3

Aquell any Sant Joan s’esqueia en dilluns i, doncs, el divendres anunciava festa per quasi tres dies. La Ramona Marquès havia pensat anar a comprar algunes coses més i potser arribar-se a veure la seva amiga del barri Besòs. Amb la Tere, de tant en tant sortien, reien, s’ho passaven bé. La nit abans el pare li havia dit que el dissabte aniria a Reus a veure la mare, pensava convidar la Beneta a passar uns dies a Barcelona. Quan la Ramona havia proposat d’acompanyar-l’hi, per evitar que la tieta s’instal·lés a casa durant un temps i haver-la d’acompanyar aquí i allà, el pare havia apel·lat a la carestia del viatge. Pensant en allò i després d’agafar la rebeca, ella havia sortit del pis fent un bon cop de porta.

En comptes d’ella conduir-los, es va deixar portar pels seus peus, va recórrer el tram de la plaça de la Unió i va entrar a la petita animació de les cases a tocar de la rambla del barri; sense fixar-s’hi, absorta en els seus pensaments, seguia una certa calidesa de la llum. Els passos obeïen en aparença algun caprici de l’atzar, però es va trobar davant de la primera escola, allà on havia entrat acabada d’arribar del poble. Es va plantar a mirar-la i, contràriament al que donava per cert en la pròpia memòria, l’havia colpejat la bellesa d’aquella època. Llavors, dominava els adults per vies diferents. Per la compassió, mentre explicava que era òrfena de mare, per la facilitat que tenia per aprendre sense gaire esforç i, sobretot, mentint. S’inventava les explicacions més peregrines i les deixava anar amb l’expressió més digna i en un to inexpugnable. En aquell temps, anhelava allò que ara sabia imperfecte però possible. Independència absoluta del pare; feina i diners, consideració dels estranys. Aleshores, tot allò era a l’abast.

Quan la Ramona va enfilar el seu carrer, de l’entrada del costat d’on vivia, en va sortir l’obrer contestatari, i mentre ella ofegava un petit crit, ell se li va plantar al costat.

—Tanta por et faig?

Després de passar per davant de l’entrada de la casa on vivia, la Ramona es va girar per mirar enrere, tan sols enllà es veien uns bordegassos amb una pilota. Va fer una ullada als balcons i estaven tranquils.

—Però què t’agafa? Qui et persegueix?

El noi, que anava com abans amb la granota de la feina, va riure després de parlar.

—Què vols?

—No em tinguis en compte el que t’he dit. Ha estat per culpa de la medalla, t’ho juro!, no sé què m’ha agafat…

La Ramona havia tornat a mirar els seus ulls d’un color de mar i de mercuri, com si fos el resultat d’un aliatge entre tots dos tons. Mentrestant, ell li parlava del Vaticà, de les riqueses que l’Església retenia mentre hi havia al món tanta necessitat. Fins que havia fet una pausa.

—Com m’has trobat?

—Allà n’hi havia un que coneix el teu pare…

—I no tens res millor a fer que convence’m de la vaga?

—És que la policia em busca i no puc tornar a casa.

La Ramona va callar.

—Prenem alguna cosa? Et convido!

Ella es va parar a mirar-lo i ell li va somriure.

—No deus voler que em posi a córrer des d’ara! Els policies no vindran fins a la nit o a la matinada. Tinc temps!

Llavors, el barri donava poc de si quant a llocs agradables. Van anar a un bar que tenia cinc taules escarransides al fons i el noi va dir que demanaria sardines i patates braves amb unes llesques de pa. Va preguntar a la Ramona si bevia vi i, després, va fer un xiulet al cambrer, un noi escanyolit com ho era tot allí.

Al cap de no res, el xicot que servia els va deixar una ampolla de vi negre damunt el marbre rodó de la taula i dos vasets. Les tapes, en contrast amb el local, eren abundants i flairoses, però la Ramona estava desganada. Li repicaven les paraules que el Rossend havia amollat tot rient.

—Vindran a la nit o a la matinada, tinc temps!

Justament, la taula ja parada, ell havia dit que anava a pagar al sastre. Així, la Ramona havia quedat a la cadira sense braços, sola davant del vi i les tapes mentre ell es dirigia al vàter. Què hi feia, allí, amb aquell individu que l’havia insultada de la manera més cruel tan sols unes hores abans?

El Rossend, que bevia vi tombant el clatell cap enrere amb un gest precís semblant a un colom, s’havia engiponat un escuradents entre l’orella i la patilla com si el reservés per a una feina posterior. Tot i les faccions fines, li transparentava la força i la decisió de l’obrer manual, en la roba simple i en la pell aspra, més fosca als braços i al voltant de les ungles. Ella havia somniat en mans de metge, d’advocat, de mestre, de farmacèutic; en les seves cares i en els seus estudis, en les seves famílies instal·lades en barris cèntrics, plenes de tot el que és bo. La Ramona Marquès acabava de descobrir que desitjava un home de carrera. El que tenia al davant tan sols en tenia mitja aparença.

