23

Entre les moltes persones que, durant el funeral, havien abraçat la Mireia, hi havia una dona de nom Cèlia que, quan ella tenia dotze anys, havia viscut un temps a casa dels pares.

La Cèlia venia de França, hi havia estat exiliada des del final de la guerra civil i, al cap dels anys, abans de fer-se més gran, volia tornar al país amb els dos nens que tenia, una mica més grans que la filla dels Ferrer. A la Cèlia, li calia buscar pis i arreglar els papers per matricular els seus fills en un institut i, també, trobar una manera de guanyar-se la vida. El Tomàs Ferrer li havia ofert la cambra, la mateixa que anys després ocuparia la Ramona, i ajut de tota mena. Així que la Mireia, un dia tornant de l’escola, la va trobar instal·lada a casa seva. Més tard, la nena Ferrer sabria que el pare d’aquells dos fills de la Cèlia no podria tornar a Espanya fins que hi hagués democràcia.

Aquella dona, si fa no fa de l’edat de l’Anna, cada matí a Barcelona passava llargues estones omplint instàncies, presentant certificats, comprant pòlisses als estancs i fent cua davant les finestretes de funcionaris. D’una banda a l’altra de la ciutat havia de suportar la burocràcia sorda i absurda de la dictadura contra el ciutadà. Va trobar grans dificultats per llogar un pis per tal com va haver de superar tots els recels que alçava una dona sola, que a més no estava casada amb el seu company i que havia estat vivint a França bastants anys.

La Cèlia, que arribava desolada i exhausta cada vespre a casa els Ferrer, no havia aconseguit ni un sol somriure de la Mireia. Ni tan sols el dia que se n’havia de tornar a França, quan, pregada per l’Anna de fer-li un petó, la Mireia s’hi havia negat. Ella li havia allargat un regal i la nena l’havia deixat relliscar cap a terra; així castigava els seus pares, aquells éssers que acollien i consolaven persones amb dificultats, persones desconegudes per ella. Aquell dia, però, ella també havia estat castigada; el Tomàs li havia fet recollir el paquet de terra, obrir-lo davant de tots i dir gràcies a la Cèlia. Ho havia fet amb dos reguerols de llàgrimes baixant a banda i banda del nas. La Mireia captava en la Cèlia una dona guapa i decidida; encara que humils, els seus vestits tenien un aire més chic que els de la mare. Així que, quan a la sortida del funeral la noia va tenir-la al davant, malgrat els anys sense veure-la, la va reconèixer de seguida. Van parlar breument. Havia envellit, però se la veia radiant. Havia escrit un llibre basat en les memòries de guerra i d’exili viscudes per ella i els seus i havia tingut èxit. La Mireia li va dir que durant el primer curs de Filosofia i Lletres ella també començava a escriure i llegia bastant, però que ara vivia a Sevilla.

—Justament, a l’editorial on he publicat el llibre, i on faig altra feina, busquen estudiants de Lletres per a un projecte bastant ambiciós. —I va allargar-li una targeta.

El Manuel va trucar al vespre, just quan els darrers amics, després de voltar-les d’afecte i d’oferir-los tota mena de col·laboració, les havien deixat reposar soles. Va parlar uns moments amb l’Anna i després s’hi va posar la Mireia. Ell va preguntar si el «gran home» ja estava sota terra i ella li va demanar respecte. Llavors ell, amb una rialleta, va deixar anar «tocinito de cielo», una expressió que la Mireia recordava d’un dia en què ella havia somrigut a un cambrer, quasi un nen, que els havia servit amb diligència en un bar. Allí, el Manuel li havia etzibat aquesta expressió en to de burla, que l’havia sorprès i que havia anat creixent fins que, a casa, havia acabat cascant-la. Llavors, la noia havia sentit tot de veus i, a prop de la del Manuel, una veu de dona que va esclafir en un riure carregat de vi.

—Des d’on em truques?

—Del bar —va riure ell.

