9

En la seva situació de present, potser la Ramona hauria resistit el distanciament del seu pare, l’aire callat, de censura, sense marcar-li cap penitència, però la visita de la tieta, amb el «Jo sí que…» com a divisa eterna, va posar-la a l’extrem del seu límit. Aprofitant una estona que la dona havia sortit, la Ramona es va encarar amb el Jaume.

Li va dir tot el que hi havia. Que ella admirava el Rossend, que s’estimaven, i que li havia donat dades de la fàbrica; d’aquesta manera, havia posat a prova el Jaume Marquès de forma brusca i ell li havia respost que no era digna de tots els sacrificis que havia fet per ella. Nerviós, havia passat la porta sense imaginar que, quan tornaria a casa, la seva filla ja no hi seria.

El mot «sacrificis» martellejava la Ramona als polsos. Es va prendre una aspirina i mentre esperava la son benefactora va rumiar de nou la seva infantesa a Reus.

La Beneta enraonava i falcava aquí i allà, «Jo sí que…», i la nena Ramona hauria fet mans i mànigues per no sentir-ho. De petita, aquells tres monosíl·labs, dits de correguda i de seguit fent pausa, eren presents de forma continuada en el seu dia a dia. I, de tant en tant, la tieta els feia seguir de «soltera i amb una criatura que ni tan sols és meva». Malgrat ser espavilada com un pèsol, ella era xica i no ho entenia, però captava el desencís en el «ni» d’aquella segona part, que la tieta amollava en un to de veu en descens, quasi buidat, com si, després d’haver descarrilat el tren, un vagó deambulés solt fins a parar-se. La Ramoneta, abans d’adormir-se, acostumava a jugar amb aquell mot tan curt. «Ni; ni-ni-ni; nini-ni. Niiiiii».

Una nena veïna, la Maribel, si fa no fa de l’edat de la Ramona, amb una pregunta li va fer caure el primer tel dels ulls.

—Com és que a la teva mare li dius tieta?

Era un dia de principis de novembre i totes dues caminaven tafaneres cap als fruits ataronjats d’un arbre. Feia fred i, quan van arribar a prop seu, van veure que eren caquis i que, de les branques, n’havien caigut totes les fulles; tan sols en penjaven aquells fruits solitaris de color càlid. Una mica més enllà hi havia una figuera amb tot de tórtores repartides per la capçada; semblava que els ocells n’eren els fruits.

Quan va tornar a casa, encara sota l’encís de l’arbre d’ocells, la Ramona va demanar, així mateix com ho havia fet la companya a ella:

—Com és que a tu, mare, et dic tieta?

La tia Beneta havia fet parada abans de respondre-li.

—La teva mare és la que vas a veure de tant en tant amb el pare. Jo sóc només…, tan sols…

Aquella dona que brunzia a la Ramona a cada moment, perquè s’embrutava el vestit o tocava el que ella no volia que toqués, i a més a més tenia la palma a punt per si havia de castigar-la amb una surra, per primer camí, es va encallar. Potser per culpa d’aquell «tan sols» aquós havia acabat seient ennuegada.

Llavors la Ramona Marquès s’havia encamellat en una de les cuixes de la Beneta i l’havia abraçada. Encara després de tant temps, la noia es veia en aquell paper. Havia acabat amb la cara damunt dels pits de la tieta i, així col·locada, de nou van venir-li al pensament els ocells quiets a les branques. Tot seguit, els havien espantat a cops de roc i les tórtores, amb esgarips sincopats, havien alçat a volar destruint la màgia de l’arbre abundant.

Li va passar pel cap una altra pregunta.

—I per què la mare no és aquí?

La Beneta, que durant aquells instants semblava adormida, s’havia desfet d’ella com per efecte d’una revinclada. Agafant-la per la cintura, amb una mà per banda, i col·locant-la de peus en terra, li havia respost talment ho cornés a tot el carrer.

—Doncs perquè Déu no vol, saps, nena?

—Jo no em dic «nena», em dic Ramona!

—Ens toca el que ens toca. Ella ha d’estar allà i tu m’has tocat a mi sense que jo posés a la rifa!

La tieta s’havia anat enfilant com la tija de les tavelles, amunt, sempre més amunt de la canya, cantant aquell número seu de la mala sort com si fos un pregó amb trompeta, i la xiqueta havia anat reculant fins a allunyar-se de la seva vora cap a l’escala. Però, abans d’anar-se’n per aquell espai fosc, li havia fet llengotes.

La Ramona es recordava d’aquell nou estat de saber que la tieta no era la mare ni volia ser-ho, i encara, que tenir-la a casa li era un cop d’infortuni. Al cap de pocs dies, el primer diumenge que el pare l’havia dut de nou al sanatori, la nena s’havia fixat bé en la senyora que visitaven. Era molt guapa, però no parlava. El pare havia dit: «Fes-li un petó», i ella havia preguntat per què.

—És la teva mare!

En despertar, tan sols havia trobat el silenci del pis del carrer Fernando Poo. La resta, havia pensat la Ramona, s’ha convertit en passat, i ha de quedar enrere.

