1

Aquell juliol esquiu, la Isolda patia i era feliç. L’afectava la situació de sa mare, que li significava desmantellar la base de la seva existència, i notava que l’Àngel i ella anaven junts, pendents l’un de l’altre.

Amb la calor nodrint el setge, al carrer Castanys, la noia sentia de tant en tant una broca foradar alguna paret veïna. El món no perdria el pas per molt que el daltabaix de l’associació, causat per la Ramona Marquès, fos gran. A més, la Isolda sabia que s’havia originat de manera casual, fortuïta, per un encadenament de fets, circumstàncies, que podien no haver ocorregut o haver-se presentat en un altre moment.

La noia situava la mort del Tomàs Ferrer com la primera gran clatellada a Memòria i Llibertat, però havia entès que la seva padrina, l’Anna, el Daniel Ximenis i, en especial, la seva mare havien mantingut en els altres, durant un temps, la sensació que tot continuava com sempre. La Isolda els havia sentit comentar que el canvi de lloc i el fet que haguessin deixat de ser clandestins, al costat d’alleujament, produïa un cert desconcert als socis. Però aviat la Isolda havia comprovat com la mare es feia fonedissa. Embolcallada per demandes d’informació i sol·licituds de presència, la Ramona responia incansable a l’interès creixent per la vida de l’exili des de sectors diferents de la societat. I aquí s’inscrivia l’article d’Horaci Clua, que havia estat llegit en veu alta per la mateixa Ramona en una de les reunions de socis. S’havia acordat per unanimitat fer una carta d’agraïment al periodista. L’opinió de la Ramona Marquès era que, en comparació dels seus últims articles, aquell era dels millors.

Mentrestant, l’Horaci Clua havia tingut una idea: escriure un llibre sobre les persones que quedaven a Memòria i Llibertat. Volia recollir les experiències durant la guerra i l’exili, llocs i temps, retorn i, per fi, l’acció dins del país d’origen. Fins i tot, li interessava donar a conèixer les diverses actituds en el present. I, també, la repercussió en la generació dels fills i en les següents. Havia trucat a uns quants editors fins que un d’ells s’hi havia interessat.

Llavors que s’havia fet silenci al voltant seu, la Isolda es va recordar de quan, cap als set anys, havia deixat d’acompanyar la mare a l’associació. Ella, que era tan boneta, s’havia plantat. Estava tipa de jugar al vestíbul o d’embrutar papers dibuixant en un racó de la cambra breu on la Ramona arxivava o responia cartes i, sobretot, enraonava per telèfon. Tipa fins a la coroneta de fer nosa.

Tothom se n’havia estranyat, començant per la seva mare.

—Però què et passa, reina? Per què no vols venir?

La Isolda donava la callada per resposta. Potser intuïa que el silenci sovint té més efecte que les paraules. O bé, senzillament, no sabia per què se li feia insofrible estar allí passant l’estona. A partir d’aquell dia, la Lolín o l’Anna, o totes dues juntes, la recollien a l’escola i la portaven al parc, a casa seva o a la de la Lolín.

A casa dels Ferrer, ja no hi anaven. Des del dia que el Manuel s’havia presentat al carrer Fernando Poo buscant la Mireia, amenaçador, l’Anna havia començat a pensar en un altre lloc on viure. Se sentia vigilada, encara que mai no havia descobert ningú seguint-la. Aproximar-se a la filla, s’ho havia prohibit, hauria estat un perill per a la noia i per als qui l’havien acollida. Sabent que la Mireia estava bé li era suficient. Quan li telefonava, la notava assossegada, interessada per la feina a l’editorial. I tornava a estudiar. No deien noms ni de persones ni de llocs.

Un dia, l’Anna havia anat amb metro i ferrocarril a veure el Daniel Ximenis, que vivia amb la Mercè Alella, al pis de Vallvidrera, on ella s’havia instal·lat en tornant de Mèxic; la parella no havia assistit més a les reunions de vespre a l’associació. Van dinar tots tres. L’Anna notava que vivien bé, s’avenien i, junts, s’anaven fent grans. No pas com ella. La Mercè continuava pintant aquarel·les, però el Daniel, abans ocurrent i afectuós, havia esdevingut un rondinaire. No li va preguntar per ningú, ni tan sols per la Ramona, amb qui havien col·laborat sovint. L’Anna intuïa que alguna cosa havia passat entre tots dos, però no gosava preguntar-ho, ni tan sols en privat, a la Mercè. Llavors a penes veia la Ramona, encara que de tant en tant en tenia notícia per la Isolda o a través de la Lolín. Ella mateixa cada cop estava més abstreta, enraonava menys, i deambulava pel seu recorregut entre arbustos sabent que faria prou de retornar al punt de partida.

