2

Havent trobat el dormitori tancat, va deixar el menjar a la cuina i va tornar a la saleta, al costat del balcó. Es va posar còmoda i va tancar els ulls. Al cap de poc, un record d’anys enrere havia aterrat en la memòria de la Isolda. Era del temps en què estudiava Arquitectura i ja s’havia allunyat de tot allò referit a l’associació i fins del món sencer de la Ramona.

Un dia, parlant amb l’Anna, la Isolda havia criticat sa mare perquè es donava tanta importància.

—Total!

La padrina li havia demanat si mai l’havia vista en acció, la seva mare, és a dir si l’havia sentit enraonant de l’exili i del paper dels refugiats. Li havia suggerit que anés a escoltar-la un dia que fes una xerrada en algun lloc públic. La Isolda se n’havia rigut. L’Anna se l’havia mirada ben seriosa i li va dir:

—Et perds una part important de la teva mare. Jo de tu no dubtaria a conèixer-la!

La Isolda adorava l’Anna d’una manera callada i seriosa. La padrina no la feia enrabiar ni riure com la Lolín, a qui d’alguna manera sentia més àvia, però era l’Anna en qui més confiava, a qui explicava les penes quan ja no podia aguantar més. Ho havia fet poques vegades, però sempre havia trobat simpatia i una visió equilibrada per sortir del seu neguit. Ara bé, en això que li proposava, no li pensava fer cas.

D’aquella conversa amb la noia, l’Anna n’havia tret un examen de consciència sobre la pròpia desgana. Feia molt que no intervenia en res i que no anava a l’associació ni veia la Ramona. Tan sols quan l’avisaven que sortiria a la tele o que participaria en algun programa de ràdio, si se’n recordava. De sobte, li n’havien tornat les ganes.

Com solia fer sovint en els darrers anys, la Ramona Marquès va anar a parlar a un institut de batxillerat. Amb botes de tacó baix i faldilla per sota els genolls, va arribar un quart abans de l’hora acordada. Va passar com una fletxa darrere d’uns nois que feien escarafalls imitant un futbolista i, quan ja havia deixat enrere el vestíbul i es trobava al passadís, va ser encalçada pel conserge.

—Com, que on vaig?

L’home va estar a punt de fer un pas enrere. Aquella mirada concentrada en dues nines tan properes li ho aconsellava; les paraules en doll de la Ramona Marquès, també. Fins que, escoltant, ell va comprendre el cas.

—Un moment, ara crido el cap d’estudis i la recollirà de seguida.

Però ella va continuar parlant i el conserge va concedir:

—Sí. M’han avisat que hi haurà una conferència a la sala d’actes, però no sabia qui vindria a fer-la ni exactament…

Mentre ell marcava un número, la Ramona, que l’havia perseguit fins al taulell, va precisar-li el títol de la conferència, «Els refugiats de la guerra d’Espanya», i no va parar d’enraonar fins que va sentir:

—Sí, ja l’espera aquí. —I cap a ella—: Ara mateix baixa.

L’home s’allunyava i la Marquès encara va fer uns passos al seu darrere per convidar-lo a assistir a la sessió. Quan el conserge va veure aparèixer el cap d’estudis i professor d’Història li va semblar un àngel que baixés a restablir la seva santa rutina.

L’Anna Llopis s’havia assegut a l’extrem de la penúltima filera; havia decidit anar a escoltar la Ramona. En acabat, li faria la sorpresa i la convidaria a dinar o quedaria amb ella per una altra estona. Tenia ganes d’explicar-li que la inquietava la tendència de la Isolda a aïllar-se. Encara que fos difícil, havia d’intentar unir-les abans que la noia s’allunyés del tot de sa mare.

Mentre esperava l’inici de la conferència, va dedicar-se a observar la sala d’actes. Un centenar de joves de tots dos sexes s’arrengleraven en cadires de fòrmica individuals, es comprimien buscant el frec de l’espatlla o de la cama veïna; algunes parelles es feien petons aixoplugats dins la massa, com si els altres fossin les plomes del seu niu. Els professors col·laboradors procuraven, amb totes les seves arts de persuasió, que s’imposés el silenci.

Quan la Ramona va entrar a la sala immensa, acompanyada pel professor, el volum de les veus va semblar incrementar-se encara; l’efecte era similar al brogit per l’aparició dels cristians a l’arena del circ romà. Sense acceptar l’oferta d’ajuda de l’acompanyant, la Ramona Marquès es va enfilar àgilment pels tres estrets graons de fusta que portaven a la tarima i, tot seguit, va mirar la multitud des de dalt amb un somriure. Llavors es van sentir xiulets difusos i una massa de veus esmorteïdes i de sobte es van apagar. La majoria dels que allí s’obligava «a escoltar aquell rotllo», eximits a canvi d’una sessió de classe, van conèixer en la contrincant algú que anava amb el sarró ple per a la travessia, que llavors mateix s’encetava. La Ramona s’havia assegut davant d’una taula breu amb una ampolleta d’aigua al damunt.

