8

Només obrir la porta de casa, la nit que el Mateu va dir a la Ramona que el Rossend havia passat la frontera nord enllà, va sentir la veu de la tieta, la dona que l’havia alimentada i vestida des dels dos mesos, la que la renyava asprament per no res i que sospirava contínuament dient que, amb la neboda al seu càrrec, li havia tocat la rifa sense posar-hi. La Beneta era l’única germana de sa mare.

Quan s’hi havia abraçat, el plor de la Ramona, just frenat a l’escala, de nou havia regolfat cap amunt des de la marea que el movia. Però les seves galtes, sempre afinant-se cap a la barbeta, en un escapçat que donava més presència als ulls i al nas, no s’havien amarat de nou.

—Ai la meva nena, tardanera! D’on véns tan de nit?

Ella s’havia separat d’aquell redós que sempre li havia estat molest o esquiu i que llavors acabava de tallar en sec la via dels sentiments encara en suspensió.

—Em vaig a canviar!

Havia corregut a la cambra de bany i a dins havia passat la petita balda. Li havia costat de sortir-ne. Minvada de la seva habitual energia, no es reconeixia del tot, havia estat uns minuts emparant els braços a la porcellana blanca del lavabo i guaitant la seva mirada com si fos la d’una estranya, havia descobert aquell fons d’aigua ombrívola que hi reapareixia i que no aconseguia aclarir.

S’havien assegut tots tres al voltant de la taula. La Ramona hi veia el Rossend; pel seu pensament, encara hi desfilava la revetlla de Sant Joan. Sí, havien estat com un matrimoni. I, ara, ell a França i ella, allí.

Va reüllar el pare i la tieta. Després del primer intercanvi, la Beneta li portava records de la mare —mentides!—, va comentar-li que sabia de la feina tan bona que ella tenia a la fàbrica —ja no ho era tant!— i per fi el pare havia dit que s’havia convocat la vaga, ara en ferm, perquè ja s’havia ajornat un cop. Llavors la Beneta havia quedat entotsolada. Prenia una punta dels seus cabells i la caragolava amb dos dits, se la posava davant dels ulls i els hi fixava, com si li portés clarícies. Una bona estona, i tornava a començar. Mentre el seu pare enraonava de les últimes notícies, la Ramona —inusualment callada— va veure la Beneta absentar-se del tot amb una metxa cendra dins la boca, va recordar-li la mare. I, de nou, d’aquella solitud acompanyada de la seva infància, va sorgir la noia decidida, plena de confiança en els reptes que aniria atenyent.

S’havia somniat amb tres anys en un pati gran, al costat dels safaretjos on unes dones esbaldien grans peces de roba blanca. Jugava amb terra i una altra criatura, no sabia si nen o nena, però sí que era més gran, se li acostava alçant una pedra. Ella estava asseguda i havia girat el capet als safaretjos, la mare era allí, però restava quieta mirant-la com si no la conegués. I era una altra dona qui, amb el seu reny, frenava el cop del nen, la pedrada. Sí, llavors s’adonava que era un nen, dret al seu costat i que havia estat a punt a punt d’emprar l’arma. S’havia despertat i, traçant un arc ben ample amb el llençol i el cobrellit, s’havia alçat d’una revolada i havia corregut cap al vàter. Havia estat una estona seient ben quieta i, per fi, ja dreta, amb quatre passes, s’havia rentat al lavabo. Al mirall, havia pensat el mapa d’Espanya enganxat a Europa i s’havia centrat en les ondes dels Pirineus, aquelles que havia vist a l’atles. Tenien unes majúscules bastant separades. F-R-A-N-C-E.

Quan es va anar a vestir al dormitori va pensar que aquell pati era de veritat, era el del sanatori de Reus, però no sabia si el nen de la pedra i la dona dels safaretjos havien existit. Tenia ganes que, d’una vegada per totes, li expliquessin el cas de la mare fil per randa, però no sabia si ho acabaria demanant perquè ja tant li feia.

Va sentir com el pare passava la porta. Amb una gana inusual tan de matí, la Ramona va menjar pa amb pernil i va prendre un cafè amb llet. De nou tornaven les imatges del Rossend a casa el matí després de la revetlla de Sant Joan, dient que no sabia com podia ella beure’s allò tan blanc. Mentre esmorzaven li havia explicat sobre el camp de la Bota, les excursions de nit dels camions, des de Montjuïc i des de la presó Model cap a la platja. Els assassinats de la dictadura franquista per esborrar qualsevol dissidència, homes de totes edats i professions i també alguna dona. Tenia això, ell, el Rossend, sempre barrejava la blanesa de l’amor, aquella claror de núvols esponjosos, amb el roig de la sang vessada. I es feia escoltar.