Poc després d’aquella visita a Vallvidrera es va esdevenir que va rebre, igual com qualsevol dels altres socis, la notificació que la Ramona Marquès, no podent allargar més la provisionalitat, es presentava a la presidència de l’associació. I tot seguit l’Anna s’havia posat malalta. Com al seu home, el cor no li anava a l’hora. La Isolda es recordava que la seva padrina, en observació a l’hospital, havia esperat un moment en què la Lolín havia sortit i li havia demanat de trucar des d’una cabina a un número de telèfon. Estava escrit en un retall quadriculat i, després de dir el que feia al cas a la persona que s’hi posés, fos home o dona, havia de fer-lo miques, el paper. No n’havia de parlar amb ningú, d’allò. Primerament, a la noia li havia agradat la comanda, però després, veient la dona tan inquieta, li havia fet cosa. Ara bé, ho havia portat a terme punt per punt. La Isolda havia marcat les xifres i la veu de la Cèlia li havia respost. Ella havia dit com i on estava l’Anna i l’altra tan sols havia respost:

—Rebut.

Com si fossin espies, havia pensat, i havia corregut a dir-li-ho a la padrina.

—Ja has trencat el paper?

—De seguida.

Llavors, l’Anna ja n’estava penedida, d’aquell pas, perquè es trobava millor i veia que es refaria. No hauria calgut involucrar la Mireia en una visita, però ja estava fet. Creia que contradir el missatge fóra pitjor.

Va passar que l’Anna no va poder anar a votar a l’associació i el Daniel i la Mercè tampoc no hi van aparèixer; potser la Greta i alguna altra persona van trobar-los a faltar. Pocs dies més tard, ja a casa, anaven a veure-la la Isolda i la Lolín, però la Ramona, elegida presidenta, no tenia temps. L’Anna va arribar a poc a poc al convenciment que el millor era no tornar a Memòria i Llibertat.

En la primera assemblea de socis al nou local, la Ramona Marquès havia proposat que es restringís el nombre de reunions. Una, màxim dues, l’any, va quedar aprovat com a suficient per votació dels socis a mà alçada. Mentre la causa de fons era que l’activitat interna de l’associació havia disminuït mentre augmentava la de difusió exterior, el motiu pràctic va dir-lo la presidenta amb un somriure. A l’emplaçament actual dins l’associació de veïns del barri, calia reservar la sala d’actes, que era compartida per un nombre d’activitats creixent.

—Quan hi hagi un tema per resoldre, se’n pot convocar una d’extraordinària.

Una vintena de persones, en l’espai que quasi estrenaven, havien escoltat la Ramona amb assentiment. La bona notícia que els donava era, doncs, que, cada cop més, creixia l’interès per la trajectòria de les associacions com Memòria i Llibertat.

La Ramona, que també recollia el càrrec de secretària per absència de candidats, va desgranar el seu projecte. Es reuniria amb totes les delegacions territorials i amb altres associacions semblants del país i de l’exterior. Pensava acceptar entrevistes i acudir a les escoles i als centres cívics que volguessin informació i testimoni. Va recordar que continuaria cobrant tan sols el sou de secretària, com havia fet des de l’època del Tomàs Ferrer; la presidència era com sempre un càrrec honorífic, encara que en les seves funcions hi havia la difusió de l’entitat.

Els socis consideraven que era una fortuna tenir la Ramona Marquès entre ells. Tots li agraïen la seva bona disposició, al mateix temps que admiraven la seva energia. Cap ni un dels que quedaven no tenia ganes, o els mancava força, de fer memòria públicament exposant el seu sofriment o el dels seus familiars. En canvi, tots estaven profundament convençuts que calia fer-ho. I, a més, en cada somni de vençut, aquella dona valenta es corresponia a la filla.