El professor va fer una presentació elogiosa de la Ramona Marquès vinculant-la a la resistència antifeixista i a la memòria històrica, però no s’hi va allargar gaire. Aquella conferència tindria justament el sentit de transmissió i de record dels fets que no estaven tan lluny d’ells.

—Encara alguns dels vostres avis segurament poden parlar-vos del que van viure durant la guerra civil espanyola i la subsegüent dictadura franquista.

Una remor va serpejar per la sala, on es podia distingir una barreja de riures, paraulotes i, de nou, més riures. L’Anna quasi tremolava; no hauria estat capaç d’obrir la boca davant d’aquella efervescència dels joves.

La Ramona va prendre la paraula enllaçant amb el que deia el professor, quasi interrompent-lo, i aquell gest va omplir d’expectació la sala sencera. Sense més introducció, va començar enraonant de la retirada, però no pas de dates ni de polítics o militars, sinó que va parlar de la seva pròpia mare. Per fi, el silenci es podia tallar, s’havia fet compacte. Quan va sentir què deia la conferenciant, l’Anna va notar un breu esvaïment.

L’escenari era el dels camps de concentració francesos després de la guerra civil espanyola. Calia imaginar-se aquella situació precària. La seva mare, va dir la Ramona Marquès Gil, havia patit de tots els mals a Argelers.

—En el mateix mar on vosaltres us banyeu a l’estiu, de dia feia molta calor i, de nits, el fred els matava. Menjar el poc que portaven bevent aigua salada va produir-los cagarrines.

Unes rialletes van fer ziga-zaga per la sala, però la quietud va continuar manant. Llavors, a la pantalla de darrere de la Ramona Marquès aparegueren imatges d’un camp de concentració. Homes encenent foc amb estelles a la platja, homes dutxant-se amb l’aigua d’uns pots, dones i homes davant d’un barracó.

—La mare tenia disset anys, com alguns de vosaltres ara. Ella va tornar bastant aviat a Espanya, amb la seva mare, que en lloc de quedar-se a Barcelona va voler que anessin al seu poble, al costat de València, creia que hi estarien més segures. Allí la meva àvia va ser denunciada i enviada a la presó.

—Qui la va denunciar?

—Unes veïnes.

—Per què?

—Van dir que havia estat d’un partit d’esquerres; en aquella època era suficient per ser engarjolat. I allí va morir al cap de poc.

Per primera vegada, el silenci havia tornat a regnar dins de la sala. L’Anna estava petrificada. Va trobar-se mirant les sabates que duia calçades, uns mocassins negres còmodes i lleugers que havia d’haver retirat la temporada anterior.

La conferència va continuar amb les diapositives i la veu segura de la presidenta de Memòria i Llibertat, que va martellejar l’espai sense repòs fins que va sonar el timbre. Els aplaudiments de la massa juvenil, desfermada per les emocions inesperades d’un drama de sang i ossos, queien com una dutxa, sumant-se a l’alegria d’estar molt a prop d’acabar les classes del matí. La majoria d’estudiants es van alçar i, llavors, fent un esforç, del qual uns instants abans no es creia capaç, l’Anna va aprofitar el rebombori per sortir de pressa i no va parar fins que va arribar al carrer de Fernando Poo, a casa.

Al professor, li havien parlat molt bé de la Ramona Marquès, però ni de lluny s’imaginava que resultés tot un espectacle d’habilitat i de contundència. Encara menys, que es despullés amb la història familiar. Aquella dona tenia fusta de líder i, malgrat que s’havia equivocat en una data important i a l’hora de citar contemporanis de Hitler, el motivava més que les sàvies llepafils que corregien exàmens a la sala de professors del centre on ell treballava.

El professor va portar-la a un restaurant proper però una mica car. No volia trobar-se companys ni companyes. Volia que la Ramona Marquès li ampliés aspectes com la militància de la mare, el nombre d’associats de Memòria i Llibertat i la possibilitat de fer entrevistes als seus membres per part dels alumnes de batxillerat de cara a propiciar-ne treballs. La Ramona enraonava, la pell brillant i els negres ulls profunds mirant-lo de fit a fit. De sobte, el professor va proposar-li d’acompanyar-lo a veure la seva col·lecció de llibres sobre la guerra d’Espanya.

Ell era més jove que la Ramona, finet i pàl·lid, ros, amb ulleres i les mans delicades, tenia un aire del Rossend. Al cotxe, ella va parlar-li de com veia els adolescents en relació amb la memòria històrica. Ell va aparcar en un lloc prohibit i van pujar a l’ascensor, llavors sí, tots dos, enraonant animadament. Va portar-la de seguida davant dels llibres i, sense consultar-ho, mentre ella mirava els lloms, el professor va tornar amb una ampolla de Chivas que estava bastant escurada. En va repartir el contingut en dues copetes mentre la Ramona continuava tafanejant.

A les cinc de la tarda, la Ramona i el professor ja tenien l’un de l’altra, i viceversa, les adreces de correu i van donar-se també els telèfons particulars. Aquell acte portaria a un temps en què la Isolda va contemplar com sa mare sortia amb un home. Però, com tots els seus afers sentimentals, també aquest va durar poc.