Aquell mateix migdia, abans de plegar el torn del matí, el senyor Ginar havia tret el cap a la secretaria i havia cridat la Ramona Marquès. La Florentina, ullerosa i prima, semblava absorta en els seus papers, no havia mogut ni una cella. Amb un gest, ell va indicar-li una cadira al davant de la gran taula de despatx i va esperar que s’hi assegués.

—On és el Rossend Garcia?

—Com?

—No et facis la bleda. Sé que sou nòvios!

—No sé on és!

—Ah no? I com s’explica que fa dos dies dormíssiu junts?

—Està vulnerant un terreny privat!

—Vulnerant! Ha! Segur que aquesta paraula l’has sentit d’ell! Tu treballes aquí i has passat una informació interna de l’empresa!

La Ramona va prémer els llavis i ell va girar el to.

—Mira, tu saps que aquest home no et convé, està embolicat en política i més que fitxat per la policia; més tard o més d’hora caurà, és a dir que faries bé d’avançar-m’ho perquè t’ho agrairia. En canvi, si calles…

—Ja ha acabat, senyor Ginar?

—He tingut paciència perquè el teu pare és bon treballador i de confiança…

—És ell qui li ha vingut a explicar qui és el meu nòvio?

El senyor Ginar va descordar una riallada durant la qual la Marquesa va alçar-se d’una revolada i, tombant la cadira cap enrere, de poc que la fa caure, però, com si dugués una molla, havia tornat blana al seu lloc. Mentre sortia la Ramona Marquès va veure de reüll la cara de la Florentina i li va semblar que estava groga del tot.

Va caminar una estona a una velocitat desacostumada. Passava per les botigues sense mirar aparadors com solia. S’encreuava amb persones i les oblidava tot just acabades de mirar. Com els braços d’un molí, la seva ment girava al voltant d’un eix. No era just que el Rossend hagués de deixar el seu país, el barri que tant estimava, a ella, per haver reivindicat els drets dels treballadors. Era algú amb la valentia necessària, no com altres, i això l’exiliava, just quan ella acabava d’entrar en un projecte que omplia la seva vida de sentit.

Sense adonar-se’n, havia arribat al vell cementiri. Hi va entrar. Davant les primeres tombes va assaltar-la de nou la sospita que el seu pare havia avisat el senyor Ginar. Ell que la coneixia tan bé, com podia pensar que no era capaç, tota sola, de veure l’evidència de l’explotació i de la injustícia dels capitalistes damunt dels treballadors? Sospitava del seu pare i allò no hi havia qui ho adobés. A més, la Beneta faria front comú amb ell i en contra de la neboda. D’això no en tenia cap dubte.

Per fi, havia retrocedit caminant a poc a poc i s’havia assegut en un banc de la part baixa de la rambla del Poblenou i havia continuat pensant. Amb el descans i aquell sol alegre el neguit s’havia apaivagat i un pensament optimista l’havia envaïda. Ella lluitaria com el Rossend, tots dos estarien junts en la mateixa trinxera. Quan sabés on ell es trobava, aniria cap a França i res no els tornaria a separar. Va somriure imaginant el Rossend quan la veiés arribar. De sobte va notar que algú s’havia assegut al seu costat.

—Hola?

Ella va quedar-se un moment parada davant l’home alt i morè, amb aquells rínxols que el feien inconfusible. Ell se la mirava fixament; des de molt a prop, la interrogava, perquè la Ramona Marquès no feia gest de recordar-lo. Mentrestant, ella repassava la seva indumentària, camisa beix i pantalons texans senzills. La potència de la musculatura del Joan Gómez feia l’efecte d’estar a punt de rebentar-li les mànigues. Per fi va fixar-se en la caixa d’eines.

—Hola! Ja ets lampista?

—Ah! Saps qui sóc!

—I és clar! Com podria oblidar-te?

El Joan va abaixar una mica la cara, aquells ulls no tan foscos com els cabells, i es va quedar mirant les mans de la Ramona, aquells dits gruixudets, que s’allargaven en unes ungles cuidades pintades d’un rosa intens.

—Com és que no vas acabar Secretariat?

—Em va sortir feina.

—M’han dit a l’acadèmia que eres la millor, llàstima!

La Ramona havia tombat la mirada al voltant i s’havia fet capaç del tràfec de la gent en aquella hora. No tenia ganes de tornar a casa.

—Vols que dinem junts?

El noi va fer una rialla.

—Vaig a trucar.

