25

Quan, unes hores més tard, el seu noi li havia anat amb allò de l’oferta de feina fora de Barcelona, la Lolín com si hagués sentit olor de socarrim. Per a sorpresa del Joan, en comptes de saltar a fer preguntes o comentaris, la dona tan sols es va posar les mans davant la boca, com si s’autoimposés una mordassa, un silenci. O frenés un sospir amb massa empenta.

La mateixa tarda, els calaixos del pis de la Lolín serien buidats bruscament amb plors que es feien sanglots i després tornaven a ser d’una en una llàgrimes quietes, i vinga mocadors, de batista blanca i vora de puntes de ganxet, que s’humitejaven. Ella sabia que el seu noi era d’una peça, i si deia que volia fer més diners treballant on fos, doncs treballaria i en faria; que si havia pensat a marxar, doncs, no tardarien a perdre’l de vista. Així, a què treia cap guardar tants objectes? Tot allò que la dona associava amb el Joan ho anava deixant a la taula o en una cadira o a terra. Apareixien encara, de dins dels armaris, peces de roba interior i algunes camises que ella tenia a punt per si, un dia, després de dormir amb el so de la Singer, el fill volia mudar-se. I parells de sabates quasi noves, que, quan la parella havia anat a viure al carrer Castanys, el Joan havia rebutjat.

Llavors, a l’hora d’acomiadar-se, ell li havia acceptat uns pantalons, acabats de cosir amb la Singer, i una camisa d’última moda, que li tenia comprada per al dia dels anys. La Lolín havia vist que el Joan ho rebia a contracor, tan sols perquè no fos un adéu tan trist, i allò va acabar-la de decidir a portar a terme l’escorcoll.

Per a ella, hi havia un únic guany en la separació del fill estimat. Per fi, abandonant aquella dona, la lladre que maldava per convertir-la en illa, el noi feia justícia. Li sabia molt greu per la néta, però la Ramona, aquella falsària que parlant es menjava el món i que es creia llesta i com d’una altra casta, doncs ella es quedaria sense l’home a qui havia entabanat. Allò que més havia torturat la Lolín, i que considerava una tremenda escopinada a la cara, era que una dona inútil, que no valia per a la família, no sabia portar una casa com déu mana, sempre amb els paperots al davant, l’hagués desterrat, a ella!, de la vida del seu noi. I no pas per substituir-la, no, això hauria estat de llei, sinó que, amb l’Anna i el Joan, tots tres s’havien hagut d’arremangar per fer el que, a dreta llei, la dona veia que pertocava a la Ramona.

No, ella no es mamava el dit, no. La Lolín sabia ben cert que el seu Joan no marxava a causa de la feina sinó de la dona, que cada vegada més es fregava els colzes amb gent important. Fugir era l’única manera que ell havia trobat d’escapar d’aquell domini. Li agradaria veure què faria la llesta, després, per suplir un home.

En una mena d’arravatament, va anar cap a la màquina de cosir i, com si perpetrés una clausura, va col·locar-li una funda, una roba atapeïda i ajustada que, no podia ser d’altra manera, ella mateixa havia cosit amb un retall bo d’una peça de llana per fer abrics. Apa, la Singer, muts i a la gàbia.

El so del timbre del carrer Fernando Poo va fer alegria a l’Anna, com si s’obrís una escletxa entre les parets vegetals del seu dia a dia. Algú venia a destorbar el seu desconcert i, encara que vengués aspiradores a domicili, li estava agraïda. El Joan Gómez no volia entrar, però ella li va dir que havia espremut llimones en aigua i tenia la barreja amb sucre a la nevera.

—Has d’anar a reparar una avaria?

Va mirar-lo i ell va fer que no amb el cap, la vista baixa.

—Entra, entra, encara que tan sols hi estiguis cinc minuts.

Va passar pel seu davant amb la gran capsa d’eines; en el present, la possessió que reconeixia com a únic patrimoni.

—Tinc…, una feina…, bona…, a fora, guanyaré…, molts…, diners.

—I quant temps t’hi has d’estar?

—Encara no ho sé…, volia…, m’agradaria…, li estic tan agraït…, la Isolda i la Ramona, la meva mare…, ja ho veu!…, jo no sé parlar!

—Però, fill, amb la Isolda he passat les millors estones d’aquests anys i la Ramona ha estat el puntal d’allò que el meu marit i jo vam engegar en un temps complicat, hi tinc tota la confiança. La Lolín és tan alegre i directa, ben al contrari de mi! Ens entenem molt bé. I tu, m’has ajudat en tot! Sóc jo qui estic en deute!

