20

L’època de la mare caminant, com si fugís d’un vent de port que, en quedar-se quieta a casa, l’atacava, havia estat de descobriment per a la Mireia. Llavors, Sevilla i el Manuel eren dos mons a penes coneguts. Cada un s’obria lentament als ulls bellíssims de la noia i es deixava examinar.

Bruscament, un dia ell li havia parlat del seu ofici, del qual es deien horrors, però que, mentre estava a la secreta, el Manuel veia com un art, semblant a l’espionatge. Estava acostumat a bellugar-se per les assemblees d’estudiants o d’obrers; com a extra, havia anat amb el cotxe zeta a vigilar aquí i allà. Cosa menor. Llavors, a Sevilla, la feina del Manuel era dins una comissaria; l’enutjava haver d’estar tancat entre quatre parets, amb certs companys no s’hi avenia, i fer-se-les amb xoriços de poca xolla l’irritava.

—Però tinc alguns avantatges!

Els canvis del país, així com passava amb altres companys, a ell no l’amoïnaven i, en canvi, la feina li havia minvat. Va abraçar la Mireia, l’havia premut tan fort que ella estava a punt de fer un xiscle, però just llavors l’havia separat d’ell sense transició, amb deseiximent. D’aquell tipus de reacció, la noia hauria volgut parlar-li’n.

Allò tan somniat com un impossible durant un temps, ell i la Mireia sols, l’un per l’altre, ja estava aconseguit. Però hi havia una recança, un neguit…, necessitava tenir-la permanentment vigilada. No era tan senzill, encara que hi havia algú en qui aviat confiaria.

—M’estimes?

—T’estimo! I tu? M’estimes, tu?

—No m’enganyis, eh?

Aquestes converses dolces, amb final abrupte per part d’ell, ja eren un costum. I, també, la impenetrabilitat d’algunes portes internes del Manuel. La família, què pensava quan estava absort i amb posat desolat. Silenci. Allò preocupava la Mireia Ferrer i, molt més encara, aquells moments en què ell es transformava en un ésser estrany i l’espantava. Per sort, passaven aviat. Ella li ho explicava tot i massa. Des de la menor anècdota fins a cada un dels somnis. Menys de la família, en qui pensava de tant en tant i de qui ell no volia saber res, la Mireia li parlava de tot. Mentrestant, el seu diari s’havia assecat com una fruita oblidada a l’arbre, a la intempèrie. El tenia ben amagat entre algunes llibretes de la carrera que s’havia emportat a Sevilla.

Un dia, la Ramona va enviar-li una foto en què es veia la seva criatura amb un jerseiet que la Mireia va reconèixer. Era el que ella havia vist entre les mans de la mare i que l’Anna s’havia amagat en veure-la entrar. Aquella mateixa tarda, la Mireia va parlar al Manuel de la Ramona. Del que més la sorprenia d’ella. La Marquesa es creia que la Mireia havia estat molt afortunada d’haver nascut dins la família Ferrer-Llopis, i això que la companya coneixia tota la càrrega de tristeses i vivències dolentes que havien tingut. I, el més curiós, la Mireia opinava que la Ramona els admirava justament per tot aquell drama sense fi, fins de vegades tenia la sensació que els envejava per allò. En canvi, tal com li havia dit la Mireia a la mateixa Ramona, ella renunciava a tota l’herència dels Ferrer, a la històrica, a la familiar i a la personal. Volia viure la seva pròpia vida i no una continuació de la d’ells.

—Sembla que ella ha tingut uns pares molt diferents als meus i tampoc no li agraden. Bé, la mare va morir quan ella era petita. Té una tieta i el pare.

Llavors, el Manuel, ensalivant la nova com si d’un caramel es tractés, va amollar el que havia tafanejat en les dades de l’amiga.

—No és cert. La mare no consta com a morta.

—N’estàs segur?

—Seguríssim. Per tant, la Ramona no et té tanta confiança com et penses.

—Però per què mentiria en una cosa com aquesta?

—Per vergonya!

—Vergonya, de què? Si jo no l’havia de conèixer, sa mare!

—I què!

El Manuel pensava en els seus pares, en les bufetades seques que rebia d’ells des de ben menut; després, ja a Barcelona, quan arribava de la jornada de policia, la mare el feia ajudar en la seva feina de cosir, i mentrestant aquelles inútils, les germanes, passejant i gandulejant perquè calia casar-les.

—No ho entenc!

—La mare de la Ramona no va anar a Barcelona amb el pare i la nena; quan ella era petita la cuidava una tia… Segurament, hi ha alguna cosa important. Qui sap. Potser la mare és molt lletja i fa por.

—Ruc!

—No m’agrada que m’insultis!

—Però si és carinyós!

Llavors el Manuel li va dir que, a la Ramona, l’havia vista en una manifestació més que perillosa, al barri del Besòs, rient amb una altra dona com qui se’n va de compres.

—Em sembla una inconscient i molt llençada —va reblar el policia.