Però la Mireia estava quasi segura que el Manuel es trobava en un altre lloc. Va fer-li saber que es quedaria uns dies per acompanyar la seva mare. Llavors el to d’ell havia variat.

—Vigila què fas! Jo ho sabré tot!

Ella va penjar i la mà de l’auricular li tremolava.

L’Anna s’havia tancat a la cuina en sentir que parlava amb el marit i havia encès foc per bullir aigua. Al cap d’una estona, la Mireia va entrar amb la mirada baixa per dir-li que no tenia gana; ella, tampoc. Totes dues van optar per un vas de llet calenta.

—Vindrà?

—No, no.

—Com us va?

—Què vols dir?

—Què fas, quins projectes tens o teniu…, no ho sé!

—Per què m’ho preguntes?

—Tinc moltes ganes de saber coses teves. Fa tant que no parlem!

—Si et dic que no faig re ni tinc cap projecte, et desanimaràs gaire?

—Potser una mica!, però no et preocupis, tenint-te a prop em revifaré de seguida!

—I què t’animarà ara que el pare és mort?

—El que faré pels altres.

—La Isolda?

—Ja va a escola!

—Doncs…

—Et quedaràs uns dies?

—Sí, però ara me’n vaig a dormir, no puc més. La Mercè m’ha dit que et doni una pastilla que a ella li va molt bé quan té insomni.

—Encara que no dormi, estaré bé. Demà et donaré un quadern on el teu pare tenia històries escrites.

—Sobre què?

—Vivències, sobretot de quan era jove. Sempre deia que li hauria agradat explicar-te millor com havia estat d’important aquell temps per a ell.

—Dóna-me’l ara!

—Vols dir?

—Sí, n’estic segura!

La Mireia va obrir el quadern a l’atzar i les dues primeres paraules eren: «Estimada Mireia». Va parar de llegir perquè un glop d’escalfor va inundar-li el pit i va continuar cap al coll. Mirant entre llàgrimes va veure que era l’esborrany d’una carta, datat uns quinze dies després del seu casament amb el Manuel a Múrcia. El pare li explicava com l’estimava i com la trobava a faltar. Comentava el seu encegament, lamentant que ell no s’hagués adonat com ella s’havia fet una dona, perquè el seu naixement havia estat el regal més gran que mai hagués rebut de la vida, i li costava massa tenir-la lluny. El to es recollia i es tornava greu de sobte. El fet que ella es casés de cop havia estat una dura realitat per a ells com a pares, igual com una amputació d’un membre a un ésser complet.

I venien les recomanacions. No dubtava que el seu marit l’estimava i devia estar ple de qualitats, però ell, com a pare, li demanava que no fes mai res contra la seva voluntat. No estava de més una certa cautela, que pensés tan sols que ningú no es posa a policia durant una dictadura contra la seva voluntat o renunciant a la manera de pensar pròpia. Només li demanava això. Que si un dia no veia clar algun fet, es posés en guàrdia i no actués. Si necessitava ajuda havia de trucar de nit o de dia. Després, acabava amb comentaris sobre la mare, les classes, el barri. Era una carta amorosa i bella, i en un moment, quan li deia què havia suposat ella per a ell, les llàgrimes havien rajat de nou i havien tornat líquida la mirada de la noia.

Va anar tombant fulls i n’hi havia més, d’esborranys, encapçalats de la mateixa manera, amb paraules, línies i fins algun paràgraf sencer ratllats. Fulls que, un cop passats a net, havien estat dirigits a ella i que ella no havia pogut llegir al seu moment.

«La meva culpa» ocupava els deu primers fulls del quadern del Tomàs Ferrer. S’hi explicava la història d’una amistat en temps difícils. Dos desconeguts de poc més de vint anys s’havien trobat abans d’arribar al camp d’Argelers. L’Enric havia sortit de l’hospital d’Olot, on havia estat un temps sense parlar a causa d’una ferida de metralla al cap. Allí havia conegut soldats estrangers que havien vingut voluntàriament a ajudar la república espanyola i havien estat ferits. Havia passat molt de temps malalt i el fet de no enraonar l’havia tancat en si mateix. Malgrat haver escrit cartes a la germana i al pare, no n’havia rebut resposta. En un moment determinat, quan ja havia començat a recuperar la parla, va saber que la desfeta de l’exèrcit republicà era certa i van aconsellar-li de passar la frontera. Explicat en paraules del Tomàs, es presentava l’Enric com un home físicament feble però amb molt bones condicions de caràcter. Era disciplinat i responsable, generós.

