7

Quan el Manuel va veure tots els carnets requisats damunt la taula de despatx del capità va pensar-se petit en la collita de les olives del seu poble.

De vegades li passava com llavors. El present li obria una imatge del passat, sobretot de l’època de la misèria a Múrcia. La taula de fusta desgastada amb uns rosegons de pa i els quatre germans, el gran, ell i les nenes, guaitant-se a punt de robar-se les molles l’un a l’altre, però sense moure un dit si sa mare els mirava. Aquelles bufetades de la dona li havien quedat gravades com si fossin les úniques, i mira que se’n clavaven entre els germans, i amb els salvatges del carrer. Ara, les de la mare eren diferents, eren com cantells de gel que penetraven del cos a l’ànima. Tot allò ja era quasi cendra, els pares havien tornat sols al poble feia uns anys, però encara llavors, en mirar els carnets en muntanyola, s’havia vist assegut, xic com un cigró, menjant a l’aguait d’aquella manera de repartir llenya.

De sobte li va passar pel cap que, entre els del munt, hi podia haver el de la Mireia Ferrer; aquell matí ell havia arribat tard i ella, encara que no hi feia gran cosa, sempre acudia a les primeres classes. Per tant, si hi era quan aquell tocacampanes del delegat, el Planes, a l’assemblea dins l’aula de primer, havia reclutat estudiants per sortir en manifestació, potser a ella també la hi havien enxampat. Pensar-ho el va fer acalorar-se amb una fúria sobtada, però no en podia estar segur. A veure si, al final, la Mireia seria com tants d’altres!

No podia pas mirar els carnets davant del capità, s’exposaria a fer-se sospitós, a perdre la sort que l’havia afavorit. Només entrar a la policia havia esdevingut de la secreta i allò no acostumava a passar. L’edat i l’aspecte, per primer cop a la vida, l’hi havien ajudat. El Canijo s’adeia més a la imatge d’un estudiant que a un de la tropa, tenia els estudis primaris, parlava català i gastava una ràbia com pocs contra aquells dropos d’estudiants. Va notar les galtes calentes i les mans suant. Havia de deixar el cap ben fred, aviat la Mireia seria la seva xorva o ell no era prou home. Llavors no podia perdre bous i esquelles.

Entre els carnets de facultat no hi havia el de la Mireia. Potser l’havia menystingut i ella estava més al cas del que semblava. A ell, una dona llesta tampoc no li feia el pes, però desitjava que mai no s’assemblés a les seves germanes, curtes de gambals, brutes i xerraires. Se la imaginava vestida de núvia davant de la seva família, de blanc fins a les sabates i, al cap, res de clavells vermells. Una corona de roses blanques, damunt d’aquells cabells brillants que onejaven amb l’excusa del més petit moviment del cos elàstic. I la manera de caminar! Quedarien espaterrats. Quan s’adonessin que no cridava en parlar, com feien les dones de casa, que era callada i tirant a seriosa, quan somreia… Segurament dirien que era sosa, però ja la faria riure ell, no s’hi havien pas d’amoïnar! De la Mireia, fins li agradava un aspecte inconfessable. Era de l’altre bàndol. S’imaginava la cara del comunista Tomàs Ferrer, de la mare de la noia, quan sabrien que el gendre era policia nacional. Però i si ella no en volia saber res a causa de les idees dels pares?

Perquè la Mireia es cregués el seu paper d’estudiant que treballa, ell havia de pensar necessàriament en un ofici que es practiqués de nits. En aquest sentit, dir que feia de forner seria una solució. Encara que, qualsevol dia, podien passar-lo d’estudiants a obrers. El pati de les mobilitzacions a les fàbriques estava que bufava i, per altra banda, hi havia uns quants policies dels nous que li podien fer la competència de cara a infiltrar-se a la Universitat. A més, no es podia passar gaire temps rondant per Filosofia i Ciències sense que descobrissin què hi feia. La mateixa Mireia, si no hagués estat als núvols, hauria pogut relacionar-lo després que ell li passés l’avís durant l’última carregada a la facultat de Lletres. Però aquell caparró tan bonic era lluny d’allí i a prop dels seus somnis. De cop va notar el punt dolorós al clatell; de tant en tant, també tenia unes llargues fiblades a la clavícula dreta. Havia de començar a aplicar-se la medicina, necessitava esbravar-se. Aquell diumenge podia portar la noia a veure Cabaret, una pel·lícula que havia sentit dir que era molt bona.

