17

El Manuel i la Mireia vivien un temps fora de l’univers dels mortals.

Per a ell, el món eren les hores de feina —ara, en època de vacances, els obrers estaven aplacats—, la Mireia i les cabòries, que, quan estava tot sol, no l’abandonaven. Abans de setembre no es podien casar, la data de Sant Jaume feia temps que ell la descartava. Ho havia apamat bé. Ell viatjaria a Múrcia i prepararia meticulosament cada pas. Volia que tot sortís perfectament i n’esperava un efecte devastador per a totes dues famílies. Maquinava un comiat, no pas una festa. A partir d’aquella unió, la Mireia i ell serien autosuficients, no necessitarien pares ni mares. Estava domant la noia i comptava que al cap de poc aquella tendència d’ella a tenir idees pròpies i a dir-les hauria passat de llarg.

Per a la Mireia, el món era el Manuel. Malgrat l’apartat flonjo i humit en què vivia a fora, no li semblava bé que dins de casa els seus pares fessin tant cas a la Ramona. A la seva mare, ella la coneixia més que bé; posseïa el desig irresistible d’ajudar, de ser caliu i empar. El cas del pare la irritava una mica més. La noia havia desitjat que el seu pare li preguntés sobre el casament i ja començava a desesperar-ne. Ni de lluny es podia imaginar que ell, el lluitador d’esquerres que havia sobreviscut a una bona temporada a Argelers, a les brigades de treball a França i a uns llargs mesos al camp de Mauthausen, llavors se sentia acovardit, vulnerable com mai.

La Mireia estava certa que el seu pare, abans de viatjar a França amb la Marquesa, ni s’adonava que ella vivia amb la seva pròpia família. Però allò havia canviat des que la Ramona havia fet cas dels amics refugiats, escoltant la tabarra dels ploramiques, a qui ella no suportava i que eren germans de pell del Tomàs.

El Tomàs temia esbroncar la seva filla. Arrucar-la. Per ell, la Mireia havia caigut en mans d’un immadur com ella. O pitjor. Però odiava prohibir i controlar, l’espantaven les conseqüències que el desacord d’ell, com a pare, podia reportar a la relació amb la filla. Cercava arguments d’una altra índole, però la determinació dels dos joves el deixava buit, indefens. En el seu fre a parlar amb la Mireia, hi havia encara un aspecte inconfessable. El Tomàs Ferrer notava ajaçar-se el seu estiu vital dins la maduresa del cos, que havia sobrepassat el mig segle viscut. Li feia l’efecte que el desig de la filla per casar-se el precipitava cap a l’hivern sense deixar-li a penes una mica de tardor per assaborir. Per moments, atacat per la visió de la joventut llisa i poderosa, captava que el ventall que havia subsistit durant anys al seu pensament com un present possible quedava comprimit entre dues barnilles. Estudiar filosofia, escriure, viatjar a uns determinats països, aquells projectes reservats sempre per més endavant, ara s’esvaïen. Ell ja només seria el que llavors era. En una llampada havia albirat el futur: no li quedava temps.

L’Anna vetllava de nits l’insomni d’ell; de dia, seguia l’esguard entristit o fugisser amb què el Tomàs mirava el món. Justament, com que el veia d’aquella manera, ella s’havia guardat la informació que la Mireia i el Manuel es pensaven casar molt aviat, que ho celebrarien a Múrcia, i que volien fer-ho dins l’Església catòlica. Tan sols li havia comunicat que allò de la seva filla amb el Manuel anava de veres.

Quan va arribar la notícia que la Ramona Marquès havia decidit tornar a casa del seu pare, el Tomàs Ferrer va trobar que la calor minvava. Intentaria enraonar amb la seva filla sense més retards. Com en el cas de la Mireia, l’Anna s’havia reservat, amb relació a la Ramona, una part de la informació.

Dins del vagó, l’Anna enraonava amb la Mireia i el Tomàs no les sentia. Amb l’orella dreta acostada al transistor, la seva expressió era greu. Per fi, la noia havia emparat el cap a l’espatlla dreta de la seva mare i semblava adormida. Faltava poc per València i els records temptejaven a les parets interiors de l’Anna. De sobte, el Tomàs va apagar l’aparell i va mirar-la. Hi havia una parella més gran que no pas ells al compartiment. Tenien els ulls tancats.