En veure que la Ramona no tenia cap altre home, la quimera que l’abuela li tenia s’havia apaivagat, però, de sobte, la ràbia li tornava perquè no trobava cap sentit a l’absència del seu Joan. La Lolín era un arbre tranquil on, de cop i volta, un rèptil s’enfilava per desvetllar mal temps.

En aquella tarda de juliol, mentre els sorolls violents havien parat i tan sols sentia xiular un operari, la Isolda va pensar que feia anys que havia perdut el compte de les accions que la seva mare havia portat a terme. En general, en nom de Memòria i Llibertat, per donar a conèixer el paper dels refugiats, les reivindicacions no assolides dins ja de la tendra democràcia espanyola. Sabia que continuava denunciant el terror bèl·lic i els règims dictatorials, recordant els camps de concentració i d’extermini del passat i els del present. Quan encara ella anava a l’escola primària, la Ramona Marquès havia començat a viatjar, sobretot per Espanya i França, on solia ser sempre molt ben rebuda.

La noia era conscient, en el moment present, de l’instint infantil d’aquell temps. Preservava al màxim el seu món, llavors que quedava pràcticament resumit en les dues dones que li feien d’àvies. Com que a escola no causava problemes i era ben considerada, la Ramona no n’havia rebut cap queixa i, doncs, no li calia intervenir. Ben al contrari, un mestre li havia fet saber que la nena era molt bona en Matemàtiques i excepcional en Dibuix.

Però la Ramona havia insistit a matricular-la a l’escola francesa en comptes d’acceptar, tal com volia la Isolda, que continués amb alguns companys a l’institut del barri. Fins llavors, l’autoritat de la Ramona havia estat acatada per la filla, un tel de seda damunt la pell; a partir d’aquell moment, la Isolda li feia cas per força. La noia havia passat a treure notes tan sols acceptables, i tota assignatura que exigís sortir a la pissarra, llegir en veu alta, exposar un treball de grup, aprendre un altre idioma, li era un patiment i, sovint, esdevenia un fracàs. El tutor havia cridat la Ramona per parlar-ne. Llavors la presidenta de Memòria i Llibertat s’havia assabentat que la tendència de la nena a inhibir-se continuava i s’afermava. Excel·lent en Matemàtiques i Dibuix Tècnic, fluixa en francès, justa en Història i Literatura.

El tutor li ho va resumir.

—La seva filla té una timidesa que frega el que es considera patològic. Tot el que sigui expressar-se en veu alta li és una barrera; abans d’intentar-ho, prefereix dir que no ho sap.

La Ramona havia tret el tema de l’associació, com l’absorbia, potser intentant justificar la tendència callada de la noia, i allí havia nascut l’interès del tutor per la mare de la Isolda i viceversa. Amb l’oposició de la seva filla, la Ramona s’havia apuntat a l’associació de pares d’alumnes de l’escola. Hi tenia un paper actiu i aviat va entrar a la federació de pares d’alumnes de Catalunya i va acceptar-hi el càrrec de vicepresidenta. Quan, avisada pel tutor, la Ramona detectava un problema de la noia, removia cel i terra per solucionar-lo. La Isolda es va retreure del tot i, per fi, va suspendre tres assignatures.

El tutor i la Ramona havien sortit junts algun cap de setmana, però quan el curs va acabar, al·legant el rebuig de la seva filla, la Ramona ho va deixar córrer. En realitat, se n’havia cansat. Tenia viatges en perspectiva i l’activitat en relació amb Memòria i Llibertat l’omplia del tot. La Isolda acceptava continuar a l’escola francesa sempre que la Ramona deixés el càrrec de l’APA i no intervingués en els seus estudis.

En realitat, llavors, abans d’acabar el batxiller, la Isolda encara hauria preferit ser com la mare, enraonar davant de qui fos sense complexos, interessar-se per tot allò que fes referència a la injustícia contra els dèbils. Ella passava moltes hores quieta, distreta, sovint dibuixant mentre rumiava. El convenciment que s’assemblava al Joan, allò que repetia un cop i un altre la Lolín, amb assentiment discret de l’Anna, li era un consol. L’alegre confessió sobre el Rossend Garcia que la mare li havia fet en marxar el seu pare, per a ella, no comptava. Ben al contrari, li era un llast.