De fet, hi havia uns temes que la Mireia i el Manuel mai no tocaven, i un era la política.

De sobte, ella es va recordar que havia d’explicar una cosa al Manuel. Quan havia anat a comprar la roba per fer-se un vestit per a la primavera, havia tret el dibuix que ell li havia fet i la mestressa de la botiga s’havia interessat per l’autor pensant que es tractava d’una modista. La Mireia li havia mostrat la faldilla que duia, també dibuixada per ell. La senyora li havia dit que li agradaria conèixer-lo.

—Per què l’has hagut d’ensenyar i dir que l’havia fet jo?

—No és cap mal! Em calia saber quants metres havia de comprar. Ella ha admirat el teu model, hauries d’estar content!

—Per què? Vols dir-me per què?

I tornava aquell mal aire.

Un dia el Manuel va pujar al pis on la parella vivia amb una carta de Barcelona. La Mireia va saltar.

—On l’has trobada?

—On deixen les cartes?

—Però si jo he obert la bústia fa poc i només hi havia paperots!

La noia havia fet gest d’obrir el sobre.

—Primer, dinem, me n’haig d’anar de seguida.

Quan el Manuel va haver sortit, ben bé una hora abans del que acostumava a fer, la Mireia va agafar un ganivet de cuina i va passar la fulla per sota la solapa del sobre. Enmig de la taula parada, amb l’olor de les peles de mandarina, la lletra de la mare li deia que, malgrat el seu silenci, mai no pensava que els hagués oblidat, que ara li havia de demanar que hi anés si volia veure el pare bé, que en els últims temps s’havia afeblit bastant. L’associació havia anat tenint una presència creixent en la societat, ell havia treballat més del compte i tenia el cor cansat. Ella, en canvi, es trobava millor. La criatura de la Ramona ja parlava com una personeta. Era molt graciosa i feia bondat. Li n’enviava unes fotos.

Sempre amb la mania d’involucrar els altres entre elles dues. Què li importava aquella nena de la companya? En canvi, la deixava a mitges amb el tema del pare, volia dir que era greu?

Va baixar amb monedes per trucar. S’hi va posar la Ramona.

—Com estàs? Quin greu! La teva mare és al parc amb la Isolda.

—Qui és la Isolda?

—Ah! No ho saps? Tinc una filla! I tu? Que potser esperes?

—No! I el meu pare?

—És aquí al despatx treballant. Li dic que s’hi posi!

Va sentir com la Ramona cridava «Senyor Ferrer!» i, de seguida, la veu del pare, un xic apagada, però com sempre, content; li va preguntar per ella. La Mireia havia dit que era molt feliç.

—Això de la mare és una mica llarg, però s’està recuperant.

—Però què tenia?

—No has rebut les cartes?

—Una carta, només una, ahir.

—T’ha escrit sovint a l’única adreça que tenim de tu!

—Bé, pare, ja trucaré un altre dia.

—Tots dos tenim moltes ganes de veure’t, la mare t’espera amb candeletes.

Va recollir el romanent de monedes; abans de marcar el número de Barcelona, havia carregat bastant l’aparell. Saltaven repicant al recollidor al mateix temps que, galtes avall, lliscaven les llàgrimes de la Mireia. Va mirar a fora de reüll i ningú no s’esperava per entrar a la cabina. Va enfonsar la cara entre totes dues mans recolzant-se al petit pupitre de plàstic dur de sota el telèfon. Un dolor va ocupar-li el pit com si s’esqueixés pel mig. És a dir, que els pares feien tranquil·lament la seva vida, sense preocupar-se de com li anava tot; fins tenien una néta sense que ella tingués cap fill. I això de les cartes?

La Mireia havia baixat amb el sobre; va mirar la fotografia de l’entrada del carrer Fernando Poo. La Ramona amb una nena remenuda als braços. Després, la de la mare somrient amb la Ramona i la nena. El pare sortia a la tercera. Estava agafada a la sala de reunions de l’associació, dret, sol al costat de la finestra; se’l veia de costat, i sí, estava més prim. L’última era més recent perquè la nena, encara que continuava sent menuda, hi apareixia dreta donant la mà a l’Anna. Portava un altre jersei de punt…, i ella va pensar, va pensar…

Va tornar al pis amb el to escardalenc de la veu del pare al pensament. De nou asseguda, va mirar el sobre amb atenció, va llegir l’adreça, posada amb una lletra clara i rodona, la de la mare. On eren les altres cartes? Després, lentament, va desparar la taula. Aquella tarda, mentre escurava, va recordar-se de les estones breus que compartien totes dues, ella i l’Anna. D’un temps ençà la Mireia fantasiejava amb una conversa en què li explicava les ombres del Manuel, com s’interposaven en la felicitat de tots dos. La mare ho entendria, no ho explicaria al seu pare, i potser la podia ajudar. Llavors, però, no ho creia pas, perquè l’amor dels pares havia estat una bassa d’oli; en canvi, ella de vegades tenia por. Recordant els sons de l’onatge del carrer Fernando Poo, la Mireia es va pensar diferent de com aleshores era. El seu passat va semblar-li molt llunyà, estrany, ni bo ni dolent. Era una altra vida.

