21

Un mal dia va sonar el telèfon mentre la Ramona Marquès treballava a l’associació. Trucava el director de l’escola de Formació Professional del barri del Clot. En saber que no era l’Anna, dretament, li ho havia comunicat: el professor Tomàs Ferrer havia sofert un infart. Que els sabia molt de greu i que, sisplau, calia que avisés la senyora del professor, que es personés a l’escola, i millor si ella o algú altre la hi podien acompanyar. La Ramona havia dit que sí, després d’entendre perfectament el missatge, però s’havia quedat encantada a la taula on aquell mateix matí el senyor Ferrer li havia deixat una documentació per arxivar i li havia donat instruccions per respondre dues cartes. Hi havia pendent una entrevista a la tarda i la preparació d’una reunió a l’Ajuntament. Abans de sortir, ell li havia dit somrient:

—I si avui no queda tot llest, ja ho acabarem demà.

Van haver de deixar la Isolda amb la Lolín. La Ramona va acompanyar l’Anna a l’escola i va passar el tràngol al seu costat. En acabat, quan ja el Joan hi havia acudit, a la Ramona se li havia girat una tongada de trucades per fer; tantes, que semblaven endur-se-la com un arreplec de l’aigua de pluja cap al mar. Trobar el Manuel ja li va costar tota una recerca; de forma directa, la Mireia era il·localitzable. Per fi, sota una allau de respostes, havia delegat en la Mercè i el Daniel de l’associació per acabar de difondre el fet. Fins a mitja tarda no es va poder donar per acabada la xarxa de connexió entre familiars, socis, amics i coneguts. La premsa se n’havia assabentat. Davant l’evidència que la dona del president de Memòria i Llibertat no deia res, la majoria havien comunicat que esperarien després del funeral per enraonar amb la filla o amb alguna persona de l’associació.

Tenint en compte que al pis no hi tenien telèfon i que la Mireia trucava a Barcelona molt de tant en tant, la notícia li havia arribat prodigiosament a temps d’assistir a l’enterrament. La Ramona havia telefonat a la germana gran del Manuel, la qual havia donat el seu número a l’Anna el dia del casament. Ella havia trucat al Felipe, i ell, al Manuel. Totes tres trucades havien reeixit al primer intent i el Manuel havia demanat festa la resta del dia i l’endemà; el següent era dissabte.

La Mireia va veure arribar el Manuel passat migdia, just ella s’acabava de fer la prova de l’embaràs i tenia la feina de casa endarrerida. Però ell no li va clavar bronca, ni va començar a fer-li preguntes; al contrari, va abraçar-la tendrament. Ella tenia por que ell hagués donat per fet que sí, que esperaven una criatura, un nen guapo com ella i ferm com el pare, així ell li havia resumit el seu desig quan n’havien parlat.

—Prepara’t, hem d’anar a Barcelona.

—Quan?

—D’aquí a dues hores surt el tren.

—Però tan de sobte? Per què no m’ho deies amb temps? Avisaria els meus pares.

Va tornar a abraçar-la; llavors, ben fort.

—No hi ha temps, mi vida, el teu pare ha mort aquest matí.

—Què?

La Mireia s’havia deseixit per mirar-lo i, no, no es tractava de cap de les seves rareses. Des del casament sabia que el Manuel no agradava al seu pare; a la recíproca, que el marit no podia veure el sogre; en aquell moment, va semblar-li que fins abraçant-la el Manuel tenia llum de més a la mirada. Potser va ser una reacció a aquesta visió, el cas és que, quan ell va voler-la prémer de nou contra seu, la Mireia li va fer una empenta que el va agafar per sorpresa i el va fer recular amb pas ridícul. Després de deseixir-se de la mà dreta del Manuel, que premia la seva masegant-la, es va deixar caure en una cadira i va posar la closca entre les mans. Al cap de poc, va encendre un Ducados i ell va deixar-la sola. Una mica després van rajar llàgrimes d’aquells ulls d’ametlla que enamoraven. Però el Manuel llavors no els mirava; rumiava una resposta com calia al rebuig d’ella; de moment, havia decidit no acompanyar-la a Barcelona. Va començar a separar els vestits que ella s’havia d’endur.