Quan va decidir que no volia assemblar-se a la seva mare, la Isolda va adquirir seguretat. I malgrat que continuava sent callada, si calia llegir en veu alta o enraonar, ho feia amb un esforç sostenible. Però llavors ja havien passat uns anys, estava matriculada a Arquitectura i no formava part de cap grup, club, coral o partit. No pertànyer enlloc la feia sentir bé.

Aquell juliol de 2005, en l’estranya pesantor del pis, la Isolda havia deixat de mirar pel balcó i havia caminat des de la finestra fins a la porta i, des d’allí, fins al dormitori de la Ramona. La va veure en una hamaca de platja enmig del corrent d’aire. Quan, feia unes hores, li havia proposat cercar un metge que la pogués ajudar, la seva mare havia brandat el cap amb expressió severa com si fos ella qui el necessités. Llavors tenia els ulls tancats, però la Isolda estava quasi segura que no dormia. De fet, s’estimava més no parlar-hi; la Ramona no admetia cap crítica al seu comportament, ni la menys ferotge ni la més pietosa. Entre els socis de Memòria i Llibertat hi havia hagut censura en tots els graus més uns quants silencis. La Isolda pensava que la seva mare es debatia entre la fúria contra els companys d’associació i l’odi cap a l’autor del descobriment. Però havia comprès que no hi havia en ella ni un gram de joiosa contrició. Llavors la noia va dir en veu alta.

—Què hi faig, jo, aquí?

La Isolda va sortir al carrer Castanys; allí, la calor era un ésser viu que ho ocupava tot. El barri es veia tranquil sota el sol furient, que feia una llum groga; la suor, aquell efecte estrany en ella, va cobrir-li la pell en pocs minuts. Llum de juliol damunt la ciutat i ella avançant enlluernada.

Es va dirigir al mercat i estava tancat; l’olor fètida dels contenidors de brossa va regirar-li l’estómac. Va retrocedir en direcció a la rambla del Poblenou pensant que, allí, una botiga o una altra estaria oberta. Estava segura que, mentre ella fos fora del pis, sa mare no hi prendria mal. La Mercè Alella i la Greta Tobart li havien recomanat que no la deixés mai sola.

—Pot fer una tonteria de les més grosses.

S’havien mostrat tan segures que l’havien espantat i ella no havia dubtat a instal·lar-se a casa de la mare. En aquell moment, la Ramona devia continuar al seu dormitori amb els ulls tancats, sense vestir-se. Abans de callar, com si algú per fi pitgés dintre seu l’interruptor del silenci, la Isolda l’havia sentit dir pestes de tothom en veu alta i llençar insults amargs. Estava furiosa, no pas desesperada. De sobte, la Isolda es va girar. Mentre esperava la seva tanda dins de la botiga, d’esquena a la porta oberta, algú s’hi havia aproximat com si anés a entrar, un mecànic no gaire alt, però ja no el veia.

Des que les notícies s’havien abocat al damunt de la Ramona, com si s’hagués badat la boca d’un cetaci que portés el pap ben ple, la noia tenia la sensació que la seguien. Estava convençuda que el frau de la seva mare a l’associació era exclusivament moral, per tant, era absurd pensar en un cobrador a l’aguait, ni que, en comptes de frac, portés una granota blava, com li havia semblat veure d’esquitllentes. No calia pensar tampoc en cap soci de Memòria i Llibertat, n’estava certa. Prou pena tenien des que els diaris havien explotat la capsa dels trons i havien esquitxat espurnes de foc sobre l’honradesa de tots plegats. En el cas que fos un periodista, ja hauria estat abordada. Llavors, qui podia ser?

Un cop al pis, amb aquell pes calent damunt del cap, la Isolda va pensar que la situació estava encallada. Tenia ganes de retornar a casa, a la seva vida. Hauria preferit que la mare plorés i acceptés que, malgrat la indubtable bona intenció dels seus actes, havia fet trampa. Va decidir que, per començar, tornarien les distincions d’una en una a les entitats o governs que les havien atorgat a la Ramona Marquès Gil com a presidenta de Memòria i Llibertat.