—Què?

—El Palau de la Moneda ha estat envoltat i bombardejat. Però no hi ha més notícies. Sembla que el president Allende és a dins.

S’havien tornat a mirar. Com si refresquessin allò viscut per ells dos a Espanya i a França. Ara era a Santiago de Xile on les armes espetegaven, on la força s’imposava a la paraula. Concentrat en el fet polític, el Tomàs no deixava de comprendre la situació que el portava a Múrcia. La Mireia no els havia volgut escoltar. Es casava amb un jove de qui a penes sabien el nom. I, de manera ben còmoda, la filla deixaria d’estudiar. Havia sentit dir que segurament tots dos joves anirien a viure a Madrid. També, sense guerra, hom podia sentir-se del tot impotent i infeliç, però els fets del poble xilè l’informaven que pena d’un home sol és petita pena. Pena de tot un poble és dolor infinit.

Va parlar en veu baixa amb l’Anna. Endevinava que ella pensava en la postguerra a València, l’empresonament i la mort de sa mare. I sí que ho havia fet, però l’Anna havia passat de llarg per reviure el temps que havia vingut després. El retorn del Tomàs i el retrobament de tots dos a Barcelona. Ella va mirar-lo de dret als ulls i li va somriure.

La vida l’havia premiat amb aquella dona, amb la seva estimació fidel. A Xile estaven a punt de viure les conseqüències d’un cop d’estat i això sí que el feria de debò. Llavors, quina importància tenia amb qui es casés la seva filla, on, quan i com ho fes? Havia de deixar que ella ho encertés o, per molt que allò el fes patir, que s’equivoqués.

Llavors el Tomàs Ferrer va tancar els ulls i aviat es va adormir.

La Mireia va dir amb entusiasme que Múrcia era una ciutat lluminosa i tranquil·la. El passeig cèntric amb botigues a banda i banda, el ritme i les veus de la gent li van causar una càlida impressió. Allí, el món girava més a poc a poc que a Barcelona. A la mateixa estació del tren, el Manuel li va dir que aquella tarda volia portar-la a veure el poble on ell havia nascut i li havia demanat que es posés un dels quatre vestits que ell li havia regalat, el groc. Allí ella coneixeria els pares d’ell i els Ferrer serien convidats pel Manuel a sopar en un restaurant aquell mateix vespre, de nou a Múrcia. No havia volgut que es trobessin a Barcelona. Aquella manera d’actuar semblava estranya a la noia, però també hi veia atractius.

—No et fies de com jo em vestiria?

—Sí! Però conec la gent d’aquí i sé què és el més adequat.

Havia triat un vestit de color préssec amb uns tirants estrets que dibuixaven un escot rectangular dos centímetres per damunt dels pits i que s’ampliava a darrere fins a mitja esquena. La faldilla feia un vol lleuger que n’accentuava l’elegància. Unes sandàlies de tires blau marí i un collar de perles petites havien de completar l’abillament. Els Ferrer tan sols havien estat una estona amb el Manuel, de l’estació fins a l’hotel. L’Anna va trobar que, més que un obrer, el noi feia pinta de funcionari. El Tomàs respirava la derrota i feia els possibles per no pensar.

El Manuel va dir que, com que ell estava ocupat i no podia acompanyar-los aquelles primeres hores a Múrcia, els recomanava que dinessin al mateix hotel i ell hi recolliria la Mireia a les cinc. La determinació que aquell jove mostrava i la precisió amb què havia cronometrat el que tots havien de viure abans i durant el casament tant a l’Anna com al Tomàs els resultava inquietant. Als Ferrer, els havia quedat clar que eren contemplats tan sols com a peces d’una figura prevista per endavant, on calia que cadascú ocupés el seu lloc i esperar que els altres fessin el mateix perquè s’acomplís del tot. Sense intercanviar opinions.

Quan el Manuel els va deixar, claus en mà, a l’ascensor, el Tomàs va dir:

—D’aquí a mitja hora us espero a baix i buscarem un restaurant a fora!