Quan va parlar amb l’Anna Llopis li va dir que no tenia mare i que amb la tia mai no s’havien entès i doncs que es considerava sola al món. Però que, si de moment s’estava amb ells, amb els estalvis que havia reunit, se’n sortiria.

—Ja ho veuràs, d’aquí a un temps tornaràs a enraonar amb el pare.

L’Anna, des de l’època de l’escola, sabia que la companya de la seva filla no tenia mare, però res més, no s’havia parat a pensar qui la devia haver criat. Llavors, a la Ramona Marquès, li va venir d’explicar-li que, quan tenia nou anys, un bon dia el pare va aparèixer a casa de la tieta i no era pas diumenge. Havia dit que havia trobat feina en una fàbrica de Barcelona i que se n’hi pensava anar sense trigar, s’havia atipat de fer de masover.

—I la nena, què? Tota per a mi! No saps tu les que em fa veure!

Llavors el pare s’havia dirigit a ella.

—Tu ja ets gran i podries venir amb mi. Et buscaré una escola i potser ja sabries preparar-me un mos per sopar.

—Pots comptar!

La Beneta no havia pogut deixar de replicar-li.

Llavors la Ramona va dir a l’Anna que la seva tieta segurament es devia pensar que ella començaria a plorar per quedar-se. Allí tenia casa, col·legi i, al mateix carrer, la Maribel, una amigueta. Però, en comptes d’allò, ella s’havia abraçat al pare i li havia dit:

—Quan marxem?

La Ramona ja no ho havia vist perquè s’havia esmunyit cap al dormitori a preparar les seves quatre coses, però sí que ho havia sentit. I la Beneta es va descarregar de valent davant del cunyat per concloure:

—Ja m’ho pensava, que jo acabaria fent el paper de la trista figura!

La Ramona es recordava de la «trista figura» perquè mai abans no ho havia sentit. I el pare li havia preguntat què volia, que s’expliqués. Que ell li havia portat el tant que havien convingut, i llavors la tieta s’havia posat a plorar i havia repetit dos o tres cops que ja sabia que acabaria per no ser re de re per a ells dos. I el pare li havia dit tot l’agraïment que sentia per com havia estat una mare per a la nena, que mai no podria pagar-li-ho, però que es pensava que, sabent que marxaven a Barcelona, ella s’hauria sentit alleujada per no haver de tenir aquella responsabilitat d’aleshores endavant.

I era la primera vegada que la Ramona sentia plorar amb sentiment la germana de la seva mare. Ella, en canvi, estava molt contenta, encara que els primers temps al Poblenou enyoraria aquell carrer de Reus, jugar amb la Maribel, la llibertat dels afores. A qui no enyorava gens, era la tieta. I, als nou anys, sabia cuinar una mica i fer una escombrada o arreglar els llits. I, per aprendre, a l’escola no tenia cap problema.

En canvi, la Ramona no va explicar a l’Anna Llopis que, el dia d’anar-se’n, la Beneta no es va deixar veure i que el pare volia que ella l’acompanyés a visitar la mare. La Ramona va dir que tenia mal de panxa. A l’Anna, tampoc no li va dir que, a l’escola, on coneixeria la seva filla, Mireia, si algú li preguntava per la mare, la Ramona responia que s’havia mort. Dir mentides era fàcil: només calia fer-hi la cara adequada.

L’Anna n’havia parlat amb el seu home, del cas de la Ramona, i ell li havia donat carta blanca per acollir a casa la companya de la filla. El Tomàs estava content perquè la dictadura feia aigües pertot. I ella també, però, sobretot, perquè la Mireia estava enamorada. Mentre ell col·locava les cadires de tisora plegades al voltant de la cambra, l’Anna en fregava el terra. El vespre abans hi havia hagut reunió d’associats. En aquell temps, la policia es dedicava a escorcollar els pisos dels obrers que impulsaven les vagues, però ells continuaven sent prudents. Tenien el quadre amb la Verge i el Nen a punt per si calia penjar-lo i justificar que es reunien per resar.

El Tomàs Ferrer havia de preparar una pràctica a l’escola professional del Clot, on feia classes als futurs fusters. Abans de sortir de casa, però, va fer saber a l’Anna que veia un perill en el fet que la Mireia estigués tan il·lusionada amb aquell estudiant. I va deixar anar:

—És massa jove.

L’Anna va passar somrient les cortines, tapaven la renglera de cadires i, a dalt, les prestatgeries. El Tomàs ja no es recordava de quina edat tenien ells quan s’havien mirat als ulls i tota la resta havia deixat d’importar-los. Bé, era un dir, perquè les seves circumstàncies havien estat, per coses de la història, molt especials, i en gran mesura, a l’edat de la Mireia, ells, tots dos, ja eren adults.

L’Anna va agafar la bossa i va anar cap a la porta. Tenia tanda a la perruqueria de la Coloma, una dona de la seva edat. En acabat, entraria al mercat, a comprar-hi peix fresc. Els seus gestos enèrgics eren tan desacostumats que la veïna no l’hauria reconegut si no hagués estat per aquell vestit, una mena de sotana amb solapes, de color torrat. Just aquell dia l’Anna havia pensat que era hora de retirar-lo.