4

Des que havien començat a trobar-se amb els preparatius de la revetlla, que aquell any s’esqueia en diumenge, el Rossend no havia parat de xiular cançons; ho feia bé i, quan no parlaven, la Ramona s’hi fixava. De tant en tant xiulava completa la cançó dels Diamonds, «Ramona», i, en acabat, un cop més repetia la tornada, «Ramona» amunt, «Ramona» avall, sense que cap dels dos hi fes un comentari.

Van trobar-se amb un circ i així com ella, si hagués anat sola, hauria esquivat la visió d’aquella misèria virolada, l’atenció del noi va quedar absorbida per les persones que hi pul·lulaven, per les gàbies amb animals fent becaines, les unes i les altres absolutament absents de l’interès que despertaven en els vianants, sobretot en els bordegots acostats al reixat que separava els voltants de l’envelat i la lliure circulació del carrer.

El Rossend va encendre un cigarret, un celta, i va anar fent el tomb a la tanca de filferro, atent al traginar de la troupe, que anava a mitges de tot: mig vestida, mig calçada, mig pentinada, mig desperta. De dins d’una furgoneta, que en un temps devia haver estat pintada d’un blau cel intens, va sortir una dona amb mitges de malla ampla i un cosset negre. El Rossend va xiular i ella va girar-se somrient. En acabat, va mirar la Ramona i va engegar a caminar d’esquena a la parella movent ostensiblement les natges. Llavors, ella es va girar disposada a continuar tota sola en direcció a l’aigua. Al cap de poc, va sentir una lleugera punxada al coll. Es va girar bruscament. Ell se’n reia, duia dins la boca l’escuradents que havia fet servir damunt la pell de la noia.

—Què? Ens banyem?

Al voltant del cos de la Ramona el Rossend feia d’abella. L’encisava amb els colors vius del seu enginy, la desorientava amb els seus zumzeigs melodiosos i, de sobte, ella es trobava amenaçada pel seu instint fiblador. No era pas que no s’entengués ella mateixa, però es trobava turista al seu món, semblant a algú que mira distret com acaba de desar la seva història a l’armari de la temporada que s’acaba.

Es va asseure damunt la sorra, l’aigua duia brosses, tenia un color verd terrós; unes criatures raquítiques, fosques de pell, s’acaçaven i es deixaven caure a la platja alternant rialles i crits. Notava la musculatura ressentida, havia dormit malament i havien caminat estona. Va sentir caure alguna cosa al seu costat i era la granota del Rossend, que ja corria cap a l’aigua en calçotets. Va abaixar els ulls i va veure una cartera i unes claus, tot traient el nas de la butxaca. No va gosar anar-se’n, que era el que llavors li venia de gust. Després, tancant les mans en cremallera davant dels genolls, va descansar el cap damunt la falda i va tancar els ulls. Li volia demostrar que res no el desviava del seu voler? I au, Ramona, guarda-li les pertinences.

Va pensar que ell s’havia salvat d’una nit complicada, llavors també s’espavilaria. Devia tenir amics i companys, família… De sobte, va alçar el cap sense mirar enlloc. Potser fins estava casat. Va obrir els ulls i, com si els enfrontés a un mirall il·luminat, la claror damunt la sorra li feria la vista. La canalla continuava fent el ruc allà al davant, li esquitxaven les sandàlies i li ruixaven el vestit amb sorra. Veia un punt enllà de les onades, aquell punt era el Rossend. Va estirar la granota blava i va treure’n la cartera sense a penes moure’s. Va llegir el carnet d’identitat molt a poc a poc, com si fos una oració del seu credo intern. Tenia set anys més que ella i era solter. Vivia al carrer Espronceda.

Mentre ell avançava somrient cap a la roba, cap a ella, amb al cotó de l’eslip apegat a la pell per la mullena, la Ramona es menjava la partida. Era ben capaç de treure’s la peça molla davant d’ella. Va alçar-se dient: «Haig de marxar» i va tombar-se caminant escopetejada en direcció a casa seva. No havia sentit més que una rialla d’ell darrere seu.

Tot el camí va tenir el temor que el Rossend l’encalçaria, per riure-se’n més davant del seu nas, i anava fent escales; girava per un carrer a la dreta, després pujava i a la travessia següent ho feia a l’esquerra. Al cap d’una estona va tombar el cap i darrere seu, ni tan sols lluny, no hi havia ningú que vestís una granota d’obrer. La Ramona va tornar a sentir el cansament, i com si hagués tingut les orelles tapades fins llavors, de cop, va notar la preparació de la festa. La canalla llençava piules i petards per les voreres, va veure com treien caixes de fullola i de cartró d’una grangeta. Des de la porta d’un forn li va arribar el perfum de les coques de Sant Joan —va mirar-les— amb la fruita confitada, amb els llardons. La llum del sol i la calor, el rebombori dels petards i l’excitació de les veus, la dolçor blana a l’ensum. En aquell moment, va adonar-se que la tonada de la cançó que el noi havia xiulat i repetit no li marxava del pensament per molt que l’escapcés quan la sentia. Tot semblava a punt d’esclatar dintre el seu cap. Es va parar un instant davant un tros de closca d’ou posada al seu pas. Abans de tornar a caminar, la va esclafar amb la sandàlia dreta. Va haver de fregar la sola pel paviment perquè notava que se li havien enganxat uns quants resquills blancs.