L’endemà al matí, van entrar rialleres al menjador. L’Anna i la Mireia es van dirigir on seia el Tomàs llegint el diari.

—El president Allende ha aparegut mort, apunten que potser s’ha suïcidat! I el pitjor: Xile ha quedat sota el pes d’un cop militar!

—Pare! Per què ens parles d’això, ara?

—Va passar ahir i passa ara. Per bonica que sigui la teva situació no has de deixar mai de banda la realitat.

—Em caso, pare, no te n’has assabentat?

—I tant! Si jo hagués tingut valor abans t’hauria demanat que no ho fessis, però, ja ho veus, he estat covard.

—Està vist que em vols arruïnar el dia!

—Serà millor que ens calmem tots tres! Seu, Mireia! Ja saps com t’estima el pare!

—Doncs no ho sembla!

—I saps també com pensa i sent. No podem quedar-nos indiferents quan el govern que un país va escollir cau per la força de les armes!

—De què em sona tot això? No he sentit res més que aquesta cançó des de petita. Però, la veritat, pensava que respectaríeu el dia que la vostra filla es casa.

—Potser…

—Tomàs, no continuem per aquí.

—Mireia, encara hi ets a temps! No et casis amb aquest noi!

—Però, pare, què tens contra ell, què hi tens?

—Que et vol allunyar per sempre de nosaltres!

—I com ho saps, tu, això?

—Ho sé perquè ho sento. Anireu a viure a Madrid…

—No encara. I ni que fos així, és que no es pot viatjar?

—Us demano sisplau que no continueu fent-vos mal.

—I per què, mare? Digues, per què sempre vols arreglar el que el pare espatlla? Apa, doncs, quedeu-vos sols abans d’hora!

El Tomàs havia fermat la Mireia pel braç abans que es pogués alçar. Just llavors, una cambrera s’havia presentat davant la taula i havia demanat si prendrien cafè.

Tots tres es van quedar muts per uns instants i la cambrera va repetir el mateix en anglès. El Tomàs havia anat afluixant la força amb què tenallava el braç de la Mireia. Ella havia respost a la cambrera en castellà i, per fi, el pare li havia acariciat la mà i l’havia deixat anar completament.

—Ets el millor de la vida de la teva mare i de la meva. No és pas que el Manuel no em sembli bé, però no el conec i resulta precipitat que us caseu tan joves. I m’inquieta l’actitud d’ell, que ningú més pugui opinar sobre com és la cerimònia i la resta. Perquè, filla, fins els vestits t’ha triat! No dic pas que no siguin bonics, però tu mai no has vestit d’una forma tan…, tan femenina.

—Però ara m’agrada.

—I per l’Església catòlica.

—Què volies? Que ens ajuntéssim?

—Jo vull que siguis prou madura per saber què vols i què no. Ell és uns anys més gran que tu i et domina.

—Mira-te’l! I tu no has dominat sempre la mare?

—Respecta la teva mare, Mireia…, és una de les persones…

—Sí, que ha patit més del món i jo ja en tinc prou de tant sofriment, per això em caso i us perdo de vista.

S’havia alçat i havia estat a punt de tombar la safata de la cambrera, que tornava a ser allí, tan inoportunament com abans, però la Mireia havia reculat un pas i de seguida havia arrancat a córrer cap a les escales. Ells dos s’havien quedat callant amb tres cafès amb llet i tres croissants damunt la taula. Quan el Tomàs s’havia adonat que la seva dona plorava s’havia alçat i havia aproximat la cadira a la d’ella i l’havia premuda lateralment amb un braç, cap a ell. El menjador estava submergit en un silenci total de veus, tan sols se sentia el xoc de cullereta i tassa, cadires, cafetera.

—Amor meu, em sap greu! Hi hauria hagut de parlar abans, però no ho he pogut evitar.

—La perdem, Tomàs, la perdem.

—Doncs ens hi haurem de resignar!

El Tomàs havia afluixat l’abraçada i l’Anna s’havia eixugat la cara i tot seguit havia rodat la cullereta dins el líquid de la tassa. Ell havia deixat el diari a la cadira on havia segut la filla i havia estirat una banya del croissant. Va sentir parlar algú al seu darrere.