Amagava la humitat reincident darrere d’unes ulleres fosques, però la Mireia no podia deixar de passar un mocador, un cop i un altre, sota la muntura. La ràbia pel càstig d’ell deixant-la sola en aquell tràngol dominava la nova d’una mort que no es podia imaginar. Tots dos turments s’alternaven. Un senyor gran, per una banda, i una dona que viatjava amb un nen petit per l’altra, se li havien ofert i ella havia fet un gest de no, de gràcies, però la veu no havia sonat dins del compartiment. Després va quedar-se ben quieta deixant que el plor brollés lliure com pluja que regalima en una teulada. Podia semblar que dormia, però el seu pensament mai no havia estat tan despert com aleshores. Quina estafa era aquella? No tenia temps de fer les paus amb el pare, d’explicar-li que ell tenia raó i que ella tan sols volia revenjar-se’n, però que s’havia equivocat del tot. Que era conscient de cada un dels gestos d’indiferència i de rebuig que els havia dedicat a tots dos, també a la mare. Ja no tenia temps de demanar-li perdó, li va passar pel cap la imatge d’agenollar-se, aquell gest que l’havia impressionat quan el veia en les companyes d’escola que anaven a catequesi. Però ja no quedava ni un minut per a allò. S’adonava que la vida era injusta, immensament injusta. I qui o què la rescabalaria d’aquell dolor?

Quan va veure la Ramona i el Joan a l’andana va pensar a esquivar-los. Qui eren ells per anar-la a recollir? Havia esperat trobar-hi sa mare i havia aflorat aquella arrogància que fins a ella la sorprenia. Una llarga cua de persones, maletes i paquets a l’estret passadís, cada viatger es desgranava d’un en un cap a la sortida i s’alentia el buidat dels vagons. La Ramona a la part del davant, el Joan al mig, dominaven amb la vista la llargària del tren des de l’andana. Quan cada viatger va haver saludat i sortit del compartiment, la Mireia es va adonar que havia quedat una bossa de viatge. S’assemblava a la seva. Era la seva! El Manuel devia haver-la-hi pujat quan l’havia acompanyada a dins del vagó, però només recordava un petó a la boca, que havia acabat amb la insinuació d’una mossegada, ni un mot.

Era a dins de l’estació de França, aquell lloc ombrívol de sostres alts on quan era petita havia acompanyat sovint la mare a recollir refugiats. Allà on li calia mirar aquelles cares d’ulls enfonsats, sovint, de fer un petonet a les galtes molles, que ja llavors la desesperaven. Ara era ella qui…, qui era ella?

El Joan Gómez va fer un xiulet d’alerta a la Ramona i va agafar enlaire la bossa que la Mireia havia posat davant del seu cos per baixar la reduïda escala; en acabat, ell va sostenir-la per un braç i quan anava a saludar-la, amb el condol com un esbarzer travant-li el pas de les paraules, la Ramona va acaparar el cos de la noia en una abraçada sostinguda. Malgrat que la Mireia li tenia un foc declarat des de ben al fons, el Joan va contemplar com tots dos caps s’emparaven sense pressa. Esperava que no fos necessari portar la seva veu a concurs, però al cap d’una mica de caminar andana enllà, quan totes dues dones caminaven en silenci i ben juntes al seu costat, ell havia piulat sense abraçar ni donar la mà.

—Em sap molt greu; de debò, em sap molt greu per tu. Jo també l’apreciava molt.

Aquells mots, que a la Ramona van semblar-li maldestres i insuficients, serien una mostra del condol més clar i sincer entre els que la Mireia rebria al llarg d’aquells dies. Si ella hagués pogut posar un model hauria triat aquelles poques paraules sense contacte físic. El plany dels altres, barrejat amb els petons, la inquietava fins al rebuig.

La Ramona va deixar anar els mots, com aigua per una comporta tot just oberta, amb la pretensió de posar-la al dia dels fets, dels actes de dol previstos, de la seva confusió personal, de la tristesa de la mare d’ella i de l’associació en ple. Després, les preguntes de ritual, com si la Mireia fos allí per un atzar. Com anava per Sevilla, la vida de casada, etcètera. La noia Ferrer havia quedat absorta pels sorolls dels cotxes i de la gent, per l’esforç de portar el cos, amb les cames i els peus, pràcticament dejuna, la inflor dels ulls omplint-li el cervell de boira. No va tenir esma de respondre més que algun monosíl·lab, que li sortia com si ella fos arbre i, sense permís, li naixés una fulla en una branca. El seu cos s’havia absentat i tota ella es va trobar, per un curt espai de temps, en una zona insensible. Van agafar un taxi i el Joan va parlar per segona vegada. Al taxista.

—Anem al Poblenou, al carrer Fernando Poo.

Llavors la Mireia, que no s’havia tret les ulleres fosques ni sabia que les duia, va tancar els ulls mentre sentia que la Ramona donava instruccions al seu marit.