—…

—Seu, que et porto llimonada!

—No, no…, la meva mare…, ja ho sap…, m’ha fet esmorzar…, i estic…

—Quan te’n vas?

—Aviat, però encara no…, bé, li volia dir adéu.

A la fi, es va beure un vas de llimonada quasi sense enraonar mentre l’Anna veia l’ombra del seu laberint, preparada per abatre’s de nou quan ell marxés. Es van alçar i el Joan, des de dins, havia obert la porta com un de casa, algú de confiança, mentre l’Anna estava just al seu darrere. Tots dos s’havien trobat amb el Manuel. A causa de la vaga de Seat, havia estat mobilitzat cap a Barcelona amb policies d’altres capitals i allí el tenien. Es trobava a poques passes de l’entrada.

—Joan, sisplau, queda’t, no te’n vagis encara.

Per tota salutació, malgrat arribar-li només al pit, el Manuel va engaltar al Joan:

—Què hi fas, tu, aquí?

—Ell és el marit de la Ramona, són com de casa!

—Ja ho sé, sogra, massa que ho sé! I ella, a vostè, li ha pres l’associació i fins el número, li ha pres!

—Però com goses enraonar així! Tu no saps res, Manuel, i no hi tens dret!

—Ha, ha! El dret, eh? Vella estúpida! Aquestes ruqueries ha ficat al cap de la seva filla i miri com actua.

El Joan havia estirat d’un braç el Manuel en sentir que ell també insultava l’Anna i l’altre s’havia deseixit amb una estrebada, que per uns instants havia posat al descobert la pistola que duia a la cintura, amagada sota una armilla lleugera. Llavors havia dit:

—Entri, Anna, ja parlarem nosaltres dos.

—De cap manera!

L’Anna Llopis havia agafat les claus i amb un gest audaç havia tancat la porta. Passava un home i els va mirar. Tots tres allà davant mesurant les forces, per un instant callats.

—On és la Mireia?

—Se n’ha anat a França.

—És la meva dona i no ho pot fer!

—Una dona a qui tu insultes i pegues. Pensa denunciar-te, i si ella no ho fa, ho faré jo!

El Joan havia frenat el Manuel posant la caixa davant del seu cos.

—Vés amb compte, xitxarel·lo, que fa anys que portes unes banyes que deus topar a tot arreu!

—Calla, dolent!

—Dolent, diu la sogra? —va riure com un boig, el Manuel—. Aparteu-vos! Obri’m la porta, si no l’obro jo amb un cop de peu!

—Et juro que la Mireia no hi és!

Tres persones s’havien parat a l’altra banda del carrer. L’Anna en coneixia dues, eren veïns.

—Truqueu a la policia, sisplau! Aquest home vol entrar a casa per la força!

—La policia! Ha, ha! Avisi la Mireia, si és a França; que vigili, allí també la trobaré!

Se n’havia anat després d’escopir a terra i, tot seguit, el Joan i l’Anna havien entrat a la casa. Llavors la dona havia trencat la promesa que havia fet a la seva filla. Va explicar al Joan que la noia no havia tornat a Sevilla amb el marit, s’havia amagat després del funeral del Tomàs; ja ho havia sentit, el Manuel la macava. Ella creia que estava segura, ni tan sols en tenia l’adreça, però sabia a qui havia de trucar si volia comunicar-s’hi.

El Joan no sentia cap simpatia per la Mireia, era l’altra cara de la seva mare. Altiva, segurament es creia que era guapa, però amb aquella confessió va quedar desarmat. Per contra, havia descobert que l’Anna, malgrat el seu físic feble, era valenta.

—Ara he de marxar, però miri qui truca abans d’obrir i tanqui la porta per dins.

L’Anna li ho va prometre.

—Escolta, abans no marxis, fa dies que t’ho vull dir. Tu ets el millor pare que la Isolda pot tenir. Jo…

—Sí, sí, però hi ha coses que ningú no pot canviar!

Sense allargar més la conversa, el marit de la Ramona havia passat la porta i va semblar que la llum furient damunt del carrer Fernando Poo atenuava el pes d’aquelles últimes paraules. El Joan Gómez s’havia posat a caminar. Ella havia mirat com el jove inclinava el coll cap a terra, talment el paviment fos dolent i hagués de vigilar-ne els sots per no caure.

Contemplant la figura de l’home que s’allunyava, a l’Anna va arribar-li una imatge de molt temps enterrada. Va veure el seu pare, en la fugida cap a França, davant seu i de la mare, carregades com unes mules. Duia una maleta, més gran i més fonda que no pas la capsa d’eines del Joan, però ho feia amb un aire de derrota semblant. I, llavors, per la màgia del record, el marit de la Ramona Marquès es va convertir, dins del present del pensament de la mare de la Mireia, en un refugiat més.