El va mirar acostar-se a una cabina. La porta de dos batents limitava l’entrada d’un cos ample i alt com era el del noi, quasi en feia dos del Rossend. I el va veure fer-se un embolic amb la caixa d’eines abans d’aconseguir entrar-hi. Va pensar que ella no avisaria a casa, que l’esperessin fins a patir, s’havia acabat de fer bondat. Van caminar per la rambla mentre el Joan li explicava de forma maldestra quina feina feia i van anar al restaurant Garcia; ell el coneixia de tota la vida, van ocupar una taula minúscula on ben just hi cabien dos plats, l’un davant de l’altre. Per sota, els genolls d’ell van topar aviat amb els de la Ramona i, quan ella va posar-se de biaix per evitar-ho, van ser les vambes enormes del Joan les que van fregar un dels tacons negres de les sabates. Les estovalles eren uns papers on posava «Buen provecho, Bon profit» i les olors del tabac barrejades amb les dels plats tenien la Ramona amb ànsia.

Van menjar quasi sense enraonar. Ell, amb gana; ella, no.

—Vols un cafè, un carajillo? —va dir-li el noi.

—Vull anar-me’n a França. Tu saps com s’hi va?

El Joan Gómez havia tornat a abaixar el front, però abans, per uns instants, havia fixat la mirada als ulls de la Ramona, que així, de tan a prop, va descobrir que estaven molt junts i tenien claror i ombres.

Abans que ell acabés, retornant del lavabo, la noia s’havia acostat al taulell a abonar la seva part. Quan el Joan s’hi va fixar, ella ja recollia el canvi. Li havia estirat un colze i, sense dir re, la Ramona havia passat la porta. Al cap d’uns minuts, el Joan Gómez havia sortit i s’havia reunit amb la Marquesa, que a fora respirava millor. Estava pàl·lida.

—Per què m’ho fas, això?

—Què et faig?

—Per què no et puc convidar?

—La idea del dinar ha estat meva! I jo també treballo. Cap a on vas?

—Cap a casa ma mare!

—Vius amb ella?

Ell havia afirmat amb el cap.

—T’acompanyo un tros.

El Joan havia bufat.

—Però, així, tu fas d’home o què? Pagar, acompanyar, em compraràs flors, d’aquí a una estona?

La Ramona havia rigut.

—És que no tinc ganes de tornar al pis del meu pare.

—Jo tampoc no tinc ganes d’anar a casa la mare. Per què no ens casem?

Ella havia fet espetegar la rialla. I llavors, el noi l’havia agafat pels braços i l’havia estirada cap a ell. Fermant-la bé li havia fet un petó a la boca mentre la noia provava de deseixir-se’n. El Joan li va dir que no parava de pensar en ella mentre la Ramona buscava allò que més el podia molestar quan, de sobte, ell va alliberar-la.

—Ai! Les eines!

De pressa, va tornar al bar i ella, cames ajudeu-me, va posar-se a la primera entrada del carrer Pujades que va trobar oberta. Al cap de poc, veuria passar pel davant un Joan amb cara d’amoïnat traginant la seva caixa com si fos una part més del seu cos.

Quan havien arribat al restaurant Garcia, que ostentava les xifres 1924 a la part central del llindar, la Ramona s’havia adonat que estava molt a prop de casa del Mateu i de l’Amàlia. Va deixar passar uns minuts darrere el noi, que li van resultar llarguíssims, i va travessar el carrer. A plena llum, el passatge de Masoliver li apareixia estret i deixat; en arribar a la casa on havia sopat i havia estat tan feliç, la coneixia a les fosques, va veure com era de miserable l’aspecte exterior. El repic de les tapetes dels seus tacons prims contra les llambordes l’havia acompanyat fins allí, únic testimoni, en l’inici d’aquella tarda. Si la Ramona no hagués considerat un senyal haver anat tan a prop del lloc on hi havia la seva única font d’informació llavors mateix hauria girat cua.

L’Amàlia esperava que el Rossend passaria pel pis mentre el Mateu treballava. Cada dia estava a punt. Aquella tarda jove, quan va sentir el timbre, acabava d’emprovar-se un vestit que li esqueia. A les dues s’havia rentat els cabells. Va dibuixar un bell somriure i, notant el gronxejar lleuger de les ondetes rosses al clatell, de les natges tremoloses, va obrir la porta. Més que veure’l, la Ramona va sentir a l’estómac el gest de l’Amàlia per aparcar-la al replà sense badar-li boca. Però, finalment, des d’una escletxa, per la qual sortien la cara de l’Amàlia i el vestit de la part del coll i d’una espatlla, van parlar.

—Què vols?

—Venia…, per si teniu noves del Rossend.

—…

—Què hi ha?

—Al pas de la frontera van trobar la guàrdia civil i, a ell i a un altre, els van disparar.

La Ramona va llençar un crit i va acostar-se a la porta.

—No sé res més —va reduir encara més l’espai l’Amàlia.

—Però els van matar?

Els ulls negres de la Ramona s’havien aprofundit en una foscor extrema i, en mirar-los de tan a prop, l’Amàlia es va desconcertar. Hi havia vist el túnel, que coneixia en la seva pròpia mirada. Però tan sols un instant. S’havia de desfer d’aquella nosa.