Ja al carrer Castanys, quan la vista de casa seva li havia afluixat l’alenada, un nen sortint de sobte d’una entrada va llençar un tro al seu costat. Tenia una cara eixerida, se’n reia, i la Ramona li va veure un buit en la rastellera de les dents de baix. L’esclat havia estat poderós i la Ramona es va trobar enxampant-lo per un braç i, després, per les espatlles, sacsejant-lo. Ell va començar a xisclar. Llavors la noia el va deixar anar amb uns mots d’amenaça i va pujar al pis com una tromba i va tancar la porta per dins.

Quan la Ramona Marquès tornaria al carrer, el dia més llarg de l’any li regalaria encara claror rosada i aire temperat. S’havia pres una aspirina i havia dormit un parell d’hores. El Rossend li havia trucat i li havia preguntat si estava descansada.

—Et vinc a buscar; no deus voler que vagi tot sol a la revetlla!

En veure que ella no responia de seguida, ell va continuar parlant.

—T’he de tornar el carnet; no sé com ha anat a parar a la meva cartera!

La Ramona comprovaria que no tenia el seu carnet, ell devia haver-l’hi agafat de la bossa i ella, a l’escapça.

—Mira, t’espero a les nou a la porta de casa teva.

El Rossend ja no duia la granota blava sinó una camisa blanca i uns pantalons clars. S’havia pentinat bé; la pell, colrada de coll i cara, lluent com la mirada verd-grisa, controladora. Ella s’estrenava un vestit de tirants amb petites flors estampades. El Rossend li va estirar la mà en un gest decidit i van encaixar un moment. L’obrer adust i foteta semblava haver-se convertit en príncep per art i gràcia d’un encanteri. A la sensació de convalescència, de treure el cos de la quietud del malalt per entrar dins la gresca, per a la Ramona, s’hi afegia el fet de caminar amb ell. Més que anar acompanyada, el moviment la portava, dins l’espai conegut, per una banda fins llavors oculta. Com si, mentre ella dormia, el món hagués voltat per concedir-li un temps nou, ple, un regal inesperat, d’aquells que no tenen devolució ni es repeteixen.

Quan van arribar a la rambla del Poblenou, des d’un grup de joves que parlaven amb crits i rialles, la Ramona es va trobar al damunt la mirada del Joan elèctric i es va desvetllar del tot. Com si hagués captat que hi havia competència, el Rossend li va prémer fort el braç esquerre i li va fer un comentari arran d’orella. Malgrat saber que el Joan Gómez no la perdia de vista, a ella, no li va tocar més remei que riure. Poc després, mentre seguien pel mig de la rambla en direcció contrària al mar, el Rossend va callar una mica i la Ramona, tombant la mirada al seu voltant, va descobrir dos guàrdies civils entre la multitud. De sobte, va parar aquell ralet enmig del pit, com bombolles de xampany arran de nas, que la situació feia una estona li brindava. Potser aquells patrullaven per ell. I just llavors, el Rossend va fer:

—I qui era aquell?

—Qui?

—Aquell que et mirava.

—I jo què sé!

Ell li va prémer tan fort la mà que ella va fer un petit xiscle i es va deseixir amb una estirada.

—M’agrada, això, sí, ja ho crec! —va riure el noi.

Arribats a la plaça, els músics van començar a tocar com si els esperessin i la Ramona va veure les parelles que es llençaven com un remolí de barca dins l’aigua brava de l’espai. Bolero, tango, txa-txa-txa, ritmes moderns. Es van quedar mirant els qui ballaven sense badar boca. El Rossend li va dir, amb la seva peculiar manera, que, per a ell, ballar no era córrer ni saltar, tan sols el cos a cos li interessava. Llavors, van sonar les primeres notes de la cançó «Ramona» i es va trobar als braços del Rossend marcant compàs amb els peus i preguntant-se què seria d’ella.

Quan els balls lents es van acabar, ell va estirar la Ramona d’entre les parelles i va arrossegar-la cap a fora. Ella, espurna de metall, va quedar separada bruscament i a contracor de la ferradura.