La noia Ferrer no era pràctica en els rituals de la mort i desitjava perdre de vista aquells dos, estar a soles amb la mare, a la cuina o al sofà. Davant la porta, la Ramona es va treure la clau de casa la Mireia, una còpia d’aquella que ella, acabada d’instal·lar al pis de Sevilla, havia abandonat amb alleujament al fons d’un calaix i que, naturalment, s’havia oblidat d’agafar.

No es veia ningú a la sala menjador i la Mireia s’hi va parar un instant com si no sabés cap a on tirar. La companya va agafar-la per un braç i va conduir-la a la sala de reunions de l’associació, la de les cortines opaques. De cop, la noia va veure tot de cadires al voltant del taüt, ocupades per amics, veïns, associats. La seva mare, un ésser pàl·lid, vestit de fosc, va córrer a abraçar-la i allí, als seus braços, la Mireia va caure en basca, i sort del Joan que estava alerta i va carregar-ne la major part del pes.

En despertar-se, era de nit i estava sola al seu llit de soltera, a la cambra de sempre, que va semblar-li llavors inexacta a la que el seu pensament hostatjava. El llum de la tauleta de nit era encès, però la claror quedava atenuada per un quadern obert, plantat entre ella i la lampadeta. Va seure al llit, el cap va acompanyar amb destresa escassa el seu cos i quan va posar-se dempeus va témer que els objectes s’esfumessin de nou amb aquella pressa d’abans. Va dirigir-se al lavabo movent-se amb lentitud, amb cautela. Venia claror de la cambra del passadís i va recordar el taüt, les mirades que l’havien enxampat en una xarxa, totes a l’una com si la volguessin palpar alhora, i havia posat una mà a la paret per continuar fent passos amb els peus. A la sortida, la mare l’esperava.

—Potser tens gana… Com et trobes?

A l’Anna, tot el que deia li sonava inadequat, maldestre, però no era capaç de frenar-ho, ni tampoc de pensar que no hi ha adequació possible en la mort d’algú estimat. Va abraçar la seva filla i va deixar-la a l’acte perquè va sentir la força de la noia per deseixir-se’n. Va seguir-la al dormitori, el cap inclinat endavant; vivia en un lloc estrany i era sa casa. Mentre la jove es tornava a ficar al llit i es tombava cap a la paret, l’Anna es va asseure després d’enretirar la roba de la cadira. Havia penjat una faldilla amb vol baix i una brusa blanca, tot de qualitat i presència, que, quan la Mireia havia entrat a la sala, havia desvetllat els vells que ploraven el seu company. Sense voler ni intentar-ho, la seva presència els havia encès una guspira, i mentre es demanaven què passava havien amassat amb la tristesa un pensament tot clar. Malgrat les misèries i la injustícia del món, la vida que els restava era glòria. Aquella brusa blanca, dibuixat l’esbós pel Manuel en un paper de diari, els havia recordat que bo que era tot.

—Et puc fer una aigua de marialluïsa o una til·la.

El silenci allargat de la Mireia va aconsellar a l’Anna de deixar-la dormir o descansar. Quan anava a retirar-se va sentir la veu estimada.

—No em podies dir que estava malalt?

—Filla, ja saps que patia del cor, però portava una vida normal, se li va presentar l’infart mentre feia pràctiques a l’escola!

—…

—Ja saps com era…, no volia descansar.

No havia pogut continuar parlant, s’havia acostat al llit netejant-se la cara humida amb les palmes. Havia buscat la mà de la noia, la que tombava per damunt de la bella cintura deixada al costat dret a frec dels llençols nets. Aquell mateix matí l’Anna, entre llàgrimes, havia netejat a fons l’estança i havia fet el llit de la filla quasi amb alegria.

—M’has de donar el telèfon d’on treballa el Manuel!

La Mireia notava la mà de la seva mare, volia agafar-s’hi, però li pesava la nosa d’aquells cinc dits que acariciaven cada dia una nena que es deia Isolda.

La Mercè Alella li havia preguntat si el volia veure abans de tancar la caixa, i la Mireia havia fet que no amb el cap.

—Ha quedat natural, però fas bé, xiqueta, millor recordar-lo tal com era en vida.

