola dins l’americana.

—Ja en pots estar ben segura!

—Jo no havia vist re més que un carrer de poble i tu tenies un mil cinc-cents de pel·lícula a la porta de casa.

—Esperaven el meu pare per tancar-lo a la presó Model mentre Franco era a la ciutat. Cada cop que algun peix gros del règim visitava Barcelona, la meva mare cuidava tornar-se boja. Jo…, n’estava tipa, de tot plegat, i em feia vergonya que se sabés. Sempre t’agrairé que no ho comentessis a l’escola.

—Em va costar no fer-ho, estava molt excitada, però ho vaig explicar al meu pare.

—Havíem quedat que no ho diries a ningú!

—Però ell era molt bon home, li vaig fer prometre que callaria. Era incapaç de faltar a la paraula, i també era d’esquerres.

—Ha mort?

—No, però ha perdut la memòria i ja ni em coneix.

—Em sap greu, Ramona.

—Si hagués estat bé, no hauria faltat a l’enterrament de la teva mare. Se l’estimava.

—Como toh.

Després de la intervenció de la Lolín, es va fer un silenci.

Però, inesperadament, la Mireia va continuar parlant d’aquella situació extrema. El seu pare havia arribat a estar quinze dies fora de casa perquè, una setmana abans de l’arribada del dictador a la ciutat, ja detenien els qui estaven fitxats, o ells s’amagaven. Després que Franco n’hagués marxat, encara els retenien un parell de dies.

Ella el trobava a faltar, el seu pare; malgrat tot el que havia viscut, era un optimista i tenia sentit de l’humor. S’inventava jocs per fer-la riure. En canvi, l’Anna estava tan pendent que ell fugís a temps i del que ella havia de dir als policies que, pels nervis, el seu cos es retorçava com una madeixa. Després, normalment escorcollaven la casa i la Mireia havia de veure com la seva mare plorava i s’enfonsava, tan sols volia tenir-la abraçada i ella odiava aquella situació de desemparança.

—Havia patit molt.

Com que l’Àngel va fer-li més preguntes sobre aquelles dues dones, la Isolda encara va tombar per aquella època, per la realitat de llavors.

Després que la Ramona fes mutis a l’escola sobre aquell tema de la família de la Mireia, quasi cada dia en sortien juntes i caminaven de costat. La Marquesa enraonant a tot drap mentre l’altra deia sí o no, o callava, fins que, a prop del carrer Castanys, la Ramona li deia adéu i la Mireia continuava baixant direcció al mar. Van acabar el batxiller i cada una va tombar per una banda. La Mireia, a la Universitat, matriculada a Filosofia i Lletres, i la mare de la Isolda, a l’acadèmia de la rambla del Poblenou, a Secretariat. Volia treballar aviat, la Ramona, i tenir diners: anar a la seva. I llavors, van passar un temps sense veure’s mentre les seves formes s’arrodonien i es convertien en dones, i la Ramona Marquès es casava amb el lampista Joan Gómez després d’haver celebrat Pasqua abans de Rams amb el Rossend. Per a la cap de brot a l’escola hi havia destinats un temps amb bolquers i papilles, però, mesos abans de néixer la Isolda, la Ramona s’havia trobat amb la senyora Ferrer i havia enfilat un camí imprevist.

Era la realitat o havia de pensar en el terme «veritat»? A la Isolda, la seva mare li havia dit ben convençuda que, sense algunes mentides, no hauria pogut portar a terme ni la meitat del que havia fet. Ni les seves paraules haurien impressionat els altres en el sentit que convenia. Ella se sentia una mena d’intermediària entre les víctimes i la resta. I així mateix ho havia esclafat a la cara dels qui l’acusaven de traïdora.