La Isolda va trobar l’abuela i la padrina a la porta de l’escola. Va somriure i va córrer cap a elles i es va agafar a la cintura de la Lolín, a qui veia amb menys freqüència. En alçar el cap, l’abuela plorava i per dir-li: «Na, que no eh na» va fer servir una veu ronca que va recordar-li la del llop al conte de la Caputxeta Vermella. Llavors es va mirar l’Anna, que li somreia amb dues paraules que sempre li deia juntes.

—Joia meva!

—Que treballa, el pare?

—Sí, treballa, i durant un temps treballarà fora de Barcelona.

—On?

—A Espanya!

—Queda lluny?

—És aquí mateix! Anem al parc?

—Pueh yo no iría al parc que hase musha caló.

—Yo quiero ir, abuela. Jo hi vull anar, padrina!

—Va, una mica. ¡Vamos, un ratito, Lolín, venga!

—¡Qué le vamoh hasé!

La Lolín havia tornat a eixugar-se la cara amb un mocadoret dels seus, blanc i voltat de randa.

La nena va pujar al tobogan uns quants cops i en acabat es va acostar al banc on s’havien assegut totes dues dones a mirar-la. Era el primer cop que veia l’abuela Lolín callada.

—I quan tornarà el pare?

—No ho sé, però penso que ho farà aviat!

—Ay, señó…

—¿Qué pasa, abuela?

—¡Pueh qué va a pasá! Na de na, vida mía, hermosura.

—Anem a casa? Potser ja ha arribat.

—Jo jugaria una mica més, Isolda, així, quan anem a casa, ja hi serà la mare.

—I el pare encara no?

—Ja ho veurem!

La nena va córrer cap als gronxadors i les dues dones es van mirar.

—¡No sé yo si lo voy a podé soportá!

—Necessita calma, que ens vegi tan tranquil·les com sigui possible.

—¡Ay! ¡Qué mala soy, ya ve, toh loh míoh se dan a la fuga!

—No és veritat! Ja veuràs com tot s’arreglarà.

Després d’una setmana llarga d’absència del Joan Gómez, de febre de la Isolda, va semblar que canviava el temps. L’atmosfera va temperar-se i cada dona va tornar als seus àmbits i, dins d’ells, a les ocupacions de rutina. La nena havia crescut i, des que la mare li havia explicat un secret que no havia de comentar amb ningú, no parava de rumiar.

—No li ho diguis a l’abuela. Mai de la vida, sents? I a la padrina, tampoc. No se t’ocorri explicar-li-ho a cap amigueta… Mira, Isolda, a ningú!

I havent-li quedat un to autoritari, la Ramona el va fer suau per afegir-li que era un secret d’elles dues, només d’elles; que si volia, en podien parlar cada vespre. De fet, era ella, la Ramona, qui encetava el tema quan, després d’un sopar de pa amb alguna cosa, s’asseien al sofà. A cau d’orella de la petita, desgranava els records meravellosos, li deia com n’era de fort el seu pare de debò, sempre sabia què calia fer. Que es deia Rossend, i en veure la criatura callada li passava a explicar com era i parlava, com reia i xiulava.

—Tu t’hi assembles molt.

La Isolda rumiava com podia ser que, abans, s’assemblés al Joan i, aleshores, a aquell altre pare; escoltava les paraules de la seva mare com si fossin dites en un idioma foraster, en sentia el so, la música feliç, entonada per la Ramona en pronunciar-les. Invariablement, al cap de pocs instants, la imatge del Joan les esgarriava, fulles seques al vent.

Aquells dies, la Ramona, que no acostumava a abraçar la Isolda més que un curt instant, n’havia ampliat la durada. La petita s’acabava adormint als seus braços. A la fi, la Ramona els alçava i la duia a pes cap al llit, la hi ficava sense desvestir-la.

Passades un parell de setmanes, la Isolda s’havia cansat d’escoltar repetida la mateixa història, i un dia, després del sopar, va dir a sa mare que tenia molta son. Llavors, sí, la Ramona li havia posat el pijama. Després del petó de bona nit, dins la fosca, on sempre descobria una escletxa de claror, els ulls de la nena restaven oberts repassant cada mot, cada carícia que recordava del Joan. Somreia, plorava i acabava adormint-se. Sense paraules, es va prometre no tornar a parar l’orella a les que li parlaven del pare de veritat. Havia començat una altra etapa.