L’obrer que havia de sofrir una detenció immediata per part de la policia xerrava com una cotorra i acabaria fent riure la Ramona, com si ell cerqués tan sols allò, que ella obrís la boca i li ensenyés les dents. La noia no era conscient que, en fer-ho, l’escot s’ampliava davant seu i oferia la visió del naixement de les blanques sines poderoses.

Quan van sortir del bar, llavors sorollós i ple de fum, les ombres es decantaven damunt el carrer. Encara davant l’entrada, el Rossend li havia passat familiarment les mans per les espatlles en ajudar-la a posar-se la rebeca. Camí amunt, retornant on ella vivia, les paraules van minvar com les gotes de pluja en retirada; fins que es va fer silenci en arribar al portal. Llavors la Ramona, alliberada de la veu de l’obrer, va sentir els sorolls del vespre, tan sols unes rialles a distància i els pneumàtics d’una vespa solcant la via que encreuava el seu carrer.

—Adéu, preciosa. Demà ens veurem!

Mentre es preparava per anar-se’n a dormir, la ment de la Ramona Marquès no parava de treballar. Tot just feia unes setmanes, la confiança en el futur llostrejava al seu horitzó: feina, diners, independència. I encara més havia albirat. S’alçaria el sol de les companyes per donar-li caliu; per experiència, sabia que no podia comptar que es convertissin en amigues. En acabat, hi havia la claror d’una colla de joves, perquè es pogués divertir un temps, i, un xic més tard, per ser del tot feliç, havia previst, sota un focus potent, trobar un home que fos superior a ella en tot, algú de qui omplir-se. Més intel·ligent, més culte, més ric. La Ramona va continuar veient el que havia projectat. Llavors va semblar-li que fins hauria pogut saltar-se l’etapa de la companyia, on ella sempre havia sortit perdent. Els mascles, que al principi s’acostaven atrets per algun ham que l’enginy de la Ramona llançava, s’acabaven aparellant amb les altres noies, preferentment si eren rosses, aquelles que practicaven la caiguda d’ulls, sabien ensenyar els llavis carnosos i ben pintats de vermell sang o les que feien de mosquetes mortes. Sabien riure’s dels acudits dels xicots ni que fossin d’aquells de mena poca-solta i quan estaven soles se’n burlaven. Ella no era així, tenia empenta, no l’amagava i estava disposada a tot. Però per què llavors sentia activar-se un explosiu que, després d’aterrar el seu futur anhelat, deixaria una estesa de runes als seus peus?

El que sí que sabia era que tot aquell feix de somnis ajaguts tindrien un sol culpable.

La tarda de dissabte era una estona gloriosa d’un poc temps ençà per a la Ramona Marquès. Després de dinar, feia una mica de neteja general i sortia. El pare solia fer una migdiada llarga quan no viatjava a Reus. Ella voltava rumiant les compres que faria, acostumava a arribar-se al Besòs a esperar la Tere a l’hora de plegar i tornaven cap a la rambla del Poblenou, prenien alguna beguda en un bar entre anècdotes i rialles i acordaven la pel·lícula que anirien a veure l’endemà. Sovint, després, anaven a ballar.

Aquell cap de setmana s’havia capgirat des de divendres. En comptes de dormir profundament tal com solia, durant la nit, havia tombat pel matalàs incomptables vegades buscant la postura que deixés entrar la son. Devia haver-se adormit a la matinada i el soroll de la porta l’havia salvat de fer més tard. El senyor Ginar, com cada dissabte, havia passat pel despatx a mig matí i havia fet un comentari en veu alta referint-se als mals treballadors, aquells que portarien les empreses a la ruïna.

En tornant de la feina, la Ramona havia apariat dinar amb quatre esgarrapades perquè el pare havia d’agafar el tren. Quan s’havia quedat sola, en comptes d’endreçar, la Ramona havia tornat a taula, havia apartat els plats i havia col·locat la cara damunt dels braços. S’havia adormit de seguida. Desviant per fortuna una bala de palla gegant que rodava cap al seu cos el timbre va despertar-la. L’hauria atrapat tal com estava, en un solc poc profund d’un camp segat.

La noia va pensar que devia fer una fila colossal, amb la marca dels braços a la cara i, segurament, despentinada, els ulls despintats. Va abocar al de la porta que el pare no hi era i que ella s’havia adormit.

—Puc passar?