—¡Vaya como ladran estos catalanes!

La catedral feia goig amb clavells blancs, en rams, a banda i banda de l’altar. El Tomàs no havia transigit al desig del Manuel i anava amb pantalons foscos i una camisa blanca de coll rus per sobre, sense americana. Però va fer l’esforç d’entrar quan van sonar les notes de la marxa de Mendelssohn amb la Mireia agafada al seu braç. La filla era l’estranya més estranya que ell pogués haver conegut uns minuts abans, se’n sentia del tot distant perquè odiava el pas que anava a fer. Només es va commoure quan van arribar a l’altura de l’Anna i va veure que tenia els ulls negats. No hauria pogut endevinar pas que les llàgrimes no eren fruit d’emocions càlidament diverses sinó d’autèntica i secreta desesperació.

Tal com el Manuel havia previst, la bellesa de la noia va fer emmudir els qui la miraven. El llarg vestit blanc amb cua resultava un pèl ostentós, potser pels volants amples amb puntes que descansaven superposats a la peça base, llisa. Una corona de roses, també blanques, feia que els cabells castanys de la Mireia s’haguessin hagut de tibar amb clips; es recollien al clatell en un bucle ampli girat amunt. El Manuel li ho havia explicat a l’Anna. Li havia ensenyat un dibuix i ella li havia dit que creia que no era difícil d’aconseguir. Llavors la filla havia passat a emprovar-se el vestit nupcial, que descobriria a la mare els diversos morats que la Mireia tenia a les cuixes i un de molt gros a l’esquena, sota el naixement del braç esquerre.

La Mireia li havia respost que no era re. Últimament s’havia donat cops, adelerada com anava amb tants preparatius i després, ella, que era tan esquerpa amb sa mare, l’havia abraçada.

—No facis cas del que he dit a l’hora d’esmorzar! Ja saps que us estimo!

L’Anna havia anat al lavabo i s’hi havia fet un tip de plorar. Quan havia sortit havia demanat a la filla que no es casés amb aquell noi, que a ella no podia enganyar-la, el Manuel la maltractava. Llavors la Mireia havia esclatat a riure i fins havia posat en perill la fragància del vestit deixant-se caure damunt del llit en un gest d’extrema diversió.

—Que em maltracta? Mare, ets una ingènua! Això és passió, sents? És amor! Però, tu, però el pare…, no t’ha estimat amb força i deliri? No em diguis que no t’hi ha estimat mai!

Llavors es van sentir uns trucs a la porta.

—Ha arribat el germà del Manuel amb un ram; diu que el nuvi ha calculat que d’aquí a cinc minuts màxim hem de sortir cap a la catedral.

El Tomàs havia parlat sense entrar. Ell ja havia llegit tot allò que la premsa del matí duia sobre el cop d’estat a Xile. Aquell era el mal gran; la cerimònia en què perdria la filla per sempre, sense que la matessin o es morís, era només senyal d’un mal menor.

Al tren, l’Anna va plorar en silenci, amb els ulls tancats i sense soroll; tan sols cada dos per tres s’havia de mocar. Al seu costat, el Tomàs devorava el diari de la tarda. Tots dos haurien volgut oblidar la celebració del casament. Durant el dinar no havien faltat ni guàrdies civils ni policies de paisà, segons semblava eren amics del germà del Manuel i de la Carmina, la cunyada, ni dos capellans, ni cançons barroeres, ni s’havien estalviat en veu alta, aquí i allí, tòpics desraonats contra els catalans en forma d’acudit. El record de la filla era tapat per les notícies preocupants que el Tomàs llegia; per contra, s’avivava amb cada nova llàgrima en la ment de l’Anna. Quan ell va acabar de llegir va girar-se a mirar la seva dona i llavors va abraçar-la i ella va bolcar la seva por en un diluvi discret a la camisa de coll rus d’ell.

El Tomàs va dir-li que, contra aquella dictadura eterna, ells encara eren necessaris. Ofegar-se en un problema personal o familiar era girar l’esquena als qui pensaven com ells i patien. L’Anna anava eixugant-se els ulls, que, rebels, tornaven a fer com una font que brolla entre la terra.