Quan els gendarmes els conduïen amb aquell «Allez, allez» pels pobles, una dona havia sortit amb un feix de bacallans secs i els havia repartit als que passaven al seu davant. L’Enric havia estat un dels afortunats i, en canvi, el Tomàs s’havia quedat sense. La casualitat els havia posat de costat en aquell instant i l’Enric li havia dit:

—Ens el partirem.

Arribats a Argelers, els havien fitxat i els havien assignat uns pals i uns metres de lona amb què havien de bastir tendes.

La narració del pare arribava a la trobada amb l’Anna dins del camp, als fets que la Mireia havia sentit explicar a la seva mare tantes vegades com si fossin tots dos sols al món; ella els havia imaginat avançant per la sorra agafats de la mà, el pare uns passos endavant, estirant el cos fràgil de la mare perquè a ella, a l’inici, caminar li costava. Doncs no estaven sols, hi havia hagut un Enric, algú que havia fet costat al pare, un amic de l’ànima que li havia donat suport quan l’Anna havia retornat a Espanya amb la que hauria estat la seva àvia i quan, una vegada al poble, tot s’havia tornat a torçar. En la distància, el Tomàs havia patit per la seva estimada, i la persona que l’havia tret de la nostàlgia i el desànim era l’Enric. El pare el descrivia com algú que per dins era com de ferro colat.

Després, per sortir del camp de concentració, tots dos junts s’havien espavilat per apuntar-se a les companyies de treball. Pel que el pare explicava, la Mireia va entendre que era un cos de l’exèrcit francès on, a canvi de molta feina en males condicions, rebien un petit sou. El Tomàs havia après contínuament de l’Enric. La mala fortuna havia arribat quan ja parlaven de la llibertat i del retorn.

La Mireia havia començat a impacientar-se. De quina culpa parlava el títol?

Fins que ho va trobar. Per una distracció, que el Tomàs s’atribuïa sencera, uns soldats alemanys els havien detingut a tots dos conjuntament amb un grup d’homes francesos i els havien portat a un camp de concentració sota el poder nazi. Mauthausen. Com a espanyols eren considerats rojos, perillosos, irrecuperables. Les condicions hi eren molt dures, al camp. Al cap d’una setmana de ser allí, l’Enric havia mort i el pare s’havia afavorit de les pertinences de l’amic i, durant un dia, de la seva ració de menjar. El Tomàs Ferrer havia escrit una frase que ella no comprenia. Posava que mai no es podria perdonar haver sobreviscut al company.

Va tancar el quadern, va sortir de la cambra a rentar-se la cara i després es va prendre la pastilla que la Mercè Alella li havia donat per a la mare.

Al matí va llevar-se tard, més cansada que la nit abans. Havia tingut un somni on es trobava amb el seu pare amagat perquè havia matat un soldat, ella l’acusava de no haver entès la seva filla, com si es desdoblés en algú altre, d’haver passat més hores dedicat a l’associació que a la família. Aviat es va recordar de la trucada del Manuel i la claror riallera del sol, que acabava de veure per la finestra, se li va fer ombra esquiva dins del pit. En sortir cap a la cuina va poder contemplar la mare d’esquena, que hi feinejava amb l’aixeta oberta. No s’havia vestit de negre, però estava prima i es movia com si estigués encongida. Sense la Ramona ni la Lolín ni la Isolda feia l’efecte d’una criatura desorientada. Llavors l’Anna es va girar. En veure-la, va somriure, però, abans que pogués parlar, la Mireia va córrer a abraçar-la i, a la ratlla on canviava el dibuix de les rajoles, van quedar reunides.