—No ens comprometis més! Tots dos són morts —va dir tancant tot seguit la porta i posant-s’hi d’esquena en un gest inútil.

La Ramona es va deixar relliscar de la paret on s’havia emparat i va quedar asseguda damunt d’unes rajoles que des de feia molta estona no havien conegut escombra ni baieta. Sense adonar-se’n, es pessigava les galtes, i a la fi va poder plorar. Però, al cap de poc, de l’estómac estant, potser pels plors, se li va alçar una onada embravida; l’instint de deslliurar-se’n va portar-la a incorporar-se i a baixar les escales com va poder. Va resistir fins que va sortir a l’aire d’una tarda que creixia en calma i, al peu de la llinda d’aquella casa, va deslliurar-se del dinar. Se l’havia empassat davant del Joan Gómez, mentre les mirades de retret i de desig del noi la vetllaven. En recordar-les, va pensar en una ansa on poder agafar-se. Va alçar els ulls al cel i s’havia ennuvolat en aquella poca estona. Va eixugar-se la cara i, com si tingués dues vides, es va dir que no importava si aquell era un dels darrers dies de bon temps.

Quan va trucar a la casa dels Ferrer, allà al carrer de Fernando Poo, eren vora les nou del vespre. Acostada a la porta, la Ramona notava un silenci absolut i, amb ell, les capacitats dels seus sentits s’aprofundien. A la boca, gust amarg; a la vista, el to de terra fangosa de la fusta; a l’oïda, el zum-zum de l’eixam interior. Una maleta, a la dreta, i una bossa gran, a l’esquerra. No hi eren, no hi eren…, qui li quedava, doncs? No volia anar a trobar la Tere al barri Besòs; no, la Tere, no. Vivia, amb els pares i un germà, en un bloc alt de parets primes, que ja no podien estar més justos. I va emparar el cap a la porta en el moment que l’Anna, esventada perquè estenia a l’altre cap de casa i havia corregut, l’obria amb energia.

—Què hi és, la Mireia?

—Ai! La Mireia, d’un temps ençà que no para a casa! Però entra, nena, entra, què et passa?

Aquella noia, a l’escola coneguda per la Marquesa, que a l’acadèmia de Formació Professional deixava companyes i professores amb un pam de nas, després d’abandonar les càrregues de les mans a terra, va deixar-se anar als braços de l’Anna Llopis. Ella els tenia a punt per a la Mireia, els braços, i no li va costar d’obrir-los, d’envoltar aquell cos que semblava enfebrat.

Van anar a seure al sofà sense deseixir-se del tot i llavors l’Anna li va prendre les mans, cada una de les de la Ramona amb una de seva, i va mirar-la als ulls.

—Què tens?

—Ens hem enfadat amb el pare i m’ha tret de casa!

—Però això…

—El meu…, el noi que…, l’han matat quan passava a França!

L’Anna va acostar-la de nou cap al seu cos i va sentir com les llàgrimes de la Ramona mullaven, a través de la roba, la seva espatlla esquerra. Uns instants de silenci van comunicar-les. Després, la Ramona va buscar el mocador i va endreçar-se tota.

L’Anna no va trigar a enraonar. Ja sabia què farien, va dir. A la banda de darrere, tenien una petita cambra de convidats —va somriure— que estava a punt de forma permanent. D’entrada, si li agradava la idea, es quedaria allí. Aquell mateix matí li havia tret «el» pols. La Ramona havia somrigut en sentir en masculí el mot femení. I aquell primer somriure havia continuat aclarint l’atmosfera.

—Que contenta que estarà la Mireia! Jo trucaré al teu pare per avisar-lo, no l’hem de fer patir més del que ho farà. Però estigues tranquil·la, no li penso dir l’adreça, li donaré tan sols el nostre número de telèfon. Ens informarem de què ha passat a la frontera, perquè el…

—Rossend.

—Té família?

—Mai no me’n va parlar.

Allò extraordinari per a l’Anna va ser que la Ramona Marquès llavors li va parlar del fet que ella no havia tingut mare i que una tieta, que n’havia ocupat el lloc, era com la soca més dura i freda que algú podria trobar enmig d’un bosc. No havia dit res més d’aquell infortunat Rossend, d’aquell primer amor que semblava evaporar-se, sinó de la Beneta, un nom que s’estrenava a l’oïda de l’Anna, de qui la noia pintava un retrat gris amb llepades negres i que, per fi, havia arrancat un riure rogallós a la Ramona, just abans de reblar la conversa amb unes paraules.

—Però, miri, li’n vaig fer passar moltes, no se’n va anar de buit, li ho ben asseguro!

Aleshores, l’Anna li va demanar que li parlés de tu.