—Anem a beure?

La noia va fer que sí amb el cap sense deixar-se anar de la mà d’ell, que premia encara una de les seves.

—O anem a casa com els casats?

El senyor obrer, que havia tornat a riure, tan sols va obtenir de la Ramona Marquès un moviment de cap desorientat. Va estirar-la fins a una terrassa plena a vessar. Però aviat va aconseguir dues cadires. Allí va demanar una ampolla de vi del bo.

—Aquest no et farà mal. Et trobes bé?

—Sí.

—Quan les inundacions del Vallès, jo tenia disset anys i Franco va venir a fer una ullada a aquell desastre. M’havia afegit als voluntaris que apartaven brossa o enterraven cadàvers d’animals o donaven notícia si se’n trobava algun de persona. No, no, jo no en vaig trobar cap d’aquests, no t’espantessis. Ens havien donat una pala nova a cada un, d’aquelles de contorn ben esmolat, més endavant vaig saber que alguns havien acudit a ajudar per quedar-se-la… Jo em trobava entre un grup d’homes i vaig sentir que un deia que la comitiva de les autoritats passaria a prop d’allí. Vaig acudir al lloc assenyalat per veure-la. De sobte, uns pinxos em van barrar el pas, l’un em va fer la traveta i vaig anar a parar a terra. Eren policies de paisà. Sentia com reien mentre em registraven la roba de punta a punta i em demanaven els documents. Mentrestant, m’havia fet un tall al front amb la pala.

El Rossend es va apartar la mica de serrell i ella va veure-li una cicatriu quasi horitzontal d’uns tres dits a tocar del naixement dels cabells. Llavors es va presentar el cambrer i va cobrar l’ampolla al Rossend i li va dir gràcies.

—Si no en beus, me l’hauré d’acabar i potser em farà mal.

La Ramona mirava el vaset a mig omplir i tot el que l’envoltava preguntant-se per la seva veu, on s’havia posat la noia que ella era abans. I com era que no li retreia aquella paraula que l’obrer li havia dit a la vorera quan ella no volia agafar el full. «Puteta». Per molt que ella volgués espolsar-se-la de mil maneres, li relliscava a dins, com un cuc, humit i llarg, que colava per un forat a dins del seu pensament de forma inevitable. I el to burleta. «Ja fas de puteta de l’amo?».

—Sempre em ve al cap aquesta anècdota quan una dona m’interessa. Per si em veu la cicatriu, que no es pensi que mon pare em tractava a baqueta. Era bon home, saps? I si tot no hagués anat com va anar, potser avui sabries ja el seu nom.

Després de parlar així, ell va quedar-se melangiós. La Ramona va entendre que el pare del Rossend havia mort i, també, que havia estat un home important a qui ell valorava. Però allò què li feia a ella? Per què no reaccionava com era el seu costum? Havia d’enviar aquell xicot a pastar fang abans que la posés en un embolic dels grossos. Perquè el Rossend Garcia no sols s’escapava dels policies sinó que en duia una de cap. I allí s’estava ella, com esperant que l’altre li donés una ordre. Aquell instant de ràbia contra ella mateixa va expirar entre petards i música, sense deixar rastre. De reüll, se l’havia mirat; tal com anava vestit, s’acostava més al seu ideal d’home. Va pensar que era inútil posar-se a l’aguait, ell li portava un llarg avantatge.

Una altra vegada es va sentir un lent i el Rossend va alçar-se i van tornar a la plaça. Ella va trobar-se de nou als braços d’ell, per aquell pacte que la música permetia. Ballar era abraçar-se al compàs de les notes sense haver de donar explicacions a ningú, ni tan sols a ells mateixos. Va descobrir que el noi, penjat de l’orella esquerra, també hi portava un escuradents, com al matí. Un o dos balls, tres peces, sense ni un mot i, de sobte, és que no podia callar?, ell la despertava de l’encís amb les paraules. Li havia explicat d’un, de sobrenom Rosset, que havia tingut Franco molt a prop, allà al portal de la Pau, i en comptes d’endinyar-li la bomba que li anava destinada, el carallot s’havia fet enrere.

—Per què?

—Hi havia criatures i no va actuar.

La Ramona va escoltar com el Rossend retornava al fet que, ell, amb el tall de la pala sagnant encara, havia vist Franco de molt a prop. En preguntar-li què li havia semblat, ell havia respost que era un vell. I ho va reblar:

—Un fotut vell al cap de tot un país!

—Doncs avui com deu ser?

Per tota resposta, ell l’havia premut encara i havien ballat dues peces més sense parlar, quasi sense respirar. I en acabat, la veu del Rossend s’havia imposat als primers compassos de la peça següent.

—Au va, anem!, que a casa ens esperen!