S’havien trobat al gran vestíbul davant les taquilles. Era ple de gom a gom. Ell s’havia posat de puntetes brandant les entrades amb cara de pòquer, ella havia tombat la suau cabellera, quasi llisa, amb un gest del cap a la dreta i enrere. Gràcies a la previsió del Manuel, de seguida van ser davant de l’home que les escapçava i ell li havia agafat la mà abans de baixar les escales, però en arribar al costat de l’acomodador s’havien deseixit. El Manuel havia deixat anar unes pessetes de propina; per fi tindria la noia més a prop que mai i per una bona estona per a ell sol.

Quan van estar asseguts en la tènue llum de la sala del cinema Waldorf, entre els xiuxiuejos de les conversacions disperses, ell va parlar-li dels estudis amb precaució i, per instint professional, per si queia alguna informació d’última hora. Ella es mostrava més xerraire del que el Manuel s’esperava, fins alegre, i el noi es va remoure al seient. La Mireia portava un vestit camiser de fons blau amb uns dibuixos delicats que l’estampaven en blau marí; normalment, ella vestia pantalons; el fet que s’hagués posat faldilles, a ell, va semblar-li de bon auguri. Quan tombava el cap i el deixava molt a prop del de la noia per parlar-li, ella no s’enretirava. En un instant de silenci entre tots dos, ell havia allargat la mà i li havia acaronat els cabells com si li tragués una brossa i els hi va acabar apartant de la galta dreta el gruix d’un dit. Sens dubte, la Mireia era lectora i s’havia empassat algunes novel·les d’amor romàntic, però ell no podia saber quina seria la reacció d’ella quan ell l’abracés. No pensava entretenir-se en cap galanteig, no podia per mil motius; per força, l’educació d’esquerres havia d’afavorir el seu determini, però hi veia riscos. Llavors, el Manuel va pensar en el tacte de la pistola quan la netejava i es va refredar de cop. Dins la foscor de la sala, va respirar com en marxa lenta i, de sobte, la brillantor de la música i la llum de la pantalla li van inundar els sentits.

De tant en tant vigilava, en l’expressió de la Mireia, l’efecte de les imatges. En certa manera, ell, físicament, era poc comparable a un nazi i ella es trobava a l’altre extrem de la Lisa Minnelli vestida per actuar en un escenari, però mentalment…

Cap al final, de forma inesperada, el resultat dramàtic dels fets sobre la protagonista havia fet brollar unes llàgrimes dels ulls de la Mireia. El Manuel, que, per art de l’argument que es mostrava a la pantalla, havia oblidat la seva cautela professional, va besar les galtes molles de la noia i després, càlidament, els seus llavis.

Des de la tarda del cinema, es van veure cada dia, una hora o altra, i ella va deixar d’escriure al seu diari. Un vespre que la Mireia arribava a casa més tard del que li permetien va estar a punt de xocar amb la Ramona que en sortia. Van riure esguardant-se, com havien fet el primer dia.

—Vinc de parlar amb els teus pares per un company de la fàbrica.

La Ramona Marquès havia notat la marea humida avançant cap als ulls, però l’havia frenada.

—Espera’m un moment, t’acompanyo!

La Mireia va deixar la carpeta a la sala.

—Vaig a acompanyar la Ramona, no m’espereu per sopar.

Havia acceptat la poma que li allargava sa mare i havia tornat al costat de la Marquesa, la qual s’endreçava un mocador a la butxaca, però lluïa la mirada penetrant que la caracteritzava.

—Com estàs, tu?

—Molt bé. No sé si la meva mare ja s’ha xivat, però puc dir-te que fa una setmana i dos dies que sóc feliç.

La Ramona va riure.

—Exactament una setmana i dos dies?

—Sí!

—Has descomptat la infància!

—Tota la meva vida està numerada dia a dia, només hi ha aquests dies de felicitat!

—Però, amb aquests pares…

Havien fet un silenci marcant la llunyania de l’una amb l’altra. Llavors, la Ramona va preguntar:

—Què va passar fa deu dies?

—Vaig anar al cine! —va riure.

—Hi anaves acompanyada?

—L’encertes!

A continuació, la Mireia va dir que era molt feliç. S’havia enamorat d’un company de facultat i la seva vida havia canviat radicalment. Era una altra persona. Fins li ho havia explicat a la seva mare, encara que una mica per sobre.

La Ramona escoltava i tornava a estar seriosa.

—Qui és aquest obrer que et preocupa?

—És un líder, d’aquells que en un moment et treuen de dubtes i vacil·lacions!

—Quant temps fa que n’estàs enamorada?

—Des de la revetlla de Sant Joan!

—Tampoc no és gaire! I què passa exactament?

—No és enlloc. Ha desaparegut!

Caminaven l’una al costat de l’altra en un vespre tot just fresc. La Ramona trobava a faltar el Rossend, no podia viure sense tot allò que ell sabia i deia, se sentia buida, va dir. Van tornar a riure a l’ensems, però llavors la música tenia unes notes greus.