Des de la promulgació de la llei d’amnistia, la feina de la Ramona Marquès a l’associació Memòria i Llibertat havia canviat. Les hores que havia dedicat a classificar i ordenar documentació, a enviar cartes, principalment a França i a Mèxic, i a respondre les que rebia, havia de destinar-les, cada cop més, a concertar entrevistes que demanaven amb freqüència el senyor Tomàs Ferrer, o el secretari, senyor Daniel Ximenis, i excepcionalment algun altre dels socis, com era el cas de la Greta Tobart, pel fet de ser filla d’una persona significada dins l’exili. També, les reunions eren convocades amb més freqüència que abans perquè s’havien de consensuar els estatuts per oficialitzar l’entitat. L’Anna, per obligació i excusa de la menuda, de la Isolda, havia restringit la seva activitat dins l’associació fins a reduir-la a l’assistència a les reunions i a la neteja de la sala. Un dia ho havia resumit tota somrient:

—Us dono carta blanca.

Al Tomàs, li havia passat pel cap que totes dues dones semblaven haver-se posat d’acord per canviar-se els papers. La Ramona havia recollit les funcions de l’Anna dins de Memòria i Llibertat i la seva dona feia de mare de la menuda. Però, així com, després que la Mireia hagués anat a viure a Sevilla, entenia plenament les raons de l’Anna per delegar funcions i dedicar-se a la criatura, no acabava de fer-se càrrec de l’actitud de la Ramona, que amb relació a la petita es resumia quasi en un abandó en mans d’altres. Rarament l’havia vist amanyagar-la i fer-li festes com el Joan; en canvi, sí que la renyava.

Per la seva banda, l’Anna es dedicava a dues altres activitats que el Tomàs no comptabilitzava, com ara una carta setmanal a la filla, que era requisada puntualment pel Manuel, i tota mena de gestions perquè l’àvia Lolín veiés la seva néta tant com volgués. Malgrat les diferències de tarannà, entre totes dues dones havia crescut un corrent de simpatia; cada una vivia la distància d’un fill, sentida com una pèrdua autèntica, quasi física, i la consciència del temps, que, de sobte, les havia situat al llindar de la vellesa. A més a més, els somriures de totes dues s’arremolinaven, com si formessin grumolls dolços, al voltant de la Isolda.

La Ramona s’havia excusat amb la Tere, l’amiga del Besòs, que li proposava de veure’s.

—Tinc molta, molta feina!

Li havia explicat que la democràcia tenia una certa pressa a destacar i avaluar les persones que havien estat silenciades. Aquelles que, en comptes de tancar-se en el victimisme, havien creat entitats per mantenir vius els lligams amb els refugiats a fora i a dins del país. Va parlar-li del Tomàs Ferrer, de com era respectat per part de la premsa i de la ràdio, sobretot. Alguns periodistes joves, i no tant, s’interessaven per la seva experiència de la guerra civil, del camp de concentració, de les companyies de treballadors estrangers a França, del camp d’extermini de Mauthausen. Que els mitjans el demanaven amb admiració creixent i que ell responia amb moderació, com si no es tractés de la seva vida, com si parlés d’algú proper.

—A més, sempre que pot, el pare de la Mireia falca l’experiència d’algú altre de l’associació, així evita repetir la seva. De vegades, ha arribat a convidar un altre soci a respondre l’entrevista al costat seu.

Allò que la Ramona no va dir a la Tere era que ella es fixava en com el senyor Ferrer s’expressava. Sense afectació, exposant i raonant. Era contundent a favor de mantenir la memòria i en contra de qualsevol guerra, però evitava focalitzar les mirades en el seu cas. La noia havia captat que aquella manera d’expressar-se provocava en els altres, i en ella també, més devoció encara. Ni la mateixa Ramona era conscient que xuclava les paraules del senyor Ferrer, les gravava en aquella seva intel·ligència desperta i vivaç, i després les repetia, talment fos una lliçó per recitar.

Un dia, quan guardava un dels articles que sobre ell i l’associació havia publicat la revista Triunfo, després de llegir-lo i repassar els anteriors, va anar més enllà. Va apuntar-se les idees del president, la forma exacta d’expressar-les. En aquells moments de màxima admiració, es va dir que els altres no ho sabien, però ella havia patit una pèrdua com la de les famílies dels exiliats. La del Rossend Garcia, que, per política, havia acabat morint a l’exili. I era el pare de la seva filla, aquella criatura que havia de ser un fill i dir-se Júpiter.

La Ramona Marquès hauria volgut ser admirada, interessant, lluitadora, i fins refugiada, tot allò que era el Tomàs Ferrer. Sí, ella podria ser com ell, la seva lluita era comparable amb la de la gent de l’exili, la seva vida s’assemblava a la dels altres.