L’Eusebi, el marit de la Mercè, feia pocs mesos que havia mort, i sense pretendre-ho havia parlat com una experta. Aquelles persones que li feien petons i la miraven eren per a la Mireia una boira encegadora, llefiscosa. Li costava refer la figura del pare, no pas el de quan era petita, quan jugaven i, més endavant, quan ella era una adolescent trista i ell la tractava com si fos encara una criatura. No trobava en el seu pensament la cara del pare de l’últim cop, el del seu casament. Hauria volgut que tots desapareguessin per aclarir el seu record. Sobretot, la Ramona, la Mercè Alella, el Daniel Ximenis, la Greta Tobart, els més fidels. I, també, aquella amiga de l’Anna que llavors acabava de descobrir. Una andalusa alta i fosca, desmanegada, que havia abraçat la seva mare igual que es fa amb una criatura i, després, li havia passat les mans per les galtes com si pretengués assegurar, amb les seves palmes, que les llàgrimes no li havien malmès la pell. Una tal Lolín.

El funeral s’havia celebrat a la capella de l’escola de Formació Professional del Clot. Com que ja hi havia un gros volum d’alumnes, l’ample espai havia quedat petit, amb persones dretes al voltant dels bancs i la porta oberta i els tardaners al passadís central. L’Anna estava més pendent de la Mireia que de les paraules del sacerdot i de les dels companys professors i d’alguns alumnes que havien volgut recordar el Tomàs Ferrer amb lectures i parlaments breus. D’alguna manera, frenat el seu gran desconsol, l’Anna Llopis vivia com si fos irreal l’estat de vídua, acabat d’estrenar. La Mireia, que no podia parar la sortida de les llàgrimes, trobava la seva mare sorprenentment calmada. Acabada la cerimònia, quan la noia es va girar i va veure el colossal embús a la porta, s’havia deixat anar al seient. Si no hagués sabut que el seu pare era un referent com a lluitador, home honest i sacrificat per la causa, n’hauria tingut constància en aquell moment. Ella s’havia entestat a demostrar que no ho valorava, justament perquè d’altres ho feien. Aleshores s’havia de conformar amb el fet que el seu dolor no era exclusiu.

Per fi va alçar-se i van sortir amb sa mare, que se li havia agafat al braç esquerre. La Mireia va veure plorar unes noies, ella no podia fer-se càrrec de com apreciaven el professor moltes de les alumnes de Secretariat; més d’una s’havia enamorat platònicament d’ell.

Quan mare i filla eren a prop del llindar, una rosseta d’ulls blaus, irritats d’un suau vermell, va acostar-se’ls.

—Ets la filla del senyor Ferrer?

—Sí.

—Només volia dir-te quina sort que has tingut de tenir un pare com ell!

Es va retirar sense esperar resposta i va córrer a abraçar-se a una companya que no l’havia perdut de vista mentre l’amiga s’atrevia a parlar-li. Amb l’escapada de l’exalumna, l’Anna s’havia trobat responent gràcies a ningú; de seguida totes dues havien continuat fins al carrer, on les esperava la Ramona amb un representant de l’Ajuntament, el cap d’estudis de l’escola, la presidenta de l’associació de veïns i molts dels socis de Memòria i Llibertat. En veure el Joan Gómez en un discret segon rengle, al costat d’aquella dona andalusa que havia acaronat la seva mare, la Mireia va deixar anar el braç de l’Anna i se li va dirigir.

—Pots acompanyar-me a casa?

—I tant! Madre, ya la llamaré.

—Ah! És la teva mare? Pensava que era una amiga de la meva!

—Ui! I ho són, d’amigues! Ja ho crec! La seva mare ha fet molt per la meva i per tots nosaltres!

Es va estar de preguntar què havia fet la mare per ells, però, després que el Joan avisés que la Mireia no aniria al cementiri i que ell l’acompanyava a casa, va seguir-lo on tenia la furgoneta aparcada. El lampista conduïa sense enraonar i, de sobte, la Mireia va notar una llepada de cotó humit embolicant-li els sentits, una onada clara i voluptuosa atrapant la primera línia de sorra seca. La son, un regal de la vida que el pare no tornaria a sentir. Ni els somnis.

—Ja hi som! No puc entrar al carrer, però si vol donaré un tomb i l’aproximaré una mica més.

—No cal. T’estic molt agraïda.

—Té clau?

—Sí, la mare m’ha donat la del pare, però com és que em parles de vostè?

El Joan Gómez havia alçat les espatlles, en un gest còmic, però sense riure.

—Sóc amiga de la Ramona des de fa molts anys.

—Ja ho sé!

La Mireia llavors li va somriure.

—Doncs d’ara endavant ens direm tots dos de tu. D’acord?

El noi havia afirmat abaixant la barbeta i la Mireia li havia fet adéu amb la mà i havia caminat cap a casa mentre ell, que pensava reunir-se al cementiri amb els altres, ja havia fet la maniobra per retornar.