—I encara m’empipa pensar que algú l’ha denunciat i, més, donar tombs en qui podria ser.

—Un company?

—Pitjor! Per a mi, molt pitjor, però no en vull parlar. I, digues, com és el teu company?

—Es diu Manuel, és molt morè. Alt com jo i molt prim.

—Alguna altra cosa deu tenir, no?

—Sí, uns ulls grans i negres. Té una mirada fonda…, penetrant; quan em mira de prop, tota la resta tant se me’n dóna.

—Ja veig que estem si fa o no fa, tu i jo!

—I com es diu el teu obrer?

—Rossend Garcia Brell. Té vint-i-cinc anys, va néixer al Poblenou, és d’aquí mateix.

—Però físicament…?

—És fort, però finet de cara, ros. Té els ulls clars, però no són blaus. No és gaire alt i no he conegut mai ningú que tingui més gràcia explicant les coses! D’història, del barri, en sap un niu, però és molt, molt, rebel. Odia els burgesos, i ara jo també… Escolta, Mireia, acompanya’m al carrer Pujades. A prop d’allí té uns amics i si ells no han descobert on és…

Els peus de totes dues noies avançaven sense notar l’esforç del trepig sobre els vells carrers. Un coixí, fet dels passos dels treballadors del barri, dones i homes, els rebia en la nit silenciosa i una mica esquerpa mentre elles continuaven enraonant del seu enamorament. Reien i es miraven l’una a l’altra, no s’havien vist mai com llavors.

La Ramona trobava que la Mireia s’havia fet encara més guapa, la feia pensar en algú famós. Era el primer cop que la veia riure amb ganes; abans, ben poques vegades s’havia trobat que somrigués. Se li va acudir que no seria una bona idea sortir tots quatre plegats tal com ella mateixa havia suggerit quan el Rossend aparegués. A casa del Mateu i de l’Amàlia, passejant amb el noi pels carrers, havia captat que al Rossend li agradaven totes. I la Mireia era massa bonica.

La filla dels Ferrer trobava que la Ramona sabia contenir-se, enraonava menys que quan era nena, no buscava sobresortir com sempre li havia vist fer i, per primer cop, la veia atractiva. Però no li venia de gust sortir amb ella i el noi.

En enfilar el passatge Masoliver, fosc i pudent, va agafar-los un atac de riure.

—És aquí, millor que m’esperis.

Havia pujat procurant no fer soroll. Abans del Mateu obrir la porta, la Ramona havia sentit soroll de cadires, però des del rebedor es veia el menjador desert i cap llum que vingués de la cuina o dels dormitoris. L’Amàlia hi devia ser, però no calia que ningú expliqués a la Marquès que aquella dona no volia veure ni la seva ombra.

—Vols entrar?

—Només vull saber què hi ha del Rossend.

—Aquest vespre ha passat a França.

La Ramona havia fet un pas endavant. S’havia sentit un soroll com de caure un botó damunt d’una rajola.

—L’Amàlia és al llit, no es troba gaire bé.

A la Ramona li va passar pel cap que era del disgust per la fugida del Rossend, però de seguida es va dir que era ella la que s’havia quedat tota sola.

—I ara?

—Cal un temps. Si s’arreglen les coses, tornarà, però de moment no podia exposar-se a ser detingut. Vols beure o menjar alguna cosa?

En una llampada, va tornar a pensar en aquella nevera buida del dia del sopar, aquella misèria de cuina i de lavabo i va desitjar ser lluny d’allí.

—No, ja me’n vaig. M’ha acompanyat una amiga.

—Val més que no vinguis per aquí, i acompanyada, encara menys, però deixa’m el telèfon, que jo et trucaré quan en sàpiga alguna cosa.

La Ramona Marquès havia dit número per número al Mateu, com si pugés graó a graó una escala, amb la sensació creixent que aquells mots eren volves de neu caient i que, arribades a terra, s’haurien fos.

El retorn cap a la rambla del Poblenou, totes les portes dels comerços tancades, l’amplitud de l’espai i el silenci dels llums, va ser l’escenari del comiat de totes dues noies. Des d’allí, la Ramona havia caminat d’esma fins a casa seva; tan estudiada tenia la ruta en innombrables passejos, que amb els ulls negats ho va poder fer sense perdre’s.

Lleugera i gràcil com una oreneta, la Mireia, més que caminar, saltava de les llambordes al paviment quan creuava els carrers. Havia quedat amb el Manuel de telefonar-se a les deu i volia ser ella qui alcés l’auricular, sentir la seva veu i veure’l amb el pensament.