Mentre la Ramona desparava la taula i ho duia tot cap a la cuina, sota la mirada del mecànic, havia notat calor a les galtes, ella que hi era tan poc donada. El Rossend li havia proposat passejar pel barri, el d’ell de tota la vida.

El noi s’havia esperat assegut a la mateixa cadira on la Ramona Marquès havia estat dormint, notava la fullola calenta a través dels pantalons de la granota; lliurement l’havia triada entre el total de quatre exemplars idèntics. Mentrestant, ella s’arreglava a corre-cuita. Quan tots dos eren al carrer el Rossend Garcia es va posar a parlar.

—Tu no deus saber d’on ve això de barri del Taulat! No cal conèixer res d’aquesta mena per fer bé de secretària d’un capitalista, eh? Només cal ser puntual, pitjar les tecles de la màquina, respondre al telèfon i deixar algun indesitjable a la porta amb la paraula a la boca… No, no, no t’ho agafis malament, jo sóc així, ja ho veus, he nascut en aquest barri i, quan era menut, em van explicar… —De sobte es va tombar cap a ella i la va veure ben seriosa i es va parar—. Escolta, si alguna paraula meva t’ha ofès la retiro. Et vull veure contenta, sents?, i, t’ho dic tan cert com ara som aquí, que no pararé fins a complaure’t.

—…

—Per mi deus haver dit una petita mentida al teu pare, eh? Per què ho fas, això?

La Ramona va continuar callada, encara que l’instint li demanava molt més. Hauria hagut d’esventar-se a córrer i perdre aquell noi de vista. No sabia per què llavors era incapaç de seguir-lo, el seu impuls.

—Doncs abans, aquí, al sud de Sant Martí, tot era aigua i fang, fins s’hi havien format llacunes, envoltades de joncs. Pocs devien aventurar-se a edificar-hi, el cementiri és vell. Ja deus saber que els morts no són gaire exigents i una mica d’humitat no els deu anar malament.

La Ramona l’escoltava. Cada poca estona desitjava tornar-li a creuar la cara amb una cleca per aquell aire fatxenda que gastava i perquè l’havia insultada un cop més, encara que feia com si res. Ella ho havia captat bé, no era ruca, però es veia que ell sí que ho creia. Ara bé, a la Ramona, les explicacions sobre el barri li agradaven, perquè hi havia viscut sense fixar-s’hi, hi havia respirat i havia caminat pels carrers pensant sempre on anava i sense preocupar-se de què hi havia abans. I no tenia res millor a fer. Mentre s’acostaven al mar van deixar de banda el clos del cementiri amb la seva estranya calma. Feia un dia amb una mica de calitja i la humitat regnava.

Escoltant el Rossend, la Ramona se sentia com una criatura a qui expliquen una rondalla i, amb el cap a la fantasia, s’embala. Per falta absoluta d’avis i de padrins, a causa de l’eixutesa de la Beneta, la gran artista de la queixa i de poc més, la Ramona, d’explicades, n’havia sentit poques i li era curiós pensar que temps enrere els seus peus, que ara s’alçaven sobre sec i tornaven a aterrar sense posar-hi esment, s’haurien enfangat. Llavors, sense més ni més, el Rossend va parar d’enraonar. Havia estat en acabat de posar-se en boca els prats d’indianes. Algun fet havia tenyit el seu pensament de fosc, havia travat els seus peus a la sorra? Mentrestant, convençuda que al cap d’uns instants hi tornaria, ella anava distreta, expectant. Després s’acusaria de no haver preparat què li diria, però, una estona van avançar tots dos sense anar enlloc, en el buit més complet de paraules, fins que el noi va exclamar:

—M’agrada això, sí, m’agrada! —I es va clavar a riure.

Un altre cop la Ramona va sentir aquella calor de rebuig, però va callar encara, com si filagarses de lligam li impedissin engegar-lo a dida. Ell l’havia ferit, li feia ràbia la seguretat que mostrava, la manera com la situació girava al voltant d’ell i ella quedava a la seva mercè. Però hi havia la resistència a l’estisorada que la separés d’aquell tossut, que sabia molt més que ella, perquè de l’únic que la Ramona estava segura era que on aquell tenia la banya empuntada no hi hauria qui la’n salvés amb una estrebada. Es demanava encara per què havia accedit a fer un tomb amb ell si tenia la clara sensació que aquell noi, just quan sentia créixer la força de ser ella mateixa, tan sols li havia de complicar la vida.

A què coi es referia quan deia «Això m’agrada»? Però ella no li ho preguntaria per res del món. Si li venia de gust, ja ho explicaria ell i, si no, tots dos podien continuar tancant la boca. Però on anaven?

De sobte, la Ramona va veure el mar.