L’Horaci Clua pensava que l’herència de la Ramona podia resultar modèlica perquè reunia aspectes diversos, comuns a molts refugiats, en tres persones, els Ferrer i la seva mare, però ella havia preferit parlar-li de la parella que l’havien acollida com un parent de sang. Per altra banda, la Mireia Ferrer no havia respost a cap de les dues cartes que el periodista li havia enviat a Sevilla. La Ramona Marquès ja li havia dit que era l’única adreça que tenia d’ella, encara que es pensava que, a Andalusia, ja no hi vivia.

El jove Tomàs Ferrer, fuster del barri de la Sagrera, als vint anys s’havia arrenglerat amb els comunistes; els pares havien mort abans de la guerra amb poc temps entre ells. Havia deixat el país per Figueres amb un bon amic no compromès políticament però que pensava si fa no fa com ell. Van patir un bombardeig en aquesta ciutat i l’amic hi va morir. Enfonsat i desorientat, el Tomàs va continuar cap a França seguint d’esma la riuada de fugitius i va fer amistat amb un noi del Poblenou, l’Enric. Tots dos van anar a formar part de la massa refugiada al camp d’Argelers. Allí, el Tomàs havia sobreviscut a la nutrició insuficient i a un conflicte amb un guardià i, sobretot, havia conegut l’Anna Llopis en un moment molt crític. Al final, allistats en una companyia de treball, ell i l’Enric, n’havien sortit per acabar incorporant-se a la resistència francesa. Allí, entre penalitats, havien retrobat els companys, l’acció amb perills i havien acabat sent deportats a un camp d’extermini. A Mauthausen.

En aquest punt, el relat de la Ramona va prendre un to relaxat; l’Horaci Clua s’havia fixat que la vida de l’Anna l’explicava d’una manera diferent. La senyora Ferrer era de prop de València, d’una família d’esquerres, el pare era mestre i feia poc que les classes havien quedat suspeses. Van avisar-los que al port d’Alacant uns vaixells enviats per Anglaterra recollirien famílies que corrien perill i, malgrat la resistència del pare, totes dues dones a la contra, van acabar marxant cap allà amb les quatre coses bones. El pare duia una maleta gran, i elles, farcells. La mare de la Mireia li va explicar que havia estrenat una brusa blanca per al seu dissetè aniversari i va patir perquè s’arrugaria, però es va prometre no separar-se’n passés el que passés. Tenia afany d’aventura, moltes ganes d’independitzar-se de casa i, en un flaix de la ment, va veure aquella guerra com l’agent que la hi podia ajudar. Va pensar-se casada amb un mariner anglès que mentre l’enamorava amb un coixí de petons li ensenyava l’idioma.

Al port, van esperar i esperar. Al principi, amb rogles familiars descompartits, cada família a la seva, com uns possibles competidors; al cap d’hores, tots junts es donaven suport fins que va ser més que evident que cap vaixell no atracaria al port per endur-se’ls de la guerra. Llavors, els Llopis i una altra família, a la qual acabaven de conèixer i on hi havia dues xiquetes si fa no fa de l’edat de l’Anna, van viatjar cap a la frontera.

El pare de la senyora Ferrer ja estava malalt, i després de carretejar aquella maleta, massa pesada, va morir tot just acabats d’ingressar a Argelers; en un moment determinat, la brusa d’aniversari de la filla va servir per canviar-lo, no hi havia res més de net, es veu que el mestre va patir molt perquè havia agafat disenteria. La mare va quedar abatuda i ella va deixar de menjar i de parlar. Llavors el Tomàs i l’Enric les van ajudar.

L’Horaci Clua ja havia escrit un munt de paraules. Les combinacions eren diverses, però el fons de la història semblava únic. Comunistes, anarquistes, ciutadans republicans rasos i famílies senceres havien passat la frontera cap a França davant la situació catastròfica dels fronts de la guerra i l’allau de males notícies per al govern constituït legalment. Abans, bombardejos, presó, execucions; tot seguit, ferits, malalts, camps de concentració. Exili. Fugides, morts, resistència contra el nazisme, camps d’extermini, morts, retorn a Espanya amb resultat de presó, o no. Refugiats d’exterior, refugiats d’interior. Famílies partides, extraviades, perdudes, enfrontades, desconjuntades. Retrobaments. Morts. Deportats a Mauthausen i a Auschwitz. A Ravensbrück.

Ja se sap que, en molts moments, viure requereix esforç. L’escriptor Horaci Clua s’havia llevat amb el cap que li bullia. Dins del somni, una llarga cua de refugiats s’acostava, cada un amb pots d’alumini a les mans. Ell sostenia una llosa per servir-los, però a la cassola que tenia davant no hi havia res.

Va posar-se a treballar més tard que de costum. De sobte es va recordar que a les dotze havia d’anar a entrevistar els dos refugiats que s’havien ajuntat de grans. Va mirar els seus noms. Daniel Ximenis i Mercè Alella.